Un 30-40% d’indepes, encara

 

 

OPINIÓ

 

"Som un país acostumat a resistir, amb una capacitat infinita de fer la punyeta a l'enemic, però també amb una incapacitat congènita per xutar a la porteria i marcar gol"

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
16/02/2025 20:22  

 

 

 

 

Les enquestes, les intuïcions, les percepcions i fins i tot els horòscops coincideixen: a Catalunya hi continua havent un bloc independentista que podríem situar al voltant del 30 o el 40%. Mira que han passat coses, els darrers deu o quinze anys… De l’eufòria a la depressió. De les urnes a la repressió i la venjança: primer les garrotades dels paramilitars, després la por, la inquisició de l’exèrcit judicial aquell “a por ellos” de Felipe VI i els seus súbdits i còmplices. De la unitat a la divisió i les ganivetades. De la confiança (relativa, tocant fusta i resant a la Moreneta) en els polítics a la desconfiança més absoluta, llevat dels fanàtics i dels que estan en alguna nòmina o ho esperen. Del vot massiu i esperançat a l’abstenció com a càstig per les traïcions, les mentides i la rendició.

I després de tot això, amb tots els matisos tècnics que es vulguin, encara podem dir que hi ha d’un 30 a un 40% d’indepes de pedra picada.

Clar que en aquest bloc hi ha de tot, una barreja confusa i heterogènia, però l’independentisme continua essent

Pressupostos: un tret al peu i una coça al cul

 

 

OPINIÓ

 

"Els polítics no reconeixeran mai que ells solets es van carregant cada dia la democràcia, entre una jugadeta i l'altra. Avui a un país, demà a un altre"

 

 

Joan Rovira

26-01-2025

Es pot o no es pot governar sense pressupostos? Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Aquest és un dels grans misteris de la humanitat en sistemes polítics més o menys democràtics. Vivim en un “Estat en flames” i una “regió normalitzada” sense pressupostos a la vista, sense oblidar la “capital provincial”, bloquejada també. Per no parlar del “bressol ripollenc”, on el pressupost ha embarrancat enmig de la mare de totes les batalles dels anys vinents.

És la tempesta perfecta? S’acaba el món si no hi ha pressupost aprovat? No, ni de bon tros. Això dels pressupostos està molt mitificat i sobrecarregat de teatre, tot i que no es pot discutir pas que són una eina útil.

Sense pressupost, el primer any i si el pressupost anterior el vas fer tu, es pot sobreviure, amb molta sang freda i joc de cintura. Hi ha tot un catàleg de trucs, trampetes i negociacions diverses que poden ajudar a anar tirant, tot i que la broma surt cara i es projecta una imatge fatal. Al segon any sense pressupostos ja comencen a rebentar les costures. Com més avall està situada la teva administració a la piràmide de l’ecosistema, pitjor: si ets l’Estat, tens marge de maniobra, tot i el soroll del circ. Si estàs a la base, ho tens molt més fotut i pateixes, et vas quedant sense programa. Al tercer any, la patacada està garantida i els incendis ja no són controlables: “game over” i cap a eleccions.

Fa uns anys, flipàvem amb els Estats Units, sempre tan innovadors quan es tracta de retorçar la política fins a extrems impensables. Ja ens hem fet un tip de veure com als Estats Units

Tu sí que ho sabies

 

 

OPINIÓ

 

 

"No sabíeu ni on anàveu ni on portàveu el país, surfejàveu sobre el poble, buscàveu una sortida per a vosaltres i ens fèieu i ens feu encara xantatge emocional"

 

 

 

 

 

Joan Rovira

20/10/2024

Tu sí que ets algú, no com els altres, que no som ningú. Per tu i amb tu hem fet el ruc tant com hem pogut, amb ganes, amb unes orelles de ruc immenses, perquè tu tinguessis els teus moments de glòria i després t’escapessis per les clavegueres, et rendissis de la manera més patètica possible o et muntessis un exili de pa sucat amb oli.

Tu sí que saps tot el que ha passat, per què i com, això no va de noms, ni de partits, va dels que sou com tu, i ara us convé explicar alguna coseta, perquè es mouen cosetes i potser has de fer mèrits, intueixes oportunitats o simplement t’has de buscar la vida per sobreviure a un futur que a les teves víctimes se’ls farà molt llarg.

O potser és perquè encara et penses que pots enganyar més gent. I no et falta raó. Som tan rucs que necessitem genis com tu, reis de totes les jugades mestres, dels “momentums”, de les estratègies guanyadores, infal·libles, espaterrants, i de les maniobres secretes i tronadetes.

Què importa que s’estigui enfonsant el Titanic en un oceà de merda, ple d’icebergs que ni has sabut ni volgut veure, perquè et feien pànic i tu ja anaves bé i tenies a punt una barqueta de salvament per si de cas. Tu coneixes millor que ningú el camí cap a Ítaca o cap a la lluna de València, que ve que ser el mateix que el precipici.

Tu sí que en saps, oi? Perquè tu sí que ho sabies.

La bomba atòmica catalana

 

 

OPINIÓ

 

"Per guanyar una guerra cal, sempre, sempre, un gran general i una gran estratègia. Sense això l'art de la guerra no serveix de res i les següents derrotes ja estan escrites"

 

 

 

 

 

Joan Rovira
13/10/2024 20:00 

 

 

 

 

En aquest llarg temps mort que tenim al davant, mentre moren les coses velles i encara no neixen les noves, és molt possible que acabem perdent el temps i la força. Després d’una derrota ve sempre una època de fluixera, de rendició més o menys assumida, de frustració, de misèries i traïcions i d’acomodació a una realitat que t’imposa el guanyador.

Pots fer-te totes les trampes al solitari que vulguis, si t’agrada jugar a cartes, o perdre el temps amb qualsevol altre joc. Pots llepar-te les ferides fins que te’n cansis. Pots deixar que t’enganyin i et traeixin una mica més els que ja t’han enganyat del tot o pots decapitar-los, esbudellar-los, cremar-los a la foguera i ballar una sardana al voltant del foc. També pots imaginar tantes heroiques revoltes populars com vulguis, fins que et preguntis si tu et posaries al capdavant d’una barricada. Fins i tot pots passar estones molt entretingudes analitzant els debats parlamentaris, les massacres als partits indepes, les abominables declaracions dels líders polítics castellans, els rumors, els secrets, les punyalades, tot el castell de focs amb el qual ens despisten mentre “els nostres” pensen alguna cosa per continuar fent les seves coses al seu aire i pels segles dels segles.

No serveix de res. Comencem pel principi: si has perdut, has perdut. Tot el temps que triguis a assumir-ho i lamentar-ho serà temps miserablement perdut.

Com era allò, aquell tòpic gastadíssim, mil vegades repetit? Si continues fent el mateix, amb la mateixa gent, de la mateixa manera, obtindràs els mateixos resultats. És a dir, tornaràs a perdre.

Vet aquí que una vegada hi havia un savi xinès, que probablement no va existir, o no va ser el gran estrateg militar que imaginem, que va escriure un llibre que potser no va escriure del tot, sinó que és la

L’odi a Catalunya ens unirà

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'odi a Catalunya ens pot unir i ens pot obrir els ulls. És trist, sí, però hi ha el que hi ha"

 

 

 

 

 

Joan Rovira

22/09/2024 20:17 h

 

 

 

Joan Rovira
22/09/2024 20:17

No hi ha benzina més inflamable ni més incontrolable que l’odi. Funciona sempre. Només és qüestió d’acumular prou combustible i de saber cap a on bufarà el vent, abans d’encendre el foc.

És el que estan fent les avantguardes més inflamades i excitades del nacionalisme castellà. Acumular llenya, abocar benzina a la foguera, calar-hi foc i bufar.

Ayuso, qui si no?, és la punta de llança d’aquesta estratègia, la gran piròmana. Frase lapidària de fa pocs dies, sobre aquesta fantasia anomenada “finançament singular” de Catalunya: “Ahora tenemos que pedirles perdón a los ricos de Cataluña, que quieren que el resto de España sea su mano de obra” per a “crear una nación catalana paralegal”.

No està sola i sap perfectament el que fa: provocar un incendi brutal. Els seus peons polítics saben que

Estem dels partits fins als escons

 

 

OPINIÓ

 

 

"Amb aquests partits actuals, ni independència, ni trens ni romanços. Grisor absoluta, mediocritat i frustració segura"

 

 

 

 

 

 Joan Rovira

15/09/2024 20:10 

 

 

 

N’estem fins als escons, dels partits antigament coneguts com a indepes. Ens sentim estafats, traïdes, enganyats, decebudes, emprenyats. Comencem a ser una majoria interessant, posem que al voltant d’un milió de votants i moltíssima gent destrempada i frustrada, voti o no, a l’espera de temps millors. Molts votants, sí, però també molt passius. Tan cridaners com passius: que vingui algú que ens lideri i ho solucioni tot per art de màgia.

Costa trobar algú que esperi alguna cosa de bo dels actuals partits i ja no diguem d’una Generalitat desballestada, que mai no ha acabat de ser govern de veritat ni una administració forta, eficaç i ben plantejada.

Com que queixar-se, remugar i esbudellar és molt fàcil i no fer res encara n’és més, de fàcil, quan les coses es torcen és imprescindible trobar un culpable. Si Catalunya no és independent, la culpa és dels partits. Els pseudoindepes, en aquest cas. Si Illa guanya clarament les eleccions

El partit X

 

 

OPINIÓ

 

 

"El partit més multitudinari i massiu és X, allò que abans anomenàvem twitter. Aquí és on hi ha debat polític, social i econòmic de debò"

 

 

 

 

 

 Joan Rovira

07/07/2024

La política, en aquest país nostre (cada dia menys nostre), està més morta que viva. És una mena de reality show, un “Supervivientes”, un “Gran Hermano”, un “Eufòria”, amb força espectacle i soroll, però incapaç de dissimular la buidor que l’està corcant per dintre. Va per lliure. S’alimenta a ella mateixa, es devora a ella mateixa. Cada dia s’independitza una mica més del país i de la realitat de la gent.

I si posem la política catalana en el context de l’espanyola (un desert on només sobreviuen els escurçons i els taurons tot terreny) o de l’europea (inexistent, pura façana), ja ens acabem de deprimir. Amb algun moment esperançador, per exemple la victòria de Keir Starmer a la Gran Bretanya, sobre la base d’un projecte de salvació nacional després d’anys i panys de misèria i decadència. Sí, ha enfonsat l’independentisme escocès, missatge que algú hauria d’escoltar per aquestes terres, però aporta una certa dosi d’esperança als britànics: hi ha algú que té clar el que s’ha de fer i que sembla que és capaç de fer-ho.

Si els britànics, després de tantes rucades acumulades, han trobat una sortida, potser hi ha també esperança per a nosaltres: no és impossible que algun dia, encara llunyà, sortim d’aquesta roda patètica de hàmsters indepes, unionistes, catalanistes, espanyolistes, rabiüts, tots emprenyats i decebuts. Clar que comparar-nos amb la Gran Bretanya és com a mínim una mica agosarat… Diguem que els fonaments no són els mateixos.

No hi ha partits polítics, sinó marques polítiques, colors, sigles, algun eslògan de pa sucat amb oli i para de comptar. Lideratges sòlids, zero. Debat estratègic i ideològic, zero. Maniobres

Puigdemont ja fa tard

 

 

OPINIÓ

 

 

"No veurem l'amnistia ni en pintura en un any o dos, i encara gràcies i a mitges, i no serà culpa del prestidigitador Sánchez, sinó dels malvats jutges franquistes"

 

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
02/06/2024 20:46 

 

 

 

 

L’únic que podia canviar les eleccions colonials del 12M era un retorn agosarat, duríssim, incert, de Puigdemont. Li hauríem fallat? Ni idea. Diria que no, però qui havia de moure fitxa era ell. I ja sabem qui va guanyar el 12M, oi? L’únic que pot encara canviar el resultat de les eleccions europees a un parlament de joguina, tot i que amb gran importància política i simbòlica, és Puigdemont. Si no torna, farà tard. Qui sap si haurà fet tard per sempre.

Diumenge que ve, 9 de juny, s’acaba la pista d’aterratge.

Aquí acaba el Procés-1, amb un empat

 

"Passarem unes quantes setmanes fent càbales sobre possibles governs, però no oblidem que el govern català governa poc i que la política d'un país ocupat i dominat és més que un govern regional"

 

 

 

 

Joan Rovira 12/05/2024 23:36

 

 

El 12 de maig ens hem quedat, més o menys, com estàvem, encara que la foto del Parlament sigui força diferent. No han estat les tristíssimes eleccions del 2021, enmig de la pandèmia, però tampoc no eren gaire estimulants ni gens èpiques. Hi havia en joc, sobretot, reequilibris de la balança, petits o moderats moviments que poden donar joc en el futur. O acabar en bloqueig, que és el pitjor que pot passar.

Aquí acaba oficialment el Procés-1. Puigdemont podrà tornar a la Catalunya Sud d’aquí a unes setmanes, si jutges i policies espanyols no munten una nova inquisició de venjança i humiliació. Potser tindrà oportunitats per reunir el catalanisme i l’independentisme, que ves a saber si uns i altres sabran aprofitar: han estat fins ara tan sectaris, tan poc assenyats… Però, tot i haver aconseguit un resultat excel·lent, no té prou força per jugar una segona partida per la independència, el Procés-2, que tard o d’hora arribarà. Ell, que la va poder fer, ja no la farà. Podrà esgarrapar petites o grans concessions a Madrid, això sí. I podrà tancar amb tota dignitat una etapa, cosa que és una victòria més que interessant, però no total.

Pedro Sánchez no és el gran guanyador.

Els Països Republicans de la península Ibèrica

 

 

OPINIÓ

 

"El punt més fort i el més feble, al mateix temps, del "règim del 23F" és la monarquia borbònica. A Madrid ho saben perfectament i actuen en conseqüència"

 

 

 

 

Joan Rovira 

14/04/2024 21:18

 

 

Esporles és un poble mallorquí, de la serra de Tramuntana. L’any 2023, un petit grup de veïns torracollons va demanar al Defensor del Pueblo (espanyol, per descomptat) que es publiqués l’enquesta sobre la monarquia que Adolfo Suárez va amagar el 1977, un any abans de la Constitució del 1978. Una enquesta en la qual apareixia una majoria clarament republicana a l’Espanya de la transició i que va fer encendre tots els llums d’alarma. Va ser la clau d’una jugada magistral de Suárez, en la qual ens van colar un gol per l’esquadra: la monarquia com a forma de govern. El mateix Suárez ho va confessar a la periodista Victoria Prego l’any 1995, però l’entrevista no es va publicar fins al 2016. Ja és casualitat…

Com va acabar la petició dels veïns d’Esporles? A la paperera del Defensor del Pueblo, que en realitat és el defensor de l’estat.

Uns anys abans, el 2015, el CIS va preguntar sobre la monarquia a les seves enquestes. L’aleshores nou monarca, Felipe VI, va suspendre: 4,34 sobre 10. El CIS estatal (especialitzat en enquestes a mida del que paga i mana) no ha preguntat mai més sobre el tema. Una altra casualitat…

I ara anem a veure un primer mapa de la península Ibèrica, que no és sinònim d’espanyola, tot i que volen que ens ho empassem.

Som 1,6 milions… i serem més. Via Joan Rovira

 

 

OPINIÓ 

 

Millor una gran Catalunya impura que una petitona, inviable i puríssima. Però, per a això, són imprescindibles els 1,6 milions de nouvinguts

 

 

 

 

 

Joan Rovira
14/01/2024 20:24 

 

 

Ja som 8 milions de persones que vivim a Catalunya. Amb 1,6 milions d’immigrants del segle XXI, és a dir, 2 de cada 10, sovint en les franges més joves de la societat. Amb velles immigracions que no han acabat d’encaixar. Amb nòmades digitals, gentrificadors i altres noves espècies. Amb sectors importants de la societat que odien Catalunya o que no se senten catalans. Amb elits econòmiques, com l’antiga noblesa medieval catalana, al servei de Madrid, on fan genuflexions i pasta i controlen els seus interessos. Amb catalans que se senten catalans i exerceixen de catalans, no per força indepes, en claríssim retrocés. Amb barcelonins i metropolitans que no tenen cap idea de Catalunya i es pensen, pobrissons meus, que poden anar per lliure i ser una unitat de destí a l’univers.

Però els que poden ser decisius els pròxims anys són aquest conjunt tan divers format per 1,6 milions d’immigrants recents, on pesen molt africans, musulmans i hispans sud-americans. Pobres, la immensa majoria. I no és un detall menor: pobres, en tots els sentits.

 

Som 8 milions de catalans? Ni de conya. Neguem-nos a enganyar-nos més i repetir com que tots els residents a Catalunya som catalans. No és així. Administrativament, potser. D’identitat, no. Anticatalans, una xifra no gens insignificant. Indiferents, una majoria preocupant. Per aquí plora la criatura.

Europa no ha sabut gestionar la immigració de les darreres dècades, no la pot aturar i ara s’està posant nerviosa. Està creixent el risc de fer ximpleries i d’equivocar-nos de debat. D’intoxicar-nos amb la

I després il·legalitzaran Catalunya. Via Joan Rovira

 

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
07/01/2024 21:16 

 

 

 

 

 

 

Il·legalitzar partits independentistes és traspassar, per sempre, una línia vermella. Exactament el mateix que va fer el rei castellà amb el seu brutal discurs del 3 d’octubre del 2017: el que va fer i va dir mai no tindrà perdó a Catalunya. Ull, no va tenir un mal dia: aquests primers dies del 2024 el seu discurs ha anat en la mateixa línia, pura ultradreta, militarisme i ultranacionalisme disfressats de constitucionalisme retòric.

Vox aporta al PP aquella energia desfermada que fa els que els somnis eròtics, els més humits, esdevinguin realitat: deixeu-vos de polítiques covardes amb el fre de mà posat i llancem-nos definitivament a la jugular de l’independentisme. Per molt que dissimulin, el PP i Vox són el mateix. I somien exactament el mateix: la mort política de l’independentisme. Acompanyada de l’extinció del català, una llengua que odien, menyspreen i voldrien morta i enterrada.

Diran que ells no volen il·legalitzar idees, sinó fets… que fàcilment qualificaran d’atemptats o terrorisme. Un argument fals, però eficaç: tu pots pensar el que vulguis, perquè som una democràcia prèmium al món i a la galàxia, però calladet i sense moure ni un dit. Ve a ser el que deia Franco:

Com caurà la monarquia espanyola?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Felip VI hauria de saber, i segurament sap (tot i que menys que la seva intel·ligent, plebea i reial esposa) que la monarquia espanyola no té futur"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
17/12/2023 20:13 

 

 

 

 

 

 

 

No, no serà per un afer de banyes o de llit. Ni per frau fiscal. Ni per abusos de tota mena. Els Borbons tenen la seva pròpia tradició i ja podria ser que també la seva maledicció. Felip VI hauria de saber, i segurament sap (tot i que menys que la seva intel·ligent, plebea i reial esposa) que la monarquia espanyola no té futur. És una closca buida, perquè no ha sabut ni sabrà fer la brillantíssima jugada de la monarquia britànica o algunes petites monarquies nòrdiques: mimetitzar-se amb la democràcia parlamentària, esdevenir un símbol per damunt de les misèries de cada dia i caure simpàtica i ser entranyable, més enllà dels embolics de la bragueta o les faldilles.

Felip VI està més llest del que es pensa. Té molts, molts números, per ser el darrer Borbó amb corona. I això no ho soluciona ni la princesa Leonor, la més instagramejable de les princeses.

Per això tenen tanta por, tantíssima por, de preguntar al poble, de fer enquestes. Gran tabú a Espanya, les enquestes sobre la monarquia. No és perquè sí: a totes surt que no, que ja n’hi ha prou. Millor no preguntem, doncs, i qui dia passa, any empeny.

Aquesta és la clau de volta del règim del 78, el punt feble per on, un dia no molt llunyà,

Salvar la nació

 

 

OPINIÓ

 

 

"Reconstruir la nació sense caure de quatre potes a la teranyina i preservar opcions de futur nacional, aquesta és la quadratura del cercle a la qual ens podrem apropar"

 

 

 

Joan Rovira

01/10/2023 20:25 

 

 

 

 

 

El festival de teories, profecies, horòscops, fantasies i estratègies per a l’octubre del 2023 fa goig de veure. Ens anem accelerant i esverant a una velocitat vertiginosa: després de sis anys de derrotes, repressió, por, depressió, presó, rendicions dissimulades, exili tossut, però fràgil, i grans dosis de misèria quotidiana, els astres s’han alineat miraculosament. Han revalorat l’aferrissada i també contradictòria resistència de Puigdemont i ofereixen oportunitats interessants. De victòria? No, no correm tant, que prendrem mal. Però sí de recuperar algunes posicions amenaçades o perdudes i de començar a plantejar nous, llargs, costeruts i prometedors camins.

Som ciclotímics, exuberants i una mica italians, passem de l’eufòria a l’enfonsament amb facilitat. I el teatre partidista, de baixíssim nivell, no ajuda gens a veure-hi clar: només saben jugar a curtíssim termini, a fer numerets estèrils com els darrers dies al Parlament.

Amb les eleccions del juliol es va obrir una porta inesperada:

El ‘cop d’Espanya’ que vindrà

 

 

OPINIÓ

 

 

"La política espanyola avança ràpidament cap a un trencament, una riuada que tindrà com a objectiu escombrar Sánchez, Díaz i el que faci falta"

 

 

 

Joan Rovira

17/09/2023 20:31 

 

 

 

 

Em costa molt, moltíssim, veure què hi guanya l’España nacional amb l’amnistia o perdonant-li la vida al català. Tinc la sensació que estem caient, ingènuament, de bona fe, en una trampa colossal que va més enllà que un dels habituals jocs de mans de Pedro Sánchez. Si no hi ha una rendició catalana, una genuflexió absoluta i creïble i una promesa solemne de no tornar-ho a fer (ja poden asseure’s i anar esperant…) quin sentit té tot plegat des del punt de vista dels amos i senyors de l’estat castellà? Per què redimonis s’han de rendir ells ara, quan estan guanyant? No ho veig, francament.

Però, vinga, suposem que l’operació amnistia avança, traspassa a empentes i rodolons la investidura i es comença a concretar en alguna fórmula legal creativa, embolicada i més o menys viable. Suposem també que el català puja de categoria oficial i es normalitza, enmig d’un rebombori fenomenal, al Congrés o a la Unió Europea. Suposem, finalment, que no entrem en la via suïcida d’unes segones eleccions i que el govern espanyol fa uns quants passos seriosos, amb poc entusiasme, cap a la mutació plurinacional d’Espanya. És molt suposar, sí, però suposem-ho. Ja estem veient que la realitat supera totes les previsions…

En aquest cas, el que no podem suposar és que l’España nacional es quedarà quieta com un conill enlluernat de nit per un cotxe al mig d’una carretera.

I aquí entra en joc l’estratègia improvisada, repetitiva i salvatge del PPVOX per a les setmanes vinents, dictada pel

Sílvia Orriols: ha nascut una estrella?

 

 

OPINIÓ

 

"Tots estaven venent-se l’ànima i pactant amb Satanàs, mentre assenyalaven el dimoni de V🤢x. I ara resulta que a Ripoll els surt a tots plegats un gra al cul"

 

 

 Joan Rovira 18/06/2023 21:36 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els nens no venen de París. El reis són els pares i les mares. La política és dura i bruta, cosa que no vol dir pas que sigui inútil. Però benvinguts i benvingudes a la crua realitat després de la descàrrega elèctrica, del «shock» brutal de Barcelona i de Ripoll.

 

Sort en tenen de V🤢x. Sap greu dir-ho. Si Vox no existís, hauríem d’inventar-lo. Que bé que ens va V🤢x per dissimular la decadència d’una política democràtica avariada, en descomposició.

 

Sort en tenen de V🤢x… i que malament acabarà tot, si caiem en totes les trampes partidistes, de professionals de casino, que ens estan posant.

 

No hi ha millor dolent de la pel·lícula que V🤢x. Són els dolents, sí, però no cal que ens mamem el dit més del compte… Que bé li va a tothom per fer grans brindis al sol per la democràcia, les llibertats, la convivència… i a la ceguesa. Que bé li va al PP, que bé li va al PSOE i a la seva franquícia catalana (sempre lligada ben curt) que bé li va a ERC, a Junts, a la CUP… 

 

Ja tenen i potser tenim, en diferents graus, un enemic comú. Pocs invents millors que el dimoni.

 

Que bé que va V🤢x perquè no veiem el que passa realment. Així ens poden despistar en discussions bizantines

Quines són les nostres eleccions?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Les eleccions del 23 de juliol són una nova oportunitat per a la desconnexió de Catalunya"

 

 

 

 

 

Joan Rovira
04/06/2023 20:19 

 

 

 

 

 

Tenim dos mesos per respondre la pregunta: quines són les nostres eleccions? 

 

Per comportar-nos com a catalans o com a castellans a Catalunya. Per tancar-nos en el marc mental i polític del Regne d’Espanya i Territoris Assimilats o per trencar una mica més la gàbia de la colonització i la submissió, una gàbia de la qual som més presoners del que ens pensem, ja siguem indepes o no. 

 

 

Les eleccions del 23 de juliol, són les “nostres” o les “seves”?

Aquesta és la gran qüestió de fons. La tria d’una papereta electoral o una altra és en realitat una qüestió secundària, un joc de tramposos. Tenim la llibertat de caure-hi o d’escapar-nos-en, però cada decisió tindrà conseqüències.

 

 

La decisió fonamental és anar o no a les urnes. Això va de passar pel tub dòcilment, com tantes vegades, o engegar-los a fer punyetes. No va de fer antipolítica ni de ser antisistema, sinó d’anar a favor o en contra d’aquesta política i d’aquest sistema del qual cap persona una mica assenyada no en pot esperar res de bo.

 

Si votem el darrer diumenge de juliol, votarem a favor o en contra de nosaltres? Farem una “bona cosa” per a Catalunya o

El 40% que ens en volem anar

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si el 40% dels francesos o alemanys o nord-americans, el 40%, eh?, volguessin deixar de ser francesos o alemanys o nord-americans, seria una notícia espectacular"

 

 

 

 

Joan Rovira
12/03/2023 21:16

 

 

 

La darrera enquesta del CEO de la Generalitat situa, estadísticament parlant, unes quantes coses, força reveladores, que els darrers dies ja s’han intentat grapejar i manipular amb entusiasme patriòtic hispà, digne d’un copet a l’espatlla per part del monarca. 4 de cada 10 catalans, el 40%, no suportem més ser súbdits del regne de Castella. Dos de cada 10 catalans, el 19%, no suporten figurar com a catalans a les estadístiques, perquè no se’n senten en absolut.

 

S’hi poden donar tantes voltes com es vulgui, a aquestes dades. Barrejar-les, creuar-les, matisar-les, extrapolar-les… Les enquestes no són cap veritat absoluta, només un

Caçar Puigdemont

 

 

OPINIÓ

 

 

Si cau Puigdemont, cau tot. O és que no ho sabem? I si ho sabem, ho pensem permetre? Aquesta és l’única qüestió que val la pena ara mateix

 

 

Joan Rovira
19/02/2023 20:42 

 

 

 

 

Mentre perdem el temps miserablement. Mentre ens barallem i n’hi ha que no fan altra cosa que treure les navalles o fer llistes d’afectes i desafectes, d’enemics, de neutres (perillosíssims, els pitjors) o posar en marxa la màquina de fer carn picada. Mentre ho anem destrossant tot, en una mena d’onada de fúria destructiva contra nosaltres mateixos… Mentre ens anem fent mal, insultant-nos, ofenent-nos, acusant-nos… Mentre passa tot això, hi ha qui va fer feina.

 

Gent que no cal que sigui intel·ligent ni subtil, però que té claríssims els objectius i que sap que estem contribuint amb entusiasme suïcida a aconseguir-los. Catalunya contra Catalunya, igual a victòria de Castella.

 

La roda del hàmster gira i gira i gira, poques coses més tontes que un hàmster donant voltes a la roda. 

 

Això impedeix que ens adonem de l’autèntic objectiu de caça major: caçar Puigdemont. És una de les coses que

Aeroport: buidar Barcelona, equilibrar Catalunya

 

 

OPINIÓ

 

 

 

"Barcelona s'ha de buidar i el país s'ha d'omplir, amb tot allò de les xarxes de ciutats que sempre queda tan bonic de dir i no es fa mai"

 

 

 

 

Joan Rovira
12/02/2023 19:48 

 

 

 

El problema no és l’aeroport del Prat. La qüestió (i l’oportunitat) és Barcelona, aquesta Barcelona que s’ho menja tot i està a punt de petar.

 

No tant per culpa de la mateixa Barcelona (que hi ha gent que li vol fer creure que no és part inseparable i essencial de Catalunya, i a l’inrevés també) com de la patètica manca d’una estratègia intel·ligent de país al segle XXI. No l’espereu de la política actual , no hi serà. No l’espereu dels sectors econòmics “tradicionals”, perquè tampoc no en tenen cap. En tot cas, potser, espereu-la de fenòmens prometedors i sòlids com el projecte “Eines de país”, a les Cambres, que va per bon camí i té un país al cap.

 

Doncs, vinga, som-hi. Ja hem identificat el problema, Barcelona, però és cert que l’aeroport forma part del problema…

 

Modestament, un servidor de vostès té una idea espaterrant, brillantíssima, per a la seva pista XXXXXL

 

La solució ideal seria alliberar terrenys propers i traslladar tot el municipi del Prat de Llobregat, tot, i si cal enviar la gent al Pallars Sobirà. Si es necessiten terrenys d’algun altre municipi, com Viladecans o Gavà, també, sense manies, els enviem a la Vall d’Aran.

 

Una vegada enderrocades totes les cases, hi podríem fer no una, no, dues o fins i tot tres pistes. I si molt convé, també una