Un 30-40% d’indepes, encara

 

 

OPINIÓ

 

"Som un país acostumat a resistir, amb una capacitat infinita de fer la punyeta a l'enemic, però també amb una incapacitat congènita per xutar a la porteria i marcar gol"

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
16/02/2025 20:22  

 

 

 

 

Les enquestes, les intuïcions, les percepcions i fins i tot els horòscops coincideixen: a Catalunya hi continua havent un bloc independentista que podríem situar al voltant del 30 o el 40%. Mira que han passat coses, els darrers deu o quinze anys… De l’eufòria a la depressió. De les urnes a la repressió i la venjança: primer les garrotades dels paramilitars, després la por, la inquisició de l’exèrcit judicial aquell “a por ellos” de Felipe VI i els seus súbdits i còmplices. De la unitat a la divisió i les ganivetades. De la confiança (relativa, tocant fusta i resant a la Moreneta) en els polítics a la desconfiança més absoluta, llevat dels fanàtics i dels que estan en alguna nòmina o ho esperen. Del vot massiu i esperançat a l’abstenció com a càstig per les traïcions, les mentides i la rendició.

I després de tot això, amb tots els matisos tècnics que es vulguin, encara podem dir que hi ha d’un 30 a un 40% d’indepes de pedra picada.

Clar que en aquest bloc hi ha de tot, una barreja confusa i heterogènia, però l’independentisme continua essent

l’eix central de la societat catalana, la força més activa, la que té més capacitat de mobilització i d’influència. I també la més fotuda i desanimada, cert. Però aquest percentatge d’un 30-40% aguanta després de tots aquests anys catastròfics, de baralles internes sense final, de pallassades i teatre dolent, de gent que s’ha anat retratant, de partidismes salvatges i de patacades duríssimes.

La darrera enquesta, presentada per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, anava en aquesta línia, a més d’oferir molts més elements de reflexió. Simplificant molt: de cada 100, hi ha uns 30 indepes, uns 30 autonomistes, uns 25 federalistes i la resta serien espanyolistes-colonialistes sense matisos. De cada 100, 38 volen la independència, 57 no la volen i la resta ves a saber. Més o menys, aquesta és la foto fixa, que es manté amb solidesa i tossuderia.

Per adonar-se de la dimensió i la fortalesa del sentiment (que ara mateix no té capacitat de ser moviment) només cal buscar al Google quants indepes hi havia a Catalunya l’any 2000.

Ni “agenda del reencuentro”, ni “normalización”, ni “Catalunya ha vuelto”, ni anestèsia, ni indults i amnisties tramposes. Ni punyetes. Aquí hi ha un bloc social i polític (corcat pels partidismes i les misèries, cert) molt potent, tant, que costa trobar casos similars a Europa o al món.

Però no ens passem d’optimistes, d’acord. A la mateixa enquesta sortia que només un 5% del total creu que assolirem la independència de Catalunya.

Encara rai, la veritat. S’ha de tenir molta, moltíssima fe, per pensar que si seguim fent les coses com fins ara se’ns apareixerà un dia la independència, com un miracle. És més: no se’ns apareixerà tampoc ni el federalisme ni l’autonomia.

Ho sap tothom: després del poderós i imperdonable desafiament del 2017, això només pot acabar en victòria o derrota, sense mitges tintes ni sortides amables per als perdedors. Anirem directes, tard o d’hora, a un “o caixa o faixa” i que el sol surti per on vulgui. Ens arraconaran fins a provocar la batalla final, amb força complicitats al país, algunes descarades, d’altres camuflades: una guerra de dos fronts, que són les més complicades.

De moment, els que anuncien la mort de l’independentisme continuen confonent la realitat amb els seus desitjos. El mateix que li passa al processisme, convençut que la gent és idiota i acabarà comprant la seva moto autonomista sense motor ni rodes.

Governar, dominar i espoliar un país amb un 30-40% de gent com aquest bloc indepe irreductible pot ser un calvari. Mantenir eternament la fantasia de l’autonomia solidària també és inviable, més encara quan el país ens cau a trossos. I el dia que tots aquests indepes es despertin del malson i s’adonin que no són cap minoria cultural rareta i entranyable, sinó una majoria amb una capacitat política extraordinària, començarà un nou temps.

Tanmateix, certament, som un país acostumat a resistir, amb una capacitat infinita de fer la punyeta a l’enemic, però també amb una incapacitat congènita per xutar a la porteria i marcar gol. Aquesta serà la qüestió clau per a una nova etapa social i política, ni molt propera ni molt llunyana, d’aquí a un cert temps, quan ens anem aclarint i algú recordi que les revolucions no es fan amb el 50%. Ni tan sols amb el 5%. Es fan d’una altra manera, però d’això ja en parlarem quan hàgim après totes les lliçons del primer i últim fracàs del segle XXI. 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://elmon.cat/opinio/un-30-40-dindepes-encara-968349/