OPINIÓ
Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 3 de febrer de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per
conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor
que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit
que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació
convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració
poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva
formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els
juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi
al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat
creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides
envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva
candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc
prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.
Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per
conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor
que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit
que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació
convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració
poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva
formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els
juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi
al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat
creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides
envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva
candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc
prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.
D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses
enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit
de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una
botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la
tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que
Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro
de Waterloo, l’entorn convergent ha demanat a l’antic president Artur
Mas que els faci de llebre. En efecte, aquest mateix cap de setmana, el 129 demanava que Junts no tingués reserves a acostar-se a la formació de Sílvia Orriols,
de la mateixa forma que ell mateix s’abraçà amb una caterva
anticapitalista com la CUP. Per molt que Mas encara no militi a Junts,
perquè és un home que es pensa les coses en adagio sostenuto, diria que aquest és un sentiment que no és aliè als votants juntaires.
Nogensmenys, com a bons convergents, l’aparell de Junts han reaccionat
com si tingués l’orgull ferit i el pobre Jordi Turull ha fet veure que
pinta alguna cosa en el seu propi cau per informar l’antic president que els pactes amb altres formacions es fan des dels respectius òrgans de la direcció del partit.
Per molt que la comparació entre acostar-se a Aliança i la CUP sigui un
exemple on els contextos difereixen com l’oli i l’aigua, i per molt que
negociar amb el PSOE sigui quelcom molt més perniciós per a la tribu
que no pas fer un cafetó amb Sílvia Orriols, tot aquest vodevil només té
per objectiu el fet de possibilitar que a Junts es comenci a parlar seriosament sobre immigració i que s’abandoni el llenguatge happy flower
que la formació adquirí durant els anys del procés (en part, mercès a
Mas) pel qual era poc diferenciable d’un partit d’esquerres i de la
famosa moral del “volem acollir”.
" Les còpies sempre acostumen a ésser més risibles que l’original, i si Junts assaja una forma d’orriolsejar un pèl light acabarà a mig camí del debat migratori i, per tant, només beneficiarà la hiperlideressa d’Aliança
La política i el periodisme transcorren per meandres sovint bessons, i
no és gens estrany que —ahir mateix— l’estimable Pilar Rahola tragués
pols a la màscara del rei Artur per donar un copet a l’esquena al seu
antic ídol polític, tot escrivint que “Aliança
Catalana assenyala problemes coents que hi ha a la nostra societat i
que els partits no gosen, ni permeten tractar, emparats en la hipocresia
del políticament correcte”. En aquest sentit, Rahola posava per
escrit el que serà ben aviat un mantra futur del món juntaire respecte
Aliança; a saber, que hom pot “parlar” amb Orriols, la ripollesa, sense
teixir-hi “estratègies conjuntes.” Apunteu aquests mots, estimats
lectors, perquè es convertiran en la nova cançoneta de Junts a l’hora de
xutar la pilota endavant. A qui es pot criticar, en definitiva, per fer
una cosa tan democràtica com ara parlar? Que no parla Puigdemont amb
Santos Cerdán? Quin mal hi ha?
Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per
conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor
que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit
que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació
convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració
poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva
formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els
juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi
al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat
creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides
envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva
candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc
prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.
D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses
enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit
de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una
botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la
tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que
Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro
de Waterloo, l’entorn convergent
