OPINIÓ
"El partit més multitudinari i massiu és X, allò que abans anomenàvem
twitter. Aquí és on hi ha debat polític, social i econòmic de debò"
Joan Rovira
07/07/2024
La política, en aquest país nostre (cada dia menys nostre), està més morta que viva. És una mena de reality show,
un “Supervivientes”, un “Gran Hermano”, un “Eufòria”, amb força
espectacle i soroll, però incapaç de dissimular la buidor que l’està
corcant per dintre. Va per lliure. S’alimenta a ella mateixa, es devora a
ella mateixa. Cada dia s’independitza una mica més del país i de la
realitat de la gent.
I si posem la política catalana en el context
de l’espanyola (un desert on només sobreviuen els escurçons i els
taurons tot terreny) o de l’europea (inexistent, pura façana), ja ens
acabem de deprimir. Amb algun moment esperançador, per exemple la victòria de Keir Starmer a la Gran Bretanya,
sobre la base d’un projecte de salvació nacional després d’anys i panys
de misèria i decadència. Sí, ha enfonsat l’independentisme escocès,
missatge que algú hauria d’escoltar per aquestes terres, però aporta una
certa dosi d’esperança als britànics: hi ha algú que té clar el que
s’ha de fer i que sembla que és capaç de fer-ho.
Si els britànics, després de tantes rucades acumulades, han trobat
una sortida, potser hi ha també esperança per a nosaltres: no és
impossible que algun dia, encara llunyà, sortim d’aquesta roda patètica
de hàmsters indepes, unionistes, catalanistes, espanyolistes,
rabiüts, tots emprenyats i decebuts. Clar que comparar-nos amb la Gran
Bretanya és com a mínim una mica agosarat… Diguem que els fonaments no
són els mateixos.
No hi ha partits polítics, sinó marques
polítiques, colors, sigles, algun eslògan de pa sucat amb oli i para de
comptar. Lideratges sòlids, zero. Debat estratègic i ideològic, zero.
Maniobres
