07-05-2025
A casa nostra, explicar la veritat sobre el fenomen immigratori no està permès. No perquè estigui prohibit per llei, de moment, sinó perquè xoca amb un consens imposat des de les redaccions, les facultats de comunicació, el Col·legi de Periodistes i, sobretot, des de les institucions que ruixen amb milions d’euros els mitjans per a disciplinar-los. Constantment, s’emeten guies i instruccions adreçades als professionals de la premsa sobre com han d’abordar-ne la qüestió. S’insisteix en la necessitat d’evitar estigmes, de dignificar, de contextualitzar.
En comptes de perseguir-se la cobertura més fidel a la realitat, aquestes directrius obliguen el periodista a narrar només aquella part que encaixi amb una visió edulcorada, bonista i acrítica de la immigració. La informació es tergiversa amb coartades sentimentals per tal de blanquejar els efectes de polítiques migratòries fallides. El periodista deixa de ser un observador independent per a esdevenir un activista encobert. I amb ell, el ciutadà perd el dret fonamental a rebre informació veraç. El periodisme, aquell ofici maleït que abans era l’últim refugi dels que no temien dir la veritat, ha estat colonitzat per buròcrates morals que prefereixen una mentida compassiva a una realitat incòmoda.
A Catalunya, la criminalitat augmenta. Les dades no menteixen, tot i que els diaris callin. La sobrerepresentació dels autors estrangers en delictes violents i sexuals no és una opinió, és una
