Salvador Armendares, catalanista, republicà, independentista

 

HISTÒRIA

 

10 de març de 2026

Per Felix Rabassa

 

 

 

 

 

Salvador Armendares i Torrent fou un metge i polític republicà i catalanista, que evolucionà vers l’independentisme, que desenvolupà una intensa activitat pública durant la Segona República i que, després de la Guerra Civil, esdevingué una figura destacada de l’exili català a Mèxic. Després de la Guerra de 1936-1939 contribuí a internacionalitzar la causa catalana a través del Consell Nacional Català. La seva vida, travessada pels grans esdeveniments del seu temps, és testimoni d’una fidelitat tenaç a Catalunya, les seves institucions i la lluita per la seva llibertat. Va morir tal dia com avui, un 10 de març de 1964.

Orígens i formació

Nascut a Malgrat de Mar el 21 de juny de 1893, era el fill petit de set germans. El seu pare, Isidre Armendares i Bunyol, boter originari de Peralada (Alt Empordà), i la seva mare, Madrona Torrent i Masens, regentaven una botiga de queviures al poble. D’aquell ambient humil i treballador n’emergí un caràcter perseverant, forjat entre l’esforç quotidià i l’esperança d’ascens mitjançant l’estudi.

Gràcies a un oncle capellà, ingressà al seminari de Girona entre els dotze i els catorze anys. Posteriorment cursà el batxillerat a l’Instituto General y Técnico de Girona (1908-1911), on obtingué el premi d’assaig de natura l’any 1911. Aquell mateix any inicià els estudis preparatoris per accedir a la Facultat de Medicina de Barcelona. Instal·lat a Barcelona durant el curs 1911-1912, compaginà els estudis amb diverses feines —ajudant de barber, representant del magatzem familiar de llegums—, en una lluita constant per sostenir el seu somni. L’1 de març de 1917, amb vint-i-quatre anys, es llicencià en Medicina.

Inicis professionals i nacionalisme català

Opinió : El repte de regularitzar de debò la immigració

 

OPINIÓ

 

 

 

 

  Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 10 de març de 2026. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts 

 

 

És normal que de tant en tant es regularitzi la situació dels immigrants que han entrat il·legalment en un país? Normal, ves a saber si ho és, però que és habitual en el cas d’Espanya, segur, perquè cada ics anys, hagi governat el PP o ho faci el PSOE, s’han dut a terme regularitzacions extraordinàries. L’última, l’anunciada fa quatre dies per a mig milió d’immigrants irregulars fruit de l’acord del PSOE amb Podemos en un intent per recuperar el suport del partit lila a Pedro Sánchez durant el que resta de legislatura. És una mesura, doncs, fruit de la necessitat política, no de la convicció, i això és el que la converteix en qüestionable.

És normal que de tant en tant es regularitzi la situació dels immigrants que han entrat il·legalment en un país? Normal, ves a saber si ho és, però que és habitual en el cas d’Espanya, segur, perquè cada ics anys, hagi governat el PP o ho faci el PSOE, s’han dut a terme regularitzacions extraordinàries. L’última, l’anunciada fa quatre dies per a mig milió d’immigrants irregulars fruit de l’acord del PSOE amb Podemos en un intent per recuperar el suport del partit lila a Pedro Sánchez durant el que resta de legislatura. És una mesura, doncs, fruit de la necessitat política, no de la convicció, i això és el que la converteix en qüestionable.

I és que, si realment fos un pas ben pensat, hauria de servir per fer cau i net, per posar a zero el comptador de la immigració il·legal i per establir, a partir d’aquí, unes normes clares de conducta que impedissin que el fenomen es tornés a repetir. Dit d’una altra manera, l’única immigració permesa hauria de ser la legal i la il·legal hauria d’estar expressament prohibida, i qui, malgrat el que establís la llei, se saltés la restricció s’hauria d’atenir a les conseqüències. I això hauria d’afectar tots els actors, sense excepció, que intervenen en el procés migratori. D’una banda, l’immigrant mateix que entrés al país sense papers hauria de ser deportat. D’una altra, tot aquell, fos empresari o no, que

Opinió : L’hora dels radicals

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

Enric Vila
Barcelona. Dimarts, 10 de març de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

M’ha fet gràcia saber que l’Abel Cutillas i el Jaume Clotet van coincidir a l’MDT i que hi publicaven una revista que es deia Poble Insurgent, més o menys a la mateixa època en què Sílvia Orriols militava a Estat Català. Llavors els meus amics de l’Escola Súnion cantaven allò de “zubizarreta ETA ETA”. Jo ja era el més radical de tots i les consignes proetarres i les organitzacions extraparlamentàries em semblaven una collonada, una absoluta pèrdua de temps. Quan Macià Alavedra em va explicar que Jordi Pujol hauria sortit amb el fusell si hagués cregut que podia defensar així la llibertat de Catalunya, el vaig entendre perfectament.

 

"No és casualitat que Pujol acabi la vida escarnit i que Felipe González i José María Aznar, que li deuen tantes coses, s’hagin fet multimilionaris

  

Els radicals tenen mala fama a tot arreu, però a Catalunya encara en tenen més, perquè no sols discuteixen les convencions establertes, sinó que posen el país en relació amb la seva història anterior a la formació d'Espanya. Quan va emergir Primàries, el primer que van fer els diaris del sistema va ser acusar Jordi Graupera de ser d’ultradreta. Després, Graupera va penjar l’etiqueta de feixista a Orriols amb un encegament que només s’explica per les confusions que crea la pressió política i pel valor que els premis de consolació han adquirit en la tradició catalanista. No és casualitat que Pujol acabi la vida escarnit i que Felipe González i José María Aznar, que li deuen tantes coses, s’hagin fet multimilionaris. 

Des que Catalunya va ser separada del poder, la seva tradició ha tendit a romantitzar les figures derrotades o desposseïdes.