CRIT
Per Josep Bellpuig
L’esquerra catalana ha convertit la pressió fiscal en una qüestió ideològica. Qualsevol nou impost, qualsevol augment de la recaptació i qualsevol càrrega addicional sobre famílies i empreses és presentat automàticament com un exercici de justícia social. Però la realitat és molt menys noble: darrere d’aquest discurs s’amaga un model que castiga l’esforç, penalitza l’estalvi i condemna els catalans a un empobriment progressiu. I tot per finançar amb els diners dels catalans l’establiment a Catalunya de centenars de milers d’estrangers que contribuïran a la descatalanització accelerada del país.
Durant anys, els partits de l’esquerra catalana han donat suport o han impulsat algunes de les figures fiscals més gravoses de l’Estat espanyol, mentre repetien el mantra que «pagaran els rics». La realitat, però, és que els grans patrimonis disposen de mecanismes, assessors i estructures societàries per reduir l’impacte fiscal. Qui acaba passant per caixa és el metge, el petit empresari, l’autònom, el comerciant o el treballador que ha aconseguit estalviar després de dècades d’esforç.
L’impost de successions és probablement el millor exemple d’aquesta hipocresia fiscal. L’esquerra el presenta com una eina de redistribució, però en la pràctica és un impost sobre l’estalvi, la previsió i la
