Opinió : Torna a casa per Nadal

 

 

OPINIÓ  

 

 

 

 

Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 29 de setembre de 2026. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 

En un gir de guió impensable fa quatre dies, sembla que el Tribunal Suprem (TS) farà cas de la doctrina del Tribunal Constitucional (TC) quan aquest es pronunciï —no de la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), com s'ha encarregat de precisar el jutge instructor de la causa per la celebració del referèndum del Primer d'Octubre, Pablo Llarena— i aplicarà finalment, sempre que el pronunciament sigui clar i incontestable, l'amnistia a Carles Puigdemont i a la resta de polítics catalans encausats el 2017. Si això efectivament és així, voldrà dir que el 130è president de la Generalitat i la resta d'exiliats, els exconsellers Lluís Puig i Antoni Comín, podran tornar a Catalunya sense cap por de ser detinguts nou anys després d'haver-ne marxat per evitar el càstig en forma d'empresonament que sí que van patir la resta de dirigents de JxCat —llavors PDeCAT— i ERC que es van quedar. L'exili ha estat, tanmateix, una pena tan o més dura que veure passar la vida entre barrots i ara per fi tots plegats podran girar full del malson.

Però a què es deu aquest canvi de posició tan sobtat d'un TS que fins fa quatre dies havia fet casus belli de la persecució a l'exalcalde de Girona? No es coneix el cas de cap magistrat a Espanya que hagi desobeït el TC i, per tant, tot faria pensar que aquesta vegada tampoc no passarà, però com que en la causa del referèndum del Primer d'Octubre n'han succeït tantes, de coses anòmales, fins al punt que la

El culpable no sempre és el propietari - Opinió.

 

 

Els Catalans Fan Coses - Opinió

 

 

 

Meritxell R. Lavall
Barcelona. Dimarts, 29 de setembre de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Arran del desnonament de la Maricarmen, m'agradaria exposar el meu punt de vista sobre els lloguers d'habitatges. Ja sé que no estic doctorada en dret econòmic i de l'empresa per ESADE, i que ni tan sols soc politòloga, però he viscut tota la vida adulta de lloguer (és a dir, soc arrendatària) i soc copropietària d'una casa, que tenim llogada (és a dir, soc arrendadora). Com a arrendatària, us puc afirmar amb tota seguretat que els preus dels lloguers s'han disparat exageradament des de fa menys de deu anys (crec que ho veu i ho sap tothom, però, per si de cas, ho vull deixar clar): a Banyoles, per exemple, un pis de dues habitacions, que abans et costava 650 o 700 euros al mes, ara et costa 1.100 euros (que vindria a ser el doble). Els sous, en canvi, s'han mantingut com fa 10 anys (si no han baixat). No cal ser matemàtic per veure que els números no surten i que o redueixes despeses (com deixar de tenir fills o comprar menjar porqueria) o comparteixes pis amb més gent o tens més d'una feina o te'n vas a viure sota un pont.

Com a arrendadora, us puc afirmar amb tota seguretat que no tots els arrendataris van de bona fe. M'he trobat més d'una persona que es presenta com a vulnerable (una actuació de 10) i que et suplica que li facis un lloguer ridícul (amb això vull dir 250 euros al mes per una casa gran amb hort, per exemple) perquè, a canvi (ha, ha, ha, ha), farà millores a la casa. Tu vas de bona fe, confies en aquella persona (que en realitat té un sou més alt que el teu i altres ingressos) i acceptes aquest lloguer ridícul (que més que beneficis et suposa maldecaps i et fa perdre diners). Tu has vist les millores? Jo tampoc. I no només això, t'entreguen (si és que es dignen a marxar) la casa pitjor del que estava. Amb aquest panorama, quina il·lusió m'ha de fer a mi, com a propietària, llogar la casa? Millor la venc o la tanco. A part d'això, a les persones que hem heretat una casa (que no som grans tenidors, of course), heretar-la ens suposa més maldecaps que beneficis. Per poder llogar una casa (el govern de torn fa tot el possible perquè les coses siguin el màxim de complicades possible en nom d'ajudar els desvalguts i quedar com uns sants), ha de complir una normativa cada vegada més exigent. Sabeu quant val reformar una casa perquè compleixi la normativa? Perquè llavors un arrendatari "vulnerable" no te la conservi ni et faci les millores que havia promès i l'hagis de tornar a reformar (i que encara et demani la fiança quan finalment se'n va!!). I ja no parlem dels okupes, que tenen tots els privilegis del món per entrar en una casa buida —o on viu una família— i apoderar-se'n sense pagar ni un euro (i el govern de torn encara els aplaudeix per la seva agilitat). I que no hi facin negocis il·legals a dins, posats a fer. Qui és el vulnerable aquí?

 

" 

Els arrendataris honestos han de pagar les conseqüències dels arrendataris incomplidors i que destrossen els pisos o deixen de pagar, i els arrendadors honestos han de pagar les conseqüències dels fons voltor o dels grans tenidors sense escrúpols 

 

Estic cansada d'aquest sistema fallit. Sabeu quantes persones demanen beques per estudiar tot i tenir uns pares rics (que fàcil que és per a alguns amagar els ingressos reals i que difícil que és per als funcionaris, per exemple)? Sabeu quantes persones accedeixen a ajudes cobrant més que jo? En aquest país, les persones honestes sempre paguen els plats trencats. Com és possible que els delinqüents i els estafadors sempre acabin guanyant la partida? Pensem-hi (i deixem de ser tan innocents). No hi ha un control eficient dels lloguers ni unes lleis justes. Hem passat de viure de lloguer acollonits perquè ens podien fer fora en qualsevol moment a tenir okupes vivint a casa nostra sense poder-hi fer res. Qui fa les lleis exactament? Un extraterrestre que no ha posat mai els peus al planeta Terra?

 

Sempre paguen justos per pecadors: els arrendataris honestos han de pagar les conseqüències dels arrendataris incomplidors i que destrossen els pisos o deixen de pagar, i els arrendadors honestos han de pagar les conseqüències dels fons voltor o dels grans tenidors sense escrúpols. Ens ensenyen que ser honest no surt a compte i que els malparits sempre hi surten guanyant. Vista la corrupció que hi ha a les altes esferes, no sé per què m'estranya tant, tot plegat.

L'extrema esquerra, sempre tan revolucionària i empàtica, proposa que els arrendaments siguin indefinits, que només es puguin acabar si l'arrendador necessita la propietat per viure-hi. És a dir, no volen que ningú pugui gaudir de més d'una propietat (res de segones residències). Això sona molt bucòlic i utòpic, llàstima que molts dels components de l'extrema esquerra tinguin més d'una propietat i ingressos molt superiors als de la mitjana. Jo proposo que cadascú tingui les cases que vulgui i que el govern reguli amb coherència els lloguers: castigant els que no compleixen i premiant els que fan bé les coses. Si poden controlar a la perfecció la recaptació d'impostos, estic segura que, amb un petit esforç, també podran controlar qui fa malifetes amb els lloguers i qui té més del que diu que té. Protegim els vulnerables de veritat i posem les coses fàcils als arrendadors honestos perquè continuïn llogant les seves propietats en comptes de tancar-les. Una mica de sentit comú, si us plau.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/culpable-no-sempre-es-propietari-lavall_1701829_102.html 

 

Nou anys sense independència aboquen l’habitatge a la decadència estructural

 

 

CENTRALISME 

 

Mentre milers de milions en impostos s'evaporen cap a l'Estat, Catalunya gestiona la misèria competencial davant un mercat immobiliari completament col·lapsat.

 

 

 

 

L'Ull de DEU

29-09-2026 20:32 H

 

#UlldeDéu Des de l’altura precisa que dona el pas de gairebé una dècada, Catalunya es contempla avui com un trencaclosques de realitats paral·leles. Un exercici de nostàlgia de futur. L’any 2017 es va fixar en l’imaginari col·lectiu com una cruïlla de camins: la promesa d’una República d’avantguarda europea contra el pes gravitatori d’una realitat autonòmica que, nou anys després, es tradueix en una paràlisi estructural, especialment visible en el dret més elemental: un sostre on viure.

Si s’observa el país des d’una òptica zenital, el contrast entre el relat de la potència frustrada i la cruesa del present és demolidor. Els defensors d’aquella ruptura teoritzaven un model de benestar nòrdic, finançat amb una sobirania fiscal que hauria permès revertir dècades de dèficit crònic. Sota aquesta premissa, la gestió dels recursos propis hauria d’haver bastit un parc públic d’habitatge a l’alçada d’Àustria o dels Països Baixos, allunyant les noves generacions de l’asfíxia del lloguer. En lloc d’això, la cronologia històrica va triar la continuïtat de l’estatus quo.

A la dependència política s’hi ha sumat una sagnia econòmica silenciada però implacable: nou anys d’un espoli fiscal que, lluny de frenar-se, ha anat en augment. Mentre els impostos generats pel teixit productiu català marxen cap a Madrid per no tornar, Catalunya s’ha vist obligada a gestionar la