OPINIÓ
Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 23 de setembre de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
La prova del cotó fluix de la inutilitat de la partitocràcia catalana és la seva dependència mental amb les dinàmiques i el debats que sorgeixen de Madrit. Ara que alguns donen per mort Pedro Sánchez arran de la invasió subtil de Ceuta (compte amb executar els polítics massa ràpid, especialment els que tenen vocació d’assassins), la possibilitat d’unes eleccions generals l’any que ve ha desvetllat els ionquis de la política espanyola. Primer i abans que res, cal fixar-se en la meva estimada Ada Colau, la qual ja va proclamar recentment que no descartava tornar a l’univers de la gestió pública (fixeu-vos si el mercat laboral està malament, que ni amb una llicenciatura en filosofia i una alcaldia de Barcelona a la motxilla es troba curro, avui dia!) i a qui també vàrem poder observar exercint de brevíssim escut humà contra uns mossos que, obeint l’ordre d’un jutge amb ànima eixorca, pretenien desnonar una persona vulnerable al carrer de Sicília. Si la regressió al passat continua així, no m’estranyaria que l’Ada acabi traient del calaix la seva arxifamosa disfressa d’abella...
El previsible auge de la dreta espanyola ha provocat que els nostres progressistes comencin a moure el cul per exercitar-se en l’obsessió malaltissa d’aquest bell cadàver anomenat catalanisme; a saber, salvar Espanya dels fatxes. Aital frisança també ha arribat a la CUP. Fa pocs dies, l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, recollia el guant de Laure Vega tot afirmant que pactar amb el PSC, si és per a fites com afavorir una millor recollida de la brossa o la salvació de la foca antàrtica, doncs tampoc hauria d’ésser un gran escàndol. Al seu torn, entrevistat per en Ricard a Catalunya Ràdio, el batlle gironí també feia
