...To love & protect people; Make justice reign & ensure that to great shall not opress to common. JAUME I 1276. #Catalonia ...

divendres, 29 de setembre de 2023

La impostura no paga

 

 

OPINIÓ

 

 

"La soledat i la irrellevància d'ERC en aquesta ocasió no es pot amagar per feixuga que sigui la propaganda"

 

 


 

dijous, 28 de setembre de 2023

Es busca independentista que vulgui passar a la història

 

 

OPINIÓ

 

 

"A Catalunya, a diferència d'Espanya, el que està en joc és si es crea un nou estat o no, i això ho canvia tot, o hauria de canviar-ho tot"

 

 

 

 

 

El debat de política general al Parlament de Catalunya ha servit, només, per tornar a exhibir la divisió de l’independentisme. En un moment en què no se sap qui governarà a Espanya ni quan hi haurà govern, precisament perquè l’independentisme en té la clau, l’únic punt d’interès d’aquest ple era saber si alguna cosa havia canviat en la relació entre ERC i Junts. I ha quedat clar que no, o en tot cas ho porten en secret. Junts ha fet un intent tebi i rutinari de qüestionar la tasca del govern d’ERC –i de recordar el que sap tothom, que només té el suport de 33 diputats– i els republicans s’han limitat a ignorar-ho. No s’han molestat ni a enfrontar-s’hi. 



Uns i altres s’han adreçat únicament als seus. Els de Junts han retret a ERC que fa un any els van empènyer a deixar l’executiu de coalició i han volgut fer valdre la idea que ara mateix la partida més important –la suposada negociació amb el PSOE– s’està jugant fora del Govern i del Parlament. Amb “discreció”. Tanta, que és “hermetisme”, un terme que no defugen, emprat pel mateix

Diu que som una minoria i que vol que ens extingim

 

 

OPINIÓ

 

 

Segons el supremacisme, l'existència de col·lectius suposadament superiors legitima la discriminació, la subjugació o la segregació dels considerats inferiors. La seva extinció

 

 


 

 

 

 

NÚRIA CADENES

27.09.2023 - 21:40

Actualització: 28.09.2023 - 11:44

 

 

El primer títol que havia pensat per a aquest article era alguna cosa similar a “La impotència del Senyor X”, però aleshores he trobat que podria semblar que parlava d’Elon Musk i de la tírria que mostra contra la xarxa social que va comprar, que ell ha volgut batejar amb l’anodina X i que al navegador es continua anomenant Twitter, i, per tant, ho he deixat estar. Que tot plegat també és una qüestió de narcisisme destructiu, certament, però que la personalitat d’aquests individus m’interessa, ara, entre poc i gens.

Felipe González va ser secretari general del PSOE entre el 1974 i el 1997, i president del govern espanyol entre el 1982 i el 1996. Alfonso Guerra en va ser el secretari d’organització i, al govern que tenien, vice-president. Feien tàndem: la típica complementarietat del policia bo i el policia dolent, cara amable – element mossegaire. Eren o es consideraven o semblaven amics. Fins que un dels casos de corrupció dels que van implicar públicament el PSOE (el del germà de Guerra, Juan) va forçar la dimissió a la vice-presidència. Era el 1991. Des d’aleshores la distància es va anar fent més i més gran. I freda. Àrtica. El primer signe públic de desgel entre els dos personatges va arribar el 2007, quan es van trobar a l’acte de presentació d’un llibre signat per Rafael Vera.

Passats trenta anys del trencament, González i Guerra es van tornar a aplegar en un acte públic conjunt. Va ser ara fa poc, el