La bomba atòmica catalana

 

 

OPINIÓ

 

"Per guanyar una guerra cal, sempre, sempre, un gran general i una gran estratègia. Sense això l'art de la guerra no serveix de res i les següents derrotes ja estan escrites"

 

 

 

 

 

Joan Rovira
13/10/2024 20:00 

 

 

 

 

En aquest llarg temps mort que tenim al davant, mentre moren les coses velles i encara no neixen les noves, és molt possible que acabem perdent el temps i la força. Després d’una derrota ve sempre una època de fluixera, de rendició més o menys assumida, de frustració, de misèries i traïcions i d’acomodació a una realitat que t’imposa el guanyador.

Pots fer-te totes les trampes al solitari que vulguis, si t’agrada jugar a cartes, o perdre el temps amb qualsevol altre joc. Pots llepar-te les ferides fins que te’n cansis. Pots deixar que t’enganyin i et traeixin una mica més els que ja t’han enganyat del tot o pots decapitar-los, esbudellar-los, cremar-los a la foguera i ballar una sardana al voltant del foc. També pots imaginar tantes heroiques revoltes populars com vulguis, fins que et preguntis si tu et posaries al capdavant d’una barricada. Fins i tot pots passar estones molt entretingudes analitzant els debats parlamentaris, les massacres als partits indepes, les abominables declaracions dels líders polítics castellans, els rumors, els secrets, les punyalades, tot el castell de focs amb el qual ens despisten mentre “els nostres” pensen alguna cosa per continuar fent les seves coses al seu aire i pels segles dels segles.

No serveix de res. Comencem pel principi: si has perdut, has perdut. Tot el temps que triguis a assumir-ho i lamentar-ho serà temps miserablement perdut.

Com era allò, aquell tòpic gastadíssim, mil vegades repetit? Si continues fent el mateix, amb la mateixa gent, de la mateixa manera, obtindràs els mateixos resultats. És a dir, tornaràs a perdre.

Vet aquí que una vegada hi havia un savi xinès, que probablement no va existir, o no va ser el gran estrateg militar que imaginem, que va escriure un llibre que potser no va escriure del tot, sinó que és la

suma de molts altres autors desconeguts. Un embolic. Es deia Sun Tzu, Sun Wu o Sunzi o alguna cosa per l’estil. El llibre “L’art de la guerra” serveix sobretot perquè et creguis que amb quatre frases brillants seràs un gran general, un polític victoriós o el rei de Wall Street. Evidentment, no és tan fàcil, perquè hi ha moltes batalles i guerres que es perden i els culpables solen ser gent intel·ligentíssima i brillantíssima, dignes mereixedors de reverències, adoració i submissió infinita… Clar, no va ben bé d’això ni és un tractat per a aficionats, narcisistes, estúpids o covards…

És un llibre que no te l’acabes, certament, però que et pot servir de guia si saps el que fas, si saps construir un bon exèrcit i tens una mica de sort.

La clau de tot plegat, de la guerra sense guerra, de la victòria que cau com un fruit madur a les teves mans, és conèixer el teu enemic, saber triar els moments i conèixer el terreny de joc. Sembla senzill, eh? Si ho fos, tothom guanyaria sempre.

I així arribem a Catalunya, després d’un llarg viatge des de la Xina del període dels Estats Combatents o tal vegada dels temps del rei Helü del regne de Wu…

De què ens hem oblidat? Quin és el factor estratègic que no tenim en compte? No serà que no ens ho diguin cada dia… Ens estem oblidant de la bomba atòmica catalana. Pacífica, neta, no gens violenta, però amb un poder destructiu extraordinari, si sabem entendre com funciona i la sabem activar.

S’assembla al PIB, que vindria a ser el pes de l’economia catalana en l’espanyola. Però no és ben bé el mateix. Les dades oficials espanyoles el situen al voltant del 18 o el 20%, però això és una simplificació i segurament una reducció. Si tenen tanta por de perdre “el dinero de los catalanes que es de todos” és perquè és més del que pensem i més del que reconeixen. Perdre de cop el 30% de la riquesa d’un estat és catastròfic, però encara ho és més perdre la màquina de crear riquesa futura que després poden “redistribuir” arbitràriament i sobretot derivar cap a la capital colonial. L’impacte és difícilment calculable, més enllà d’una paraula poc precisa: brutal.

No, això no va dels diners, que en realitat són una ficció útil i relativa. Tampoc no va de la demografia ni de la composició social d’un país. Ni de la llengua. Ni de l’orgull guerrer castellà, que no és cap broma. Ni de jutges, policies, exèrcits o lleis. Va de la força d’una minoria que és capaç de generar riquesa de veritat, que pot liderar canvis de veritat i tibar del conjunt d’una societat, si té un projecte que sigui un autèntic motor i no una canya esquerdada.

Ho diuen contínuament, però no els escoltem. Ens emprenyem, sí, però no els fem cas. Tenen pànic, autèntic pànic, a baixar de categoria a l’escenari mundial, on ocupen un lloc que no els correspon, i a fer canvis en profunditat en un sistema que es basa en la gallina dels ous d’or. Saben que sense Catalunya estan llestos.

Aquesta és la bomba atòmica catalana. Com a mínim, si en fóssim conscients i sabéssim utilitzar-la, permetria negociar d’igual a igual, en comptes de pidolar una propina. Però no fem ni això… Només cal llegir Sun Tzu o Sunzi i treure’n les conclusions adequades. I fer-ho, clar, cosa que no és ni fàcil ni ràpida ni impossible: posar en joc, de veritat, l’únic que els amenaça, el poder i el potencial econòmic català. Tota la resta és jugar a nines.

Però… hi ha un petit detall que no he esmentat. Per guanyar una guerra cal, sempre, sempre, un/a gran general. Un polític? Un rei? Un empresari? Un sacerdot? No. Un/a gran general i una gran estratègia. Sense això l’art de la guerra no serveix de res i les següents derrotes ja estan escrites. Que és, més o menys, el camí que ara mateix seguim: directes cap al desastre al qual ens estan empenyent.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/la-bomba-atomica-catalana-913145/