Editorial Vicent Partal : Un Ministeri de la Veritat per al govern d’Esquerra Republicana

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Amb els canvis es veu clar que a Esquerra continuen pensant que la clau del futur no està a prendre decisions polítiques serioses i realistes, sinó a vendre millor la seua imatge. Van per mal camí

 

 

 

El president Autonomista Aragonès, amb la vice-presidenta Vilagrà i el vice-conseller Sabrià.

 

 

 

Vicent Partal

23.01.2024 - 21:40

Actualització: 23.01.2024 - 22:01

 

 

 

Ahir va haver-hi canvis a palau, conseqüència de la proclamació del president Aragonès com a candidat d’Esquerra a les eleccions autonòmiques vinents. Uns canvis difícils d’entendre. Segons que es veu, un govern que està, literalment, sota mínims, en compte de reforçar-se políticament, per mirar de corregir i millorar l’obra feta fins ara, ho confia tot, pràcticament, a augmentar i greixar encara més el seu aparell propagandístic.

Els qui ens movem pel periodisme i coneixem de fa anys i de prop aquesta formació, tenim present l’obsessió malaltissa d’ERC pel control dels mitjans i del missatge públic. Ells no ho saben veure, però aquesta és una de les seues febleses, de les més grans, un dels problemes majors que tenen.

En aquest terreny, com en tants altres, Esquerra pateix de la superficialitat ideològica i del poc fons d’armari que té a l’hora de posar-se a analitzar la realitat. N’hauria d’haver après. L’Esquerra Republicana del tripartit ja patia d’una lectura professoral i mal païda, parcial i obsessiva, de Chomsky, Lippmann, Foucault i Barthes. I ja maniobrava aleshores per posar els mitjans sota les seues ordres, convençuts que

Que ve el llop!

 "Després de la patacada d’ahir dels actors del fiasco del Primer d’Octubre del 2017, el president rojigualdo els dona aire en forma de convocatòria electoral. ¡Gracias, Pedro!"

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Espanya torna a salvar l’independentisme que viu del pressupost. Després de la patacada d’ahir dels actors del fiasco del Primer d’Octubre del 2017, el president rojigualdo els dona aire en forma de convocatòria electoral. ¡Gracias, Pedro! Abandonats per centenars de milers dels seus antics votants, el trio de la benzina conformat per ERC, Junts i la CUP, avui respiren una miqueta millor. Pilota endavant fins al 23 de juliol.

Sánchez posa data a l’operació per frenar al duet imperial PP-VOX després de la desfeta socialista. Se’n sortirà? No ho sé. Però allò que és segur és que el crit unànime per mobilitzar el vot de les esquerres espanyoles i els seus aliats parlamentaris serà “que ve el llop!”, sigui de pell blava o sigui de pell verda. En aquest ramat que condueix el pastor madrileny hi ha també les ovelles catalanes. No són ovelles negres, en absolut. Creuen i sempre acostumen a dir “bèe!” Repetiran les consignes del PSOE i fomentaran el vot de la por. No tenen res més a oferir.

Editorial Vicent Partal : Senyors diputats: sou allò que voteu

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

En un any diguem-ne normal, la cosa més important que vota un diputat és el pressupost i és en el pressupost on es reflecteix el model de país que vols i la proposta que fas als ciutadans. La resta és xerrameca

 

 

 

Fotografia: Andreu Dalmau.

 

 

Vicent Partal

01.02.2023 - 21:40

 

 

Durant el primer septenni de la presidència de François Mitterrand va haver-hi un moment especialment delicat. Després d’haver guanyat les eleccions del 1981 amb el famós “Programa dels 110 punts”, hereu del programa comú creat als anys setanta per comunistes i socialistes, el president va fer una de les seues llegendàries ziga-zagues amb el no menys famós “tomb de l’austeritat”. Acorralat pels sondatges, que li eren molt desfavorables, Mitterrand, el març del 1983, abandonà les polítiques de nacionalitzacions i d’expansió de la despesa social per adoptar una política molt rigorosa d’austeritat, de bracet de Pierre Mauroy.

 

El canvi, radical i fet d’avui per demà, va originar una gran polèmica entre els seus seguidors i entre els diputats de la majoria. Fins al punt que alguns d’aquests diputats es van desmarcar públicament de la nova línia de la política econòmica i en van renegar de paraula, però no pas de vot –argumentant que era molt important aguantar al preu que fos un govern d’esquerres. Va ser en aquest context que, en una sessió de l’Assemblea francesa particularment moguda, un diputat de l’oposició va tallar el debat de soca-rel amb una frase adreçada

Editorial Vicent Partal : El president Puigdemont pot respirar tranquil

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

És incomprensible que el govern espanyol faça tan evident que la reforma de la sedició és pensada per perseguir Puigdemont 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

16.11.2022 - 21:40

Actualització: 17.11.2022 - 08:38

 

 

Per vendre al seu públic, nacionalista espanyol, la reforma del delicte de sedició, els dirigents del PSOE fa dies que propaguen en públic la fantasia que, ara sí, Europa els servirà en safata el cap del president Puigdemont.

 

Em va sorprendre molt que s’hi referís obertament fa un parell de dies la vice-presidenta espanyola, Nadia Calviño, en una entrevista a la COPE. I us demane permís per citar una part extensa de les paraules que va pronunciar, perquè tan sols així puc explicar com n’és de contraproduent per als seus interessos això que va fer.

 

Calviño va dir, i va quedar enregistrat: “Deveu recordar que la dificultat d’aconseguir l’extradició de Puigdemont –que és allò que volem tots, és clar: que vinga a Espanya, que comparega davant la justícia i complesca la pena que li corresponga–; si ho recordeu, la dificultat de l’extradició és que el nostre tipus penal de la sedició no existeix en els altres països. I em sembla un pas endavant important d’alinear-lo amb els països del

El nacionalisme de Podemos i 3 evidències més que deixa la reforma de la sedició

 

 

OPINIÓ

 

 

"És evident que la reforma el que pretén és vendre barat el cap de Puigdemont a Europa, independentment de si s’assoleix l’objectiu o no d’extradir-lo a Espanya"

 

 

 

 Pilar Carracelas
16/11/2022 20:07

 

 

 

Des que es va fer pública la proposta de reforma del delicte de desordres públics per la derogació de sedició, que crec que és com millor queda descrit aquest gol que vol colar el PSOE a l’independentisme i Esquerra a les bases que li puguin ser hostils, s’ha argumentat molt sobre les conseqüències jurídiques que pot tenir per als expresos polítics, per als exiliats i en general per als represaliats, especialment els que no tenen el favor de la masoveria de la colònia que és l’administració autonòmica i els seus acòlits. 

 

És evident, com han apuntat no només juristes com Gonzalo Boye o Benet Salellas sinó també associacions d’advocats espanyoles, que aquesta reforma qüestiona drets fonamentals com el de manifestació ocupant edificis públics, per posar només un exemple, perquè, tot i que a Esquerra i els seus portaveus mediàtics disfressats de periodistes defensen que ara es clarifica (sic) en quins supòsits seran punibles aquestes accions, tothom sap que els jutges espanyols són especialistes en estirar conceptes com un xiclet i cap clarificació (sic) posarà topall a la seva imaginació si es tracta de salvaguardar la unitat d’Espanya.

 

També és evident que la reforma el que pretén és vendre barat el cap de Puigdemont a Europa, independentment de si s’assoleix l’objectiu o no d’extradir-lo a Espanya, cosa sobre la qual

El cas Dalmases i el sopar dels hipòcrites

 

 

OPINIÓ

 

 

"El senyor Dalmases tenia i té un problema, que és el de ser el blanc d’Esquerra Republicana i dels partits espanyolistes per atacar Laura Borràs"

 

 

 

Víctor Alexandre

08/11/2022 19:45 

 

 

 

 

Ara fa uns dies, Francesc de Dalmases va anunciar que deixava la vicepresidència de Junts i que cessava també com a membre de la Comissió del Parlament sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Aquesta dimissió és la conseqüència de l’operació politicomediàtica de linxament a què es veu sotmès arran de la discussió que va mantenir el 9 de juliol passat amb Mònica Hernández, sotsdirectora del programa FAQS de TV3, després de l’entrevista a l’aleshores presidenta del Parlament Laura Borràs. El senyor Dalmases va expressar a la sotsdirectora el seu enuig per l’incompliment dels termes acordats per tots dos en els dies previs i especialment pel fet que, com reconeix textualment l’informe de Magda Oranich, eren amics, raó per la qual ell “es va sentir més indignat i fins i tot traït per com havia anat l’entrevista”. 

 

No va passar res més. Res més que no fos la lògica tensió que genera tota discussió en calent entre dues parts discrepants. Però el senyor Dalmases tenia i té un problema, que és el de ser el blanc d’Esquerra Republicana i dels partits espanyolistes per atacar Laura Borràs. És a ella a qui volen destruir; el senyor Dalmases només és un pretext per intentar aconseguir-ho. I el més llefiscós és el miserable aprofitament del sector immobilista de Junts –volen que plegui de diputat– per apartar Borràs de la presidència del partit. 

 

Fixem-nos que la famosa discussió va ser en realitat tan banal que no té més interès que el pur safareig, i així hauria quedat si la veu discrepant no hagués estat el senyor Dalmases. Però algú, en assabentar-se’n, va pensar que n’hi hauria prou de sobredimensionar el fet per fabricar-ne un escàndol polític i ho va transmetre a la premsa amiga que, al seu torn, ho va cuinar de manera que la recriminació del senyor Dalmases a la

La Diada que va esborrar el somriure cínic de Marta Vilalta

 

 

OPINIÓ

 

 

"La vigília de la festa nacional vam poder veure a Vilalta al Fossar de les Moreres desposseïda d’aquell somriure tan característic, tan fals, i alliberar les seves emocions encarant-se als votants que la van xiular"

 

Pilar Carracelas

14/09/2022 20:03 

 

 

 

Mai no he entès els motius que té Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, per somriure a cada compareixença política que fa. Recordo quan els professors de periodisme (que ella ha d’haver compartit, perquè vam estudiar, pel que sembla, la mateixa carrera, a la mateixa universitat i la mateixa època) ens advertien que en televisió es pot optar per somriure per transmetre optimisme a l’audiència, però no massa, perquè de seguida sembla que te n’estàs en fotent de qui t’escolta, i la càmera multiplica per set cada moviment que fas. Potser al seu grup no ho van explicar, o ella no hi era perquè, des que va esdevenir el rostre públic del seu partit en absència de Marta Rovira, és impossible desvincular Vilalta d’aquell gest que algun d’aquells que anomenen spin-doctors li devia dir que l’ajudaria a connectar amb qui la mira i l’escolta.

 

De fet, des del punt de vista del màrqueting, que en algun moment va ser una branca de la comunicació diferent de la periodística, s’acostuma a aconsellar somriure a qui no té grans habilitats per parlar en públic o es posa molt nerviós, perquè es diu que ajuda a reduir la tensió i sentir-se més còmode. És una manera d’amagar les emocions. Però tot es va esfondrar el dia de la Diada d’enguany. La vigília de la festa nacional vam poder veure a Vilalta al Fossar de les Moreres desposseïda d’aquell somriure tan característic, tan fals, i alliberar les seves emocions encarant-se als votants que la van xiular per manifestar el seu enuig amb el seu partit.

Editorial Vicent Partal : Després de la Diada, ERC i Junts miren a veure si poden posar els carros en cercle

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La força demostrada al carrer i la proposta de l’ANC obliga els partits a fer pinya i examinar la situació creada 

 

 

 

 

Vicent Partal

14.09.2022 - 21:40

Actualització: 15.09.2022 - 08:11

 

 

La proposta feta per l’ANC després de la manifestació de la Diada ha despertat una sorprenent unanimitat entre la classe política catalana. El president Aragonès i Esquerra Republicana hi han respost amb un no rotund a tot. I Junts sembla que segueix el mateix camí. Despús-ahir el vice-president Puigneró va dir, tot puntós, que ells també eren govern i que la negativa era del president i no pas del govern. Però a l’hora de la veritat ja s’ha encarregat prou de deixar clar que no hi està d’acord, amb l’Assemblea. Ahir, de fet, va dir que el fet d’escoltar la proposta de l’ANC no volia dir que fos “l’única vàlida”, de manera que abonava la impressió que en realitat a Junts només l’interessa desgastar els seus socis de govern i fer servir qualsevol cosa per aconseguir això que en diuen “una correcció del rumb”. Encara més sorprenentment, la CUP també s’ha distanciat de l’ANC, amb unes declaracions de la portaveu, Maria Sirvent, en què ha qualificat la proposta –ni més ni menys– de “màgica”. Que Déu n’hi do el qualificatiu, venint precisament d’ells.

 

Sembla, doncs, que una de les conseqüències de la manifestació i de la proposta posterior de fer efectiva la independència en el període d’un any és que els tres grups que

Copiar l’argumentari espanyol

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimarts, 6 de setembre de 2022. 19:30
Temps de lectura: 3 minuts

 

 

 

 

Després d’un lustre treballant per deslegitimar la idea mateixa d’independència (enguany celebrem els cinc anys de l’incompliment manifest de la Llei de Transitorietat i la pervivència en el poder dels diputats que la signaren, bo i sabent que no n’aplicarien el contingut), el processisme s’ha embarcat en una cursa igualment ferotge per negar qualsevol crèdit als independentistes. Ahir mateix, Oriol Junqueras i Artur Mas van fer de llebres en una pugna per desacreditar la propera manifestació de la Diada. L’argument, previsible; una suposada croada de l’ANC contra els partits favorables a la secessió i la conversió de la manifa en un magma d’escàs caràcter inclusiu. La idea serà tan recorrent com falsa; no només perquè –com ja vaig explicar– l’Assemblea continuï essent crossa de la partitocràcia, sinó també pel suposat caràcter radical de la futura convocatòria.

 

Cal filar poc prim per veure com, en el fons, tant Esquerra com Convergència estan comprant el marc mental espanyol habitual en qualsevol Diada. A saber, que la celebració de l’11-S ha esdevingut un aplec de hooligans on els catalanistes moderats no poden passejar amb comoditat. La novetat d’enguany és que

Obeir i callar

 

 

OPINIÓ

 

 

"Deuen pensar que no té cap valor una llengua per la qual els seus representants polítics no es juguen ni una simple inhabilitació"

 

 

 

 

Santiago Espot
09/05/2022 20:36 

 

Tot just abans de començar a escriure aquest article llegeixo en aquest mateix diari que el TSJC ordena executar el 25% de castellà en totes les escoles catalanes i que el ministeri espanyol del ram en verificarà el total compliment. La lletra castellana “con sangre entra”.

 

A partir d’ara, imagino una legió de funcionaris espanyols amb posat inquisidor assistint a les classes dels col.legis catalans cronometrant el temps que els mestres parlen en català o en castellà. La despesa per fer-ho efectiu no ha de ser petita, més que res perquè sospito que no han d’haver-hi gaires funcionaris a Catalunya d’un ministeri que té traspassades les seves competències. Però tant se’ls en dóna. Portaran a qui calgui per tal que “la lengua del imperio” ocupi el lloc que pensen que li pertoca. “En español, coño!” serà possiblement una de les consignes “acadèmiques” que emprin els policies lingüístics del ministeri d’educació.

 

 

Totes les declaracions del govern de Catalunya on deien que no complirien aquesta sentència o que farien uns canvis legislatius per esquivar la sentència del TSJC, quedaran en un no res. Una comèdia més d’uns veritables impotents polítics. Espanya sap que pot fer el vulgui per reduir el català a una simple llengua tribal sense cap mena d’oposició per part de la Generalitat. Ningú no vol arriscar-se a rebre

Què fer?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Només amb la legitimitat es pot mantenir un lideratge capaç de dur el poble el seu alliberament nacional"

 

 

 

Ramon Cotarelo

26/04/2022 19:09 

 

 

 

 

 

És el títol d’un dels més famosos pamflets de Lenin, publicat en 1902. Reproduïa literalment el d’una llavors encara més famosa novel·la del filòsof Nikolai Chernichevski, un best seller publicat en 1863. Ambdues obres tractaven el problema de la consciència revolucionària del poble i si aquesta hauria de sorgir de forma espontània del si del mateix poble o calia esperar que vingués ja elaborada com a teoria per un estament intel·lectual a sobre dels treballadors, pagesos o proletaris.

 

Sempre que es viu alguna mena de daltabaix social, un moment de “subversió de tots els valors”, hi haurà intel·lectuals que proposaran llurs cogitacions. Chernichevski i Lenin, coincidien en la necessitat d’una teoria que, elaborada a l’exterior, conformés la consciència revolucionària. Per a Lenin, aquesta era la tasca del partit revolucionari, constituït en avantguarda de la classe al que un dels seus deixebles va considerar com “el príncep modern”. La qüestió, sempre la mateixa: l’espontaneïtat de la gent o la teoria dels dirigents.

Els efectes del terrabastall de l’1-O no es poden amagar de cap manera, ni passant milers de pàgines. La prova són les tres eleccions amb majories absolutes independentistes. I la contraprova,

No trencaran cap pacte pel Catalangate (però estan tots ‘indignadíssims’!)

 

 

OPINIÓ

 

 

"Que saltin els pactes. Tots. Des del que sustenta l’alcaldia del més remot dels municipis fins al pacte de governabilitat amb el govern espanyol"

 

 

Pilar Carracelas

 
20/04/2022 20:59

 

 

 

 

 

Quan els periodistes que no tenim el cul llogat intentem fiscalitzar els polítics el millor que sabem, una reacció molt recurrent en casos, posem per cas, com el de l’espionatge massiu que hauria perpetrat l’Estat contra desenes de persones vinculades a l’independentisme, és “i tu, què proposes?”

 

Imaginem que aquesta pregunta fos lícita en un país amb una certa salut democràtica, que no ho és, perquè els polítics cobren (i no pas malament, com ho demostra que tinguin tants problemes per abandonar la mamella pública) per fer aquestes propostes (ells no fan la feina dels altres -ni la seva, però vaja-, els altres no han de fer la seva). Doncs això, si imaginem que aquesta pregunta és pertinent, la resposta és ben fàcil. Proposo, és clar: que no donin suport a l’enemic.

 

Ja no proposo ni que compleixin amb les seves promeses electorals (fixeu-vos si he abaixat el llistó, ja). Proposo que si l’enemic ens guanya sigui oposant la màxima resistència possible, no posar-li catifa vermella. Ni que sigui per

El PSC i els comuns eviten que Rufián comparegui per haver vinculat l’entorn de Puigdemont amb Rússia

 

 

PAÍS - PRINCIPAT

 

 

Puigdemont sí que donarà explicacions al parlament per videoconferència  

 

Per: Odei A.-Etxearte

21.04.2022  12:25

 

 

El cap de files d’ERC al congrés dels diputats espanyol, Gabriel Rufián, no compareixerà al parlament per a donar explicacions sobre la vinculació que va fer de l’entorn de Carles Puigdemont amb Rússia. ERC, el PSC i els comuns han votat en contra de la petició de Junts perquè aclareixi a la Comissió d’Afers Institucionals. La CUP s’ha abstingut, igual que Vox i C’s. JxCat s’ha quedat sola votant-hi a favor. “Són senyorets que passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així durant una estona es creien que eren James Bond”, va dir Rufián quan va ser preguntat per un periodista d’extrema dreta sobre les informacions publicades en alguns mitjans. Després va demanar disculpes per la “contundència” amb què s’havia expressat, però Rufián va obrir una crisi amb Junts que el partit de Puigdemont va voler encarrilar al parlament, demanant-ne la compareixença tot i l’oposició d’ERC.

 

La votació s’ha produït després que ERC i el PSC hagin demanat ajornar unes altres votacions de compareixença incòmodes per als respectius partits. ERC ha frenat la sol·licitud perquè s’expliqui a la cambra l’alcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat, la socialista Núria Marín, sobre la investigació dels delictes de malversació de fons públics, falsedat documental i blanqueig de capital per part del

Què pebrots hi foten el PSC i ERC compartit espai amb V🤢x a la “Feria de Abril” de Barcelona?

 

 

Des d’aquest escrit els reitero als dos partits la demanda que reaccionin i que exigeixin als organitzadors que actuïn amb responsabilitat i expulsin V🤢x de la “Feria de Abril”

 

 

Joan Puig 18/04/2022

 

 

 

 

Es fa difícil d’entendre que a la “Feria de Abril” s’hi enterrin diners públics, quan es tracta d’un negoci d’amics disfressat de folklore andalús, tret de context i barroerament utilitzat per establir una xarxa clientelar al servei dels interessos més impurs del PSC. Recordem que un dels artífexs va ser-ne en Josep M. Sala, condemnat pel cas Filesa, de finançament il·legal del partit. Doncs encara és més difícil de pair que tant el PSC com ERC no exigeixin a la FECAC, l’organitzador de la fira, que en deixi fora l’extrema dreta i violenta de V🤢x que, entre alcohol i altres substàncies, convertirà la Fira en un espai per recaptar fons i captar militància.

 

 

Cal recordar que el cas que va imputar en Francisco Garcia Prieto i el seu equip, vinculat al PSC, encara és obert al jutjat que ho està investigant, un cas que segurament mereixerà obrir una peça separada a partir de les

Espanya no pinta res

 

 

OPINIÓ

 

 

"Mentre Espanya va acumulant derrotes en política exterior, els nostres dirigent són incapaços de teixir cap mena d’aliança o de complicitat amb els seus enemics o rivals"

 

 

 

Santiago Espot

 

11/04/2022 18:59 

 

 

Espanya és absolutament irrellevant en l’escena internacional. No és que abans fos gran cosa, però tenia algun president que posava els peus damunt la taula en una cimera internacional i aconseguia sortir a la foto. De fet, aquella escena d’Aznar amb Bush ha estat el més significatiu que ha obtingut un mandatari espanyol en política exterior en les darreres dècades. 

 

La política interna espanyola, fora de les seves fronteres, no mereix cap atenció significativa per part dels mitjans de comunicació internacionals si no és per denunciar les pràctiques mafioses del Borbó fugit a Abu Dhabi. El pes i la influència d’Espanya s’ha anat reduint fins al punt que el Marroc els guanya una guerra sense despentinar-se amb el tema del Sàhara Occidental. Un afer, tot sigui dit de passada, que tothom sap que és el preludi de la futura integració no gaire llunyana del Ceuta i Melilla (i els illots del voltant) als dominis de Mohamed VI. Ara ja no poden fer cap “Perejil”.

 

Per acabar d’arrodonir la humiliació practicada pel regne alauita al regne d’Espanya, en el sopar oficial entre Sánchez i el monarca marroquí de fa quatre dies, els hi van posar l’escut de la “rojigualda” cap per avall. Un gest, intencionat o no, que escenificava

ERC i Junts es barallen, i el PSC ho guanya tot

 

 

"El que cal és assolir la plena independència del regne d’Espanya i aleshores s’hauran guanyat el dret a lluitar per l’hegemonia dins la República Catalana." 

 

Joan Puig 07/04/2022

 

 

El líder d'ERC Oriol Junqueras i el líder de JxCat Carles Puigdemont a Waterloo, a Bèlgica, el 7 de juliol de 2021. (Horitzontal)

 

 

Quasi cinc anys després de la victòria democràtica de l’1-O s’acosten unes eleccions municipals (maig 2023) i malgrat que d’entrada no semblin substancials, haurien d’estar en el full de ruta de totes les entitats de la societat civil i dels partits independentistes.

 

Ho dic perquè si, com sembla ser, els partits polítics les plantegen com unes eleccions municipals més dins del març autonomista, assistirem per segon cop a una guerra fratricida, principalment entre ERC i Junts, de la que el PSC es convertirà en el gran guanyador.

 

N’hi ha que ja frisen albirant aquesta nova guerra a dins de l’independentisme i, de ser així el PSC guanyarà sense baixar de l’autocar. Els socialistes es posaran a l’aparador i, segons vagi, diran que veurien bé pactar amb Junts o amb ERC. Si les direccions dels principals dos partits de l’independentisme no pacten un

Editorial Vicent Partal : Són moltes les coses que canvien després d’un cap de setmana com aquestSón moltes les coses que canvien després d’un cap de setmana com aquest

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

L'adeu de Jordi Sànchez, el to de la manifestació de dissabte i l'aclariment dins l'ANC han impulsat, en 48 hores, un tomb en la política catalana  

 

Per: Vicent Partal

03.04.2022  21:50

 

 

Aquest cap de setmana han passat moltes coses a què done una gran importància. Dissabte hi va haver les manifestacions a Barcelona, València i Palma –la de Perpinyà es va haver de suspendre per l’oratge. I d’una manera molt especial va passar que la manifestació de Barcelona va ser la primera d’estrictament independentista, amb una capacitat clara de mobilització, que va esdevenir una protesta contra aquest govern. L’11 de setembre hi havia molta més gent, moltíssima més i, si bé la tensió era palpable, no va esclatar. Ara sí.

 

També dissabte Junts va anunciar la convocatòria d’un congrés abans de l’estiu i Jordi Sànchez, de sorpresa, va fer un anunci molt important i que té moltes conseqüències: plegarà i no es presentarà a la reelecció. Sànchez és qui va negociar mà a mà amb el president Pere Aragonès i ha estat el gran valedor d’un acord de govern que una bona part del seu partit veu amb francament amb recel. És evident que sense ell al capdavant de Junts el pacte i el govern, automàticament, són molt més febles.

 

I si despús-ahir passava això, ahir l’Assemblea Nacional Catalana va celebrar els deu anys amb un acte també important a Sant Cugat, on la presidenta Paluzie va ser especialment contundent a l’hora de denunciar les renúncies de l’executiu català i on el vice-president, David Fernàndez, va ser molt explícit quan digué

Hipocresia política de manual: Aragonès i Colau eviten rebre Felipe VI al saló Alimentaria, però el saluden dins

 

 

Tot i haver evitat el ‘besamans’, el president de la Generalitat i l’alcaldessa de la ciutat s’han fotografiat amb el monarca a l’interior 

 

 

 

Aragonès i Colau es fotografien amb el rei Felip VI a l'interior de la fira Alimentaria&Hostelco Data de publicació: dilluns 04 d’abril del 2022, 12:49 Localització: L'Hospitalet de Llobregat Autor: Casa Real
 

El rei Felipe VI ha arribat al saló Alimentaria&Hostelco per fer la tradicional inauguració del certamen, però no ha estat rebut ni pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, ni l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que han evitat una vegada més el conegut com a ‘besamans’.

 

Tanmateix, Aragonès, Colau i la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, han accedit minuts abans al recinte i sí que s’han fotografiat amb el monarca a l’interior d’Alimentaria, a la zona del Live Hotel, i també han conversat breument amb la mediació de

Ara, la Copa Amèrica: l’agenda de la rendició no s’atura

 

 

OPINIÓ

 

 

"Podem sostenir encara que els partits independentistes són un dic de contenció pel que fa a la llengua, la cultura i l’economia catalana davant de l’espanyolització?"

 

 

Pilar Carracelas

 
30/03/2022 20:12 

 

 

 

 

L’agenda de la rendició no s’atura. Després de veure la selecció espanyola jugant a Barcelona amb una bandera i un himne que per fi un realitzador de TVE podia mostrar gustosament per televisió, estem convidats a cites tan pròpies d’un país governat per uns polítics que es diuen independentistes com ara un Miss i Mister Mundo, uns Jocs Olímpics i una Copa Amèrica a casa nostra.

 

El debat de fons, com a mínim per als independentistes, no és si aquests esdeveniments són bons o no per l’economia catalana, que no ho són, perquè aquest tipus de negocis sempre es fan a costa de triturar l’entorn per serveis i estructures que una millor planificació i gestió dels diners públics hauria de permetre fer sense recórrer a aquest tipus d’incentius i de precaritzar el mercat laboral. I és que no hi ha res més espanyol que deixar convertir Catalunya en la

Blau és el color

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'únic que blinda l'acord del Govern és el Govern, descarregant-lo de la responsabilitat de la desobediència i carregant-la als centres"

 

 

Ramon Cotarelo
29/03/2022 20:19

 

 

 

 

 

No tenien un altre color els creadors de Twitter per al seu ocellet que el blau! El color del misteri i la màgia, com en la llum blava del conte dels germans Grimm; o la flor blava de Novalis, amb què neix el romanticisme; o el genet blau de la pintura de Franz Marc, Kandinsky o Jawlensky, que cavalcava cap a la guerra; o l’àngel blau, on la femme fatale, Marlene Dietrich, causava la perdició del professor Unrath. El blau és un color ple de simbolisme i perill, arrelat als fons més pregons dels boscos germànics. 

 

Vinc de visitar una exposició de René Magritte al CaixaFòrum de Barcelona, modesta, però molt bé presentada i organitzada. Magritte és quasi un mar oceà. I el blau, un dels seus colors essencials, un blau celestial on es projecten com punts de fuga els motius surrealistes. Magritte era un mestre a l’hora de sacsejar el que Ortega anomenava “creences”, els pilars amagats de la consciència. Un exemple cèlebre: el quadre anomenat La traïció de les imatges, una pipa amb la llegenda “Això no és una pipa”. I, no, no és una pipa. És la imatge d’una pipa. Una traïció, segons Magritte. 

 

Substituïu la pipa, si us plau, per una foto de família, una imatge dels dos socis de