L’amnistia del PP

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 17 de gener de 2024. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

 

 

 

A Catalunya passa que —molt de tant en tant, potser una sola vegada cada lustre— aquesta curiosa forma biològica anomenada convergent va i ens diu la veritat. Quan succeeix l’efemèride en qüestió, no ens posem optimistes, l’afectació acostuma a sorgir d’una espècie de descuit mig freudià que no té res d’honest ni d’intencional. Així s’esdevingué quan Artur Mas, el Molt Honorable que ha tingut sempre la innegable virtut d’intercanviar l’astúcia per la mentida, afirmà que un dels principals beneficiats de l’amnistia seria el PP. Mas no es referia, òbviament, als policies que visitaren Catalunya per tustar la padrina i deixar inerts l’ull o la pebrotera d’algun conciutadà, ni tan sols als comandaments policials que els enviaren al Port de Barcelona amb aital missió; pensava, òbviament, en les altíssimes instàncies del PP i, encara més en concret, el cenacle de Mariano Rajoy.

Com us podeu imaginar, les declaracions del Molt Honorable 129 s’expliquen pel seu narcisisme malaltís de to victimista. Per resumir-ho de forma breu, l’antic president pensa que fins i tot una cosa tan encarcarada com el periodisme (i la justícia!) espanyol certificarà la guerra bruta de Rajoy contra la seva persona. Impartida la justícia divina, Mas podria dir finalment que Espanya va allunyar-lo de la Generalitat amb molt més frenesí que la CUP, amb la qual cosa es mostraria davant tot déu com una espècie de president restituït (al nostre país, tot i que ara sembli conya, els nostres polítics havien promès

El processisme cayetano

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

   Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 8 de novembre de 2023. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

 

 

Qualsevol moviment polític que s’expressi massivament al carrer és víctima d’impotència o, encara pitjor, d’un afartament utòpic. A Catalunya ho sabem del cert, nosaltres que excel·lirem en l’art de la manifestació (donant-nos les mans i amb una diversitat inaudita de samarretes acolorides) mentre els nostres líders es dedicaven a jugar amb la bona fe dels independentistes amb l’únic objectiu de salvar llur cul, com ha quedat palès amb l’amnistia. Doncs bé, com ja vaig escriure fa molt de temps, ara és Espanya la que viu contagiada d’un folklorisme típicament processista, com s’ha vist aquesta mateixa setmana amb la crida de l’antic president José María Aznar a actuar contra l’amnistia de Sánchez, la qual, invencions judicials del Tsunami a banda, ha dut els cayetanos a manifestar-se davant la seu del PSOE a Ferraz per rebre garrotades de la policia espanyola.

El virus del processisme és una cosa admirable i, quines coses té la vida, fins i tot hem vist Esperanza Aguirre tallant la circulació a Madrid com si fos una cupaire de províncies. De fet, no m’estranyaria que els espanyols de la capital emulin ben aviat els mafiosos de l’Estat Major nostrat i convoquin la massa amb la intenció de bloquejar l’aeroport Adolfo Suárez de Barajas (desitjo honestament que en tornin amb els ulls i la pebrotera intacta). Ahir, molts companys de militància independentista compartien a les xarxes declaracions irades dels defensors d’Espanya a les portes de la seu del PSOE, encardant-se dels seus càntics i d’una estètica prototípica de fachaleco. Poden fer-ne tota la conya que

L’antifeixisme cuqui

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 28 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

D’entre totes les reaccions histèriques a l’onada abstencionista catalana, la meva favorita és l’antifeixisme cuqui. Segons els culturetes que la professen, la hipòtesi d’un pacte entre el PP i V🤢x durà Espanya (i, per tant, Catalunya, perquè els cuquis són gent avesada a creure en l’agermanament dels pobles ibèrics i etcètera) a una inexorable regressió vers el franquisme. Desconeixen, pobrets fills meus, que el PP mai no acabarà amb l’autogovern de Catalunya, perquè a la dreta (i en això és exactament igual al PSOE) ja li va bé que siguem una mica nacionalistes, però no en excés, i que això nostre s’acabi traduint en obrir la botigueta de l’estatut per continuar generant riquesa (a fi de robar-nos-la) i que el nostre activisme polític es basi a pagar la quota d’Òmnium Cultural i militar a l’agrupació sardanista que s’escaigui. El catalanisme, ai las, és un invent castrador dels espanyols.

 

Pel que fa a la cosa aquesta de V🤢x, també ignoren que el partit de Santi Abascal és poc més que un agermanament de marquesets i d’alts funcionaris de l’Estat, un d’aquells invents typical Spanish que acabarà engolit per Madrit quan ja no li quedi cap motivat per esporuguir (com ha passat amb Ciutadans, transformat en una caterva de zombis). Tot i haver llegit alguna cosa de profit, els cuquis no saben que el feixisme és una cosa molt més bèstia —i intel·lectualment sòlida, dit sigui de pas— que tota aquesta

Abstenció i fer neteja

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 21 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

 

 

D’ençà de la proclamació com a alcalde de Jaume Collboni, m’ha produït especial delit veure el World Tour de Xavier Trias pels mitjans catalans exhibint pornogràficament la ferida del greuge com un napbuf a qui han robat el peluix. Els convergents més justets d’estratègia política, ho sabem de fa segles, només reparteixen bombes quan no tenen res a perdre. Comprenc que el nostre antic batlle supuri molta bilis, car li manca senderi per veure que no ha perdut l’alcaldia a causa d'una maniobra de les forces ocultes del mal, sinó perquè va jugar les seves cartes d’una forma pèssima (l’anunci d’un pacte amb Esquerra, insuficient per arribar a la majoria, és un error que lamentarà durant anys). En qualsevol cas, resulta molt divertit veure Trias blasmant el PSC, mentre beneeix continuar amb els sociates a la Diputació. Que us bombin a tots, menys per repartir pasta.

 

Trias no és l’única vedet que disfressa el seu cinisme majúscul sota el dol de la cursileria moral. Admirem també la figura d’Ernest Maragall, que dissabte passat cantava una oda a Barcelona digna del seu avantpassat més il·lustre, i vint-i-quatre fucking hores després —sí, només un dia!— anunciava la seva prejubilació al Senat madrileny. Reconec novament al processisme la seva inaudita capacitat per sorprendre’m amb giragonses delirants! Tu proclames (amb encert) que Madrit ha tramat un complot polític per decidir l’alcaldia de Barcelona des del kilòmetre zero... i acte seguit

Els ultres de l’Espanyol

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 17 de maig de 2023. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

 

Catalunya és aquest indret depriment i assilvestrat on la irrupció de quatre imbècils totalitaris en un camp de futbol provoca més volum de notícies que no pas el triomf incontestable del Barça a la Lliga. Hi ha una cosa molt més trista que la presència de feixistes als estadis i és, dissortadament, que els esprints d’aquesta gentussa entretinguin la nostra classe periodística durant tota una setmana. Som una mena de gent que viu feliç dansant al paller, que cau en la trampa dels ultres fent-los el millor favor possible: a saber, parant-hi atenció. No minimitzo allò que s’esdevingué a l’estadi cornellanenc dels periquitos; la presència d’aquesta gentola en qualsevol entorn em resulta espantosa, però (vist que la cursa s’apaivagà ràpidament i sense cap mena de perill real per als jugadors) caldria passar pàgina com més aviat millor i centrar-se, per una puta vegada, en la victòria.

 

Els problemes de l’Espanyol —que en té, i ben notoris— són responsabilitat única del seu equip directiu-esportiu i, pel que fa a la presència d’ultres, d’una llarga tradició de mandataris que han tolerat la impunitat d’aquesta penya als estadis. Joan Laporta els cardà fora del Camp Nou, ja fa molts anys, pagant un preu personal i familiar immens per la seva valentia; si l’Espanyol no ho ha fet fins ara és per una barreja espantosa de mandra i fred podal. Vist que no han complert amb els mínims estàndards de seguretat i prestigi (que afecten, primordialment, la seguretat de la seva pròpia afició) que ens permetin si més no

Claredat

 

 

OPINIÓ

 

 

  Bernat Dedéu
Barcelona. Dijous, 29 de setembre de 2022. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

Durant aquests darrers dies, a casa hem gaudit de valent llegint i escoltant com el periodisme processista pintava la victòria de Giorgia Meloni a Itàlia com la revinguda del mateix Mussolini en carn i ossos, prèvia a l’inexorable escampall del feixisme per tot Europa. El fet no només certificava que la nostra classe plomaire és més aviat justeta (o que, en tot cas, va fer campana a la classe d’introducció al feixisme), sinó que palesava a la perfecció com els líders de l’esquerrovergència s’arraparan a la bambolina de qualsevol fantasma totalitari per disfressar l’olla de cinisme que enfanga la política del país. 

Catalunya no ofereix gaire cosa nova, i l’operació ja va passar amb Vox a les darreres eleccions a la Generalitat, però no hi ha res que es repeteixi de la mateixa forma i resulta entendridor veure com la partitocràcia indepe ha celebrat l’arribada de Meloni per continuar amagant-se.

 

A banda d’això, el que fa petar de riure és comprovar com la generació de periodistes i opinadors que duen lustres empassant-se les mentides de Puigdemont i Junqueras ara es

Copiar l’argumentari espanyol

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimarts, 6 de setembre de 2022. 19:30
Temps de lectura: 3 minuts

 

 

 

 

Després d’un lustre treballant per deslegitimar la idea mateixa d’independència (enguany celebrem els cinc anys de l’incompliment manifest de la Llei de Transitorietat i la pervivència en el poder dels diputats que la signaren, bo i sabent que no n’aplicarien el contingut), el processisme s’ha embarcat en una cursa igualment ferotge per negar qualsevol crèdit als independentistes. Ahir mateix, Oriol Junqueras i Artur Mas van fer de llebres en una pugna per desacreditar la propera manifestació de la Diada. L’argument, previsible; una suposada croada de l’ANC contra els partits favorables a la secessió i la conversió de la manifa en un magma d’escàs caràcter inclusiu. La idea serà tan recorrent com falsa; no només perquè –com ja vaig explicar– l’Assemblea continuï essent crossa de la partitocràcia, sinó també pel suposat caràcter radical de la futura convocatòria.

 

Cal filar poc prim per veure com, en el fons, tant Esquerra com Convergència estan comprant el marc mental espanyol habitual en qualsevol Diada. A saber, que la celebració de l’11-S ha esdevingut un aplec de hooligans on els catalanistes moderats no poden passejar amb comoditat. La novetat d’enguany és que

Què fan els consellers del Govern?

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 15 de juny de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

Catalunya té un Govern que lluita desesperadament perquè no es parli mai del Govern. En això cal dir que Pere Aragonès i cia. són d’una eficàcia pràcticament franquista; a Catalunya, de fa temps, ningú xerra de política i la conversa pública gira únicament entorn dels partits. El president 132 maldava per aconseguir un país tan avorrit que repel·lís qualsevulla contingència de l’actualitat (allò que en altres temps anomenàvem “notícies”), i a fe de Déu que ho ha aconseguit. Actualment, diria que no existeix ni un sol català que pugui identificar més de cinc membres dels quinze integrants del Consell Executiu que comanda la Generalitat. De fet, fins i tot pels malalts de la política com servidor i bona part dels seus lectors, la pregunta que encapçala aquest article implica la coda d’un silenci sepulcral; agradi o no, la majoria de ciutadans no sabem què coi fan els consellers del Govern.

 

D’entre tots els comandants de la res publica catalana, haig de confessar que sento una especial predilecció per la consellera del meu ram, Natàlia Garriga. Si no fos per la inestimable ajuda dels nostres enemics (el TSJC jutjarà la consellera per desobediència arran dels preparatius de l’1-O quan era cap de

Fins quan voldreu que guanyi Colau?

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 23 de març de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

De la mateixa forma que els voltors s’abraonen als últims bocins de carn que pengen d’una bestiola per sobreviure, el colauisme ha abraçat les restes del discurs victimari processista amb molta més murrieria que la dels seus creadors. Colau ho ha tornat a fer. L' alcaldessa ha rebut la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia (que ha tombat momentàniament la zona de baixes emissions destinada a limitar la circulació dels vehicles més contaminats) amb aquella barreja d’ira i de joia que li permetrà reivindicar l’autonomia legislativa de la seva ciutat, així com brandar la bandera contra la intromissió política de les togues més conservadores. Passi que passi, l’estómac polític de l’alcaldessa regurgita la realitat al seu interès.

 

Colau ja havia emprat el sistema judicial enemic per propulsar el seu ideari: fa poc més d’un any, i ratificant una sentència del 2019, el mateix TSJC va declarar nul el reglament de participació ciutadana ideat pels comuns (popularment conegut com la llei de multiconsultes). Previsiblement, la Secció Cinquena de la Sala va considerar els referèndums com una competència exclusiva de l’Estat, però Colau va transformar aquesta valoració tècnica del tribunal elevant-la a un afer de repressió política; a saber, els maleïts jutges no havien permès que preguntar als barcelonins qüestions fonamentals com ara la municipalització de l’aigua, la possibilitat de construir més habitatge públic al 22@, o rebatejar la plaça de

L'art de mentir

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 9 de març de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

La política catalana es troba en aquell punt interessantíssim del deliri en què la veritat i la mentida es difonen borroses, tot plegat sobreviu agònicament en el mateix fangar, i l’única ocupació dels nostres mandataris és veure fins on poden estirar el xiclet del cinisme. Així Carles Puigdemont, qui, abans de ser escollit com a president del Consell de la República (amb unanimitat pràcticament russa i contra un opositor titella que no coneixia ni el tato), referint-se als seus últims dies a la Generalitat, recordà que, després de la DUI: “Vaig decidir no demanar el reconeixement explícit (de Catalunya) perquè sabia quin era el resultat; no hi havia el treball previ fet perquè quan vagis a trucar la porta no sigui porta freda”. Passat per la traductora: el 130 reconeixia que no havia demanat empara a cap interlocutor pel simple fet que la seva política internacional era inexistent, vulnerant així (per enèsima) el compromís adquirit amb els catalans.

 

Les declaracions són terribles i no només per la galta marmòria que exhibeixen, sense cap mena de compassió per la gent a qui van trencar la cara (i un ull) durant l’1-O, sinó també perquè ens donen moltes pistes del cinisme que vindrà i de com el processisme va pactant una renovada pax autonòmica amb Espanya. El president va reconèixer sense embuts que havia enganyat els electors en un discurs en què, paral·lelament, afirmà que el Consell de la República havia de distanciar-se de la politiqueria partidista (inclosa la de Junts, l’aplec del

Passejar la mòmia

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 23 de febrer de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

Quan hi ha batussa en un partit polític, la temptació morbosa de quedar-se contemplant el primer pla de l’esgrima i el calbot distreu del fet que fins i tot les bronquines més misèrrimes acostumen a respondre a categories que superen els interessos egòlatres. La crisi que ha sacsejat el PP no respon únicament al narcisisme castís de les estrelles emergents de la dreta madrilenya, voraces de poder i deleroses d’acabar xuclant la poca sang que li queda al moribund Casado. Aquest esvalot del conservadorisme espanyol s’esdevé, gens casualment, tot just quan Vladímir Putin està a punt de segellar l’annexió unilateral d’un estat sobirà aparentment protegit per la majoria de democràcies occidentals. De fa temps, a Ucraïna no només s’hi cou una guerra (deportació i camps de refugiats n’hi ha de fa lustres), sinó la resurrecció d’un tipus de lideratge polític nostàlgic de la testosterona calenta de la Guerra Freda i de l’exhibició més nua del poder.

 

La dreta espanyola creu haver trobat en Díaz Ayuso una nova versió cañí del Cid Campeador que respon a la mateixa energia putiniana. En efecte, la presidenta madrilenya ha aprofitat molt bé la fatiga contra les restriccions covidianes estatals per idear un nou nacionalisme madrileny salpebrat de