OPINIÓ
Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 15 de maig de 2024. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
En un país sovint perdut entre el sentiment i la metafísica, apliquem la matemàtica. L’any 2017, 2.044.038 ciutadans votaren “sí” al referèndum de l’1-O. Posteriorment, als comicis convocats per Rajoy el 21-D, 2.079.350 votants es decantaren per opcions indepes (948.233 per Junts, 935.861 per ERC, i 195.246 per la CUP). A les eleccions del passat 12-M, el vot independentista sumà 1.244.162 paperetes. Amb només set anys, en definitiva, la partitocràcia processista no solament ha passat de fer veure que estava compromesa (sota jurament d’obediència a la sobirania del Parlament) a organitzar i aplicar el resultat d’un referèndum que convocaren com a vinculant, sinó a perdre 835.188 actius i la majoria de vots i escons a la cambra catalana. Tots aquests partits tenen una cosa en comú: creuen que aquest desastre no té res a veure amb la seva acció política.
D’ençà del 2017, en resum, la responsabilitat de la manca de resultats dels nostres partits i dels seus líders sempre és culpa dels altres, sigui d’un robatori de coure a Rodalies o dels efectes màgics de l’Esperit Sant. De fet, l’únic dimissionari d’entre tota aquesta cúpula de genis ha estat Pere Aragonès, l’últim peó —i el menys rellevant— d’un dessagnament oceànic. Poc els importa que hi hagi centenars de milers d’independentistes desenganyats amb estructures d’estat inexistents, de referèndums que