No és l’economia, estúpid!

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 12 de gener de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

Cada vegada que Oriol Junqueras pacta amb el PSOE i farda d’un suposat avenç en l’autogovern de la tribu, algun nyèbit de les xarxes socials li recorda un vídeo d’aquells temps del preprocés en què el líder d’Esquerra es fortificà titllant de tous els convergents, tot recordant que “amb Espanya no hi ha res a acordar perquè mai no compleix amb els seus compromisos.” Ara no ens trobem en allò que els cursis anomenarien “aquell estat de coses”, perquè tant el PSOE com el processisme han sobreviscut durant molts anys a base de vendre motos al seu electorat. Per això Junqueras va presentar-se ben joliu a la Moncloa, abillat amb una americana blavosa d’aquelles que van igual de bé per unes noces o un brunch, amb l'únic objectiu de compartir la gran fita del pragmatisme republicà, el finançament singular, que vindria a ser el nou substitut de l’ancestral “millor finançament de la nostra història.”

La memòria dels catalans és tan tossuda com pueril resulta la indulgència llur, i això explica l’escassíssim entusiasme que ha provocat el pacte en qüestió en la major part del comú. Només els diaris subvencionats de la premsa concertada, assedegats de nous pressupostos a Catalunya i del

Opinió : La beca Collboni

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 3 de desembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Per si això de dur pel món una nòmina d’escriptors bilingüe no fos un ideari prou despullat, Jaume Collboni ha decidit amenitzar la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara amb la beca "Narrar Barcelona", guardó anual que es destinarà a un autor llatinoamericà perquè pugui visitar tres mesos la capital del nostre país i així excitar la ploma; com que la Sagrada Família o les golondrines podrien deixar els estrangers indiferents, l’Ajuntament ha pensat que caldria dotar-la amb un premi de 80.000 euros. La primera cosa que sobta, i el lector pot acusar-me de patir un cert esperit de greuge d’ofici, és que aital dotació supera de lluny qualsevol ajuda pública que pugui rebre un escriptor català (les beques de creació de la Generalitat, una cinquantena per any, se situen als 10.000 euros i 3.000 per a creadors novells; les "Barcelona Crea", que van més enllà de l’àmbit literari, són de vora 6.000 euros).

Dit d’una altra manera, l’Ajuntament ha pensat que resulta bona idea gastar-se vuitanta mil pepinos de la nostra quota d’autònoms per regalar-li una visita turística

OPINIÓ Divuit mesos

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 24 de novembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Com sabran la majoria dels lectors, el Parlament de Catalunya és un indret on no passa gairebé mai res de transcendent i on els diputats treballen d’una forma més aviat relativa. Fins i tot quan se suposa que s’hi esdevé una jornada històrica, com aquella declaració d’independència d’uns pocs segons, el pas del temps matisa la revolució i la converteix en un simple experiment per enganyar els votants ingenus. Avesats a veure la cridòria guerracivilista habitual del Congreso madrileny, amb aquella gestualitat tan castellana de menyspreu, a la nostra tribu ja li plau disposar d’una cambra legislativa de pacífica arquitectura modernista amb un interior prou tranquil per a assegurar la migdiada als nostres polítics, metàfora perfecta d’allò que els cursis anomenen l’oasi (convivencial) català. Hi ha molta positura en definitiva, però poc magí; una mica com passa amb Josep Rull.

Això va canviar tot just la setmana passada, quan l’avorrida sessió de control al Govern de torn experimentà una petita convulsió quasi imperceptible. Tot va començar amb una conversa més aviat rutinària, en la qual Antoni Castellà (antigament diputat d’Unió Democràtica, d’aparença independentista) interpel·lava la consellera d’Economia, Alícia Romero, tot dient-li que se sumaria al prec de la singularitat econòmica del país amb la condició que Salvador Illa abracés el concert econòmic, recriminant també el retard d’un Govern que havia assegurat l’aprovació del nou model de finançament abans d’acabar l’any. Com a bona funcionària d’Espanya, la consellera li recordà que —en política— els retards són inevitables i que, en qualsevol cas, en aquella cambra hi havia líders polítics que havien promès la independència en divuit mesos, amb el resultat sabut per tots.

Castellà va exercitar-se a posar cara d’enfadat i, en la rèplica, demanà a Romero “no comparar la

Convergents o aliançats?

 

 

OPINIÓ

 

   

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 10 de novembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Ja fa un parell de setmanes que Carles Puigdemont declarà el seu divorci amb el PSOE des de Perpinyà, un descasament que després —amb aquell seu rostre draconià que voldria impostar valentia— Míriam Nogueras va certificar tot dient que esmenaria totalment qualsevol llei del PSOE al Congreso, encara que Pedro Sánchez hi presentés una resolució sobre l’últim teorema de Fermat. De fet, la portaveu de Junts i replicanta de Puigdemont a Madrit sostingué que la seva formació no ajudaria ni una vegada més a aprovar “lleis espanyoles”, la qual cosa és preocupant, car no crec que fins ara Nogueras cobrés un sou de les Cortes Españolas per tal d’aprovar o matisar la legislació esquimal. En qualsevol cas, el temps passa i sembla que —a manca d’una moció de censura— Pedro Sánchez creu que pot anar tirant a pesar de les rebequeries convergents dels seus antics socis.

El problema d’aquest assaig de ruptura de Junts és que, com tot allò que ha fet Carles Puigdemont d’ençà del seu desistiment de funcions posterior al referèndum, arriba tard i situa els seus electors en el desagradós paper d’aquells individus que s’entesten a donar l’enèsima oportunitat a la parella perquè els tracti amb la galanteria que ells creuen merèixer. Aquesta és la dialèctica del catalanisme de tota la vida i cal estar una mica cec per no veure la fatiga que causa en la majoria de catalans independentistes d’ordre. Diuen que

Nou robatori als autònoms

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 15 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

 S’ha acabat la guerra de Gaza, però hi ha batalles igualment sanguinàries que semblen no tenir final. Així és la tortura fratricida a la qual el govern espanyol sotmet els autònoms, uns éssers clarament inferiors a l’Homo sapiens que vivim sotmesos a un nivell de fiscalitat autènticament esclavista. Doncs bé, ara resulta que l’executiu espanyol barrina una pujada de tots els trams de cotització; llegeixo al nostre estimat diari que “s’establirà un pagament de 217,37 euros per a rendiments inferiors a 670 euros mensuals i arribarà fins als 796,24 euros per a aquells que superin els 6.000 euros al mes”. Traduït a la llengua catalana, l’estat espoliarà una tercera part del sou a la gent que passa gana —perquè amb quasi 700 pistrincs no pots viure ni sota un pont— i continuarà la guerra declarada contra quisvulla que tingui la mera pretensió d’acostar-se al que tal dia anomenàrem la classe mitjana.

Als demagogs potser els semblarà lògic que un sou generós com el segon que he citat pagui la quantitat esmentada, però un treballador que ingressi 6.000 cuques també ha de pagar unes trimestrals de cal déu (a tot això, sumeu-hi el cost de viure en una ciutat com Barcelona, on el preu del cafè amb gel comença a assemblar-se perillosament al del matcha latte). De fet, la desgràcia de l’autònom al regne d’Espanya consisteix en el fet que qualsevol somni foll d’estalvi sia ràpidament aprofitat per l’estat a l’hora de fer caixa. Al límit de la broma, tant li fot quan acabis cobrant, perquè no falla; la propineta que guardes una vegada clos el curs (atès que, tot i pencar igualment, no acostumes a ingressar durant els mesos d’estiu) serà ràpidament fagocitada per Hisenda. A tot això l'autònom s'hi enfronta, només faltaria, sense ni somniar a demanar la baixa o dedicar-se a descansar el cap de setmana.

 

" Els autònoms formen la baula més feble d’un sistema impositiu-laboral purament franquista 

 

Plantejar cops de sabre com els que pretén el “Gobierno amigo” —que poden arribar als 450 euros per a qui cobra 30.000 euros anuals, i entre 1.000 i 2.500 naps entre qui tingui la sort d’assolir els 38.000— és una animalada de proporcions catedralícies. Però la broma no s’acaba aquí, perquè els percentatges de pujada als trams impositius aniran dels 234,73 a 1.000,49 euros l’any 2027 i 252,1 a 1.208,73 euros l’any 2028. Preparem-nos, doncs, estimats companys de la subespècie Homo autonomus! Tant li fot que, com han reconegut els capatassos de la Seguretat Social, el 40% d’autònoms es trobin als trams més baixos del sistema, justament perquè cascar els conciutadans que ingressen tan poc comporta que les seves perspectives i facilitats d’embrancar-se en iniciatives empresarials o d’acumular diverses fonts d’ingressos per tal de no passar fam quedi minvada de manera notòria. 

Els lladres professionals de l’administració també addueixen que el sistema protegeix els treballadors, car s’augmenta la dotació de l’atur —per als amics, "cessament d’activitat"— i les prestacions per

Lluites palestines, lluites d’Espanya. Via Bernat Dedéu

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 6 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 Els independentistes hauríem d’entendre que les lluites abanderades per Espanya sempre seran escassament interessants per a Catalunya. De fet, la majoria de vegades es tractarà d’empreses polítiques directament confrontades als nostres interessos. Així passa amb l’assumpte de la guerra a Gaza, un conflicte injust i barbàric com tots els d’aquest tipus, però que, com qualsevol bullanga estrangera i si som honestos, a la majoria de penya li resulta indiferent, per molt que plori veient nadons afamats i tresqui per l’Eixample vociferant fri fri Palestain. Això no impedeix que el govern espanyol s’ho passi pipa veient com els catalans (els quals de sempre havien abraçat el progressisme sionista de finals del segle passat) es manifesten a favor d’una tribu que comparteix amb nosaltres el fet d’enaltir les derrotes i, més enllà dels somriures d’empatia, el de no posseir aliats rellevants a nivell planetari.

Aquí importa ben poc que Benjamin Netanyahu sigui un psicòpata corrupte que està envaint Gaza per salvar el cul davant dels tribunals del seu país, amb una actitud molt pitjor que la d’un genocida dels clàssics; a saber, la d’un torturador (el primer voldria aniquilar una determinada nació mentre que el

Orriolsejar

 

OPINIÓ

 

   

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 3 de febrer de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent ha demanat a l’antic president Artur Mas que els faci de llebre. En efecte, aquest mateix cap de setmana, el 129 demanava que Junts no tingués reserves a acostar-se a la formació de Sílvia Orriols, de la mateixa forma que ell mateix s’abraçà amb una caterva anticapitalista com la CUP. Per molt que Mas encara no militi a Junts, perquè és un home que es pensa les coses en adagio sostenuto, diria que aquest és un sentiment que no és aliè als votants juntaires.

Nogensmenys, com a bons convergents, l’aparell de Junts han reaccionat com si tingués l’orgull ferit i el pobre Jordi Turull ha fet veure que pinta alguna cosa en el seu propi cau per informar l’antic president que els pactes amb altres formacions es fan des dels respectius òrgans de la direcció del partit. Per molt que la comparació entre acostar-se a Aliança i la CUP sigui un exemple on els contextos difereixen com l’oli i l’aigua, i per molt que negociar amb el PSOE sigui quelcom molt més perniciós per a la tribu que no pas fer un cafetó amb Sílvia Orriols, tot aquest vodevil només té per objectiu el fet de possibilitar que a Junts es comenci a parlar seriosament sobre immigració i que s’abandoni el llenguatge happy flower que la formació adquirí durant els anys del procés (en part, mercès a Mas) pel qual era poc diferenciable d’un partit d’esquerres i de la famosa moral del “volem acollir”.

 

" Les còpies sempre acostumen a ésser més risibles que l’original, i si Junts assaja una forma d’orriolsejar un pèl light acabarà a mig camí del debat migratori i, per tant, només beneficiarà la hiperlideressa d’Aliança

 

La política i el periodisme transcorren per meandres sovint bessons, i no és gens estrany que —ahir mateix— l’estimable Pilar Rahola tragués pols a la màscara del rei Artur per donar un copet a l’esquena al seu antic ídol polític, tot escrivint que “Aliança Catalana assenyala problemes coents que hi ha a la nostra societat i que els partits no gosen, ni permeten tractar, emparats en la hipocresia del políticament correcte”. En aquest sentit, Rahola posava per escrit el que serà ben aviat un mantra futur del món juntaire respecte Aliança; a saber, que hom pot “parlar” amb Orriols, la ripollesa, sense teixir-hi “estratègies conjuntes.” Apunteu aquests mots, estimats lectors, perquè es convertiran en la nova cançoneta de Junts a l’hora de xutar la pilota endavant. A qui es pot criticar, en definitiva, per fer una cosa tan democràtica com ara parlar? Que no parla Puigdemont amb Santos Cerdán? Quin mal hi ha? 

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent

Aquí no s'acaba res

 

 

 

OPINIÓ

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 15 de maig de 2024. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

En un país sovint perdut entre el sentiment i la metafísica, apliquem la matemàtica. L’any 2017, 2.044.038 ciutadans votaren “sí” al referèndum de l’1-O. Posteriorment, als comicis convocats per Rajoy el 21-D, 2.079.350 votants es decantaren per opcions indepes (948.233 per Junts, 935.861 per ERC, i 195.246 per la CUP). A les eleccions del passat 12-M, el vot independentista sumà 1.244.162 paperetes. Amb només set anys, en definitiva, la partitocràcia processista no solament ha passat de fer veure que estava compromesa (sota jurament d’obediència a la sobirania del Parlament) a organitzar i aplicar el resultat d’un referèndum que convocaren com a vinculant, sinó a perdre 835.188 actius i la majoria de vots i escons a la cambra catalana. Tots aquests partits tenen una cosa en comú: creuen que aquest desastre no té res a veure amb la seva acció política.

D’ençà del 2017, en resum, la responsabilitat de la manca de resultats dels nostres partits i dels seus líders sempre és culpa dels altres, sigui d’un robatori de coure a Rodalies o dels efectes màgics de l’Esperit Sant. De fet, l’únic dimissionari d’entre tota aquesta cúpula de genis ha estat Pere Aragonès, l’últim peó —i el menys rellevant— d’un dessagnament oceànic. Poc els importa que hi hagi centenars de milers d’independentistes desenganyats amb estructures d’estat inexistents, de referèndums que

L’amnistia del PP

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 17 de gener de 2024. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

 

 

 

A Catalunya passa que —molt de tant en tant, potser una sola vegada cada lustre— aquesta curiosa forma biològica anomenada convergent va i ens diu la veritat. Quan succeeix l’efemèride en qüestió, no ens posem optimistes, l’afectació acostuma a sorgir d’una espècie de descuit mig freudià que no té res d’honest ni d’intencional. Així s’esdevingué quan Artur Mas, el Molt Honorable que ha tingut sempre la innegable virtut d’intercanviar l’astúcia per la mentida, afirmà que un dels principals beneficiats de l’amnistia seria el PP. Mas no es referia, òbviament, als policies que visitaren Catalunya per tustar la padrina i deixar inerts l’ull o la pebrotera d’algun conciutadà, ni tan sols als comandaments policials que els enviaren al Port de Barcelona amb aital missió; pensava, òbviament, en les altíssimes instàncies del PP i, encara més en concret, el cenacle de Mariano Rajoy.

Com us podeu imaginar, les declaracions del Molt Honorable 129 s’expliquen pel seu narcisisme malaltís de to victimista. Per resumir-ho de forma breu, l’antic president pensa que fins i tot una cosa tan encarcarada com el periodisme (i la justícia!) espanyol certificarà la guerra bruta de Rajoy contra la seva persona. Impartida la justícia divina, Mas podria dir finalment que Espanya va allunyar-lo de la Generalitat amb molt més frenesí que la CUP, amb la qual cosa es mostraria davant tot déu com una espècie de president restituït (al nostre país, tot i que ara sembli conya, els nostres polítics havien promès

El processisme cayetano

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

   Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 8 de novembre de 2023. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

 

 

Qualsevol moviment polític que s’expressi massivament al carrer és víctima d’impotència o, encara pitjor, d’un afartament utòpic. A Catalunya ho sabem del cert, nosaltres que excel·lirem en l’art de la manifestació (donant-nos les mans i amb una diversitat inaudita de samarretes acolorides) mentre els nostres líders es dedicaven a jugar amb la bona fe dels independentistes amb l’únic objectiu de salvar llur cul, com ha quedat palès amb l’amnistia. Doncs bé, com ja vaig escriure fa molt de temps, ara és Espanya la que viu contagiada d’un folklorisme típicament processista, com s’ha vist aquesta mateixa setmana amb la crida de l’antic president José María Aznar a actuar contra l’amnistia de Sánchez, la qual, invencions judicials del Tsunami a banda, ha dut els cayetanos a manifestar-se davant la seu del PSOE a Ferraz per rebre garrotades de la policia espanyola.

El virus del processisme és una cosa admirable i, quines coses té la vida, fins i tot hem vist Esperanza Aguirre tallant la circulació a Madrid com si fos una cupaire de províncies. De fet, no m’estranyaria que els espanyols de la capital emulin ben aviat els mafiosos de l’Estat Major nostrat i convoquin la massa amb la intenció de bloquejar l’aeroport Adolfo Suárez de Barajas (desitjo honestament que en tornin amb els ulls i la pebrotera intacta). Ahir, molts companys de militància independentista compartien a les xarxes declaracions irades dels defensors d’Espanya a les portes de la seu del PSOE, encardant-se dels seus càntics i d’una estètica prototípica de fachaleco. Poden fer-ne tota la conya que

L’antifeixisme cuqui

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 28 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

D’entre totes les reaccions histèriques a l’onada abstencionista catalana, la meva favorita és l’antifeixisme cuqui. Segons els culturetes que la professen, la hipòtesi d’un pacte entre el PP i V🤢x durà Espanya (i, per tant, Catalunya, perquè els cuquis són gent avesada a creure en l’agermanament dels pobles ibèrics i etcètera) a una inexorable regressió vers el franquisme. Desconeixen, pobrets fills meus, que el PP mai no acabarà amb l’autogovern de Catalunya, perquè a la dreta (i en això és exactament igual al PSOE) ja li va bé que siguem una mica nacionalistes, però no en excés, i que això nostre s’acabi traduint en obrir la botigueta de l’estatut per continuar generant riquesa (a fi de robar-nos-la) i que el nostre activisme polític es basi a pagar la quota d’Òmnium Cultural i militar a l’agrupació sardanista que s’escaigui. El catalanisme, ai las, és un invent castrador dels espanyols.

 

Pel que fa a la cosa aquesta de V🤢x, també ignoren que el partit de Santi Abascal és poc més que un agermanament de marquesets i d’alts funcionaris de l’Estat, un d’aquells invents typical Spanish que acabarà engolit per Madrit quan ja no li quedi cap motivat per esporuguir (com ha passat amb Ciutadans, transformat en una caterva de zombis). Tot i haver llegit alguna cosa de profit, els cuquis no saben que el feixisme és una cosa molt més bèstia —i intel·lectualment sòlida, dit sigui de pas— que tota aquesta

Abstenció i fer neteja

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 21 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

 

 

D’ençà de la proclamació com a alcalde de Jaume Collboni, m’ha produït especial delit veure el World Tour de Xavier Trias pels mitjans catalans exhibint pornogràficament la ferida del greuge com un napbuf a qui han robat el peluix. Els convergents més justets d’estratègia política, ho sabem de fa segles, només reparteixen bombes quan no tenen res a perdre. Comprenc que el nostre antic batlle supuri molta bilis, car li manca senderi per veure que no ha perdut l’alcaldia a causa d'una maniobra de les forces ocultes del mal, sinó perquè va jugar les seves cartes d’una forma pèssima (l’anunci d’un pacte amb Esquerra, insuficient per arribar a la majoria, és un error que lamentarà durant anys). En qualsevol cas, resulta molt divertit veure Trias blasmant el PSC, mentre beneeix continuar amb els sociates a la Diputació. Que us bombin a tots, menys per repartir pasta.

 

Trias no és l’única vedet que disfressa el seu cinisme majúscul sota el dol de la cursileria moral. Admirem també la figura d’Ernest Maragall, que dissabte passat cantava una oda a Barcelona digna del seu avantpassat més il·lustre, i vint-i-quatre fucking hores després —sí, només un dia!— anunciava la seva prejubilació al Senat madrileny. Reconec novament al processisme la seva inaudita capacitat per sorprendre’m amb giragonses delirants! Tu proclames (amb encert) que Madrit ha tramat un complot polític per decidir l’alcaldia de Barcelona des del kilòmetre zero... i acte seguit

Els ultres de l’Espanyol

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 17 de maig de 2023. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

 

Catalunya és aquest indret depriment i assilvestrat on la irrupció de quatre imbècils totalitaris en un camp de futbol provoca més volum de notícies que no pas el triomf incontestable del Barça a la Lliga. Hi ha una cosa molt més trista que la presència de feixistes als estadis i és, dissortadament, que els esprints d’aquesta gentussa entretinguin la nostra classe periodística durant tota una setmana. Som una mena de gent que viu feliç dansant al paller, que cau en la trampa dels ultres fent-los el millor favor possible: a saber, parant-hi atenció. No minimitzo allò que s’esdevingué a l’estadi cornellanenc dels periquitos; la presència d’aquesta gentola en qualsevol entorn em resulta espantosa, però (vist que la cursa s’apaivagà ràpidament i sense cap mena de perill real per als jugadors) caldria passar pàgina com més aviat millor i centrar-se, per una puta vegada, en la victòria.

 

Els problemes de l’Espanyol —que en té, i ben notoris— són responsabilitat única del seu equip directiu-esportiu i, pel que fa a la presència d’ultres, d’una llarga tradició de mandataris que han tolerat la impunitat d’aquesta penya als estadis. Joan Laporta els cardà fora del Camp Nou, ja fa molts anys, pagant un preu personal i familiar immens per la seva valentia; si l’Espanyol no ho ha fet fins ara és per una barreja espantosa de mandra i fred podal. Vist que no han complert amb els mínims estàndards de seguretat i prestigi (que afecten, primordialment, la seguretat de la seva pròpia afició) que ens permetin si més no

Claredat

 

 

OPINIÓ

 

 

  Bernat Dedéu
Barcelona. Dijous, 29 de setembre de 2022. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

Durant aquests darrers dies, a casa hem gaudit de valent llegint i escoltant com el periodisme processista pintava la victòria de Giorgia Meloni a Itàlia com la revinguda del mateix Mussolini en carn i ossos, prèvia a l’inexorable escampall del feixisme per tot Europa. El fet no només certificava que la nostra classe plomaire és més aviat justeta (o que, en tot cas, va fer campana a la classe d’introducció al feixisme), sinó que palesava a la perfecció com els líders de l’esquerrovergència s’arraparan a la bambolina de qualsevol fantasma totalitari per disfressar l’olla de cinisme que enfanga la política del país. 

Catalunya no ofereix gaire cosa nova, i l’operació ja va passar amb Vox a les darreres eleccions a la Generalitat, però no hi ha res que es repeteixi de la mateixa forma i resulta entendridor veure com la partitocràcia indepe ha celebrat l’arribada de Meloni per continuar amagant-se.

 

A banda d’això, el que fa petar de riure és comprovar com la generació de periodistes i opinadors que duen lustres empassant-se les mentides de Puigdemont i Junqueras ara es

Copiar l’argumentari espanyol

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimarts, 6 de setembre de 2022. 19:30
Temps de lectura: 3 minuts

 

 

 

 

Després d’un lustre treballant per deslegitimar la idea mateixa d’independència (enguany celebrem els cinc anys de l’incompliment manifest de la Llei de Transitorietat i la pervivència en el poder dels diputats que la signaren, bo i sabent que no n’aplicarien el contingut), el processisme s’ha embarcat en una cursa igualment ferotge per negar qualsevol crèdit als independentistes. Ahir mateix, Oriol Junqueras i Artur Mas van fer de llebres en una pugna per desacreditar la propera manifestació de la Diada. L’argument, previsible; una suposada croada de l’ANC contra els partits favorables a la secessió i la conversió de la manifa en un magma d’escàs caràcter inclusiu. La idea serà tan recorrent com falsa; no només perquè –com ja vaig explicar– l’Assemblea continuï essent crossa de la partitocràcia, sinó també pel suposat caràcter radical de la futura convocatòria.

 

Cal filar poc prim per veure com, en el fons, tant Esquerra com Convergència estan comprant el marc mental espanyol habitual en qualsevol Diada. A saber, que la celebració de l’11-S ha esdevingut un aplec de hooligans on els catalanistes moderats no poden passejar amb comoditat. La novetat d’enguany és que

Què fan els consellers del Govern?

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 15 de juny de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

Catalunya té un Govern que lluita desesperadament perquè no es parli mai del Govern. En això cal dir que Pere Aragonès i cia. són d’una eficàcia pràcticament franquista; a Catalunya, de fa temps, ningú xerra de política i la conversa pública gira únicament entorn dels partits. El president 132 maldava per aconseguir un país tan avorrit que repel·lís qualsevulla contingència de l’actualitat (allò que en altres temps anomenàvem “notícies”), i a fe de Déu que ho ha aconseguit. Actualment, diria que no existeix ni un sol català que pugui identificar més de cinc membres dels quinze integrants del Consell Executiu que comanda la Generalitat. De fet, fins i tot pels malalts de la política com servidor i bona part dels seus lectors, la pregunta que encapçala aquest article implica la coda d’un silenci sepulcral; agradi o no, la majoria de ciutadans no sabem què coi fan els consellers del Govern.

 

D’entre tots els comandants de la res publica catalana, haig de confessar que sento una especial predilecció per la consellera del meu ram, Natàlia Garriga. Si no fos per la inestimable ajuda dels nostres enemics (el TSJC jutjarà la consellera per desobediència arran dels preparatius de l’1-O quan era cap de

Fins quan voldreu que guanyi Colau?

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 23 de març de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

De la mateixa forma que els voltors s’abraonen als últims bocins de carn que pengen d’una bestiola per sobreviure, el colauisme ha abraçat les restes del discurs victimari processista amb molta més murrieria que la dels seus creadors. Colau ho ha tornat a fer. L' alcaldessa ha rebut la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia (que ha tombat momentàniament la zona de baixes emissions destinada a limitar la circulació dels vehicles més contaminats) amb aquella barreja d’ira i de joia que li permetrà reivindicar l’autonomia legislativa de la seva ciutat, així com brandar la bandera contra la intromissió política de les togues més conservadores. Passi que passi, l’estómac polític de l’alcaldessa regurgita la realitat al seu interès.

 

Colau ja havia emprat el sistema judicial enemic per propulsar el seu ideari: fa poc més d’un any, i ratificant una sentència del 2019, el mateix TSJC va declarar nul el reglament de participació ciutadana ideat pels comuns (popularment conegut com la llei de multiconsultes). Previsiblement, la Secció Cinquena de la Sala va considerar els referèndums com una competència exclusiva de l’Estat, però Colau va transformar aquesta valoració tècnica del tribunal elevant-la a un afer de repressió política; a saber, els maleïts jutges no havien permès que preguntar als barcelonins qüestions fonamentals com ara la municipalització de l’aigua, la possibilitat de construir més habitatge públic al 22@, o rebatejar la plaça de

L'art de mentir

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 9 de març de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

La política catalana es troba en aquell punt interessantíssim del deliri en què la veritat i la mentida es difonen borroses, tot plegat sobreviu agònicament en el mateix fangar, i l’única ocupació dels nostres mandataris és veure fins on poden estirar el xiclet del cinisme. Així Carles Puigdemont, qui, abans de ser escollit com a president del Consell de la República (amb unanimitat pràcticament russa i contra un opositor titella que no coneixia ni el tato), referint-se als seus últims dies a la Generalitat, recordà que, després de la DUI: “Vaig decidir no demanar el reconeixement explícit (de Catalunya) perquè sabia quin era el resultat; no hi havia el treball previ fet perquè quan vagis a trucar la porta no sigui porta freda”. Passat per la traductora: el 130 reconeixia que no havia demanat empara a cap interlocutor pel simple fet que la seva política internacional era inexistent, vulnerant així (per enèsima) el compromís adquirit amb els catalans.

 

Les declaracions són terribles i no només per la galta marmòria que exhibeixen, sense cap mena de compassió per la gent a qui van trencar la cara (i un ull) durant l’1-O, sinó també perquè ens donen moltes pistes del cinisme que vindrà i de com el processisme va pactant una renovada pax autonòmica amb Espanya. El president va reconèixer sense embuts que havia enganyat els electors en un discurs en què, paral·lelament, afirmà que el Consell de la República havia de distanciar-se de la politiqueria partidista (inclosa la de Junts, l’aplec del

Passejar la mòmia

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 23 de febrer de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

Quan hi ha batussa en un partit polític, la temptació morbosa de quedar-se contemplant el primer pla de l’esgrima i el calbot distreu del fet que fins i tot les bronquines més misèrrimes acostumen a respondre a categories que superen els interessos egòlatres. La crisi que ha sacsejat el PP no respon únicament al narcisisme castís de les estrelles emergents de la dreta madrilenya, voraces de poder i deleroses d’acabar xuclant la poca sang que li queda al moribund Casado. Aquest esvalot del conservadorisme espanyol s’esdevé, gens casualment, tot just quan Vladímir Putin està a punt de segellar l’annexió unilateral d’un estat sobirà aparentment protegit per la majoria de democràcies occidentals. De fa temps, a Ucraïna no només s’hi cou una guerra (deportació i camps de refugiats n’hi ha de fa lustres), sinó la resurrecció d’un tipus de lideratge polític nostàlgic de la testosterona calenta de la Guerra Freda i de l’exhibició més nua del poder.

 

La dreta espanyola creu haver trobat en Díaz Ayuso una nova versió cañí del Cid Campeador que respon a la mateixa energia putiniana. En efecte, la presidenta madrilenya ha aprofitat molt bé la fatiga contra les restriccions covidianes estatals per idear un nou nacionalisme madrileny salpebrat de