Claredat

 

 

OPINIÓ

 

 

  Bernat Dedéu
Barcelona. Dijous, 29 de setembre de 2022. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

Durant aquests darrers dies, a casa hem gaudit de valent llegint i escoltant com el periodisme processista pintava la victòria de Giorgia Meloni a Itàlia com la revinguda del mateix Mussolini en carn i ossos, prèvia a l’inexorable escampall del feixisme per tot Europa. El fet no només certificava que la nostra classe plomaire és més aviat justeta (o que, en tot cas, va fer campana a la classe d’introducció al feixisme), sinó que palesava a la perfecció com els líders de l’esquerrovergència s’arraparan a la bambolina de qualsevol fantasma totalitari per disfressar l’olla de cinisme que enfanga la política del país. 

Catalunya no ofereix gaire cosa nova, i l’operació ja va passar amb Vox a les darreres eleccions a la Generalitat, però no hi ha res que es repeteixi de la mateixa forma i resulta entendridor veure com la partitocràcia indepe ha celebrat l’arribada de Meloni per continuar amagant-se.

 

A banda d’això, el que fa petar de riure és comprovar com la generació de periodistes i opinadors que duen lustres empassant-se les mentides de Puigdemont i Junqueras ara es

vulguin erigir en tomba del feixisme. És des d’aquesta nova versió del cinisme tribal que cal entendre la darrera pensada d’Aragonès per demanar un acord de claredat amb el govern espanyol i la resposta de Junts amenaçant el Molt Honorable amb una moció de confiança. A hores d’ara, tothom sap que el clam del president és un brindis al sol (Moncloa no va trigar ni una horeta a suggerir que la claredat se la foti al còccix) i que els convergents no marxaran del Govern pel simple fet que l’administració els regala una quota de sous per metre quadrat que ni déu vol perdre. Aquest és un matrimoni en crisi amb una salut de ferro que ningú no vol trencar per por de cedir els mobles del piset.

 

" Els partits catalans han esdevingut lentament una arma de distracció massiva amb l’únic incentiu d’infantilitzar el país

 

Els partits catalans han esdevingut lentament una arma de distracció massiva amb l’únic incentiu d’infantilitzar el país. No és cap casualitat que un dels hits del discurs del Molt Honorable al darrer debat al Parlament fos el d’ampliar el marge de la T-Jove fins als 30 anys, un objectiu d’aparent noblesa i alleujament per als habitants de subsòl, però que té com a substrat conceptual el fet d’allargar permanentment la joventut perquè la postadolescència arribi a les tres dècades i així es pugui tractar una part de la ciutadania adulta com si fossin quitxalla precària. També ha passat amb els preàmbuls de la celebració del lustre de l’1-O, en què els ulls polls de l’antiga Convergència han signat documentals per revifar-ne l’organització d’una forma molt sensacionalista, quasi com si la votació fos un videojoc i mostrant-ne els artífexs com els fantasmes d’un passat gloriós.

 

També hem gaudit de valent comprovant com la vella Convergència de sempre treia del pou de l’oblit l’inefable Jordi Sànchez perquè l’antic capatàs de Junts s’apropiés d’un referèndum que els partits catalans mai no van voler fer perquè sabien que exposaria tota la seva manca de determinació. Si ara Marta Rovira també es reivindica com un dels seus factòtums és perquè sap que Espanya ja rumia com fer-la tornar al país perquè sigui ella mateixa qui desautoritzi l’1-O davant dels seus votants. Així ho va fer Pere Aragonès amb la pamema d’un referèndum de veritat que suplanti el jorn que som a punt de celebrar. Espanya mai no havia tingut uns virreis tan obedients a Catalunya i Pedro Sánchez no ha d’esmerçar gaire esforços per comandar-los (ja en té prou amb la revolta cantonalista dels barons que juguen a abaixar impostos per sortir al telenotícies).

 

Per ironies de la vida, si alguna cosa manca al país, ara per ara, és claredat.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/claredat-bernat-dedeu_891594_102.html