Passejar la mòmia

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 23 de febrer de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

Quan hi ha batussa en un partit polític, la temptació morbosa de quedar-se contemplant el primer pla de l’esgrima i el calbot distreu del fet que fins i tot les bronquines més misèrrimes acostumen a respondre a categories que superen els interessos egòlatres. La crisi que ha sacsejat el PP no respon únicament al narcisisme castís de les estrelles emergents de la dreta madrilenya, voraces de poder i deleroses d’acabar xuclant la poca sang que li queda al moribund Casado. Aquest esvalot del conservadorisme espanyol s’esdevé, gens casualment, tot just quan Vladímir Putin està a punt de segellar l’annexió unilateral d’un estat sobirà aparentment protegit per la majoria de democràcies occidentals. De fa temps, a Ucraïna no només s’hi cou una guerra (deportació i camps de refugiats n’hi ha de fa lustres), sinó la resurrecció d’un tipus de lideratge polític nostàlgic de la testosterona calenta de la Guerra Freda i de l’exhibició més nua del poder.

 

La dreta espanyola creu haver trobat en Díaz Ayuso una nova versió cañí del Cid Campeador que respon a la mateixa energia putiniana. En efecte, la presidenta madrilenya ha aprofitat molt bé la fatiga contra les restriccions covidianes estatals per idear un nou nacionalisme madrileny salpebrat de

liberalisme de barra de bar que es pot digerir molt millor que els discursos abarrocats d’Albert Rivera i el plom de Pablo Iglesias. Sexualitzada per atreure les baixes passions dels nous rics madrilenys, Ayuso està guanyant la partida a Casado perquè s’adapta millor a l’economia que somien els factòtums de la capital espanyola, delerosos de convertir Madrit en una espècie de Las Vegas on tot sigui glamur de cartó pedra. Ja té gràcia que, de tant posar-se Espanya a la boca, a Casado l’estigui enfonsant una insurrecció cantonalista i que els presidents autonòmics de la dreta s’assemblin cada dia més als convergents de sempre. Espanya es processitzarà, ja us ho deia.

 

" En un entorn en què a Espanya s’exercita el regionalisme i en un planeta en què torna el personalisme polític basat en el carisma, Pujol sempre guanyarà de carrer i sense baixar del taxi

 

Però les sincronies d’aquesta brega del PP no acaben aquí. La resurrecció del cantonalisme regional a Espanya també va coincidir amb el retorn de Jordi Pujol a l’esfera pública. Abans-d’ahir, la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, va tenir la pensada d’inventar-se una xerrada d’antics Molt Honorables sobre la vocació europeista de la tribu. Doncs allí me’l teníeu, fresc com una rosa, amb noranta-un tacos i els trucs retòrics de sempre, l’estossegada i la cabriola. En va tenir prou amb un 10% del seu geni polític per jalar-se amb patates la resta de dissortats comensals. És del tot normal; en un entorn en què a Espanya s’exercita el regionalisme i en un planeta en què torna el personalisme polític basat en el carisma, Pujol sempre guanyarà de carrer i sense baixar del taxi. Si n’havien arribat a dir pestes, de la mòmia! I fixa’t ara, l’Artur amb aquell bronzejat tan xaró i el pobre Quim amb la seva pancarteta, tots fent-s’hi la foto. Quines cosis té la vida!

 

És una llàstima que ni Pujol ni Alsina aprofitessin l’ocasió per dir que l’única forma de resistència que Catalunya ha d’abraçar per sobreviure dins d’una Europa en descomposició (i sense exèrcit) i amb una administració nord-americana incapaç de fer pressió a Putin sigui contrarestar els tics ayusistes que poblaran el nou món que s’atansa apostant encara més per l’autodeterminació del país. Entenc que Pujol encara tingui reserves sobre l’afer, perquè ell ha esmerçat tota la seva vida en ser un espanyol exemplar. Però els seus hereus podrien fer alguna cosa més que passejar la mòmia i viure de les desferres de l’autonomisme, car si alguna cosa demostra el batibull de la política peninsular és que Espanya, per molta Ayuso que hi posi, encara no ha aconseguit esborrar la força i la memòria de l’1-O. Si la resposta a un Gobierno del PSOE (mantingut fidelment per ERC) és un producte com Ayuso, és que Espanya és molt més a prop del col·lapse del que sembla.

 

Els convergents creuen que ha arribat l’hora de restituir la mòmia perquè Catalunya torni a l’autonomisme abrandat de Pujol i així mirar de sobreviure a la nova Espanya que sorgirà de la turbocapital madrilenya. A mi veure com l’antic president sobreviu a tots els seus enterradors em serveix per passar l’estona, només faltaria; però aquesta desfilada fantasmagòrica i l’espectre d’una nova Espanya ayusista cada dia em refermen més en l’autodeterminació. I diria que no estic sol, mal que pesi a la majoria de la classe política independentista.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-passejar-momia_715629_102.html