MÓN - EUROPA
Entrevista al
periodista danès, que publica ‘Més enllà de les muntanyes’ (Saldonar),
llibre de viatges a la península ibèrica, que fa quaranta anys que
visita
 |
| Per Nyholm, en una imatge d'arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg). |
Andreu Barnils
13.10.2024
Actualització 14.10.2024-3:30h
Per Nyholm (1943)
és un periodista danès veterà, amb més de seixanta anys de carrera. Ha
cobert la guerra dels Balcans, la Itàlia de Berlusconi i els conflictes
de Rússia per al diari Jyllands-Posten. I també coneix la península ibèrica, que fa més de quaranta anys que visita. Després del seu epíleg sobre Catalunya al llibre Cuba, la soledat que no s’acaba (Saldonar), ara ha escrit Més enllà de les muntanyes
(Saldonar) llibre de viatges a la península ibèrica en què Nyholm
s’atura a Catalunya, l’Espanya profunda, el País Basc i Astúries. Parla
amb Javier Pérez Royo, Jaume Cabré, professores àrabs de Ceuta, joves
franquistes a Madrid i el professor Josep Maria Solé i Sabaté. En
aquesta entrevista feta per telèfon, un Nyholm vital ens explica què ha
vist durant la seva visita.
—Em dèieu que abans de res volíeu marcar la diferència entre els drets humans i els drets estatals.
—Crec que és molt important i molt en la tradició europea que distingim
entre els drets humans i els drets estatals. Naturalment, hi ha estats.
Espanya és un estat. Però l’estat com a tal no pot tenir drets que
dominin els drets de l’ésser humà, dels ciutadans. Considero Espanya un
estat solament semieuropeu i, de fet, semidemocràtic, perquè l’estat
espanyol no reconeix realment el dret humà dels catalans de triar la
forma d’estat en què volen viure. I ho veig especialment amb alguns dels
meus vells coneguts de la banda espanyola, que creuen que l’estat té
drets que superen els drets dels ciutadans. En aquest cas, els catalans.
—No és la primera vegada que visiteu l’estat espanyol.
—Vaig venir durant el franquisme. I em vaig adonar bastant aviat que
Espanya no era una dictadura com les de l’Europa de l’Est, les
dictadures comunistes. Certament era un lloc millor. Podies comprar el
New York Times, hi havia llibres, la gent se sentia més lliure, podies
viatjar. Només després del gran canvi a Europa el 1989, quan van caure
les dictadures a l’est, vaig adonar-me del que era Espanya: una màquina
repressiva, però no brutal i assassina com les dictadures de l’est. Se’n
podria dir una mena de dictadura civilitzada. [Amb la transició]
Espanya intentava ser europea en la superfície, però políticament i
humanísticament continuava subdesenvolupada. Ara ho veiem amb Vox i, en
gran manera, amb els conservadors. Es comporten, del meu punt de vista,
d’una manera medieval i subdesenvolupada davant el fet que hi hagi
persones que pensin diferent. Espanya per mi és presonera del seu
passat, de les seves fantasies colonials. Veig una diferència entre els
catalans i els espanyols en el sentit que els catalans, per mi, són molt
més oberts, molt més europeïtzats. Espanya encara prova de posar-se al
dia amb Europa. Crec que s’ha fet progrés, però no al grau que seria
satisfactori.
—A Alemanya és impossible d’anar a visitar la tomba d’Adolf
Hitler, a Itàlia tampoc no es pot visitar la de Benito Mussolini. Doncs
vós vau anar a Madrid i vau visitar la tomba de Francisco Franco.
