CENTRALISME
Mentre milers de milions en impostos s'evaporen cap a l'Estat, Catalunya gestiona la misèria competencial davant un mercat immobiliari completament col·lapsat.
L'Ull de DEU
29-09-2026 20:32 H
#UlldeDéu Des de l’altura precisa que dona el pas de gairebé una dècada, Catalunya es contempla avui com un trencaclosques de realitats paral·leles. Un exercici de nostàlgia de futur. L’any 2017 es va fixar en l’imaginari col·lectiu com una cruïlla de camins: la promesa d’una República d’avantguarda europea contra el pes gravitatori d’una realitat autonòmica que, nou anys després, es tradueix en una paràlisi estructural, especialment visible en el dret més elemental: un sostre on viure.
Si s’observa el país des d’una òptica zenital, el contrast entre el relat de la potència frustrada i la cruesa del present és demolidor. Els defensors d’aquella ruptura teoritzaven un model de benestar nòrdic, finançat amb una sobirania fiscal que hauria permès revertir dècades de dèficit crònic. Sota aquesta premissa, la gestió dels recursos propis hauria d’haver bastit un parc públic d’habitatge a l’alçada d’Àustria o dels Països Baixos, allunyant les noves generacions de l’asfíxia del lloguer. En lloc d’això, la cronologia històrica va triar la continuïtat de l’estatus quo.
A la dependència política s’hi ha sumat una sagnia econòmica silenciada però implacable: nou anys d’un espoli fiscal que, lluny de frenar-se, ha anat en augment. Mentre els impostos generats pel teixit productiu català marxen cap a Madrid per no tornar, Catalunya s’ha vist obligada a gestionar la
