CRIT
L’acord anunciat entre Oriol Junqueras i el president espanyol Pedro Sánchez sobre un suposat finançament singular per a Catalunya s’ha presentat com un pas endavant històric, gairebé com una reparació d’un greuge que s’arrossega de fa dècades. Però més enllà dels titulars optimistes i de la retòrica institucional, el que emergeix és una sensació massa coneguda pels catalans: la d’estar davant d’un nou i enèsim engany de l’Estat espanyol, governi qui governi.
Segons l’acord, Catalunya disposaria de més capacitat de gestió dels seus recursos, d’un millor retorn fiscal i d’un reconeixement de les seves especificitats dins del sistema de finançament autonòmic. La música pot sonar bé, com sempre. Però la lletra —difusa, condicionada i sotmesa a la voluntat última de Madrid— fa saltar totes les alarmes. No hi ha sobirania fiscal real, no hi ha blindatge jurídic ferm, ni tampoc cap garantia efectiva de compliment. Tot queda supeditat a lleis espanyoles, a futurs desenvolupaments reglamentaris i, sobretot, a la correlació de forces al Congrés dels Diputats.
La història és prou clara per no caure novament en la ingenuïtat. Catalunya ja ha viscut promeses semblants sota governs del PSOE i del PP: reformes estatutàries retallades, inversions pactades que mai no arriben, balances fiscals maquillades i sistemes de finançament que perpetuen l’espoli sota un altre nom. L’Estat espanyol sempre ha sabut vendre concessions que després es desinflen en el moment de passar dels papers als fets.
En aquest context,
l’acord no sembla tant un avenç estructural com una operació política conjuntural. Pedro Sánchez compra estabilitat parlamentària a curt termini, mentre ERC pot exhibir un èxit negociador davant del seu electorat. Però el preu el torna a pagar Catalunya, que rep una promesa sense poder ni eines per exigir-ne el compliment. Un cop més, se’ns diu que “ara sí”, que “aquest cop és diferent”, tot i que el mecanisme de fons és exactament el mateix.El problema no és només que l’Estat espanyol no compleixi, sinó que el sistema està dissenyat perquè no estigui obligat a fer-ho. Precisament perquè el sistema l’han dissenyat els espanyols. I ERC s’hi posa bé perquè ara els interessa. Sense capacitat de recaptació plena, sense control absolut dels impostos i sense un marc polític propi, qualsevol finançament “singular” és paper mullat. Una descentralització administrativa no és sobirania, i una promesa política no és un dret garantit.
Per això, aquest acord no desperta esperança sinó cansament. Cansament de veure com es repeteix el mateix relat, amb actors diferents però amb un final idèntic. Cansament d’un Estat espanyol que, sigui de dreta o d’esquerra, només concep Catalunya com una font de recursos i un problema polític a contenir. Cansament d’haver d’aplaudir engrunes presentades com si fossin banquets. I cansament també de veure un partit de barrufets catalanets anant a casa del Gargamel Sánchez, l’ocupant espanyol, a fer veure que els catalans rebrem les engrunes d’allò que produïm i encara vendre-ho com una victòria.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
https://www.estat.cat/els-barrufets-derc-pacten-engrunes-amb-espanya/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada