CRIT
L’acord anunciat entre Oriol Junqueras i el president espanyol Pedro Sánchez sobre un suposat finançament singular per a Catalunya s’ha presentat com un pas endavant històric, gairebé com una reparació d’un greuge que s’arrossega de fa dècades. Però més enllà dels titulars optimistes i de la retòrica institucional, el que emergeix és una sensació massa coneguda pels catalans: la d’estar davant d’un nou i enèsim engany de l’Estat espanyol, governi qui governi.
Segons l’acord, Catalunya disposaria de més capacitat de gestió dels seus recursos, d’un millor retorn fiscal i d’un reconeixement de les seves especificitats dins del sistema de finançament autonòmic. La música pot sonar bé, com sempre. Però la lletra —difusa, condicionada i sotmesa a la voluntat última de Madrid— fa saltar totes les alarmes. No hi ha sobirania fiscal real, no hi ha blindatge jurídic ferm, ni tampoc cap garantia efectiva de compliment. Tot queda supeditat a lleis espanyoles, a futurs desenvolupaments reglamentaris i, sobretot, a la correlació de forces al Congrés dels Diputats.
La història és prou clara per no caure novament en la ingenuïtat. Catalunya ja ha viscut promeses semblants sota governs del PSOE i del PP: reformes estatutàries retallades, inversions pactades que mai no arriben, balances fiscals maquillades i sistemes de finançament que perpetuen l’espoli sota un altre nom. L’Estat espanyol sempre ha sabut vendre concessions que després es desinflen en el moment de passar dels papers als fets.
En aquest context,
