Cada vegada que Oriol Junqueras pacta amb el PSOE i farda d’un suposat avenç en l’autogovern de la tribu, algun nyèbit de les xarxes socials li recorda un vídeo d’aquells temps del preprocés en què el líder d’Esquerra es fortificà titllant de tous els convergents, tot recordant que “amb Espanya no hi ha res a acordar perquè mai no compleix amb els seus compromisos.” Ara no ens trobem en allò que els cursis anomenarien “aquell estat de coses”, perquè tant el PSOE com el processisme han sobreviscut durant molts anys a base de vendre motos al seu electorat. Per això Junqueras va presentar-se ben joliu a la Moncloa, abillat amb una americana blavosa d’aquelles que van igual de bé per unes noces o un brunch, amb l'únic objectiu de compartir la gran fita del pragmatisme republicà, el finançament singular, que vindria a ser el nou substitut de l’ancestral “millor finançament de la nostra història.”

La memòria dels catalans és tan tossuda com pueril resulta la indulgència llur, i això explica l’escassíssim entusiasme que ha provocat el pacte en qüestió en la major part del comú. Només els diaris subvencionats de la premsa concertada, assedegats de nous pressupostos a Catalunya i del