OPINIÓ
"El més repugnant del cas és que els agressors, en comptes de socórrer
la víctima, estaven encantats de la seva gesta i se la miraven burletes
sense deixar d’aplaudir i de cantar"
VÍCTOR ALEXANDRE
04/02/2025
El dissabte 25 de gener passat, un grup de membres d’Arran i de la CUP,
liderat per Adriana Llena, exportaveu d’Arran i número 3 per Barcelona a
les passades eleccions municipals, va assaltar una parada d’Aliança Catalana a la plaça de Comas,
al barri barceloní de les Corts. Era una parada com les que posen
habitualment al carrer tots els partits polítics per captar vots entre
les persones que s’hi acosten. Són parades que tots hem vist i que de
vegades, segons les sigles, mirem amb simpatia, amb indiferència o amb
rebuig, però sense qüestionar mai, en cap cas, el seu dret a ser-hi.
Fins a la seva desaparició, Ciudadanos muntava de tant en tant una
parada a prop de casa meva, i jo, en passar-hi pel davant, sentia sempre
una aversió i un fàstic profunds, però mai no se’m va acudir qüestionar
la seva llibertat d’expressió i encara menys destrossar-los la parada,
robar-ne el material i agredir els seus membres. Ni tan sols sota
l’argument que Ciudadanos, totalitaris fins al moll de
l’os, destrossaven els llaços grocs i les estelades de tota mena
d’edificis en l’etapa del Procés. Aquest argument, a més, no m’hauria
servit de res en cap judici. Ells feien allò perquè eren feixistes, però
jo soc radicalment demòcrata i no podia fer el mateix.
Per sort, en ser una acció feta a ple dia i en un lloc concorregut, són
moltes les filmacions que existeixen dels fets de l’esmentat dia 25, i
en totes es veu clarament com, de cop i volta, arriba una colla de gent
organitzada cridant una consigna. Fins aquí, no hi ha res a dir. Tothom
té dret a cridar el que vulgui. Però de seguida es va veure que
l’objectiu no era només aquest, sinó agredir, robar –fins i tot objectes
personals com ulleres–, i destrossar la parada. Com faria
tothom, els membres de la parada intentaven impedir la destrossa i el
robatori de les seves pertinences, però els assaltants, molt més
nombrosos, ho feien impossible atacant-los per davant i per darrere. Val
a dir que, fins aquell moment, més enllà del forcejament,
