L’agressió d’Arran i la CUP

 

 

OPINIÓ

 

 

"El més repugnant del cas és que els agressors, en comptes de socórrer la víctima, estaven encantats de la seva gesta i se la miraven burletes sense deixar d’aplaudir i de cantar" 

 

 

 

VÍCTOR ALEXANDRE

04/02/2025

El dissabte 25 de gener passat, un grup de membres d’Arran i de la CUP, liderat per Adriana Llena, exportaveu d’Arran i número 3 per Barcelona a les passades eleccions municipals, va assaltar una parada d’Aliança Catalana a la plaça de Comas, al barri barceloní de les Corts. Era una parada com les que posen habitualment al carrer tots els partits polítics per captar vots entre les persones que s’hi acosten. Són parades que tots hem vist i que de vegades, segons les sigles, mirem amb simpatia, amb indiferència o amb rebuig, però sense qüestionar mai, en cap cas, el seu dret a ser-hi. Fins a la seva desaparició, Ciudadanos muntava de tant en tant una parada a prop de casa meva, i jo, en passar-hi pel davant, sentia sempre una aversió i un fàstic profunds, però mai no se’m va acudir qüestionar la seva llibertat d’expressió i encara menys destrossar-los la parada, robar-ne el material i agredir els seus membres. Ni tan sols sota l’argument que Ciudadanos, totalitaris fins al moll de l’os, destrossaven els llaços grocs i les estelades de tota mena d’edificis en l’etapa del Procés. Aquest argument, a més, no m’hauria servit de res en cap judici. Ells feien allò perquè eren feixistes, però jo soc radicalment demòcrata i no podia fer el mateix. 

Per sort, en ser una acció feta a ple dia i en un lloc concorregut, són moltes les filmacions que existeixen dels fets de l’esmentat dia 25, i en totes es veu clarament com, de cop i volta, arriba una colla de gent organitzada cridant una consigna. Fins aquí, no hi ha res a dir. Tothom té dret a cridar el que vulgui. Però de seguida es va veure que l’objectiu no era només aquest, sinó agredir, robar –fins i tot objectes personals com ulleres–, i destrossar la parada. Com faria tothom, els membres de la parada intentaven impedir la destrossa i el robatori de les seves pertinences, però els assaltants, molt més nombrosos, ho feien impossible atacant-los per davant i per darrere. Val a dir que, fins aquell moment, més enllà del forcejament,

De davallada independentista, res de res

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Víctor Alexandre

19/09/2024.05:45h

 

 

 

Com si fos una consigna, diversos mitjans de comunicació catalans, encapçalats per TV3, han fabricat titulars orientats a menystenir el nombre d’assistents a la manifestació de la Diada Nacional d’enguany. No han gosat emprar la paraula ‘fracàs’, però no calia, ja que el conjunt de la informació que donaven així ho transmetia. Però no era pas aquest el veritable missatge, la sistemàtica comparança amb les conegudes manifestacions d’entre un milió i mig i dos milions de persones tenien un altre objectiu, que era transmetre la idea que l’independentisme es desinfla, que l’independentisme només va viure un ‘moment’ de glòria i que ara fa figa. Talment com si allò hagués estat un miratge, una borratxera que després es va traduir en un mal de cap i tot seguit en un bany de realitat. Aquest tractament de la informació, que encaixa fil per randa, ves per on, amb els interessos del poder, té una missió específica, que és fer que arreli en la societat catalana la idea que la reivindicació de llibertat de Catalunya s’ha acabat, que ara el país ha ‘posat seny’ i que allò que se’n diu ‘independentistes de debò’ només en queden quatre.

La idea que ens volen inocular no és diferent de la que tots els poders autoritaris han emprat sempre contra els seus moviments dissidents: l’esclau insubmís és només un inconscient que es nega a assumir la seva condició;

Els termes ‘fuga’, ‘fugat’ o ‘fugida’ i el president Puigdemont

 

 

OPINIÓ

 

 

"Quan la justícia esdevé tribunal polític, només és un contuberni feixista que arriba a intentar transmetre la idea que l’independentisme català és terrorisme"

 

 

 

 

 

Víctor Alexandre 

3/09/2024

 

 

 

 

El tracte inculpatori que els grans mitjans de comunicació de Catalunya –TV3, Catalunya Ràdio i RAC1–, estan dispensant al president Puigdemont, mitjançant els termes “fuga”, “fugat” o “fugida”, per relatar el seu retorn a Waterloo és altament reprovable des de diversos angles, però especialment de dos: el de la professionalitat i el de l’ètica. M’explicaré. Es pot admetre en boca de tertulians d’ideologia nacionalista espanyola (de dretes o d’esquerres), ja que atacar la llibertat de Catalunya forma part de les seves misèries i són veus que només es representen a si mateixes. Però és inadmissible en veu de presentadors, redactors o col·laboradors, atès que, a diferència dels primers, són representants del mitjà per al qual treballen; és a dir, són, per entendre’ns, la veu de la casa. I la ‘casa’, per principi, sobretot si és pública o rep subvenció pública, no pot emprar mai un llenguatge tendenciós o de criminalització subliminar que estigmatitzi una persona. I encara menys, és clar, una persona innocent que es mou lliurement per Europa i que només és perseguida en un Estat regit per tribunals i jutges d’ideologia franquista per mitjà de delictes inventats, proves fabricades, trames falses i odi, molt d’odi, un odi ferotge a tot allò que qüestioni el dogma sagrat de la unitat d’Espanya.

TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 tenen el deure d’emprar un llenguatge neutre, un llenguatge que no sigui transmissor d’un missatge ideològic en favor d’un posicionament polític que, de manera sibil·lina, acosti l’audiència a aquest posicionament i l’empenyi a veure la persona estigmatitzada a través dels ulls dels seus enemics. Un periodisme que fa això no és periodisme. I si algú ho fa un dia, sense mala fe, només per simple (i preocupant) manca de reflexió, és la direcció de l’emissora qui li ha de recordar

Vostè, senyor Illa, no pot ser mai president de Catalunya

 

 

OPINIÓ

 

 

"El seu món, senyor Illa, és un món petit, raquític i provincià que comença i acaba a Espanya, perquè vostè és un funcionari d’Espanya"

 

 

 

 

 

 

Víctor Alexandre
30/04/2024 21:43 

 

 

 

 

 

Benvolgut senyor Salvador Illa, li he de reconèixer que té vostè unes maneres educades i serenes que són d’agrair en un àmbit, la política, en què predomina la cridòria i el baladreig i on els timbalers tenen més bona acollida que els violinistes. Hi ha representants ‘nostres’ a Madrid, que, més que diputats, semblen talment graduats per una taverna del port. Aquest, per sort, no és el seu cas. Però ser poc amic de la bramadissa no el farà president de Catalunya, necessitarà alguna cosa més. Necessitarà, per exemple, fer creure a la gent que té Catalunya al cap. I la té, senyor Illa? La té de debò, Catalunya, al cap? Ho dic, perquè en tot el que diu, en cadascuna de les frases que pronuncia, Catalunya no apareix enlloc. El nom sí que el diu, el diu cada deu segons, però l’arquitectura del seu discurs traspua un marc mental absolutament hispanocèntric i, per tant, una visió espanyola de la vida i del món. I això, senyor Illa, és just el contrari del que Catalunya necessita.

És possible que, a fi d’amagar aquest hispanocentrisme, vostè demani als redactors dels seus discursos que hi imprimeixin més “accent català”, però no cal. Seria picar en ferro fred. Això ve de dins, de molt endins, i tant vostè com les persones del seu partit tenen totes un marc mental tan hispanocèntric que les

L’ANC de Sabadell, Sílvia Orriols i la censura

 

 

OPINIÓ

 

 

"I és aquí on som ara: pentinant la gata en comptes de parlar de com materialitzaran la llibertat de Catalunya els partits independentistes"

 

 

 

 

VICTOR ALEXANDRE

16/04/2024 21:12

 

 

 

 

Déu n’hi do, el rebombori que ha generat el cicle de conferències de l’ANC de Sabadell per tal de conèixer, un per un (Junts, ERC, CUP, Alhora i Aliança Catalana), el projecte independentista dels cinc partits que, definint-se com a tals, es presenten a les eleccions del 12 de maig. Tot comença amb el comunicat d’ERC dient que es retirarà si també hi participa Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols. I tot seguit s’hi afegeix la CUP. Davant d’això, el secretariat de Sabadell sotmet a votació la decisió de mantenir el cicle o suspendre’l i es conclou per unanimitat que cal mantenir-lo. A partir d’aquí, els mitjans de comunicació s’hi interessen, la cosa agafa volada, es produeix un creuament de desqualificacions i es crea un gran rebombori. I és aquí on som ara: pentinant la gata en comptes de parlar de com materialitzaran la llibertat de Catalunya els partits independentistes. Els militars en saben molt, d’això. En diuen ‘maniobres de distracció’.

Si el lector em permet, voldria fer dues consideracions. Una, sobre la maniobra de distracció; l’altra, sobre els valors democràtics. En el primer cas, hem de tenir present que el retorn del president Puigdemont ha tornat a posar en primer pla el tema de la independència, cosa altament enutjosa per a aquells que, dient-se independentistes, no sols no tenen cap intenció de fer-la realitat sinó que s’han mostrat absolutament submisos davant el govern espanyol. Esquerra, concretament, se sent molt còmoda allà on pot desviar l’atenció amb qüestions autonomistes, però en un marc centrat exclusivament en la independència adopta la vella divisa del doctor Soler en les seves sessions de psicopatologia conjugal: «Quan la dona et diu “hem de parlar”, el millor que pots fer és no ser-hi».
Som, per tant, davant d’u

La independència arribarà amb l’ajuda d’Espanya

 

 

OPINIÓ

 

 

"La independència arribarà amb l’ajuda inestimable d’Espanya, que amb la seva fúria posarà la conjuntura ideal i ens farà molta feina"

 

 

 

 

 

 

Víctor Alexandre
14/11/2023 22:26 

 

 

 

 

 

Soc conscient que en aquests moments hi ha molts catalans independentistes que viuen hores de desconcert. Puc imaginar-me el neguit amb què s’ho miren les persones de més de vuitanta anys que pensen que el més calent del que van votar l’U d’Octubre és a l’aigüera. Una persona d’edat avançada, justament perquè no té allò que se’n diu ‘tota una vida al davant’, s’impacienta quan veu com es dilata el temps a l’hora d’assolir un objectiu de tan extrema necessitat, com és el de la llibertat de Catalunya. És comprensible. Jo, que l’1-O vaig ser responsable d’un col·legi electoral, recordo els moments màgics viscuts cada cop que la cua immensa de votants cedia el pas a una persona molt gran que, ajudada per familiars o en cadira de rodes, duia el seu vot a la mà. N’hi havia que ja feia temps que no sortien de casa i que aquell dia, tanmateix, van voler sortir per anar a votar. I ho van fer emocionats. No els va importar la remor de sabres, no els va importar la remor de porres ni el crit de guerra d’una policia espanyola catalanofòbica. Eren allà, volien votar i van votar. 

Han transcorregut sis anys d’aleshores ençà, Catalunya continua sotmesa i és lògic que molta gent es neguitegi. Què se n’ha fet, d’aquell poble que va admirar el món per la fermesa amb què reivindicava els seus drets nacionals, amb manifestacions cíviques mai no vistes de dos milions de persones? Ha desaparegut? Ha renunciat als seus anhels? Hi ha molta gent que, de fora estant, s’ho pregunta, això. La meva resposta, si m’ho permeteu, és que el poble català ni ha desaparegut ni ha renunciat a res. A res. Ha demostrat un comportament estrany, és ben cert; un comportament que, per als qui no el coneixen, pot semblar una reculada, una derrota silenciosa. No són pocs els polítics, periodistes i tertulians de dreta i d’esquerra, tant d’Espanya com de Catalunya, que han repetit que el procés català

La Pobla de Segur passa la factura del ‘desinfectant’ a Borrell

 

 

OPINIÓ

 

 

"Massa silenci, senyors ‘socialistes’, ja que qui calla consent; a més, és clar, de palesar plena identificació amb Josep Borrell"

 

 

 

Víctor Alexandre
28/02/2023 22:07 

 

 

 

 

El 12 de març vinent, a la Pobla de Segur, Pallars Jussà, es farà una consulta per canviar el nom del ‘passeig Josep Borrell’ pel de ‘passeig 1 d’octubre’. És una decisió que ha enfurismat el Partit Socialista, però que es farà igualment perquè respon als acords presos pel ple municipal el setembre del 2018 i el febrer del 2020. Hi podran votar els majors de setze anys i hauran de respondre una d’aquestes dues preguntes: “Mantenir el nom actual de Passeig Josep Borrell i Fontelles” o “Canviar el nom del passeig per Passeig 1 d’octubre”. El ple de l’Ajuntament va aprovar per majoria absoluta aquesta proposta pel “malestar que van provocar en un sector important dels pobletans les polèmiques declaracions del senyor Josep Borrell, així com la seva posició respecte als fets de l’1 d’octubre de 2017”. En el moment de procedir-se a la votació, els regidors del Partit Socialista, Carles Boix i Juan Coloma, es van aixecar i van abandonar el ple.

 

Abans de continuar, però, recuperem les famoses declaracions de Josep Borrell. Les va fer el desembre de 2017, en un míting a Sabadell, davant la claca del seu partit, el mateix partit dels regidors de

El cas Dalmases i el sopar dels hipòcrites

 

 

OPINIÓ

 

 

"El senyor Dalmases tenia i té un problema, que és el de ser el blanc d’Esquerra Republicana i dels partits espanyolistes per atacar Laura Borràs"

 

 

 

Víctor Alexandre

08/11/2022 19:45 

 

 

 

 

Ara fa uns dies, Francesc de Dalmases va anunciar que deixava la vicepresidència de Junts i que cessava també com a membre de la Comissió del Parlament sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Aquesta dimissió és la conseqüència de l’operació politicomediàtica de linxament a què es veu sotmès arran de la discussió que va mantenir el 9 de juliol passat amb Mònica Hernández, sotsdirectora del programa FAQS de TV3, després de l’entrevista a l’aleshores presidenta del Parlament Laura Borràs. El senyor Dalmases va expressar a la sotsdirectora el seu enuig per l’incompliment dels termes acordats per tots dos en els dies previs i especialment pel fet que, com reconeix textualment l’informe de Magda Oranich, eren amics, raó per la qual ell “es va sentir més indignat i fins i tot traït per com havia anat l’entrevista”. 

 

No va passar res més. Res més que no fos la lògica tensió que genera tota discussió en calent entre dues parts discrepants. Però el senyor Dalmases tenia i té un problema, que és el de ser el blanc d’Esquerra Republicana i dels partits espanyolistes per atacar Laura Borràs. És a ella a qui volen destruir; el senyor Dalmases només és un pretext per intentar aconseguir-ho. I el més llefiscós és el miserable aprofitament del sector immobilista de Junts –volen que plegui de diputat– per apartar Borràs de la presidència del partit. 

 

Fixem-nos que la famosa discussió va ser en realitat tan banal que no té més interès que el pur safareig, i així hauria quedat si la veu discrepant no hagués estat el senyor Dalmases. Però algú, en assabentar-se’n, va pensar que n’hi hauria prou de sobredimensionar el fet per fabricar-ne un escàndol polític i ho va transmetre a la premsa amiga que, al seu torn, ho va cuinar de manera que la recriminació del senyor Dalmases a la

No hi haurà independència sense desobediència. Per Victor Alexandre

 

 

OPINIÓ

 

 

"La resposta a la pregunta “Com es fa la independència de Catalunya?” és senzilla i no exigeix cap acte de violència per part catalana"

 

 

 

Víctor Alexandre
11/10/2022 20:22 

 

 

 

 

Una pregunta recurrent que es fan molts catalans és com s’aconsegueix la independència de Catalunya tenint en compte que Espanya, a diferència del Regne Unit o Canadà, és un Estat sense cultura democràtica i no la permetrà mai. És una bona pregunta, perquè aquesta sola evidència, la de la cerrazón espanyola, desacredita el discurs fal·laç d’ERC segons el qual un dia, la setmana dels tres dijous, Espanya es llevarà en un estat d’embriaguesa de tal magnitud que acceptarà un referèndum d’autodeterminació.

 

Dir-se independentista i sostenir aquesta posició és mentir descaradament, perquè a aquestes alçades, llevat que es tracti d’un infant, no hi pot haver cap adult català que ignori quina és la naturalesa de l’Estat espanyol i quines són les sagnants línies vermelles que està disposat a travessar per imposar la seva voluntat, una voluntat que considera tan sagrada com la Santa Inquisició considerava sagrats els seus dogmes. Per això l’anomenada taula de diàleg és una mentida, un frau com una casa de pagès que pretén fer creure a Catalunya que la llibertat sorgirà de les croquetes que omplen la panxa dels entaulats.

 

La resposta a la pregunta “Com es fa la independència de Catalunya?” és senzilla i no exigeix cap acte de violència per part catalana. N’hi ha prou amb la revolta pacífica i

‘Todo por la patria’. Entenem aquesta frase?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Tot intent de raonar amb Espanya el dret de Catalunya a decidir el seu futur és una pèrdua de temps i una despesa inútil d’energia que ens allunya de la llibertat"

 

 

Víctor Alexandre
28/06/2022 19:16

 

 

És molt raonable que els partits independentistes amb representació a Madrid demanin un informe sobre l’Operació Catalunya després d’haver-se fet evident que l’exministre d’Interior Jorge Fernández Díaz va mentir descaradament davant la comissió parlamentària en negar les seves reunions amb l’excomissari José Manuel Villarejo, negant també que fos responsable de la creació de l’esmentada Operació i negant de nou que mogués els fils de l’anomenada policia patriòtica contra Catalunya. L’informe és exigible i s’entén que els tres partits catalans el demanin. Una altra cosa és que s’arribi a materialitzar mai. Jo, personalment, no hi crec gens, en el progrés d’aquesta demanda. 

 

Penso que només algú molt ingenu, o molt càndid, o que visqui a anys llum de la realitat del marc geopolític en què ens movem pot confiar que l’Estat espanyol farà justícia, que tot el pes de la llei caurà sobre Jorge Fernández Díaz i que, captiu i desarmat, serà conduït a la presó. M’ho creuria si visquéssim en un Estat democràtic, com ara el Regne Unit o Canadà. Però el nostre marc es diu Espanya i tant Europa com les Nacions Unides i Amnistia Internacional ja han posat reiteradament en evidència les línies vermelles dels drets humans que aquest Estat ha travessat contra Catalunya. I què