OPINIÓ - ANÀLISI
Article de Vicent Partal, publicat originalment en anglès a la revista Horizons
Vicent Partal
16.05.2023 - 21:40
Actualització: 17.05.2023 - 08:18
Aquest article ha estat publicat originalment en anglès a Horizons, en el número de la primavera del 2023 d’aquesta publicació.
La crisi entre Espanya i Catalunya no és nova, sinó que hi ha hagut
un conflicte polític i institucional entre les dues nacions des del
segle XVIII, pel cap baix. Durant aquest temps, Catalunya ha fet uns
quants intents de proclamar la independència. Ho va fer el 1810, però
dos anys després va ser incorporada a l’imperi napoleònic i després va
tornar a Espanya el 1814. Ho va tornar a fer el 14 d’abril de 1931, però
en poques hores es va convertir, per primera vegada, en una regió
autònoma d’Espanya. Hi va tornar l’octubre de 1934, fet que anà seguit
d’una dura repressió que va portar a la presó el govern català fins a la
victòria del Front Popular el 1936 –això va ser l’inici de la
insurrecció franquista. Finalment, el 27 d’octubre de 2017, hi va haver
una altra declaració d’independència, en un episodi que, malgrat les
aparences, no s’ha acabat ni de bon tros.
Amb l’excepció del 1931, la resposta espanyola a la proposta catalana
ha estat sempre la de rebutjar el diàleg i recórrer a la repressió. Les
imatges de la policia espanyola agredint ciutadans que votaven en el
referèndum d’autodeterminació el primer d’octubre de 2017 –trinxant
col·legis electorals i confiscant urnes– van fer la volta al món i van
tornar a posar Catalunya a les portades arreu.
Poc després, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme
Forcadell, va ser empresonada, i el president del govern, Carles
Puigdemont, se n’anà a l’exili, dos fets que de cap manera són habituals
a l’Europa democràtica, però sí a Espanya. En relació amb això, és
important d’analitzar el destí personal dels tretze presidents de la
comunitat autònoma de Catalunya que hi ha hagut del 1931 ençà per a
comprendre millor que les relacions entre Catalunya i Espanya no han
estat mai fàcils. Cinc van ser empresonats en algun moment de la seua
vida, dos van ser inhabilitats pels tribunals per raons polítiques, sis
van anar a l’exili –un dels quals només sols fou president a l’exili– i
un, el president Lluís Companys, va ser empresonat per la República
Espanyola del 1934 al 1936, es va exiliar el 1939, va ser lliurat a
Espanya pels nazis i afusellat pel règim franquista. Amb l’excepció de
l’actual president del govern català, tan sols dos dels 13 presidents
catalans del període autonòmic han evitat la repressió.
Curiosament, un d’aquests dos presidents que no va patir repressió,
Pasqual Maragall, és el protagonista principal del gran canvi d’aquests
anys. Maragall va ser un lluitador antifranquista, socialista, batlle de
Barcelona durant els Jocs Olímpics de 1992, i de mica en mica va passar
de ser federalista a adoptar posicions independentistes.
Pasqual Maragall es va convertir en president del govern català l’any
2003, quan substituí Jordi Pujol, el carismàtic nacionalista de dreta
que havia governat l’autonomia catalana entre el 1980 i el 2003. El
govern que va formar Maragall en arribar a la presidència va reunir el
Partit dels Socialistes de Catalunya –afiliat al PSOE espanyol–, els
postcomunistes i l’única formació independentista de l’època, Esquerra
Republicana.
En aquelles eleccions, Esquerra va obtenir el 16,59% dels vots
populars. El 2022, vint anys després, el moviment independentista, ja
dividit en tres forces diferents, va aconseguir el 52% dels vots
populars. Del 16% al 52%. És evident que un canvi d’aquesta magnitud no
és gaire comú, de manera que comprendre com es va fer aquest salt tan
gran és la clau per a entendre el conflicte català actual.
Autonomia catalana: el pacte que Espanya no ha respectat