OPINIÓ
"La independència arribarà amb l’ajuda inestimable d’Espanya, que amb la seva fúria posarà la conjuntura ideal i ens farà molta feina"
Soc conscient que en aquests moments hi ha molts catalans independentistes que viuen hores de desconcert. Puc imaginar-me el neguit amb què s’ho miren les persones de més de vuitanta anys que pensen que el més calent del que van votar l’U d’Octubre és a l’aigüera. Una persona d’edat avançada, justament perquè no té allò que se’n diu ‘tota una vida al davant’, s’impacienta quan veu com es dilata el temps a l’hora d’assolir un objectiu de tan extrema necessitat, com és el de la llibertat de Catalunya. És comprensible. Jo, que l’1-O vaig ser responsable d’un col·legi electoral, recordo els moments màgics viscuts cada cop que la cua immensa de votants cedia el pas a una persona molt gran que, ajudada per familiars o en cadira de rodes, duia el seu vot a la mà. N’hi havia que ja feia temps que no sortien de casa i que aquell dia, tanmateix, van voler sortir per anar a votar. I ho van fer emocionats. No els va importar la remor de sabres, no els va importar la remor de porres ni el crit de guerra d’una policia espanyola catalanofòbica. Eren allà, volien votar i van votar.
Han transcorregut sis anys d’aleshores ençà, Catalunya continua sotmesa i és lògic que molta gent es neguitegi. Què se n’ha fet, d’aquell poble que va admirar el món per la fermesa amb què reivindicava els seus drets nacionals, amb manifestacions cíviques mai no vistes de dos milions de persones? Ha desaparegut? Ha renunciat als seus anhels? Hi ha molta gent que, de fora estant, s’ho pregunta, això. La meva resposta, si m’ho permeteu, és que el poble català ni ha desaparegut ni ha renunciat a res. A res. Ha demostrat un comportament estrany, és ben cert; un comportament que, per als qui no el coneixen, pot semblar una reculada, una derrota silenciosa. No són pocs els polítics, periodistes i tertulians de dreta i d’esquerra, tant d’Espanya com de Catalunya, que han repetit que el procés català