OPINIÓ - ANÀLISI
Article de Vicent Partal, publicat originalment en anglès a la revista Horizons
Vicent Partal
16.05.2023 - 21:40
Actualització: 17.05.2023 - 08:18
Aquest article ha estat publicat originalment en anglès a Horizons, en el número de la primavera del 2023 d’aquesta publicació.
La crisi entre Espanya i Catalunya no és nova, sinó que hi ha hagut un conflicte polític i institucional entre les dues nacions des del segle XVIII, pel cap baix. Durant aquest temps, Catalunya ha fet uns quants intents de proclamar la independència. Ho va fer el 1810, però dos anys després va ser incorporada a l’imperi napoleònic i després va tornar a Espanya el 1814. Ho va tornar a fer el 14 d’abril de 1931, però en poques hores es va convertir, per primera vegada, en una regió autònoma d’Espanya. Hi va tornar l’octubre de 1934, fet que anà seguit d’una dura repressió que va portar a la presó el govern català fins a la victòria del Front Popular el 1936 –això va ser l’inici de la insurrecció franquista. Finalment, el 27 d’octubre de 2017, hi va haver una altra declaració d’independència, en un episodi que, malgrat les aparences, no s’ha acabat ni de bon tros.
Amb l’excepció del 1931, la resposta espanyola a la proposta catalana ha estat sempre la de rebutjar el diàleg i recórrer a la repressió. Les imatges de la policia espanyola agredint ciutadans que votaven en el referèndum d’autodeterminació el primer d’octubre de 2017 –trinxant col·legis electorals i confiscant urnes– van fer la volta al món i van tornar a posar Catalunya a les portades arreu.
Poc després, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va ser empresonada, i el president del govern, Carles Puigdemont, se n’anà a l’exili, dos fets que de cap manera són habituals a l’Europa democràtica, però sí a Espanya. En relació amb això, és important d’analitzar el destí personal dels tretze presidents de la comunitat autònoma de Catalunya que hi ha hagut del 1931 ençà per a comprendre millor que les relacions entre Catalunya i Espanya no han estat mai fàcils. Cinc van ser empresonats en algun moment de la seua vida, dos van ser inhabilitats pels tribunals per raons polítiques, sis van anar a l’exili –un dels quals només sols fou president a l’exili– i un, el president Lluís Companys, va ser empresonat per la República Espanyola del 1934 al 1936, es va exiliar el 1939, va ser lliurat a Espanya pels nazis i afusellat pel règim franquista. Amb l’excepció de l’actual president del govern català, tan sols dos dels 13 presidents catalans del període autonòmic han evitat la repressió.
Curiosament, un d’aquests dos presidents que no va patir repressió, Pasqual Maragall, és el protagonista principal del gran canvi d’aquests anys. Maragall va ser un lluitador antifranquista, socialista, batlle de Barcelona durant els Jocs Olímpics de 1992, i de mica en mica va passar de ser federalista a adoptar posicions independentistes.
Pasqual Maragall es va convertir en president del govern català l’any 2003, quan substituí Jordi Pujol, el carismàtic nacionalista de dreta que havia governat l’autonomia catalana entre el 1980 i el 2003. El govern que va formar Maragall en arribar a la presidència va reunir el Partit dels Socialistes de Catalunya –afiliat al PSOE espanyol–, els postcomunistes i l’única formació independentista de l’època, Esquerra Republicana.
En aquelles eleccions, Esquerra va obtenir el 16,59% dels vots populars. El 2022, vint anys després, el moviment independentista, ja dividit en tres forces diferents, va aconseguir el 52% dels vots populars. Del 16% al 52%. És evident que un canvi d’aquesta magnitud no és gaire comú, de manera que comprendre com es va fer aquest salt tan gran és la clau per a entendre el conflicte català actual.
