OPINIÓ - OPINIÓ CONTUNDENT
El vice-president del govern i candidat d'ERC explica en aquesta carta a VilaWeb la rutina a la presó i encoratja a omplir les urnes el 21-D.
Per: Oriol Junqueras
12.12.2017 19:00
Els dies van passant en aquesta presó. Portes metàl·liques
que s’obren i es tanquen, fred intens, inquilins amb els que convius
condemnats per tot tipus de delictes, des d’assassinats a agressions
sexuals, des d’estafes bancàries a multitud de casos de tràfic
d’estupefaents. El que no hi ha és ni un individu de cap dels partits
que tenen centenars d’imputats -o condemnats- per casos de corrupció.
Almenys aquí no hi són. Deuen ser en algun altre lloc perquè diuen que
la justícia, a l’estat espanyol, és igual per a tots.
Mantinc una bona relació amb molts presos, hi comparteixo
hores d’esbarjo, hi xerro i atenc preguntes de tota mena. A la presó,
com arreu, hi ha gent de tot. Però sobretot hi ha persones, també aquí.
Hi ha gent disposada a ajudar si et cal res, hi ha presos que
t’aconsellen, que t’aconsellen fins i tot amb qui has de tenir una bona
relació, qui és de fiar i amb qui és millor que no et relacionis. I molt
sovint t’aconsellen amb criteri.
La major part del dia, però, vius en un petit espai, el de
la cel·la. Són setze hores del dia que ets a la cel·la, tancat a pany i
forrellat. Durant un mes el meu company de cel.la va ser
el Carles
Mundó, el conseller que va tancar la Model, paradoxes de la vida. Ara el
meu company és el Quim Forn, una bellíssima persona.
La presó d’Estremera és sobretot rutina. Tot és pautat i
tot passa en funció dels horaris de la presó i supervisat pels
funcionaris. Escric molt i llegeixo. Faig esport, que és el millor
passatemps. Jugo a escacs. I he recuperat l’hàbit d’escriure a mà; faig
cartes manuscrites que envio per correu postal. A la presó no existeixen
les xarxes socials. No hi ha accés a internet, no existeixen els
mòbils. No hi ha comunicació amb l’exterior, excepte les visites i les
trucades que et permet fer la presó, amb telèfons convencionals. Són
trucades de quatre minuts. Deu trucades a la setmana. Les faig servir
totes, per parlar amb la família o amb l’equip d’ERC. A estones, pots
veure la tele, TVE. Mai no hi sortim si no és per boca dels del bloc del
155. La desinformació és absoluta, no existeix la nostra veu.
Les visites són un bàlsam. Les dels amics són el cap de
setmana. Una per setmana. Són quaranta minuts, separats per un vidre que
fa tres dits de gruix. Parlo a través d’un telèfon i els meus
‘convidats’ ho fan a través d’un intèrfon. És com una cabina telefònica.
Darrerament les visites fan patir. No sé què passa, però les
sol·licituds no arriben a destí, de manera que enlloc de ser quatre, el
darrer dia van ser dos els que van poder entrar a la cabina. Els altres
no van ser autoritzats. Dijous són les visites de la família, aquestes
són també vigilades però sense vidre pel mig.
Una de les activitats a les que dedico més temps és a
obrir la correspondència. A llegir les cartes que m’arriben. Intento
respondre totes les que puc. Però la veritat és que no dono abast.
Em sento fort, en les meves conviccions, les que he tingut
sempre. D’altra banda, els informes jurídics diuen –avalats per la
jurisprudència- que podré prendre l’acta de diputat encara que fos en
situació de Presó. I que mantinc tots els drets. Si és així, els
exerciré, amb tot l’entusiasme, fidel al mandat democràtic sorgit de les
urnes el 21 de desembre. No sé quan podré sortir de la presó, cert.
Desestimen els recursos. Però no tinc cap dubte que com més suport
popular s’expressi a les urnes, més força i arguments tindré –tindrem,
també els Jordis i el Quim- per deixar enrere Estremera. La ciutadania,
amb els seus vots, posaria en entredit una situació manifestament
injusta contra persones que sempre hem lluitat honestament, de cara, que
mai no ens hem amagat, de res ni de ningú. I que sempre, sempre, ho
farem pacíficament i cívica. També cal ser honest, que la jurisprudència
i els informes jurídics em permetin exercir tots els drets no és una
garantia, ja hem vist com les gasten. Però els seria difícil de
privar-me’n i justificar-ho.
Estic bé, amb ganes de retrobar tothom. Hauria desitjat
poder participar en campanya, poder recórrer el país amunt i avall o
almenys poder expressar-me de viva veu. No ho han permès. Però aquesta
és la situació i és en aquestes condicions que es disputa la cursa
electoral, en el meu cas, i malgrat ser el cap de llista, tancat en una
presó a l’altiplà de Castella. Diguem que en condicions d’igualtat no
competim.
Però insisteixo, un cop més: ho hem de tornar a fer. Els
hem de posar a lloc a les urnes, amb més determinació que mai.
Conciliant també, teixint aliances, eixamplant la base per ser més
forts. I sobretot, us ho demano pel bé de tots que no defalliu; lluiteu
sense descans, persevereu, perquè tard o d’hora ens en sortirem. I
somrieu, que no us prenguin el somriure, ni us arrabassin l’esperança.
Hi ha llum a l’horitzó, n’hi ha. I és de plenitud. Lluiteu, lluiteu per
un poble que plora, no ploreu per un poble que lluita.
Salut i una abraçada a tots!
Oriol Junqueras. Cap de llista d’Esquerra Republicana
Presó d’Estremera (Madrid)
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada