Rodalies: la mateixa cantarella de fa 150 anys

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si continuem així, al final Espanya ens reemplaçarà els trens per rucs de càrrega"

 

 

 

 

 

 

Santiago Espot

02/02/2026 

 

 

Corria el 1948 i Winston Churchill va pronunciar a la Cambra dels Comuns britànica les següents paraules: “Aquells que no coneixen la història, estan condemnats a repetir-la”. L’autor original de la frase no és ell, però la fama del polític anglès va col·laborar definitivament a popularitzar-la. Qui gosa discutir una evidència tan clara?

Després de sentir tota mena de canterelles de representants polítics de partits catalans aquests dies sobre el caos de Rodalies, veig que són l’encarnació en persona dels qui definia Churchill. No saben veure més enllà del seu propi melic i creuen que la història de Catalunya comença amb ells.  Que si les legislatures del PP, que si les del PSOE, que si el govern de la Generalitat d’abans o el d’ara… No saben res de res. 

Quan fa cent quaranta-sis anys (1880) es va organitzar el Primer Congrés Catalanista, el seu principal artífex que era Valentí Almirall escrivia això en el “Diari Català” per justificar i promoure l’esdeveniment: “Les nostres comarques no tenen res del que necessiten. En la part material, ni camins, ni canals, ni carreteres” Quina diferència hi ha entre el que deia el pare del catalanisme modern i el que veiem avui cada dia a les televisions? Substituïu els camins per Rodalies, els canals pel corredor del Mediterrani i les carreteres per l’AP-7 i semblarà que encara no s’ha celebrat l’Exposició Universal de Barcelona del 1898. Rius i Taulet encara podria tornar a ser batlle del cap i casal una altra vegada.

Tota aquesta apocalipsi de mobilitat que viu la nació, no va començar ni amb Felipe González ni amb Aznar. Si fa gairebé 150 anys Almirall ja es posava les mans al cap al respecte, d’on dimonis venim?

Si no volen pactar amb Aliança per fer la independència és que no volen fer la independència

 

 

CRIT

 

 

1 de Febrer 2026

per Felix Rabassa 

 

 

He volgut escriure aquest article després de llegir l’enèsim tuit d’independentistes (o suposats independentistes) d’esquerres que afirmen que Aliança Catalana trenca l’independentisme i és un escull molt important per a arribar a la independència perquè, és clar, com que és “ultradreta” i tal els altres partits (suposadament) independentistes no hi voldran pactar. El tuit en qüestió deia: “Aquí hi ha tot de gent celebrant uns 71 escons suposadament independentistes, quan la realitat és que la majoria independentista operativa és de 52. AC és un escull CONTRA l’independentisme. La seva existència condemna el nostre moviment a la minoria parlamentària”.

Durant anys, una part important de l’independentisme institucional ha repetit una idea fins a convertir-la en un dogma: la independència de Catalunya només es pot fer amb uns partits que tinguin uns límits ideològics molt concrets, amb uns actors polítics determinats i amb uns vetos previs que, curiosament,

Josep Guardiola i els poderosos

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Bernat Dedèu

Barcelona. Dilluns, 2 de febrer de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

Els catalans tenen una relació dolorosament íntima i simptomàtica amb el conflicte entre israelians i palestins. Per una banda, els nostres apologetes d’Israel acostumen a ser nanos convergents de mitjana edat per als quals a Catalunya manca moral d’estat (poc els importa, dit sigui de passada, que llurs opcions polítiques de partit sempre hagin acabat comerciant amb la nostra subjugació a Espanya) i admiren els jueus com aquella petita gran pàtria rodejada de sàtrapes que, repeteixen ad nauseam, “té tot el dret el món a defensar-se militarment” per moltes barbaritats que això comporti. Per altra banda, els palestins acostumen a ser la nineta dels quarantins encara adolescents de classe mitjana barcelonina vinguda a menos que troben en la derrota palestina (i les vexacions inacceptables envers els seus infants) un germanet bessó de la nostra persistent desfeta nacional.

Les dues tipologies de ciutadans tenen, només faltaria, molts matisos; cal recordar que molts catalans foren i són projueus perquè, fa molt de temps, aquella terra promesa era un dels indrets més progressistes i hippiosos de l’Orient Mitjà. Al seu torn, hi ha molta gent que viu la barbàrie de Gaza amb un dolor prou honest. Però diria que,

Palinur : L'Iran: l'hi devem a les dones

 

divendres, 9 de gener del 2026

Via :Ramon Cotarelo 

 

La gerontocràcia islamofeixista de l'Iran ha tallat internet a tot el país. Vol deixar-ho a les fosques. Evidentment, s'està preparant per massacrar la població que ja fa dotze dies que està en plena revolta als carrers. Per ofegar en sang una revolució contra la teocràcia feminicida que recolzen totes les esquerres wokes del món.

És el moment de recordar Trump que va prometre intervenir si aquests criminals començaven a matar gent.

Les promeses es compleixen, president.

Tothom sap que aquesta teocràcia criminal és un dels dos centres del terrorisme mundial; l'altre és Qatar. Tots dos formen l'eix que finança l'antisemitisme i la imposició de l'islam a sang i foc a tots els mitjans, les universitats occidentals, els partits de l'esquerra woke i dirigents històricament antisemites com Pedro Sánchez, Keir Starmer o Emmanuel Macron.

 

El silenci de tots els mitjans wokes (des de la BBC fins a TV3) intenta ofegar una revolució que pot ser

Palinur : El feminisme misogin

 

OPINIÓ 

 

 

 

per Ramon Cotarelo 

dimarts, 9 de desembre del 2025

 

 Fourier era un geni: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Exactament. La història ho avala. Per això era tan important el feminisme. I per això avui és tan lamentable la seva degeneració.

Convertit en ideologia política de gènere, el feminisme de la tercera onada ha destruït la seva raó de ser. L'accés a les institucions no ha fet disminuir els indicadors de misogínia i violència sexual enlloc. Al contrari, han augmentat. En canvi, ha contaminat el vell moviment de les sufragistes amb el clientelisme i la corrupció del poder polític.

A Espanya hi ha un Ministeri de la Igualtat, creat el 2008, la titularitat del qual, pel que sembla, està reservada a dones (visca la igualtat!), per incompetents que siguin. Esdevingut el Sant Ofici, aquest ministeri vigila les xarxes socials, per censurar

Opinió : La beca Collboni

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 3 de desembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Per si això de dur pel món una nòmina d’escriptors bilingüe no fos un ideari prou despullat, Jaume Collboni ha decidit amenitzar la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara amb la beca "Narrar Barcelona", guardó anual que es destinarà a un autor llatinoamericà perquè pugui visitar tres mesos la capital del nostre país i així excitar la ploma; com que la Sagrada Família o les golondrines podrien deixar els estrangers indiferents, l’Ajuntament ha pensat que caldria dotar-la amb un premi de 80.000 euros. La primera cosa que sobta, i el lector pot acusar-me de patir un cert esperit de greuge d’ofici, és que aital dotació supera de lluny qualsevol ajuda pública que pugui rebre un escriptor català (les beques de creació de la Generalitat, una cinquantena per any, se situen als 10.000 euros i 3.000 per a creadors novells; les "Barcelona Crea", que van més enllà de l’àmbit literari, són de vora 6.000 euros).

Dit d’una altra manera, l’Ajuntament ha pensat que resulta bona idea gastar-se vuitanta mil pepinos de la nostra quota d’autònoms per regalar-li una visita turística

Els mandarins i les xarxes. Via Ramon Cotarelo

 

PALINUR

 

 

 

dimecres, 26 de novembre del 2025

 

 

Arnau Borràs ha publicat un vídeo molt interessant sobre els mitjans a Catalunya. El grup de què parla, Ramon Barnils, és una taula dels senyors de la premsa, els que remenen les cireres, ben situats a la conxorxa politicomediàtica https://www.lrp.cat/opinio/article/2126998-la-conxorxa-politicomediatica.html. Poca cosa a envejar a la dictadura estalinista i la premsa del Moviment. Una oligarquia de nul·litats a centres de poder i una situació de benefici eclesial. A més de la radiotelevisió pública, amb un pressupost de Hollywood que, per cert, malgasta, els mitjans privats són un jardí del govern, pròdigament regat amb diners públics. Per subvencionar, la Generalitat subvenciona fins i tot una guia d'espectacles, atès que ens governen els fills de la societat de l'espectacle.

Aquests mandarins formen un monopoli d'adoctrinament informatiu, ideològic que opera amb un criteri maniqueu, de bons i dolents o d'amic/enemic a la manera schmittiana. A l'amic, tot; a l'enemic, res; a l'indiferent, la legislació vigent.

L'oligarquia mediàtica viu al globus de pensament únic, el que els comunistes anomenen “hegemonia” via Gramsci. No hi ha informació. La consciència crítica no creu en la informació objectiva. Hi ha adoctrinament permanent i propaganda de la partitocràcia, especialment del tripartit. Els mitjans tots, públics i privats subvencionats transmeten el punt de vista del govern. Aquest no té res a veure amb la

Per debilitar l’independentisme, Espanya ja té ERC

 

 

OPINIÓ

 

 

"Interessa que ERC pugui fer-se passar per allò que no és tot desenvolupant la missió encomanada: desmobilitzar el país, fer creure que la independència ara no toca"

 

 

 

 

 

 Víctor Alexandre
25/11/2025 19:58 

 

 

 

 

Ara fa uns dies, El Món recollia unes polèmiques declaracions d’Oriol Junqueras sobre Aliança Catalana, en el decurs d’una entrevista al programa ‘Salvados’ de La Sexta. Eren unes declaracions que reiteraven el que ja havia dit una estona abans i que, com ell pretenia, han tingut molt de ressò. Deia això: “Aliança Catalana no té res d’independentista. Si l’Estat espanyol i els seus serveis secrets haguessin de dissenyar algun dia una eina per debilitar l’independentisme, s’assemblaria molt a Aliança Catalana”.

Junqueras i ERC van molt mancats de projecció i aquestes declaracions han estat un espot publicitari. Però no és pas només per això que les han fetes. Les han fetes per la necessitat urgent de fer oblidar coses molt més greus que la societat ha vist, com ara una corrupció interna i l’intent de fer passar tres farses per victòries èpiques. Comencem per les farses:

OPINIÓ Divuit mesos

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 24 de novembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Com sabran la majoria dels lectors, el Parlament de Catalunya és un indret on no passa gairebé mai res de transcendent i on els diputats treballen d’una forma més aviat relativa. Fins i tot quan se suposa que s’hi esdevé una jornada històrica, com aquella declaració d’independència d’uns pocs segons, el pas del temps matisa la revolució i la converteix en un simple experiment per enganyar els votants ingenus. Avesats a veure la cridòria guerracivilista habitual del Congreso madrileny, amb aquella gestualitat tan castellana de menyspreu, a la nostra tribu ja li plau disposar d’una cambra legislativa de pacífica arquitectura modernista amb un interior prou tranquil per a assegurar la migdiada als nostres polítics, metàfora perfecta d’allò que els cursis anomenen l’oasi (convivencial) català. Hi ha molta positura en definitiva, però poc magí; una mica com passa amb Josep Rull.

Això va canviar tot just la setmana passada, quan l’avorrida sessió de control al Govern de torn experimentà una petita convulsió quasi imperceptible. Tot va començar amb una conversa més aviat rutinària, en la qual Antoni Castellà (antigament diputat d’Unió Democràtica, d’aparença independentista) interpel·lava la consellera d’Economia, Alícia Romero, tot dient-li que se sumaria al prec de la singularitat econòmica del país amb la condició que Salvador Illa abracés el concert econòmic, recriminant també el retard d’un Govern que havia assegurat l’aprovació del nou model de finançament abans d’acabar l’any. Com a bona funcionària d’Espanya, la consellera li recordà que —en política— els retards són inevitables i que, en qualsevol cas, en aquella cambra hi havia líders polítics que havien promès la independència en divuit mesos, amb el resultat sabut per tots.

Castellà va exercitar-se a posar cara d’enfadat i, en la rèplica, demanà a Romero “no comparar la

[VERGONYA] Negociar amb Espanya sempre costa molt car

 

 

El govern de Sánchez s’oblida de la prioritat de defensar l’oficialitat del català a la UE

 

 

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, parla al costat del canceller alemany, Friedrich Merz Data de publicació: dijous 18 de setembre del 2025, 23:07 Localització: Madrid Autor: Borja Puig de la Bellacasa / Pool Moncloa

 

 

Joan Puig

Diumenge, 2 de novembre de 2025

 

 

De cobrar per avançat a un engany general del govern espanyol als partits catalans
El govern espanyol per venjança per el trencament de Junts no ha demanat incloure l’oficialitat del català a la Unió Europea a l’agenda de la pròxima reunió de ministres d’Afers Europeus del 17 de novembre. Amb aquesta lamentable actuació demostra la seva poca credibilitat.
Dissabte era l’últim dia que els estats membres podien demanar a la presidència del Consell de la UE -que ostenta Dinamarca fins al desembre- incloure un tema a l’agenda de la trobada i, segons han indicat fonts diplomàtiques, el govern d’Espanya no ha proposat discutir l’oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE.

Cap govern espanyol estima la llengua catalana, utilitzant un suposada estima per enganyar els partits catalans
Fa uns dies, els governs d’Espanya i Alemanya van signar una declaració conjunta en què van anunciar que havien acordat obrir un “diàleg bilateral” sobre el reconeixement del català, el basc i el gallec com a llengües oficials de la UE.

Català, llengua marginada a Espanya

Nou robatori als autònoms

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 15 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

 S’ha acabat la guerra de Gaza, però hi ha batalles igualment sanguinàries que semblen no tenir final. Així és la tortura fratricida a la qual el govern espanyol sotmet els autònoms, uns éssers clarament inferiors a l’Homo sapiens que vivim sotmesos a un nivell de fiscalitat autènticament esclavista. Doncs bé, ara resulta que l’executiu espanyol barrina una pujada de tots els trams de cotització; llegeixo al nostre estimat diari que “s’establirà un pagament de 217,37 euros per a rendiments inferiors a 670 euros mensuals i arribarà fins als 796,24 euros per a aquells que superin els 6.000 euros al mes”. Traduït a la llengua catalana, l’estat espoliarà una tercera part del sou a la gent que passa gana —perquè amb quasi 700 pistrincs no pots viure ni sota un pont— i continuarà la guerra declarada contra quisvulla que tingui la mera pretensió d’acostar-se al que tal dia anomenàrem la classe mitjana.

Als demagogs potser els semblarà lògic que un sou generós com el segon que he citat pagui la quantitat esmentada, però un treballador que ingressi 6.000 cuques també ha de pagar unes trimestrals de cal déu (a tot això, sumeu-hi el cost de viure en una ciutat com Barcelona, on el preu del cafè amb gel comença a assemblar-se perillosament al del matcha latte). De fet, la desgràcia de l’autònom al regne d’Espanya consisteix en el fet que qualsevol somni foll d’estalvi sia ràpidament aprofitat per l’estat a l’hora de fer caixa. Al límit de la broma, tant li fot quan acabis cobrant, perquè no falla; la propineta que guardes una vegada clos el curs (atès que, tot i pencar igualment, no acostumes a ingressar durant els mesos d’estiu) serà ràpidament fagocitada per Hisenda. A tot això l'autònom s'hi enfronta, només faltaria, sense ni somniar a demanar la baixa o dedicar-se a descansar el cap de setmana.

 

" Els autònoms formen la baula més feble d’un sistema impositiu-laboral purament franquista 

 

Plantejar cops de sabre com els que pretén el “Gobierno amigo” —que poden arribar als 450 euros per a qui cobra 30.000 euros anuals, i entre 1.000 i 2.500 naps entre qui tingui la sort d’assolir els 38.000— és una animalada de proporcions catedralícies. Però la broma no s’acaba aquí, perquè els percentatges de pujada als trams impositius aniran dels 234,73 a 1.000,49 euros l’any 2027 i 252,1 a 1.208,73 euros l’any 2028. Preparem-nos, doncs, estimats companys de la subespècie Homo autonomus! Tant li fot que, com han reconegut els capatassos de la Seguretat Social, el 40% d’autònoms es trobin als trams més baixos del sistema, justament perquè cascar els conciutadans que ingressen tan poc comporta que les seves perspectives i facilitats d’embrancar-se en iniciatives empresarials o d’acumular diverses fonts d’ingressos per tal de no passar fam quedi minvada de manera notòria. 

Els lladres professionals de l’administració també addueixen que el sistema protegeix els treballadors, car s’augmenta la dotació de l’atur —per als amics, "cessament d’activitat"— i les prestacions per

Enfonsar la flot (ill) a

 

 

OPINIÓ

 

  

 

 Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 7 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts 

 

 

 

 

L’octubre de l’any 2000, l’aleshores president de la República Francesa, Jacques Chirac, va dir a una delegació d’Israel encapçalada pel ministre d’Afers Exteriors i abans ambaixador a Espanya, Shlomo Ben Ami, que era a París per intentar arribar a un alto el foc durant la segona intifada —que havia començat el mes de setembre—, que “la desproporció entre les víctimes palestines i les israelianes significava que Israel mai no aconseguiria que ningú es cregués que els agressors eren els palestins”. Vint-i-cinc anys després, aquell comentari encara defineix l’estat del conflicte i explica per què Palestina ha guanyat, si més no al món occidental, la batalla del relat a Israel.

 

" Des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel

 

És justament en aquest context que la Global Sumud Flotilla mai no havia pretès portar ajuda humanitària a Gaza. El seu únic objectiu era que passés el que ha acabat passant i que tothom sabia que passaria: que Israel interceptaria tots els vaixells que la integraven per poder muntar el gran número sobre com és de dolent l’Estat jueu. De fet, des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel. Mai no l’havia mogut cap interès real d’ajudar Palestina, sinó només de perjudicar Israel per la guerra que manté amb Hamàs des de l’execrable atac perpetrat per l’organització terrorista el 7 d’octubre del 2023 —just avui fa dos anys—, que és l’extrem, no menor precisament, que ara tots els propalestins de l’última fornada fan veure que no ha existit mai.

La reacció a la intercepció per part de l’exèrcit israelià ha seguit el mateix patró de responsabilitzar Israel del que més convingui, però en el cas d’Espanya i de Catalunya cal interpretar-la també en clau de política interna en la mesura que alguns

Lluites palestines, lluites d’Espanya. Via Bernat Dedéu

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 6 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 Els independentistes hauríem d’entendre que les lluites abanderades per Espanya sempre seran escassament interessants per a Catalunya. De fet, la majoria de vegades es tractarà d’empreses polítiques directament confrontades als nostres interessos. Així passa amb l’assumpte de la guerra a Gaza, un conflicte injust i barbàric com tots els d’aquest tipus, però que, com qualsevol bullanga estrangera i si som honestos, a la majoria de penya li resulta indiferent, per molt que plori veient nadons afamats i tresqui per l’Eixample vociferant fri fri Palestain. Això no impedeix que el govern espanyol s’ho passi pipa veient com els catalans (els quals de sempre havien abraçat el progressisme sionista de finals del segle passat) es manifesten a favor d’una tribu que comparteix amb nosaltres el fet d’enaltir les derrotes i, més enllà dels somriures d’empatia, el de no posseir aliats rellevants a nivell planetari.

Aquí importa ben poc que Benjamin Netanyahu sigui un psicòpata corrupte que està envaint Gaza per salvar el cul davant dels tribunals del seu país, amb una actitud molt pitjor que la d’un genocida dels clàssics; a saber, la d’un torturador (el primer voldria aniquilar una determinada nació mentre que el

El procés ho tapava tot

 

OPINIÓ

 

 

"No oblidem que tenim l’obligació de preguntar-nos si tots aquells que poden venir estaran a l’altura que requereix la situació d’emergència actual"

 

 

 

 

 

Santiago Espot 

30/09/2025 20:18  

 

 

 

Crec que era cap a primers del 2015 quan Carme Forcadell, poc abans d’esdevenir candidata de Junts pel Sí i en el cim de la seva popularitat, va declarar que en la futura república catalana hi hauria “papers per tothom” perquè “tots seríem iguals”. Aquestes eren paraules per definir la política immigratòria del nou estat que s’havia de crear. No entenc com a ningú no li va agafar un cobriment de cor.

Eren els moments àlgids del procés. Tot s’hi valia per dibuixar un escenari idíl·lic en qualsevol matèria; fos l’economia, les relacions internacionals o la immigració que ja començava a canviar el paisatge humà dels nostres pobles i ciutats. Dins l’independentisme, gairebé ningú s’atrevia (o no el deixaven) contradir les excel·lències de l’estratègia dels comandaments que lideraven la situació. Només us diré, a

Palinur : L'odi no delinqueix per Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

 Les xarxes, sempre les xarxes. Són un baròmetre de què pensa la gent. Un baròmetre perquè reflecteixen la pressió de l'opinió pública. Els mitjans convencionals les odien, però és el primer que miren, per a veure com van les coses.

En aquest cas, les xarxes han esclatat contra la diputada Ione Belarra i l'eurodiputada Irene Montero i tenen raons, encara que em sembla que incorren en un overkilling, un excés. Cert, resulta curiós i una mica irritant que, els qui s'han inventat l'anomenat delicte dels “discursos d'odi”, aprofitin la primera ocasió no només per pronunciar-los, sinó també per actuar-los. Les imatges, que valen per mil paraules, d'unes persones vociferants, amb cares crispades i gestos amenaçadors són la teatralització de l'odi i inspiren rebuig.

 

Però no reflecteixen la comissió d'un delicte.

L'anomenat delicte de discurs d'odi és una imposició ideològica woke pura, un atemptat contra la llibertat d'expressió. Perquè un discurs sigui delictiu, cal que l'odi sigui un delicte. Però l'odi és un sentiment, una passió, si volen vostès i, per naturalesa, il·legislable. És una passió de l'ànima, en el sentit de

Cap emigració no té dret a ser conqueridora

 

 

OPINIÓ

 

 

"Tot plegat deixa ben clar que darrere aquestes agressions, no hi ha ignorància, no hi ha desconeixement. Hi ha voluntat de fer mal"

 

 

 

 

 Víctor Alexandre

02/09/2025 20:16 

 

 

 

 

 

Cap emigració no té dret a ser conqueridora. Aquesta frase no és meva, me la va dir el professor de filosofia i bon amic Jordi Llimona el 13 de setembre de 1997. Jo, és clar, la vaig subscriure aleshores i la subscric ara. Cap emigració no té el dret d’erigir-se en força invasora, i encara menys quan el país del qual prové és més poderós que el país que l’acull. Parlo de la gent provinent d’estats amb tots els drets reconeguts i amb veu i vot a les Nacions Unides, que obre negocis a casa nostra i que no sols incompleixen la llei de Política Lingüística, que els obliga a retolar l’establiment en català i a atendre els clients en la llengua pròpia de Catalunya, sinó que es revelen supremacistes hispànics i que, tot fent seu el discurs catalanofòbic, exigeixen als clients que els parlin en espanyol. Normalment, són gent egoista i ultra, també a la seva terra, que fan costat al dominador pensant que els anirà millor que sí que fan costat al feble. Són individus acomplexats que volen semblar més espanyols que els espanyols.

En parlo, perquè el nombre d’agressions lingüístiques contra catalanoparlants s’ha incrementat espectacularment. Segons l’Observatori de les Discriminacions, només a Barcelona, el 2024, les agressions lingüístiques van créixer un 52% respecte al 2023. I això només pel que fa a les denunciades. Les altres, com passa en tota mena d’agressions, resten amagades. D’aquí a uns mesos tindrem les dades del 2025, però ja ens podem preparar per a xifres superiors. La Plataforma per la Llengua explica que la catalanofòbia prové preferentment d’empreses, entitats o clíniques privades, administracions públiques, supermercats, missatgeria i bars i restaurants. Aquest mes d’agost, sense anar més lluny, s’ha registrat una allau de denúncies per agressió lingüística per part de propietaris o de treballadors d’establiments comercials.  

Entre els casos difosos periodísticament hi trobem: la gelateria ‘Dellaostia’, del carrer Torrent de l’Olla, 128, de Barcelona (que segons un extreballador, el propietari fins i tot prohibeix parlar en català entre companys); la perruqueria ‘Main Parlor’, del passeig de Sant Joan, 149, de Barcelona; el restaurant ‘Danaus’ de Tordera (Maresme); ‘El Frankfurt de la Rambla’ de Tremp (Pallars Jussà); la benzinera ‘Q8 Juià’ de la carretera C-66, Km 27,5, al terme municipal de Juià (Gironès); la fleca i gelateria ‘L’Esquina’ de l’Escala (Alt Empordà); o el restaurant ‘Barraca’ del passeig Marítim de la Barceloneta i guanyador del programa de TV3 ‘Joc de Cartes’. Es veu que l’incompliment de la llei no compta per a TV3 a l’hora de seleccionar els restaurants. Hom dirà que el programa el comanda una productora. Molt bé, i què? Si l’emet TV3, la responsable és TV3. És TV3, emissora pública, qui ha de tenir regles i exigir que no es publiciti cap restaurant que menyspreï el català.

 Un element comú de la majoria de denunciats és la resposta que utilitzen per ‘justificar’ la violació de la llei de Política Lingüística: “¡Estamos en España!”. Aquesta resposta, a més de ser grotesca, demostra per si sola la manca d’arguments i la ideologia ultra del qui la dóna. En primer lloc,

No és només la DGAIA. És tot. Per Ramon Cotarelo

 

PALINUR

 

 

 

El govern del MHP Aragonès va ser una catàstrofe. En comptes de culminar (sic) la independència, la va torpedinar. I, en el terreny de l'eficàcia gestora, de la qual es vanagloriava, va filar desastre rere desastre, incompetència rere incompetència, sense que cap dels responsables dels desgavells dimitís. Era un govern d'ineptes, personalment molt aprofitats, protegit per un monopoli dels mitjans de comunicació que funcionava com a aparell de propaganda.

Reduït a un suport parlamentari raquític de la quarta part dels escons, no podia governar sense l'anuència de l'oposició, en aquest cas, PSC i Junts. És a dir, no governava. Feia el ridícul, com Pétain a França o Badoglio a Itàlia; titelles. Però destrossava l'independentisme, al mateix temps que l'aparell de propaganda repetia incansable el discurs de la intenció republicana de “no deixar ningú enrere”, pel camí a una Catalunya més ecologista, més feminista, més multicultural, més democràtica. I no sé si me'n deixo algun més.

A la impotència parlamentària del govern s'hi va sumar l'escàndol (encara no aclarit)

La Catalunya que seríem ara

 

EL CRIT

 

 

14 ABRIL 2025

Per Miquel Soler 

 

 

 

 

 

 

 

Molts catalans encara no són conscients que fins el 1714 el Principat de Catalunya tenia la sobirania política d’un estat independendent actual. Que tenia un cap d’estat (compartit amb altres territoris) sotmès a les lleis catalanes, un govern (la Generalitat), un parlament efectiu (que legislava, que podia fer lleis i controlar al govern), lleis pròpies, sistema judicial propi, administració pública (la Cancelleria), ambaixadors, exèrcit i marina de guerra, moneda pròpia, hisenda pròpia i control total sobre els impostos, control de fronteres i de concessió de la nacionalitat.

Els més de tres-cents anys transcorreguts i la imposició del marc mental espanyol han fet que aquests catalans -la majoria dels polítics i molts catalans del carrer- no sàpiguen què és un estat independent. Que no siguin incapaços d’entendre el que significa ser un estat independent. Per això els costa tant de plantejar la resolució dels problemes des d’una òptica d’estat, per exemple. O adoptar la postura més lògica o correcta davant de determinades situacions.

Mirem de fer l’exercici mental de pensar en com seria avui Catalunya si no hagués perdut la seva sobirania política el 1714. Tant se val els detalls concrets que ho haguessin permès (un acord amb el rei Felip IV -Felipe V a Castella-, el primer dels Borbons, o el triomf de Carles III, l’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic).

Llevat que hi hagués hagut alguna revolució o un canvi radical, dràstic, el Principat de Catalunya seria

Per un veritable catalanisme i independentisme, no pas uns succedanis

 

 

CRIT

 

 

25 de març de 2025

Per Joaquim Torrent

 

 

A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat espanyol  “no hi ha res a fer” i que en realitat l’única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en  què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.

De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle, a les acaballes del S. XIX, precedit, això sí, per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat,  davant l’endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la

Trencat el cordó sanitari, ara què?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Junts ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
20/02/2025 21:22  

 

 

 

 

 

 

La decisió de Junts a Ripoll, avortant la prevista moció de censura, ha estat una subversió de l’ordre constituït a Catalunya i un terratrèmol a l’independentisme institucional. Què queda ara, oh déus, del famós “cordó sanitari”? Junts ha donat prioritat a la via nacional. Segons les llengües depravades, perquè tem perdre suport electoral a favor d’AC. Pot ser i és normal atès que en democràcia es competeix pels vots. O és que als altres no els importa el propi impacte electoral?  

Davant l’allau de crítiques dels seus fins ahir aliats, Junts ha explicat el gir mitjançant veus autoritzades. D’una banda, a Ripoll, ha caigut del cavall, com sant Pau, i ha comprès que la moció de censura no tenia defensa democràtica possible. D’altra banda, en l’ordre nacional, ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error. Però no ens ballarem per minúcies. El fet és que Sílvia Orriols segueix alcaldessa i el cordó sanitari està trencat. Justament el que demanaven les xarxes.

Els que han quedat literalment als peus dels cavalls són els tres fogosos regidors juntaires, ferms defensors de la moció de censura fins que es van assabentar pels mitjans que eren ferms defensors del contrari. I per les mateixes democràtiques raons, cosa que estalvia la feina de buscar-ne de noves. Aquestes coses passen a tot arreu on hi ha jerarquies. I si algú invoca els principis, se li envia a veure el Dr. Groucho Marx.

Impedir que es consumi una operació força indigna per constituir un front del no pel no, sense res més en comú que un no, gairebé sembla moralment obligat. Això no vol dir que respectar la raó i el sentit comú a Ripoll s’hagi de traduir