La taca d’oli

 

 

OPINIÓ

 

 

"Illa no és només un espanyol nascut a Catalunya que odia el seu país i la llengua que parla; és un representant de l’espanyolisme més agressiu"

 

 

Ramon Cotarelo 
21/11/2024 20:04

 

Dins la seva silenciosa, però pertinaç, lluita contra la catalanitat, Illa ha inaugurat la fira de l’oli de Jaén a Catalunya i tot l’independentisme ha omplert de jeremiades les xarxes. Les mateixes xarxes que els seus amics i clients dels mitjans de comunicació tradicionals volen tancar per raons indecentment corporatives; és a dir, perquè els estan deixant sense feina.

El president tenia amagada la seva indestructible espanyolitat, amb la mateixa cura que l’emperador Julià el seu paganisme. Un cop proclamat president, lliure de compromisos, pot manifestar el seu tarannà: exerceix de cortesà assidu als actes del rei; frisa per fer les Espanyes explicant que Catalunya és una d’elles; una més. L’acció del seu govern relega a segon pla tot el que és català, des de la llengua que empra en les seves relacions amb els administrats, fins al simbolisme dels adorns de carrer.

Tot i això, cap d’aquests desaires ha suscitat tanta indignació com la promoció d’oli de la competència. Les ofenses a la simbologia catalana es podien passar per alt. No, en canvi, l’atac al compte de resultats. Tanmateix, estava clar des de l’inici, que l’anticatalanisme d’Illa no seria merament simbòlic, sinó que

Tornen els militars

 

 

EDITORIAL

 

 

 

 

 

José Antich
Barcelona. Dimecres, 20 de novembre de 2024. 21:20
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

És molt probable que els militars deixessin d'aparèixer a les primeres planes dels mitjans de comunicació quan, en un acte audaç i sens dubte valent, l'aleshores president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va designar Carme Chacón ministra de Defensa el 2008. Va ser un moviment sense precedents fins aquell moment a la història d'Espanya: una dona jove i embarassada del seu primer fill assumia, a 36 anys, el Ministeri de Defensa. Tot i que han passat molts anys, alguns comentaris a les casernes d'aquells dies encara són irreproduïbles i els inicis de Chacón no van ser certament fàcils, ja que per a molts militars era la confirmació inequívoca que el seu protagonisme seria a partir de llavors molt diferent. Aquell "¡Capitán, mande firmes!" en la presa de possessió, després de passar revista a les tropes, embarassada de set mesos, va simbolitzar un abans i un després, i dels militars només se'n va parlar a fogonades quan sortia alguna notícia de malestar a l'exèrcit, sempre a través de membres retirats.

Hi va haver un petit revival arran de l'esclat de la pandèmia de covid-19 el març del 2020. Pedro Sánchez va declarar aleshores l'estat d'alarma i el confinament domiciliari obligatori a tota la població espanyola i els militars van ser part de l'equip de comunicació de la crisi inicialment. Més o menys, durant un mes, representants de les Forces Armades, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van formar part de l'equip de crisi que compareixia a televisió, fins que els uniformats van desaparèixer. El fet que el

El viatge de Gonzalo Boye al cor de les tenebres

 

Opinió · Diari de la guerra judicial

 

La imatge de l'advocat de Puigdemont enmig d'una mar d'acusats en aquest macrojudici era colpidora, però no l'ha defugida, per fer visible la persecució contra ell

 

 

 

 

Josep Casulleras Nualart

18.11.2024 - 19:28

Actualització: 18.11.2024 - 21:24

 

 La imatge era colpidora: la testa inconfusible de Gonzalo Boye sobreeixint enmig d’una mar policromada de desenes d’acusats asseguts en una de les grans sales de vistes que té l’Audiència espanyola en l’edifici llòbrec de San Fernando de Henares, a prop de Madrid. És una imatge que Boye no ha volgut defugir, perquè, com a advocat, hauria pogut demanar de seure al costat del seu lletrat, Eduardo García Peña. Però, ja que el volien al banc dels acusats, hi ha volgut ser, vestit amb pantalons, americana i corbata blava, no pas amb la toga que sí que duien la desena d’advocats catalans que l’han acompanyat en aquest tràngol. Perquè, a desgrat de la tranquil·litat i la confiança que ha exhibit en tot moment, abans de començar el judici, durant el recés i també a l’acabament de la sessió, l’acusació és molt seriosa i ha arribat viva fins avui, malgrat la fragilitat de les proves. La fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat.

El mig centenar d’acusats que hi ha en aquesta causa, batejada “operació Mito”, tenen peticions de pena molt altes per delictes contra la salut pública (tràfic de cocaïna, fins a quatre mil quilos intervinguts), d’emblanquiment de capitals i falsedat documental, per exemple. A Boye l’acusen d’haver ajudat a ocultar l’origen il·lícit de prop de nou-cents mil euros que van intervenir a l’aeroport de Madrid a cinc dels acusats el febrer del 2017, quan anaven a Colòmbia; i concretament d’haver falsificat contractes de compra-venda de lletres de canvi. Boye ho nega, afirma que els diners no provenien del narcotràfic, sinó d’una de les persones a qui els hi van intervenir i que li va demanar ajuda per a recuperar-los perquè els volia invertir en els seus negocis. Hi ha proves de l’acusació que trontollen, i n’hi ha que pràcticament són invalidades amb documentació de darrera hora que ha aconseguit d’aportar la defensa de Boye.

 

 

Un judici gros, per narcotràfic i amb molta gent acusada. Ingredients típics per a enviar-los tots a la seu fosca de

Illa s’unta les mans

 

 

EL VORAVIU - OPINIÓ

 

Amb setze quilòmetres més s’arribava a l’IES Palau, a Sant Andreu de la Barca

 

 

 

 

Joan Vall Clara / joanvallclara@elpunt.info

19 novembre 2024 2.00 h 

 

 

 

Encara que sembli una minúcia per alguns i encara que tots els devots del girar full provin de fer-ho passar per una minúcia, el president Illa ha sortit ben untat d’aquest diumenge a Sabadell. No és un simple problema d’agenda fruit d’un mal càlcul de la gent de comunicació. Ni és una passada de frenada d’aquelles que es compensen en les properes voltes. 

Voler-ho presentar com una demostració de l’hospitalitat que ens caracteritza com a poble és de les millors coses que s’han dit. Quan es vol agradar tant i es vol agradar a tants, ja passa, això. Rellisques. Rellisques i t’untes i és complicat vendre que qui no en remena no en trenca. 

Tal com estan l’oli, l’olivar i els olivaires, que el president se’n vagi a la presentació de l’oli de Jaén el mateix dia que hi ha

Nosaltres hi posem els morts i Sánchez se n’aprofita per fer aprovar el pressupost i sobreviure ell

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Tot just ha passat una setmana de la tragèdia, encara no ha acabat el recompte dels morts, encara s'han de trobar els desapareguts, encara van apareixent cadàvers i ell es dedica a mercadejar per aconseguir vots, d'una manera tan immoral com indecent

 

 

Pedro Sánchez, ahir arribant a la conferència de premsa on va reclamar que li aprovassen el pressupost (fotografia: Mariscal).

 

 

 Vicent Partal

05.11.2024 - 21:40

 

 

 Els polítics espanyols no se saben comportar decentment. És així. No tenen límits en la seua immoralitat. Tan sols pensen en ells mateixos i en els seus jocs polítics. Els uns i els altres. És així.

Parle avui de Pedro Sánchez, el president actual del govern espanyol i dirigent dels socialistes.

De la gent del PP ja n’hem parlat abundantment aquests darrers dies, però és que ahir va ser el líder del PSOE i president del govern espanyol el qui va traspassar una altra línia roja, quan demanà a tots els grups parlamentaris, a Madrid, que li aprovassen el pressupost per a l’any vinent, emparant-se en les conseqüències de la gota freda.

Tot just ha passat una setmana de la tragèdia, encara no s’ha acabat el recompte dels morts, encara han de trobar els desapareguts, encara

Orriols, a l’avantguarda

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Diana Coromines

28-10-2024

 

 

 

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament?

Els morts de Mazón

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

• El president Mazón no ha estat a l'altura que la situació requeria i ha de pagar, i no tan sols políticament, per les greus conseqüències de les seues actuacions, de la seua negligència

• Minut a minut: La xifra de morts durant el temporal augmenta a 92

  

  el culpable principal  Carlos Mazón
  

  
   

   Vicent Partal

  30.10.2024 - 21:40 - Actualització: 31.10.2024 - 09:51

   

  Al meu país la pluja no sap ploure. Ho cantava –i com en tantes altres coses tenia raó– Raimon. I és veritat: tenim un país on la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe.

  I “catàstrofe” és la paraula més adequada per a definir tot això que hem viscut des de dimarts a la vesprada, aquesta fúria hídrica que ha arrasat la Ribera, la Plana d’Utiel i l’Horta, on ha deixat un panorama de devastació del qual ens costarà molt de recuperar-nos.

  Però tots els diners que puga costar la tragèdia no són res ni tenen importància al costat de l’esgarrifosa xifra de morts. En el moment de redactar aquest article editorial ja parlem de noranta-dues persones mortes, cosa que segurament vol dir que quan escampe l’aigua i es puga fer el recompte final haurem sobrepassat el centenar.

  Un centenar de veïns nostres que, simplement, no haurien d’haver mort.

El creixement demogràfic via immigració no és un fenomen inevitable. És una decisió política

 

 

OPINIÓ - MAIL OBERT

 

 

La immensa majoria dels immigrants que han arribat a Catalunya no han saltat cap tanca ni han travessat el mar amb barca. Han entrat per l’aeroport de Barajas. Mentrestant, els refugiats sí que tenen la porta tancada

 

 

 

 

Josep  Sala i Cullell

24.10.2024-2140

 

 

No falla. Cada vegada que llegim o que veiem una notícia o un reportatge sobre la immigració, els elements són els mateixos: l’explosió demogràfica i la misèria dels països africans, la crisi d’aquells que fugen de les guerres, les perillosíssimes rutes d’arribada a Europa, el repte climàtic. Les imatges que se’ns presenten són una barca precària pel Mediterrani, la tanca de Melilla, un campament de refugiats en algun extrem del continent, un mort a la platja. Una realitat omnipresent als mitjans des de fa vint-i-cinc anys.

El problema de tot aquest discurs és que no descriu en absolut el fenomen migratori al nostre país o, més ben dit, només en descriu una part minúscula. A Catalunya hi viuen 800.000 persones nascudes en algun país de l’Amèrica Llatina. Algú em pot dir quin mar ha travessat amb barca tota aquesta gent? O quina tanca han saltat els 63.000 paquistanesos, els 53.000 xinesos o els 31.000 indis? Que potser els 266.000 marroquins van entrar amagats en un camió? És clar que no. Dels gairebé 1,4 milions d’immigrants no europeus que hi ha a Catalunya, unes 90.000 persones procedeixen de l’Àfrica subsahariana, i per tant és probable que hagin arribat arriscant-hi la vida. Això és un 7% del total, que baixa al 5% si hi comptem també els nouvinguts europeus.

La gran majoria dels immigrants que viuen a Catalunya –més d’un 95%– han entrat al país travessant legalment una frontera del Regne d’Espanya, normalment a l’aeroport de Barajas, i a continuació

L’oposició a Illa es farà des de Madrid

 

 

OPINIÓ

 

 

"El president Sánchez és un dictador responsable de la disgregació de la Pàtria, quan tothom sap que la tasca dels dictadors és mantenir-la unida com sigui"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
24/10/2024 19:54 

 

 

 

 

Els daus estan llançats. Els antics partidaris de Duran i Lleida, l’home del Palace, uneixen forces amb el poderós sector convergent de Junts. El desplaçament de la icona independentista de la MHP Borràs a les regions hiperbòries d’una fundació, o think tank o sigui, al racó de pensar, i la probable proclamació del president Puigdemont com a líder indiscutible in partibus tanca el cicle de reconstrucció del catalanisme conservador. Cal preparar-se per a la nova etapa d’una Generalitat espanyolista. El secretari general, Jordi Turull, parla sense embuts que l’objectiu és la independència, però el que fa és enfortir l’estructura del possibilisme.

És un pas més en la recuperació de la unitat com a requisit imprescindible de qualsevol política d’independència. Tornar a l’esperit d’octubre del 2017. La unitat d’acció. Aquest projecte interpel·la, per tant, ERC, CUP i AC. La CUP es mantindrà al marge per decisió pròpia i AC continuarà en quarantena per decisió aliena. Fora del paraigua unitari (on també s’han aixoplugat les entitats socials) només queda ERC.

Fins ara, els republicans, responsables de la

Tu sí que ho sabies

 

 

OPINIÓ

 

 

"No sabíeu ni on anàveu ni on portàveu el país, surfejàveu sobre el poble, buscàveu una sortida per a vosaltres i ens fèieu i ens feu encara xantatge emocional"

 

 

 

 

 

Joan Rovira

20/10/2024

Tu sí que ets algú, no com els altres, que no som ningú. Per tu i amb tu hem fet el ruc tant com hem pogut, amb ganes, amb unes orelles de ruc immenses, perquè tu tinguessis els teus moments de glòria i després t’escapessis per les clavegueres, et rendissis de la manera més patètica possible o et muntessis un exili de pa sucat amb oli.

Tu sí que saps tot el que ha passat, per què i com, això no va de noms, ni de partits, va dels que sou com tu, i ara us convé explicar alguna coseta, perquè es mouen cosetes i potser has de fer mèrits, intueixes oportunitats o simplement t’has de buscar la vida per sobreviure a un futur que a les teves víctimes se’ls farà molt llarg.

O potser és perquè encara et penses que pots enganyar més gent. I no et falta raó. Som tan rucs que necessitem genis com tu, reis de totes les jugades mestres, dels “momentums”, de les estratègies guanyadores, infal·libles, espaterrants, i de les maniobres secretes i tronadetes.

Què importa que s’estigui enfonsant el Titanic en un oceà de merda, ple d’icebergs que ni has sabut ni volgut veure, perquè et feien pànic i tu ja anaves bé i tenies a punt una barqueta de salvament per si de cas. Tu coneixes millor que ningú el camí cap a Ítaca o cap a la lluna de València, que ve que ser el mateix que el precipici.

Tu sí que en saps, oi? Perquè tu sí que ho sabies.

La bomba atòmica catalana

 

 

OPINIÓ

 

"Per guanyar una guerra cal, sempre, sempre, un gran general i una gran estratègia. Sense això l'art de la guerra no serveix de res i les següents derrotes ja estan escrites"

 

 

 

 

 

Joan Rovira
13/10/2024 20:00 

 

 

 

 

En aquest llarg temps mort que tenim al davant, mentre moren les coses velles i encara no neixen les noves, és molt possible que acabem perdent el temps i la força. Després d’una derrota ve sempre una època de fluixera, de rendició més o menys assumida, de frustració, de misèries i traïcions i d’acomodació a una realitat que t’imposa el guanyador.

Pots fer-te totes les trampes al solitari que vulguis, si t’agrada jugar a cartes, o perdre el temps amb qualsevol altre joc. Pots llepar-te les ferides fins que te’n cansis. Pots deixar que t’enganyin i et traeixin una mica més els que ja t’han enganyat del tot o pots decapitar-los, esbudellar-los, cremar-los a la foguera i ballar una sardana al voltant del foc. També pots imaginar tantes heroiques revoltes populars com vulguis, fins que et preguntis si tu et posaries al capdavant d’una barricada. Fins i tot pots passar estones molt entretingudes analitzant els debats parlamentaris, les massacres als partits indepes, les abominables declaracions dels líders polítics castellans, els rumors, els secrets, les punyalades, tot el castell de focs amb el qual ens despisten mentre “els nostres” pensen alguna cosa per continuar fent les seves coses al seu aire i pels segles dels segles.

No serveix de res. Comencem pel principi: si has perdut, has perdut. Tot el temps que triguis a assumir-ho i lamentar-ho serà temps miserablement perdut.

Com era allò, aquell tòpic gastadíssim, mil vegades repetit? Si continues fent el mateix, amb la mateixa gent, de la mateixa manera, obtindràs els mateixos resultats. És a dir, tornaràs a perdre.

Vet aquí que una vegada hi havia un savi xinès, que probablement no va existir, o no va ser el gran estrateg militar que imaginem, que va escriure un llibre que potser no va escriure del tot, sinó que és la

El dia que el prestigiós Ferrajoli va fer trontollar l’alta judicatura espanyola pel procés català

 

 

OPINIÓ - DIARI DE LA GUERRA JUDICIAL

 

 

El jurista italià va rebre trucades i cartes amb crítiques furibundes de juristes espanyols eminents per la conferència en què va qualificar d’horrible el judici de Marchena

 

 

 

 

 

Josep Casulleras Nualart

 

12.10.2024 -Actualització 13.10.2024-09:04 

El telèfon de Luigi Ferrajoli (Florença, 1940) va sonar. Era un jurista espanyol eminent, considerat progressista, que li recriminava haver qualificat d’horrible el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Ferrajoli va rebre força més trucades, i cartes, d’uns altres juristes espanyols de renom, que se li van llançar al coll perquè no podien entendre de cap manera les crítiques que aquest jurista, professor i filòsof del dret, un dels més prestigiosos a Europa sobre les garanties en el dret penal, va deixar anar contra el procés judicial amb què l’estat espanyol va castigar l’independentisme català. Ferrajoli ho va dir en una conferència a la Universitat de Roma III, el novembre del 2019, el contingut de la qual va publicar en exclusiva VilaWeb. Aquelles paraules van causar un terratrèmol a l’alta judicatura espanyola, pel fet que algú com Ferrajoli –que fou citat el segon dia de judici pel fiscal Javier Zaragoza, que va recomanar a les defenses que se’l llegissin– impugnés de dalt a baix aquell procés penal.

Ferrajoli s’asseia aquell 28 de novembre en una taula acompanyat d’Iñaki Rivera, jurista, professor de dret, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans i deixeble seu, i també del professor Patrizio Gonnella, president de l’associació Antigone i un dels observadors internacionals del judici contra el procés. Però Rivera, que coneix molt bé Ferrajoli, amb qui ha tingut una relació intensa, personalment i acadèmica, de fa molts anys, no les tenia totes. Perquè el prestigiós jurista italià va tenir una posició clarament contrària al procés d’independència de Catalunya.

 

Ferrajoli, Rivera i Gonnella a la Universitat de Roma el 28 de novembre del 2019.

I Rivera compartia taula amb Ferrajoli en aquella conferència a la Universitat de Roma III en un moment en què ell impartia un curs de dret penitenciari com a professor convidat. Gonnella, que sabia molt bé com havia anat aquell judici i les manques de garanties greus que va tenir, va aprofitar l’avinentesa per aplegar en un acte a Ferrajoli i Rivera per parlar d’aquella sentència que feia poques setmanes que havia incendiat els carrers de Barcelona.

“L’escoltava estupefacte”

El crit de Tarragona

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'independentisme del carrer, el que va escridassar unit el delegat de l'Estat espanyol sense preguntar al del costat si era d'ER o de Junts, fa acte de presència"

 

 

 

Ramon Cotarelo

10/10/2024

Els temps estan canviant, cantava el jueu Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura. Què hauria passat si l’emperador Còmmode hagués muntat un circ de gladiadors en l’arena del Coliseu amb ell de primera figura i els espectadors l’haguessin rebut amb una xiulada massiva? El fill de Marc Aureli els hauria massacrat; a tots; amb les seves pròpies mans.

Però els temps estan canviant. El president Illa va rebre l’escridassada i el clam d’independència a la Tarraco Arena Plaça, a Tarragona, diumenge, impasible el ademán. En comptes de fer decapitar el públic, va publicar un tuit encomiàstic felicitant els castellers i mostrant el seu orgull per “la cultura i tradicions” se suposa que catalanes. Sens dubte, tindrà més ocasions de mostrar aquest orgull davant la cultura de la independència i la tradició d’exigir-la. Com va comprovar dos dies després amb la rèplica de Sílvia Orriols al seu discurs de l’estat de la regió.

Perquè l’escridassada a l’inici del mandat d’un president tan unionista, abans del seu discurs i la rèplica d’Orriols, és una declaració d’hostilitat per avançat. El projecte del gobierno progressista de tancar el cicle independentista i girar full no té cap suport de l’independentisme, ni tan sols dels que

Hispanitat: Salvador Illa s’abraça al feixisme, novament

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La hispanitat, curt i ras, va ser l'arma ideològica contra la Segona República i la referència mítica i legitimadora de la dictadura, quan Franco va guanyar la guerra. Celebrar-la és emblanquir el feixisme

 

 

 

 

 

 Vicent Partal

10.10.2024 - 21:40

Actualització: 11.10.2024 - 01:54

 

 

El president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, ha anunciat que assistirà dòcilment als actes de celebració de la Hispanitat demà a Madrid. Trenca, així, la tradició dels presidents de no anar-hi, que durava d’ençà del 2010.

No puc dir que em sorprenga, això. De fet, crec que no sorprèn ningú. Tots –també Esquerra Republicana, que el va fer president– sabíem de sobres qui era aquest personatge i què faria una volta aposentat en la presidència.

Però que no em sorprenga no vol dir que no ho considere greu. Especialment, perquè això de la

El parany de la unitat independentista

 

 

OPINIÓ

 

"Puigdemont voldria ser líder de país, però és un home de partit; i és impossible reconèixer un líder de país en un home de partit"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
03/10/2024 17:59 

 

 

 

 

L’obsessió del president Puigdemont, la seva reiterada referència a la necessitat de la unitat independentista, mereix una consideració detinguda perquè explica moltes coses. L’entitat-paraigua que es proposarà al congrés de Junts és l’enèsima repetició d’aquest fetitxe unitari, el principal valedor del qual és Jordi Sánchez, el talp republicà i responsable de l’últim govern d’ERC i el seu monopoli dels mitjans de comunicació contra Junts.

Continuar predicant la unitat amb qui no la vol, no l’ha volgut mai, ni la voldrà, i encara menys vol la independència, mostra alguna cosa més que contumàcia. Fa sospitar una mica de mala fe. Semblava que ERC ho havia deixat clar amb la investidura de l’MHP. Però no ha sigut prou. En la seva darrera compareixença a Twitter, el president Puigdemont torna a reclamar la unitat. S’adreça a ERC i la CUP perquè reclamar unitat independentista al poble, que és l’únic que l’ha demostrat, seria excessivament cínic.

En la seva al·locució, Puigdemont reconeix que la unitat es va trencar ja fa set anys, però és ara quan li sembla imprescindible fer alguna cosa. Per què?

Ha arribat Espanya Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

Ramon Cotarelo

 

 

 

Ramon Cotarelo 

12/09/2024

En el seu discurs al Comitè Federal del PSOE de dissabte passat el president Sánchez, va exposar els dos fonaments del que anomena “la nova etapa de l’Espanya federal o autonòmica”. El primer és sòlidament material; diners comptants i sonants per a tots. El “finançament singular” de Catalunya, el “concert català”, els grans trofeus del pacte, es redueixen a un nou cafè per a tothom, però amb més cafè. Això permet que cada territori tingui el mateix finançament igualment singular.

L’altre fonament és més eteri, més sentimental: gràcies a la política d’acostament, diàleg i pactes del PSOE, la situació a Catalunya ha canviat radicalment. Ja no es parla de ruptura o de trencament social; ja no hi ha famílies afrontades per aquesta obsessió. Ara hi ha entesa i convivència. S’obre una nova etapa d’Espanya autonòmica, solidària i alhora respectuosa amb les peculiaritats vernacles.

Un to amistós, conciliador, suau, però contundent. És molt d’agrair que en els discursos triomfals espanyols hagi desaparegut el terme

Partits independentistes, sabíeu que no era fàcil

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els partits independentistes majoritaris han de trobar la manera de fer compatible governar –mantenir l'ordre– i avançar cap a la ruptura –subvertir aquest ordre"

 

 

 

 

 

Silvia Barroso

08/09/2024

 

 

 

Els tres partits independentistes que han tingut un paper cabdal en el període que s’ha anomenat Procés –acabat o no, ja ho diran els historiadors– s’enfronten a processos per repensar-se aquesta tardor. La CUP ja fa mesos que hi dona voltes, ERC torna a amenitzar la informació política amb un congrés que cada vegada mostra més esquerdes en el que fa uns mesos era una roca granítica –el poder uneix– i Junts conté la respiració per sortir del seu procés congressual sense estridències, mirant de garantir un espai per a tothom –inclosa Laura Borràs–, sota l’atenta mirada del líder indiscutit, Carles Puigdemont, i aprofitant el moment de debilitat d’ERC.

L’hiperlideratge de Puigdemont és una arma de doble tall. Per a Junts és la millor carta sempre, però també saben que fins que no plegui no sorgirà cap altra figura que pugui encarnar realment una nova etapa. És alhora la solució i el problema. Mentrestant, a ERC, Oriol Junqueras i una altra candidatura impulsada per roviristes, les dues branques dels que han manat al partit els darrers anys, són les dues que tenen més possibilitats de guanyar la batalla per a la nova direcció. Hi haurà dues candidatures més, Foc Nou i la dels octubristes, realment renovadores però amb menys opcions de sortir-se’n.

Tots aquests moviments indiquen que, mentre l’independentisme sap que ha d’anar al racó de pensar, els partits independentistes continuen aferrats a les pulsions de sempre, especialment

L’independentisme mira de reinventar-se

 

 

OPINIÓ

 

 

"Queda per saber quins pecats reconeix aquest amant d'Espanya, atès que el seu discurs és el triomfant dels trolls: ERC és un partit de trajectòria impol·luta"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

05/09/2024

 

Els republicans han coronat els primers tres anys del govern més incompetent del postfranquisme entregant la Generalitat “republicana” a un partit monàrquic espanyol. Una traca final que els ha deixat en la desairada posició en què Pepe Rubianes veia els partidaris d’Espanya. I per la mateixa raó, la defensa a ultrança de la pàtria; en aquest cas, del partit, única pàtria que ER coneix.

I, a la vista de tothom, que s’ha passat el llarg i càlid estiu fent-se creus de com un partit que diu ser independentista ha comès aquesta canallada contra Catalunya per por a una gairebé segura nova derrota electoral. L’opinió pública, enfurismada, ha agitat les xarxes en una barreja de frustració, decepció, indignació, amargor, ràbia, ira i el desig de venjança.

Sí, les xarxes, que són com torrents, baixen desbocades tumultuoses i contenen moltes impureses, però també llavors d’or. Afegeixen contextos que expliquen les notícies, denuncien les manipulacions i censures dels mitjans i fan públiques les motivacions més indignes dels polítics responsables del desgavell.

En prendre aquesta decisió infausta, ERC s’ha fracturat en dos, majoria i minoria, bolxevics i menxevics, encara que estiguin a l’inrevés, probablement perquè es tracta de

Com a Andorra, un estat és l’única cosa que necessites

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La llengua, el català, és la mateixa a Andorra la Vella que a Alacant, a Sant Cugat, a Elna i a Palma. Allò que no és igual és el poder polític. I és això, tan sols això, que marca la diferència

 

 

 
Vicent Partal

05.09.2024

Actualització: 05.09.2024 - 23:47

 

 

 

 

 

 

Un argentí a Andorra la Vella és tan argentí com un argentí a Alacant. Un canadenc a les Escaldes és tan canadenc com un canadenc a Sant Cugat. Un senegalès al Pas de la Casa és tan senegalès com un senegalès a Elna. Un paquistanès a Engordany és tan paquistanès com un paquistanès a Palma. I, tanmateix, dimarts, l’argentí d’Andorra la Vella, el canadenc de les Escaldes, el senegalès del Pas de la Casa i el paquistanès d’Engordany van actuar de manera ben diferent. Tots es van connectar al seu ordinador per aconseguir una plaça als cursos oficials de català que oferia el govern d’Andorra. Al cap de deu minuts, ja no quedaven gaires places, i al cap de mitja hora, cap ni una. Com si fossen entrades per a un concert de Taylor Swift.

La llengua, el català, és la mateixa a Andorra la Vella que a Alacant, a Sant Cugat, a Elna i a Palma. Allò que no és igual és el poder polític.

Andorra és un estat independent i legisla sobre la llengua amb el poder que li dóna el fet de ser un estat. Ja ho havia fet en el passat –tres vegades d’ençà de l’ordenació del Consell General, el juny del 1938–, però ara ho ha fet amb més contundència que mai, aprovant una llei que no tan sols obliga a entendre el català sinó a parlar-lo en l’esfera pública. Si vols ser cambrer, dependent d’una botiga o monitor d’esquí, per dir alguna cosa,

Els termes ‘fuga’, ‘fugat’ o ‘fugida’ i el president Puigdemont

 

 

OPINIÓ

 

 

"Quan la justícia esdevé tribunal polític, només és un contuberni feixista que arriba a intentar transmetre la idea que l’independentisme català és terrorisme"

 

 

 

 

 

Víctor Alexandre 

3/09/2024

 

 

 

 

El tracte inculpatori que els grans mitjans de comunicació de Catalunya –TV3, Catalunya Ràdio i RAC1–, estan dispensant al president Puigdemont, mitjançant els termes “fuga”, “fugat” o “fugida”, per relatar el seu retorn a Waterloo és altament reprovable des de diversos angles, però especialment de dos: el de la professionalitat i el de l’ètica. M’explicaré. Es pot admetre en boca de tertulians d’ideologia nacionalista espanyola (de dretes o d’esquerres), ja que atacar la llibertat de Catalunya forma part de les seves misèries i són veus que només es representen a si mateixes. Però és inadmissible en veu de presentadors, redactors o col·laboradors, atès que, a diferència dels primers, són representants del mitjà per al qual treballen; és a dir, són, per entendre’ns, la veu de la casa. I la ‘casa’, per principi, sobretot si és pública o rep subvenció pública, no pot emprar mai un llenguatge tendenciós o de criminalització subliminar que estigmatitzi una persona. I encara menys, és clar, una persona innocent que es mou lliurement per Europa i que només és perseguida en un Estat regit per tribunals i jutges d’ideologia franquista per mitjà de delictes inventats, proves fabricades, trames falses i odi, molt d’odi, un odi ferotge a tot allò que qüestioni el dogma sagrat de la unitat d’Espanya.

TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 tenen el deure d’emprar un llenguatge neutre, un llenguatge que no sigui transmissor d’un missatge ideològic en favor d’un posicionament polític que, de manera sibil·lina, acosti l’audiència a aquest posicionament i l’empenyi a veure la persona estigmatitzada a través dels ulls dels seus enemics. Un periodisme que fa això no és periodisme. I si algú ho fa un dia, sense mala fe, només per simple (i preocupant) manca de reflexió, és la direcció de l’emissora qui li ha de recordar