Opinió : La beca Collboni

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 3 de desembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Per si això de dur pel món una nòmina d’escriptors bilingüe no fos un ideari prou despullat, Jaume Collboni ha decidit amenitzar la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara amb la beca "Narrar Barcelona", guardó anual que es destinarà a un autor llatinoamericà perquè pugui visitar tres mesos la capital del nostre país i així excitar la ploma; com que la Sagrada Família o les golondrines podrien deixar els estrangers indiferents, l’Ajuntament ha pensat que caldria dotar-la amb un premi de 80.000 euros. La primera cosa que sobta, i el lector pot acusar-me de patir un cert esperit de greuge d’ofici, és que aital dotació supera de lluny qualsevol ajuda pública que pugui rebre un escriptor català (les beques de creació de la Generalitat, una cinquantena per any, se situen als 10.000 euros i 3.000 per a creadors novells; les "Barcelona Crea", que van més enllà de l’àmbit literari, són de vora 6.000 euros).

Dit d’una altra manera, l’Ajuntament ha pensat que resulta bona idea gastar-se vuitanta mil pepinos de la nostra quota d’autònoms per regalar-li una visita turística

Els mandarins i les xarxes. Via Ramon Cotarelo

 

PALINUR

 

 

 

dimecres, 26 de novembre del 2025

 

 

Arnau Borràs ha publicat un vídeo molt interessant sobre els mitjans a Catalunya. El grup de què parla, Ramon Barnils, és una taula dels senyors de la premsa, els que remenen les cireres, ben situats a la conxorxa politicomediàtica https://www.lrp.cat/opinio/article/2126998-la-conxorxa-politicomediatica.html. Poca cosa a envejar a la dictadura estalinista i la premsa del Moviment. Una oligarquia de nul·litats a centres de poder i una situació de benefici eclesial. A més de la radiotelevisió pública, amb un pressupost de Hollywood que, per cert, malgasta, els mitjans privats són un jardí del govern, pròdigament regat amb diners públics. Per subvencionar, la Generalitat subvenciona fins i tot una guia d'espectacles, atès que ens governen els fills de la societat de l'espectacle.

Aquests mandarins formen un monopoli d'adoctrinament informatiu, ideològic que opera amb un criteri maniqueu, de bons i dolents o d'amic/enemic a la manera schmittiana. A l'amic, tot; a l'enemic, res; a l'indiferent, la legislació vigent.

L'oligarquia mediàtica viu al globus de pensament únic, el que els comunistes anomenen “hegemonia” via Gramsci. No hi ha informació. La consciència crítica no creu en la informació objectiva. Hi ha adoctrinament permanent i propaganda de la partitocràcia, especialment del tripartit. Els mitjans tots, públics i privats subvencionats transmeten el punt de vista del govern. Aquest no té res a veure amb la

Per debilitar l’independentisme, Espanya ja té ERC

 

 

OPINIÓ

 

 

"Interessa que ERC pugui fer-se passar per allò que no és tot desenvolupant la missió encomanada: desmobilitzar el país, fer creure que la independència ara no toca"

 

 

 

 

 

 Víctor Alexandre
25/11/2025 19:58 

 

 

 

 

Ara fa uns dies, El Món recollia unes polèmiques declaracions d’Oriol Junqueras sobre Aliança Catalana, en el decurs d’una entrevista al programa ‘Salvados’ de La Sexta. Eren unes declaracions que reiteraven el que ja havia dit una estona abans i que, com ell pretenia, han tingut molt de ressò. Deia això: “Aliança Catalana no té res d’independentista. Si l’Estat espanyol i els seus serveis secrets haguessin de dissenyar algun dia una eina per debilitar l’independentisme, s’assemblaria molt a Aliança Catalana”.

Junqueras i ERC van molt mancats de projecció i aquestes declaracions han estat un espot publicitari. Però no és pas només per això que les han fetes. Les han fetes per la necessitat urgent de fer oblidar coses molt més greus que la societat ha vist, com ara una corrupció interna i l’intent de fer passar tres farses per victòries èpiques. Comencem per les farses:

OPINIÓ Divuit mesos

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 24 de novembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Com sabran la majoria dels lectors, el Parlament de Catalunya és un indret on no passa gairebé mai res de transcendent i on els diputats treballen d’una forma més aviat relativa. Fins i tot quan se suposa que s’hi esdevé una jornada històrica, com aquella declaració d’independència d’uns pocs segons, el pas del temps matisa la revolució i la converteix en un simple experiment per enganyar els votants ingenus. Avesats a veure la cridòria guerracivilista habitual del Congreso madrileny, amb aquella gestualitat tan castellana de menyspreu, a la nostra tribu ja li plau disposar d’una cambra legislativa de pacífica arquitectura modernista amb un interior prou tranquil per a assegurar la migdiada als nostres polítics, metàfora perfecta d’allò que els cursis anomenen l’oasi (convivencial) català. Hi ha molta positura en definitiva, però poc magí; una mica com passa amb Josep Rull.

Això va canviar tot just la setmana passada, quan l’avorrida sessió de control al Govern de torn experimentà una petita convulsió quasi imperceptible. Tot va començar amb una conversa més aviat rutinària, en la qual Antoni Castellà (antigament diputat d’Unió Democràtica, d’aparença independentista) interpel·lava la consellera d’Economia, Alícia Romero, tot dient-li que se sumaria al prec de la singularitat econòmica del país amb la condició que Salvador Illa abracés el concert econòmic, recriminant també el retard d’un Govern que havia assegurat l’aprovació del nou model de finançament abans d’acabar l’any. Com a bona funcionària d’Espanya, la consellera li recordà que —en política— els retards són inevitables i que, en qualsevol cas, en aquella cambra hi havia líders polítics que havien promès la independència en divuit mesos, amb el resultat sabut per tots.

Castellà va exercitar-se a posar cara d’enfadat i, en la rèplica, demanà a Romero “no comparar la

[VERGONYA] Negociar amb Espanya sempre costa molt car

 

 

El govern de Sánchez s’oblida de la prioritat de defensar l’oficialitat del català a la UE

 

 

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, parla al costat del canceller alemany, Friedrich Merz Data de publicació: dijous 18 de setembre del 2025, 23:07 Localització: Madrid Autor: Borja Puig de la Bellacasa / Pool Moncloa

 

 

Joan Puig

Diumenge, 2 de novembre de 2025

 

 

De cobrar per avançat a un engany general del govern espanyol als partits catalans
El govern espanyol per venjança per el trencament de Junts no ha demanat incloure l’oficialitat del català a la Unió Europea a l’agenda de la pròxima reunió de ministres d’Afers Europeus del 17 de novembre. Amb aquesta lamentable actuació demostra la seva poca credibilitat.
Dissabte era l’últim dia que els estats membres podien demanar a la presidència del Consell de la UE -que ostenta Dinamarca fins al desembre- incloure un tema a l’agenda de la trobada i, segons han indicat fonts diplomàtiques, el govern d’Espanya no ha proposat discutir l’oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE.

Cap govern espanyol estima la llengua catalana, utilitzant un suposada estima per enganyar els partits catalans
Fa uns dies, els governs d’Espanya i Alemanya van signar una declaració conjunta en què van anunciar que havien acordat obrir un “diàleg bilateral” sobre el reconeixement del català, el basc i el gallec com a llengües oficials de la UE.

Català, llengua marginada a Espanya

Nou robatori als autònoms

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 15 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

 S’ha acabat la guerra de Gaza, però hi ha batalles igualment sanguinàries que semblen no tenir final. Així és la tortura fratricida a la qual el govern espanyol sotmet els autònoms, uns éssers clarament inferiors a l’Homo sapiens que vivim sotmesos a un nivell de fiscalitat autènticament esclavista. Doncs bé, ara resulta que l’executiu espanyol barrina una pujada de tots els trams de cotització; llegeixo al nostre estimat diari que “s’establirà un pagament de 217,37 euros per a rendiments inferiors a 670 euros mensuals i arribarà fins als 796,24 euros per a aquells que superin els 6.000 euros al mes”. Traduït a la llengua catalana, l’estat espoliarà una tercera part del sou a la gent que passa gana —perquè amb quasi 700 pistrincs no pots viure ni sota un pont— i continuarà la guerra declarada contra quisvulla que tingui la mera pretensió d’acostar-se al que tal dia anomenàrem la classe mitjana.

Als demagogs potser els semblarà lògic que un sou generós com el segon que he citat pagui la quantitat esmentada, però un treballador que ingressi 6.000 cuques també ha de pagar unes trimestrals de cal déu (a tot això, sumeu-hi el cost de viure en una ciutat com Barcelona, on el preu del cafè amb gel comença a assemblar-se perillosament al del matcha latte). De fet, la desgràcia de l’autònom al regne d’Espanya consisteix en el fet que qualsevol somni foll d’estalvi sia ràpidament aprofitat per l’estat a l’hora de fer caixa. Al límit de la broma, tant li fot quan acabis cobrant, perquè no falla; la propineta que guardes una vegada clos el curs (atès que, tot i pencar igualment, no acostumes a ingressar durant els mesos d’estiu) serà ràpidament fagocitada per Hisenda. A tot això l'autònom s'hi enfronta, només faltaria, sense ni somniar a demanar la baixa o dedicar-se a descansar el cap de setmana.

 

" Els autònoms formen la baula més feble d’un sistema impositiu-laboral purament franquista 

 

Plantejar cops de sabre com els que pretén el “Gobierno amigo” —que poden arribar als 450 euros per a qui cobra 30.000 euros anuals, i entre 1.000 i 2.500 naps entre qui tingui la sort d’assolir els 38.000— és una animalada de proporcions catedralícies. Però la broma no s’acaba aquí, perquè els percentatges de pujada als trams impositius aniran dels 234,73 a 1.000,49 euros l’any 2027 i 252,1 a 1.208,73 euros l’any 2028. Preparem-nos, doncs, estimats companys de la subespècie Homo autonomus! Tant li fot que, com han reconegut els capatassos de la Seguretat Social, el 40% d’autònoms es trobin als trams més baixos del sistema, justament perquè cascar els conciutadans que ingressen tan poc comporta que les seves perspectives i facilitats d’embrancar-se en iniciatives empresarials o d’acumular diverses fonts d’ingressos per tal de no passar fam quedi minvada de manera notòria. 

Els lladres professionals de l’administració també addueixen que el sistema protegeix els treballadors, car s’augmenta la dotació de l’atur —per als amics, "cessament d’activitat"— i les prestacions per

Enfonsar la flot (ill) a

 

 

OPINIÓ

 

  

 

 Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 7 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts 

 

 

 

 

L’octubre de l’any 2000, l’aleshores president de la República Francesa, Jacques Chirac, va dir a una delegació d’Israel encapçalada pel ministre d’Afers Exteriors i abans ambaixador a Espanya, Shlomo Ben Ami, que era a París per intentar arribar a un alto el foc durant la segona intifada —que havia començat el mes de setembre—, que “la desproporció entre les víctimes palestines i les israelianes significava que Israel mai no aconseguiria que ningú es cregués que els agressors eren els palestins”. Vint-i-cinc anys després, aquell comentari encara defineix l’estat del conflicte i explica per què Palestina ha guanyat, si més no al món occidental, la batalla del relat a Israel.

 

" Des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel

 

És justament en aquest context que la Global Sumud Flotilla mai no havia pretès portar ajuda humanitària a Gaza. El seu únic objectiu era que passés el que ha acabat passant i que tothom sabia que passaria: que Israel interceptaria tots els vaixells que la integraven per poder muntar el gran número sobre com és de dolent l’Estat jueu. De fet, des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel. Mai no l’havia mogut cap interès real d’ajudar Palestina, sinó només de perjudicar Israel per la guerra que manté amb Hamàs des de l’execrable atac perpetrat per l’organització terrorista el 7 d’octubre del 2023 —just avui fa dos anys—, que és l’extrem, no menor precisament, que ara tots els propalestins de l’última fornada fan veure que no ha existit mai.

La reacció a la intercepció per part de l’exèrcit israelià ha seguit el mateix patró de responsabilitzar Israel del que més convingui, però en el cas d’Espanya i de Catalunya cal interpretar-la també en clau de política interna en la mesura que alguns

Lluites palestines, lluites d’Espanya. Via Bernat Dedéu

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 6 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 Els independentistes hauríem d’entendre que les lluites abanderades per Espanya sempre seran escassament interessants per a Catalunya. De fet, la majoria de vegades es tractarà d’empreses polítiques directament confrontades als nostres interessos. Així passa amb l’assumpte de la guerra a Gaza, un conflicte injust i barbàric com tots els d’aquest tipus, però que, com qualsevol bullanga estrangera i si som honestos, a la majoria de penya li resulta indiferent, per molt que plori veient nadons afamats i tresqui per l’Eixample vociferant fri fri Palestain. Això no impedeix que el govern espanyol s’ho passi pipa veient com els catalans (els quals de sempre havien abraçat el progressisme sionista de finals del segle passat) es manifesten a favor d’una tribu que comparteix amb nosaltres el fet d’enaltir les derrotes i, més enllà dels somriures d’empatia, el de no posseir aliats rellevants a nivell planetari.

Aquí importa ben poc que Benjamin Netanyahu sigui un psicòpata corrupte que està envaint Gaza per salvar el cul davant dels tribunals del seu país, amb una actitud molt pitjor que la d’un genocida dels clàssics; a saber, la d’un torturador (el primer voldria aniquilar una determinada nació mentre que el

El procés ho tapava tot

 

OPINIÓ

 

 

"No oblidem que tenim l’obligació de preguntar-nos si tots aquells que poden venir estaran a l’altura que requereix la situació d’emergència actual"

 

 

 

 

 

Santiago Espot 

30/09/2025 20:18  

 

 

 

Crec que era cap a primers del 2015 quan Carme Forcadell, poc abans d’esdevenir candidata de Junts pel Sí i en el cim de la seva popularitat, va declarar que en la futura república catalana hi hauria “papers per tothom” perquè “tots seríem iguals”. Aquestes eren paraules per definir la política immigratòria del nou estat que s’havia de crear. No entenc com a ningú no li va agafar un cobriment de cor.

Eren els moments àlgids del procés. Tot s’hi valia per dibuixar un escenari idíl·lic en qualsevol matèria; fos l’economia, les relacions internacionals o la immigració que ja començava a canviar el paisatge humà dels nostres pobles i ciutats. Dins l’independentisme, gairebé ningú s’atrevia (o no el deixaven) contradir les excel·lències de l’estratègia dels comandaments que lideraven la situació. Només us diré, a

Palinur : L'odi no delinqueix per Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

 Les xarxes, sempre les xarxes. Són un baròmetre de què pensa la gent. Un baròmetre perquè reflecteixen la pressió de l'opinió pública. Els mitjans convencionals les odien, però és el primer que miren, per a veure com van les coses.

En aquest cas, les xarxes han esclatat contra la diputada Ione Belarra i l'eurodiputada Irene Montero i tenen raons, encara que em sembla que incorren en un overkilling, un excés. Cert, resulta curiós i una mica irritant que, els qui s'han inventat l'anomenat delicte dels “discursos d'odi”, aprofitin la primera ocasió no només per pronunciar-los, sinó també per actuar-los. Les imatges, que valen per mil paraules, d'unes persones vociferants, amb cares crispades i gestos amenaçadors són la teatralització de l'odi i inspiren rebuig.

 

Però no reflecteixen la comissió d'un delicte.

L'anomenat delicte de discurs d'odi és una imposició ideològica woke pura, un atemptat contra la llibertat d'expressió. Perquè un discurs sigui delictiu, cal que l'odi sigui un delicte. Però l'odi és un sentiment, una passió, si volen vostès i, per naturalesa, il·legislable. És una passió de l'ànima, en el sentit de

Cap emigració no té dret a ser conqueridora

 

 

OPINIÓ

 

 

"Tot plegat deixa ben clar que darrere aquestes agressions, no hi ha ignorància, no hi ha desconeixement. Hi ha voluntat de fer mal"

 

 

 

 

 Víctor Alexandre

02/09/2025 20:16 

 

 

 

 

 

Cap emigració no té dret a ser conqueridora. Aquesta frase no és meva, me la va dir el professor de filosofia i bon amic Jordi Llimona el 13 de setembre de 1997. Jo, és clar, la vaig subscriure aleshores i la subscric ara. Cap emigració no té el dret d’erigir-se en força invasora, i encara menys quan el país del qual prové és més poderós que el país que l’acull. Parlo de la gent provinent d’estats amb tots els drets reconeguts i amb veu i vot a les Nacions Unides, que obre negocis a casa nostra i que no sols incompleixen la llei de Política Lingüística, que els obliga a retolar l’establiment en català i a atendre els clients en la llengua pròpia de Catalunya, sinó que es revelen supremacistes hispànics i que, tot fent seu el discurs catalanofòbic, exigeixen als clients que els parlin en espanyol. Normalment, són gent egoista i ultra, també a la seva terra, que fan costat al dominador pensant que els anirà millor que sí que fan costat al feble. Són individus acomplexats que volen semblar més espanyols que els espanyols.

En parlo, perquè el nombre d’agressions lingüístiques contra catalanoparlants s’ha incrementat espectacularment. Segons l’Observatori de les Discriminacions, només a Barcelona, el 2024, les agressions lingüístiques van créixer un 52% respecte al 2023. I això només pel que fa a les denunciades. Les altres, com passa en tota mena d’agressions, resten amagades. D’aquí a uns mesos tindrem les dades del 2025, però ja ens podem preparar per a xifres superiors. La Plataforma per la Llengua explica que la catalanofòbia prové preferentment d’empreses, entitats o clíniques privades, administracions públiques, supermercats, missatgeria i bars i restaurants. Aquest mes d’agost, sense anar més lluny, s’ha registrat una allau de denúncies per agressió lingüística per part de propietaris o de treballadors d’establiments comercials.  

Entre els casos difosos periodísticament hi trobem: la gelateria ‘Dellaostia’, del carrer Torrent de l’Olla, 128, de Barcelona (que segons un extreballador, el propietari fins i tot prohibeix parlar en català entre companys); la perruqueria ‘Main Parlor’, del passeig de Sant Joan, 149, de Barcelona; el restaurant ‘Danaus’ de Tordera (Maresme); ‘El Frankfurt de la Rambla’ de Tremp (Pallars Jussà); la benzinera ‘Q8 Juià’ de la carretera C-66, Km 27,5, al terme municipal de Juià (Gironès); la fleca i gelateria ‘L’Esquina’ de l’Escala (Alt Empordà); o el restaurant ‘Barraca’ del passeig Marítim de la Barceloneta i guanyador del programa de TV3 ‘Joc de Cartes’. Es veu que l’incompliment de la llei no compta per a TV3 a l’hora de seleccionar els restaurants. Hom dirà que el programa el comanda una productora. Molt bé, i què? Si l’emet TV3, la responsable és TV3. És TV3, emissora pública, qui ha de tenir regles i exigir que no es publiciti cap restaurant que menyspreï el català.

 Un element comú de la majoria de denunciats és la resposta que utilitzen per ‘justificar’ la violació de la llei de Política Lingüística: “¡Estamos en España!”. Aquesta resposta, a més de ser grotesca, demostra per si sola la manca d’arguments i la ideologia ultra del qui la dóna. En primer lloc,

No és només la DGAIA. És tot. Per Ramon Cotarelo

 

PALINUR

 

 

 

El govern del MHP Aragonès va ser una catàstrofe. En comptes de culminar (sic) la independència, la va torpedinar. I, en el terreny de l'eficàcia gestora, de la qual es vanagloriava, va filar desastre rere desastre, incompetència rere incompetència, sense que cap dels responsables dels desgavells dimitís. Era un govern d'ineptes, personalment molt aprofitats, protegit per un monopoli dels mitjans de comunicació que funcionava com a aparell de propaganda.

Reduït a un suport parlamentari raquític de la quarta part dels escons, no podia governar sense l'anuència de l'oposició, en aquest cas, PSC i Junts. És a dir, no governava. Feia el ridícul, com Pétain a França o Badoglio a Itàlia; titelles. Però destrossava l'independentisme, al mateix temps que l'aparell de propaganda repetia incansable el discurs de la intenció republicana de “no deixar ningú enrere”, pel camí a una Catalunya més ecologista, més feminista, més multicultural, més democràtica. I no sé si me'n deixo algun més.

A la impotència parlamentària del govern s'hi va sumar l'escàndol (encara no aclarit)

La Catalunya que seríem ara

 

EL CRIT

 

 

14 ABRIL 2025

Per Miquel Soler 

 

 

 

 

 

 

 

Molts catalans encara no són conscients que fins el 1714 el Principat de Catalunya tenia la sobirania política d’un estat independendent actual. Que tenia un cap d’estat (compartit amb altres territoris) sotmès a les lleis catalanes, un govern (la Generalitat), un parlament efectiu (que legislava, que podia fer lleis i controlar al govern), lleis pròpies, sistema judicial propi, administració pública (la Cancelleria), ambaixadors, exèrcit i marina de guerra, moneda pròpia, hisenda pròpia i control total sobre els impostos, control de fronteres i de concessió de la nacionalitat.

Els més de tres-cents anys transcorreguts i la imposició del marc mental espanyol han fet que aquests catalans -la majoria dels polítics i molts catalans del carrer- no sàpiguen què és un estat independent. Que no siguin incapaços d’entendre el que significa ser un estat independent. Per això els costa tant de plantejar la resolució dels problemes des d’una òptica d’estat, per exemple. O adoptar la postura més lògica o correcta davant de determinades situacions.

Mirem de fer l’exercici mental de pensar en com seria avui Catalunya si no hagués perdut la seva sobirania política el 1714. Tant se val els detalls concrets que ho haguessin permès (un acord amb el rei Felip IV -Felipe V a Castella-, el primer dels Borbons, o el triomf de Carles III, l’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic).

Llevat que hi hagués hagut alguna revolució o un canvi radical, dràstic, el Principat de Catalunya seria

Per un veritable catalanisme i independentisme, no pas uns succedanis

 

 

CRIT

 

 

25 de març de 2025

Per Joaquim Torrent

 

 

A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat espanyol  “no hi ha res a fer” i que en realitat l’única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en  què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.

De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle, a les acaballes del S. XIX, precedit, això sí, per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat,  davant l’endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la

Trencat el cordó sanitari, ara què?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Junts ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
20/02/2025 21:22  

 

 

 

 

 

 

La decisió de Junts a Ripoll, avortant la prevista moció de censura, ha estat una subversió de l’ordre constituït a Catalunya i un terratrèmol a l’independentisme institucional. Què queda ara, oh déus, del famós “cordó sanitari”? Junts ha donat prioritat a la via nacional. Segons les llengües depravades, perquè tem perdre suport electoral a favor d’AC. Pot ser i és normal atès que en democràcia es competeix pels vots. O és que als altres no els importa el propi impacte electoral?  

Davant l’allau de crítiques dels seus fins ahir aliats, Junts ha explicat el gir mitjançant veus autoritzades. D’una banda, a Ripoll, ha caigut del cavall, com sant Pau, i ha comprès que la moció de censura no tenia defensa democràtica possible. D’altra banda, en l’ordre nacional, ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error. Però no ens ballarem per minúcies. El fet és que Sílvia Orriols segueix alcaldessa i el cordó sanitari està trencat. Justament el que demanaven les xarxes.

Els que han quedat literalment als peus dels cavalls són els tres fogosos regidors juntaires, ferms defensors de la moció de censura fins que es van assabentar pels mitjans que eren ferms defensors del contrari. I per les mateixes democràtiques raons, cosa que estalvia la feina de buscar-ne de noves. Aquestes coses passen a tot arreu on hi ha jerarquies. I si algú invoca els principis, se li envia a veure el Dr. Groucho Marx.

Impedir que es consumi una operació força indigna per constituir un front del no pel no, sense res més en comú que un no, gairebé sembla moralment obligat. Això no vol dir que respectar la raó i el sentit comú a Ripoll s’hagi de traduir

Un 30-40% d’indepes, encara

 

 

OPINIÓ

 

"Som un país acostumat a resistir, amb una capacitat infinita de fer la punyeta a l'enemic, però també amb una incapacitat congènita per xutar a la porteria i marcar gol"

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
16/02/2025 20:22  

 

 

 

 

Les enquestes, les intuïcions, les percepcions i fins i tot els horòscops coincideixen: a Catalunya hi continua havent un bloc independentista que podríem situar al voltant del 30 o el 40%. Mira que han passat coses, els darrers deu o quinze anys… De l’eufòria a la depressió. De les urnes a la repressió i la venjança: primer les garrotades dels paramilitars, després la por, la inquisició de l’exèrcit judicial aquell “a por ellos” de Felipe VI i els seus súbdits i còmplices. De la unitat a la divisió i les ganivetades. De la confiança (relativa, tocant fusta i resant a la Moreneta) en els polítics a la desconfiança més absoluta, llevat dels fanàtics i dels que estan en alguna nòmina o ho esperen. Del vot massiu i esperançat a l’abstenció com a càstig per les traïcions, les mentides i la rendició.

I després de tot això, amb tots els matisos tècnics que es vulguin, encara podem dir que hi ha d’un 30 a un 40% d’indepes de pedra picada.

Clar que en aquest bloc hi ha de tot, una barreja confusa i heterogènia, però l’independentisme continua essent

Cal trencar el cordó sanitari

 

 

OPINIÓ

 

"L'única forma d'aturar la pujada d'AC no és recórrer a la màgia negra ni al vudú, sinó apropiar-se d'algunes de les seves propostes que tenen més ressò social"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
13/02/2025 19:58  

 

 

 

 

 

L’opció entre parlar o no parlar amb Aliança Catalana (AC) és objecte d’encesos debats al si de l’independentisme. Temps enrere es va decidir no fer-ho i se’l va imposar un “cordó sanitari”, un cordó del silenci. Alarmat per aquest absurd propòsit cartoixà, fa dies l’MHP Artur Mas demanava que Junts trenqui el silenci i parli amb AC. Només parlar, Déu ens guardi, res d’acordar alguna cosa. Malgrat tot, li ha caigut un bon regalim des de les instàncies més altes d’una organització a la qual, de moment, no pertany.

En principi, el president Mas té raó. Renunciar a parlar és renunciar al que distingeix els éssers humans de les bèsties. Si no es parla, les bèsties passen a dirimir les discrepàncies. I ho fan amb brams i violència, com ja s’ha vist.

Ara bé, si només hi vol parlar sense acordar res, de què vol parlar; del temps? Parlar, no al buit sinó a un altre de concret és el mateix que reconèixer-ho, d’acord amb la teoria dels actes de parla, d’Austin. És la funció performativa de la parla; parlar és actuar. Això d’acordar vindrà després. Però ja només parlant es trenca el cordó sanitari que, a banda de ser inútil per a l’objectiu que persegueix, fa tuf de pràctiques inquisitorials que tothom rebutja.

I quin és l’objectiu? Òbviament, no un de puresa ideològica democràtica per més que al Parlament se’n digui “nazi” o “racista” na Sílvia Orriols sense cap altre raonament. L’objectiu real és parar els peus a AC, a qui tothom augura una important pujada electoral. Probablement, la votarà una part important dels abstencionistes decebuts amb l’independentisme possibilista, per dir-ho suaument. Però això també treu de polleguera els partits, que es veuran proporcionalment minvats.

La darrera decisió de desposseir-la de l’alcaldia mitjançant una moció de censura dels altres grups municipals, si es duu a terme, tampoc no servirà de res. La desposseïda conservarà la plataforma parlamentària a què es dedicarà amb més temps i entusiasme, tot esperant que les municipals del 2027 li donin la majoria absoluta a Ripoll. La censura produirà frustració a l’electorat i un batlle unionista perquè els dos partits independentistes, tan units com diu que estan, són incapaços de posar-se d’acord en un candidat a alcalde. És a dir, tant si es posen d’acord (Ripoll) com si no (Generalitat), el resultat és el mateix: un alcalde o president unionista. Digne d’estudi.

L’única forma d’aturar la pujada d’AC no és recórrer a la màgia negra ni al vudú, per molt multiculturals que siguem, sinó apropiar-se d’algunes de les seves propostes que tenen més ressò social. “Si no pots derrotar-los, uneix-te a ells”, diu el celebrat pragmatisme americà. Si això passa, AC es vanarà d’haver provocat el tomb, però aquest és un preu que s’ha de pagar per ser a la inòpia i pretendre que hi siguin els altres.

És maliciós pensar que l’exigència peremptòria del traspàs integral de les competències d’immigració respon a aquest esperit de contenir l’avenç del que es continua anomenant “extrema dreta” tractant de segar-li l’herba sota els peus? El problema, però, és si, arribat el moment, l’independentisme partitocràtic podrà gestionar aitals competències sense el suport dels de Sílvia Orriols. I poc serà el suport que s’hi pugui obtenir si no se’n parla amb ells.

L’estigma d’extrema dreta, òbviament fals pel que fa a Orriols, ja no és eficaç, ni tan sols quan s’arriba al desbarat de titllar-la de “perill social”, com si fos la pesta negra. En canvi, el radicalisme independentista d’AC pot atraure molts vots. Tant de l’abstenció, ja ho hem dit, com dels electors dels altres partits.  

L’hostilitat i l’agressivitat de l’extrema esquerra cap al partit d’Orriols es beneficia de la palesa negligència de les autoritats davant un atac violent a la llibertat d’expressió. El silenci dels altres partits -llevat d’una tèbia protesta de Junts- indica una complicitat oculta amb els trets feixistes d’aquestes brigades d’assalt. Fins i tot, una secreta conformitat, això que els alemanys diuen Schadenfreude, l’alegria pel mal causat. Tot això és aigua al molí electoral d’AC. 

Amb l’experiència dels darrers vuit anys, si els partits anomenats independentistes aspiren a tornar a ser algú a Catalunya, tard o d’hora hauran de trencar el cordó sanitari, que només beneficia a Espanya. Hauran de parlar amb AC, vulguin o no.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://elmon.cat/opinio/cal-trencar-el-cordo-sanitari-967214/ 

L’agressió d’Arran i la CUP

 

 

OPINIÓ

 

 

"El més repugnant del cas és que els agressors, en comptes de socórrer la víctima, estaven encantats de la seva gesta i se la miraven burletes sense deixar d’aplaudir i de cantar" 

 

 

 

VÍCTOR ALEXANDRE

04/02/2025

El dissabte 25 de gener passat, un grup de membres d’Arran i de la CUP, liderat per Adriana Llena, exportaveu d’Arran i número 3 per Barcelona a les passades eleccions municipals, va assaltar una parada d’Aliança Catalana a la plaça de Comas, al barri barceloní de les Corts. Era una parada com les que posen habitualment al carrer tots els partits polítics per captar vots entre les persones que s’hi acosten. Són parades que tots hem vist i que de vegades, segons les sigles, mirem amb simpatia, amb indiferència o amb rebuig, però sense qüestionar mai, en cap cas, el seu dret a ser-hi. Fins a la seva desaparició, Ciudadanos muntava de tant en tant una parada a prop de casa meva, i jo, en passar-hi pel davant, sentia sempre una aversió i un fàstic profunds, però mai no se’m va acudir qüestionar la seva llibertat d’expressió i encara menys destrossar-los la parada, robar-ne el material i agredir els seus membres. Ni tan sols sota l’argument que Ciudadanos, totalitaris fins al moll de l’os, destrossaven els llaços grocs i les estelades de tota mena d’edificis en l’etapa del Procés. Aquest argument, a més, no m’hauria servit de res en cap judici. Ells feien allò perquè eren feixistes, però jo soc radicalment demòcrata i no podia fer el mateix. 

Per sort, en ser una acció feta a ple dia i en un lloc concorregut, són moltes les filmacions que existeixen dels fets de l’esmentat dia 25, i en totes es veu clarament com, de cop i volta, arriba una colla de gent organitzada cridant una consigna. Fins aquí, no hi ha res a dir. Tothom té dret a cridar el que vulgui. Però de seguida es va veure que l’objectiu no era només aquest, sinó agredir, robar –fins i tot objectes personals com ulleres–, i destrossar la parada. Com faria tothom, els membres de la parada intentaven impedir la destrossa i el robatori de les seves pertinences, però els assaltants, molt més nombrosos, ho feien impossible atacant-los per davant i per darrere. Val a dir que, fins aquell moment, més enllà del forcejament,

Orriolsejar

 

OPINIÓ

 

   

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 3 de febrer de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent ha demanat a l’antic president Artur Mas que els faci de llebre. En efecte, aquest mateix cap de setmana, el 129 demanava que Junts no tingués reserves a acostar-se a la formació de Sílvia Orriols, de la mateixa forma que ell mateix s’abraçà amb una caterva anticapitalista com la CUP. Per molt que Mas encara no militi a Junts, perquè és un home que es pensa les coses en adagio sostenuto, diria que aquest és un sentiment que no és aliè als votants juntaires.

Nogensmenys, com a bons convergents, l’aparell de Junts han reaccionat com si tingués l’orgull ferit i el pobre Jordi Turull ha fet veure que pinta alguna cosa en el seu propi cau per informar l’antic president que els pactes amb altres formacions es fan des dels respectius òrgans de la direcció del partit. Per molt que la comparació entre acostar-se a Aliança i la CUP sigui un exemple on els contextos difereixen com l’oli i l’aigua, i per molt que negociar amb el PSOE sigui quelcom molt més perniciós per a la tribu que no pas fer un cafetó amb Sílvia Orriols, tot aquest vodevil només té per objectiu el fet de possibilitar que a Junts es comenci a parlar seriosament sobre immigració i que s’abandoni el llenguatge happy flower que la formació adquirí durant els anys del procés (en part, mercès a Mas) pel qual era poc diferenciable d’un partit d’esquerres i de la famosa moral del “volem acollir”.

 

" Les còpies sempre acostumen a ésser més risibles que l’original, i si Junts assaja una forma d’orriolsejar un pèl light acabarà a mig camí del debat migratori i, per tant, només beneficiarà la hiperlideressa d’Aliança

 

La política i el periodisme transcorren per meandres sovint bessons, i no és gens estrany que —ahir mateix— l’estimable Pilar Rahola tragués pols a la màscara del rei Artur per donar un copet a l’esquena al seu antic ídol polític, tot escrivint que “Aliança Catalana assenyala problemes coents que hi ha a la nostra societat i que els partits no gosen, ni permeten tractar, emparats en la hipocresia del políticament correcte”. En aquest sentit, Rahola posava per escrit el que serà ben aviat un mantra futur del món juntaire respecte Aliança; a saber, que hom pot “parlar” amb Orriols, la ripollesa, sense teixir-hi “estratègies conjuntes.” Apunteu aquests mots, estimats lectors, perquè es convertiran en la nova cançoneta de Junts a l’hora de xutar la pilota endavant. A qui es pot criticar, en definitiva, per fer una cosa tan democràtica com ara parlar? Que no parla Puigdemont amb Santos Cerdán? Quin mal hi ha? 

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent

Obligaria l’ONU un referèndum a Catalunya?

 

 

OPINIÓ

 

 

Ignorar aquesta via i seguir sotmesos, fins i tot sense Estatut…, “ser colònia!”, o unir-se per a gaudir dels beneficis de la independència via ONU, pacífica, legal, democràticament…? Què és el més coherent…?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Joan Manzano 

Dimecres 29 gener 2025

“Cap problema pot ser resolt amb la mateixa mentalitat que es va crear”. Einstein,

 

Antecedents

El conflicte “Espanya/Catalunya” és atàvic. En els últims 400 anys s’ha proclamat la República a Catalunya fins a tres vegades: Pau Claris el 1641, Francesc Macià el 1931 i Carles Puigdemont el 2017. Es va recuperar el “Principat” sobirà 3 vegades: amb Lluís XIII, 1.641; arxiduc Carles, 1705. Carles VII en 1874. L’estat” català: Lluís Companys en 1934.

Catalunya manté una inequívoca voluntat de ser independent.
Guerra de successió. Catalunya prioritza el federalisme austríac al centralisme i absolutisme borbònic. Va perdre Catalunya. El Tractat de Nova Planta va anul·lar les institucions i lleis catalanes, va prohibir el català, va acomiadar als funcionaris i els seus dirigents. Va traslladar a funcionaris i governadors castellans, etc. Catalunya va deixar d’existir per a Espanya com a “ens”, i subjecte polític propi.

Els Borbons, dues repúbliques, Franco, l’anomenada “transició”, no han “integrat” una cultura, identitat, comuna. Ortega: “españoles y catalanes sólo pueden conllevarse”. Catalunya conserva la seva “història i la seva identitat”.

Tarradellas: el “125” president de Catalunya. La “Generalitat” va seguir en l’exili. Va ser considerat “interlocutor polític propi”. Es va recuperar una autonomia prèvia a la guerra civil. Primer Estatut: incomplet. Segon Estatut “constitucionalment” elaborat: incomplet. Davant la qüestionada sentència del Constitucional, el parlament català va celebrar un referèndum. Després, la coneguda reacció de l’estat. S’ha acabat el “procés”? Molts consideren que està latent.

És possible que l’ONU obligui a un referèndum a Catalunya…?