Per un veritable catalanisme i independentisme, no pas uns succedanis

 

 

CRIT

 

 

25 de març de 2025

Per Joaquim Torrent

 

 

A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat espanyol  “no hi ha res a fer” i que en realitat l’única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en  què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.

De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle, a les acaballes del S. XIX, precedit, això sí, per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat,  davant l’endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la

Trencat el cordó sanitari, ara què?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Junts ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
20/02/2025 21:22  

 

 

 

 

 

 

La decisió de Junts a Ripoll, avortant la prevista moció de censura, ha estat una subversió de l’ordre constituït a Catalunya i un terratrèmol a l’independentisme institucional. Què queda ara, oh déus, del famós “cordó sanitari”? Junts ha donat prioritat a la via nacional. Segons les llengües depravades, perquè tem perdre suport electoral a favor d’AC. Pot ser i és normal atès que en democràcia es competeix pels vots. O és que als altres no els importa el propi impacte electoral?  

Davant l’allau de crítiques dels seus fins ahir aliats, Junts ha explicat el gir mitjançant veus autoritzades. D’una banda, a Ripoll, ha caigut del cavall, com sant Pau, i ha comprès que la moció de censura no tenia defensa democràtica possible. D’altra banda, en l’ordre nacional, ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error. Però no ens ballarem per minúcies. El fet és que Sílvia Orriols segueix alcaldessa i el cordó sanitari està trencat. Justament el que demanaven les xarxes.

Els que han quedat literalment als peus dels cavalls són els tres fogosos regidors juntaires, ferms defensors de la moció de censura fins que es van assabentar pels mitjans que eren ferms defensors del contrari. I per les mateixes democràtiques raons, cosa que estalvia la feina de buscar-ne de noves. Aquestes coses passen a tot arreu on hi ha jerarquies. I si algú invoca els principis, se li envia a veure el Dr. Groucho Marx.

Impedir que es consumi una operació força indigna per constituir un front del no pel no, sense res més en comú que un no, gairebé sembla moralment obligat. Això no vol dir que respectar la raó i el sentit comú a Ripoll s’hagi de traduir

Un 30-40% d’indepes, encara

 

 

OPINIÓ

 

"Som un país acostumat a resistir, amb una capacitat infinita de fer la punyeta a l'enemic, però també amb una incapacitat congènita per xutar a la porteria i marcar gol"

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
16/02/2025 20:22  

 

 

 

 

Les enquestes, les intuïcions, les percepcions i fins i tot els horòscops coincideixen: a Catalunya hi continua havent un bloc independentista que podríem situar al voltant del 30 o el 40%. Mira que han passat coses, els darrers deu o quinze anys… De l’eufòria a la depressió. De les urnes a la repressió i la venjança: primer les garrotades dels paramilitars, després la por, la inquisició de l’exèrcit judicial aquell “a por ellos” de Felipe VI i els seus súbdits i còmplices. De la unitat a la divisió i les ganivetades. De la confiança (relativa, tocant fusta i resant a la Moreneta) en els polítics a la desconfiança més absoluta, llevat dels fanàtics i dels que estan en alguna nòmina o ho esperen. Del vot massiu i esperançat a l’abstenció com a càstig per les traïcions, les mentides i la rendició.

I després de tot això, amb tots els matisos tècnics que es vulguin, encara podem dir que hi ha d’un 30 a un 40% d’indepes de pedra picada.

Clar que en aquest bloc hi ha de tot, una barreja confusa i heterogènia, però l’independentisme continua essent

Cal trencar el cordó sanitari

 

 

OPINIÓ

 

"L'única forma d'aturar la pujada d'AC no és recórrer a la màgia negra ni al vudú, sinó apropiar-se d'algunes de les seves propostes que tenen més ressò social"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
13/02/2025 19:58  

 

 

 

 

 

L’opció entre parlar o no parlar amb Aliança Catalana (AC) és objecte d’encesos debats al si de l’independentisme. Temps enrere es va decidir no fer-ho i se’l va imposar un “cordó sanitari”, un cordó del silenci. Alarmat per aquest absurd propòsit cartoixà, fa dies l’MHP Artur Mas demanava que Junts trenqui el silenci i parli amb AC. Només parlar, Déu ens guardi, res d’acordar alguna cosa. Malgrat tot, li ha caigut un bon regalim des de les instàncies més altes d’una organització a la qual, de moment, no pertany.

En principi, el president Mas té raó. Renunciar a parlar és renunciar al que distingeix els éssers humans de les bèsties. Si no es parla, les bèsties passen a dirimir les discrepàncies. I ho fan amb brams i violència, com ja s’ha vist.

Ara bé, si només hi vol parlar sense acordar res, de què vol parlar; del temps? Parlar, no al buit sinó a un altre de concret és el mateix que reconèixer-ho, d’acord amb la teoria dels actes de parla, d’Austin. És la funció performativa de la parla; parlar és actuar. Això d’acordar vindrà després. Però ja només parlant es trenca el cordó sanitari que, a banda de ser inútil per a l’objectiu que persegueix, fa tuf de pràctiques inquisitorials que tothom rebutja.

I quin és l’objectiu? Òbviament, no un de puresa ideològica democràtica per més que al Parlament se’n digui “nazi” o “racista” na Sílvia Orriols sense cap altre raonament. L’objectiu real és parar els peus a AC, a qui tothom augura una important pujada electoral. Probablement, la votarà una part important dels abstencionistes decebuts amb l’independentisme possibilista, per dir-ho suaument. Però això també treu de polleguera els partits, que es veuran proporcionalment minvats.

La darrera decisió de desposseir-la de l’alcaldia mitjançant una moció de censura dels altres grups municipals, si es duu a terme, tampoc no servirà de res. La desposseïda conservarà la plataforma parlamentària a què es dedicarà amb més temps i entusiasme, tot esperant que les municipals del 2027 li donin la majoria absoluta a Ripoll. La censura produirà frustració a l’electorat i un batlle unionista perquè els dos partits independentistes, tan units com diu que estan, són incapaços de posar-se d’acord en un candidat a alcalde. És a dir, tant si es posen d’acord (Ripoll) com si no (Generalitat), el resultat és el mateix: un alcalde o president unionista. Digne d’estudi.

L’única forma d’aturar la pujada d’AC no és recórrer a la màgia negra ni al vudú, per molt multiculturals que siguem, sinó apropiar-se d’algunes de les seves propostes que tenen més ressò social. “Si no pots derrotar-los, uneix-te a ells”, diu el celebrat pragmatisme americà. Si això passa, AC es vanarà d’haver provocat el tomb, però aquest és un preu que s’ha de pagar per ser a la inòpia i pretendre que hi siguin els altres.

És maliciós pensar que l’exigència peremptòria del traspàs integral de les competències d’immigració respon a aquest esperit de contenir l’avenç del que es continua anomenant “extrema dreta” tractant de segar-li l’herba sota els peus? El problema, però, és si, arribat el moment, l’independentisme partitocràtic podrà gestionar aitals competències sense el suport dels de Sílvia Orriols. I poc serà el suport que s’hi pugui obtenir si no se’n parla amb ells.

L’estigma d’extrema dreta, òbviament fals pel que fa a Orriols, ja no és eficaç, ni tan sols quan s’arriba al desbarat de titllar-la de “perill social”, com si fos la pesta negra. En canvi, el radicalisme independentista d’AC pot atraure molts vots. Tant de l’abstenció, ja ho hem dit, com dels electors dels altres partits.  

L’hostilitat i l’agressivitat de l’extrema esquerra cap al partit d’Orriols es beneficia de la palesa negligència de les autoritats davant un atac violent a la llibertat d’expressió. El silenci dels altres partits -llevat d’una tèbia protesta de Junts- indica una complicitat oculta amb els trets feixistes d’aquestes brigades d’assalt. Fins i tot, una secreta conformitat, això que els alemanys diuen Schadenfreude, l’alegria pel mal causat. Tot això és aigua al molí electoral d’AC. 

Amb l’experiència dels darrers vuit anys, si els partits anomenats independentistes aspiren a tornar a ser algú a Catalunya, tard o d’hora hauran de trencar el cordó sanitari, que només beneficia a Espanya. Hauran de parlar amb AC, vulguin o no.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://elmon.cat/opinio/cal-trencar-el-cordo-sanitari-967214/ 

L’agressió d’Arran i la CUP

 

 

OPINIÓ

 

 

"El més repugnant del cas és que els agressors, en comptes de socórrer la víctima, estaven encantats de la seva gesta i se la miraven burletes sense deixar d’aplaudir i de cantar" 

 

 

 

VÍCTOR ALEXANDRE

04/02/2025

El dissabte 25 de gener passat, un grup de membres d’Arran i de la CUP, liderat per Adriana Llena, exportaveu d’Arran i número 3 per Barcelona a les passades eleccions municipals, va assaltar una parada d’Aliança Catalana a la plaça de Comas, al barri barceloní de les Corts. Era una parada com les que posen habitualment al carrer tots els partits polítics per captar vots entre les persones que s’hi acosten. Són parades que tots hem vist i que de vegades, segons les sigles, mirem amb simpatia, amb indiferència o amb rebuig, però sense qüestionar mai, en cap cas, el seu dret a ser-hi. Fins a la seva desaparició, Ciudadanos muntava de tant en tant una parada a prop de casa meva, i jo, en passar-hi pel davant, sentia sempre una aversió i un fàstic profunds, però mai no se’m va acudir qüestionar la seva llibertat d’expressió i encara menys destrossar-los la parada, robar-ne el material i agredir els seus membres. Ni tan sols sota l’argument que Ciudadanos, totalitaris fins al moll de l’os, destrossaven els llaços grocs i les estelades de tota mena d’edificis en l’etapa del Procés. Aquest argument, a més, no m’hauria servit de res en cap judici. Ells feien allò perquè eren feixistes, però jo soc radicalment demòcrata i no podia fer el mateix. 

Per sort, en ser una acció feta a ple dia i en un lloc concorregut, són moltes les filmacions que existeixen dels fets de l’esmentat dia 25, i en totes es veu clarament com, de cop i volta, arriba una colla de gent organitzada cridant una consigna. Fins aquí, no hi ha res a dir. Tothom té dret a cridar el que vulgui. Però de seguida es va veure que l’objectiu no era només aquest, sinó agredir, robar –fins i tot objectes personals com ulleres–, i destrossar la parada. Com faria tothom, els membres de la parada intentaven impedir la destrossa i el robatori de les seves pertinences, però els assaltants, molt més nombrosos, ho feien impossible atacant-los per davant i per darrere. Val a dir que, fins aquell moment, més enllà del forcejament,

Orriolsejar

 

OPINIÓ

 

   

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 3 de febrer de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent ha demanat a l’antic president Artur Mas que els faci de llebre. En efecte, aquest mateix cap de setmana, el 129 demanava que Junts no tingués reserves a acostar-se a la formació de Sílvia Orriols, de la mateixa forma que ell mateix s’abraçà amb una caterva anticapitalista com la CUP. Per molt que Mas encara no militi a Junts, perquè és un home que es pensa les coses en adagio sostenuto, diria que aquest és un sentiment que no és aliè als votants juntaires.

Nogensmenys, com a bons convergents, l’aparell de Junts han reaccionat com si tingués l’orgull ferit i el pobre Jordi Turull ha fet veure que pinta alguna cosa en el seu propi cau per informar l’antic president que els pactes amb altres formacions es fan des dels respectius òrgans de la direcció del partit. Per molt que la comparació entre acostar-se a Aliança i la CUP sigui un exemple on els contextos difereixen com l’oli i l’aigua, i per molt que negociar amb el PSOE sigui quelcom molt més perniciós per a la tribu que no pas fer un cafetó amb Sílvia Orriols, tot aquest vodevil només té per objectiu el fet de possibilitar que a Junts es comenci a parlar seriosament sobre immigració i que s’abandoni el llenguatge happy flower que la formació adquirí durant els anys del procés (en part, mercès a Mas) pel qual era poc diferenciable d’un partit d’esquerres i de la famosa moral del “volem acollir”.

 

" Les còpies sempre acostumen a ésser més risibles que l’original, i si Junts assaja una forma d’orriolsejar un pèl light acabarà a mig camí del debat migratori i, per tant, només beneficiarà la hiperlideressa d’Aliança

 

La política i el periodisme transcorren per meandres sovint bessons, i no és gens estrany que —ahir mateix— l’estimable Pilar Rahola tragués pols a la màscara del rei Artur per donar un copet a l’esquena al seu antic ídol polític, tot escrivint que “Aliança Catalana assenyala problemes coents que hi ha a la nostra societat i que els partits no gosen, ni permeten tractar, emparats en la hipocresia del políticament correcte”. En aquest sentit, Rahola posava per escrit el que serà ben aviat un mantra futur del món juntaire respecte Aliança; a saber, que hom pot “parlar” amb Orriols, la ripollesa, sense teixir-hi “estratègies conjuntes.” Apunteu aquests mots, estimats lectors, perquè es convertiran en la nova cançoneta de Junts a l’hora de xutar la pilota endavant. A qui es pot criticar, en definitiva, per fer una cosa tan democràtica com ara parlar? Que no parla Puigdemont amb Santos Cerdán? Quin mal hi ha? 

Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.

D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent

Obligaria l’ONU un referèndum a Catalunya?

 

 

OPINIÓ

 

 

Ignorar aquesta via i seguir sotmesos, fins i tot sense Estatut…, “ser colònia!”, o unir-se per a gaudir dels beneficis de la independència via ONU, pacífica, legal, democràticament…? Què és el més coherent…?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Joan Manzano 

Dimecres 29 gener 2025

“Cap problema pot ser resolt amb la mateixa mentalitat que es va crear”. Einstein,

 

Antecedents

El conflicte “Espanya/Catalunya” és atàvic. En els últims 400 anys s’ha proclamat la República a Catalunya fins a tres vegades: Pau Claris el 1641, Francesc Macià el 1931 i Carles Puigdemont el 2017. Es va recuperar el “Principat” sobirà 3 vegades: amb Lluís XIII, 1.641; arxiduc Carles, 1705. Carles VII en 1874. L’estat” català: Lluís Companys en 1934.

Catalunya manté una inequívoca voluntat de ser independent.
Guerra de successió. Catalunya prioritza el federalisme austríac al centralisme i absolutisme borbònic. Va perdre Catalunya. El Tractat de Nova Planta va anul·lar les institucions i lleis catalanes, va prohibir el català, va acomiadar als funcionaris i els seus dirigents. Va traslladar a funcionaris i governadors castellans, etc. Catalunya va deixar d’existir per a Espanya com a “ens”, i subjecte polític propi.

Els Borbons, dues repúbliques, Franco, l’anomenada “transició”, no han “integrat” una cultura, identitat, comuna. Ortega: “españoles y catalanes sólo pueden conllevarse”. Catalunya conserva la seva “història i la seva identitat”.

Tarradellas: el “125” president de Catalunya. La “Generalitat” va seguir en l’exili. Va ser considerat “interlocutor polític propi”. Es va recuperar una autonomia prèvia a la guerra civil. Primer Estatut: incomplet. Segon Estatut “constitucionalment” elaborat: incomplet. Davant la qüestionada sentència del Constitucional, el parlament català va celebrar un referèndum. Després, la coneguda reacció de l’estat. S’ha acabat el “procés”? Molts consideren que està latent.

És possible que l’ONU obligui a un referèndum a Catalunya…?

Per què la Guàrdia Civil és un tòtem de l’estat i la nació espanyola?

 

 

OPINIÓ

 

 

OPINIÓ Lluis Buscato

31 de gener de 2025

 

 

Ara farà un parell d’anys amb una bona amiga, aprofitant que passàvem les vacances a la comarca del Matarranya, vam fer una breu escapada a la formosa i propera vila de Morella. L’estada ens va encantar i recomano a tothom fer-hi una visita. Tanmateix, no volia parlar d’això sinó d’un fet que ens va succeir en marxar. Ja sortíem de la població quan, juntament amb d’altres vehicles, un control de la Guàrdia Civil ens va fer aturar. Secament, ens indicaren que paréssim el motor i esperéssim. Quan ja feia prop de mitja hora que hi érem la meva acompanyant es va començar a impacientar i em demanà que sortís a demanar explicacions. Jo, que al llarg de la meva vida ja he tractat els agents d’aquest cos i he gaudit de les seves “amables reaccions” davant de qualsevol suposat senyal d’insubordinació, m’hi vaig negar en rodó. Llavors em va etzibar: “Noi, sí que et fan respecte aquesta gent, més que no pas els Mossos”. La meva resposta fou quasi instintiva i la va colpir força: “Respecte cap! Em fan por”. Pocs minuts després, sense cap mena d’explicació ens van dir que podíem marxar. Certament, això no deixa de ser una anècdota sense importància, però crec que descriu perfectament el canvi de percepció que s’ha operat en pocs anys en l’àmbit social respecte a aquest cos armat i que la reacció de la meva acompanyant exemplificà perfectament.

Actualment, dins l’imaginari nacional espanyol, la Guàrdia Civil ha esdevingut una  de  les seves icones més destacades, fins i tot a un nivell superior que la “Roja” o el conegut brau d’Osborne. Com a resultat d’això, posar en dubte públicament qualssevol de les seves actuacions fàcilment pot donar lloc a un conflicte i, en el pitjor dels casos, ser dut davant d’un jutge (l’anomenada Llei Mordassa simplement ha estat la cirereta d’aquest procés). Certament, aquest fet és sorprenent, sobretot per aquells que tenim una certa edat i encara recordem com durant els primers anys de la mal anomenada “Transició” aquest era un cos policíac socialment desprestigiat, no només a Catalunya, pel seu destacat paper com a eina de repressió durant la dictadura. És, doncs, evident que durant aquests darrers anys aquest cos armat ha estat objecte d’una política d’emblanquiment promoguda des de les més altes institucions per tal de dotar-lo d’un prestigi social que li mancava. A la pràctica, només cal mirar les televisions generalistes per constatar-ho atès que, tot sovint, s’hi programen suposats documentals totalment hagiogràfics on es lloen les seves grans “virtuts”. (En concret, la cadena DMAX excel·leix en aquest aspecte). Però per què les elits dirigents de l’estat espanyol han emprat esforços en l’acompliment d’aquest objectiu quan tenien d’altres cossos policíacs a mà que es podien dotar més fàcilment d’una patina democràtica dins del règim del 78?

Fent un breu incís, que crec necessari per comprendre l’afer, cal dir que una pràctica habitual de tot estat per tal d’assegurar la seva estabilitat és dotar-se d’un cos armat, que pot presentar formes molt diverses, el qual el  protegeix de possibles atacs exteriors i, sobretot, interiors. Alhora, sovint aquesta  força és reclutada  entre  els  sectors  socialment  més  febles,  fins  i  tot  desclassats (allò que tradicionalment es definia en castellà com a: “desertores del arado y estudiantes fracasados”); que així  passen de  ser  una  possible font  de  conflicte a esdevenir els  màxims defensors del status quo vigent. A canvi d’aquesta fidelitat els seus membres són remunerats econòmicament i lloats socialment. Així s’estableix una entente cordiale entre els governants i els seus subordinats, que fan mans i mànigues per mantenir la seva privilegiada situació, si cal exagerant o inventant-se suposats perills que justifiquin la seva posició i privilegis. La suposada existència de l’organització anarco-terrorista anomenada “La Mano Negra” al segle XIX o l’actual obsessió amb buscar vincles entre l’independentisme català i Rússia són uns bons exemples d’això.

En el cas concret de la Guàrdia Civil, aquest cos armat fou creat fa poc més de 180 anys, el 1844, a la fi de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), per l’anomenat liberalisme moderat. Aquest grup polític agrupava els sectors més benestants del liberalisme els quals, després de  foragitar manu  militari els elements més  progressistes del moviment, volien consolidar-se en el poder i gaudir del premi obtingut: el control de l’estat i l’explotació dels béns obtinguts mitjançant desamortització. Immediatament, establiren un model d’estat econòmicament liberal, políticament conservador i territorialment  centralista que, de facto, s’ha mantingut fins a l’actualitat.  Dins d’aquest marc general la Guàrdia  Civil  passà  a substituir a l’Exèrcit, que s’havia mostrat com una eina inadequada per garantir el control social; i a la Milícia Nacional, que era massa progressista i popular, com a força encarregada del manteniment de l’ordre públic i la protecció de persones i propietats. Curiosament, a  Catalunya,  malgrat  ser  un  territori  especialment  conflictiu, s’introduí de manera lenta i progressiva, en part perquè  ja  existien altres organitzacions paramilitars que exercien aquestes funcions: els Mossos d’Esquadra. Tanmateix, de mica en mica, es desplegà pel país. Inicialment al llarg de les grans vies de comunicació i, en una segona fase, a les capitals de partit judicial i poblacions rurals de l’interior del país. El resultat fou la creació d’una àmplia xarxa territorial que permetia establir un fort control social, sobretot en llocs amb una nombrosa població obrera. És a dir, una veritable ocupació del país. De fet, aquesta assolí la seva màxima extensió amb el caciquista règim de la Primera Restauració, que l’emprà àmpliament per enfrontar-se amb els diversos conflictes polítics i socials que el sacsejaren de manera cada cop més sovintejada.

A la pràctica, aquest ús com a eina  repressora  només tingué una frenada puntual durant la  breu República espanyola. El franquisme, en canvi, a més de purgar violentament el cos, accentuà el seu caràcter repressiu. Aquest no desaparegué ni durant la Segona Restauració, atès que les elits que la pilotaven –en  bona part  procedents dels quadres de la dictadura– necessitaven disposar d’unes forces de  seguretat fidels i preparades que els asseguressin el control del territori espanyol. Certament, a partir dels anys vuitanta del segle XX, com a conseqüència dels nombrosos canvis  demogràfics, socials i  polítics que  tingueren  lloc es  produí un cert replegament, tant  en nombre  de casernes com d’efectius.  No  obstant  això, tal com s’ha evidenciat aquests darrers temps, si  bé el cos no és gaire visible tampoc és residual i manté importants competències sota el seu control.

En definitiva, ens trobem davant d’un cos militaritzat (no oblidem que forma part de les forces armades) que al llarg dels seus gairebé dos segles d’història ha actuat com una mena de guàrdia pretoriana, la qual ha sostingut a les institucions i elits dirigents espanyoles amb una fidelitat canina. En conseqüència, no ens ha d’estranyar la protecció i enaltiment que ha rebut al llarg d’aquest anys, ja que és una eina bàsica de control i repressió, un fortí davant de cap possible revolta contra el règim (no oblidem que actualment la seva plantilla supera àmpliament a la de qualsevol altre cos armat de l’estat espanyol). Alhora, té l’avantatge evident que el seu ús sempre es pot excusar davant d’Europa, que no acceptaria una actuació militar pura i dura, ja que hom pot afirmar que només es tracta simplement d’una acció policial. Els fets de l’octubre del 2017 en són un exemple més que evident.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://www.estat.cat/per-que-la-guardia-civil-es-un-totem-de-lestat-i-la-nacio-espanyola/ 

Fins quan, extrema esquerra?

 

 

CRIT

 

28 de gener de 2025

Per Jordi Bohigas

 

 

 

 

 

“Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”, deia Marc Tul·li Ciceró, frase que va pronunciar al Senat el 8 de novembre del 63 aC, quan feia descobrir una conspiració de descontents encapçalada pel patrici romà vingut a menys Catilina. És la frase que em vé al cap després dels incidents  d’aquest cap de setmana a Barcelona i, concretament, al barri de les Corts, on una colla de fanàtics militants de la CUP i Arran, autoanomenats antifeixistes, s’han enfrontat a una pacífica carpa d’Aliança Catalana provocant un ferit greu. 

I és que fa masses anys que l’extrema esquerra nostrada gaudeix de patent de cors per fer i desfer als mitjans i al carrer sense que ningú gosi ja no aixecar la veu, sinó tan sols reclamar o denunciar en un ple municipal el vandalisme al qual contínuament es veuen perjudicats edificis, persones i, per què no dir-ho també, la legislació i la seguretat del país. A Girona mateix, per exemple, Arran realitza i signa pintades en monuments de la ciutat, com és la Facultat de Lletres (antic convent de Sant Domènec) reclamant el que creuen ser els seus drets i obsessions (molts d’ells delirants) sense que això repercuteixi en multes ni sancions. O bé que la policia municipal de la mateixa ciutat, governada per la CUP en col·laboració amb ERC i Junts, obligui a marxar els propietaris d’una casa en favor d’uns ocupes que, suposadament, hi vivien.

Finalment, però,

Pressupostos: un tret al peu i una coça al cul

 

 

OPINIÓ

 

"Els polítics no reconeixeran mai que ells solets es van carregant cada dia la democràcia, entre una jugadeta i l'altra. Avui a un país, demà a un altre"

 

 

Joan Rovira

26-01-2025

Es pot o no es pot governar sense pressupostos? Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Aquest és un dels grans misteris de la humanitat en sistemes polítics més o menys democràtics. Vivim en un “Estat en flames” i una “regió normalitzada” sense pressupostos a la vista, sense oblidar la “capital provincial”, bloquejada també. Per no parlar del “bressol ripollenc”, on el pressupost ha embarrancat enmig de la mare de totes les batalles dels anys vinents.

És la tempesta perfecta? S’acaba el món si no hi ha pressupost aprovat? No, ni de bon tros. Això dels pressupostos està molt mitificat i sobrecarregat de teatre, tot i que no es pot discutir pas que són una eina útil.

Sense pressupost, el primer any i si el pressupost anterior el vas fer tu, es pot sobreviure, amb molta sang freda i joc de cintura. Hi ha tot un catàleg de trucs, trampetes i negociacions diverses que poden ajudar a anar tirant, tot i que la broma surt cara i es projecta una imatge fatal. Al segon any sense pressupostos ja comencen a rebentar les costures. Com més avall està situada la teva administració a la piràmide de l’ecosistema, pitjor: si ets l’Estat, tens marge de maniobra, tot i el soroll del circ. Si estàs a la base, ho tens molt més fotut i pateixes, et vas quedant sense programa. Al tercer any, la patacada està garantida i els incendis ja no són controlables: “game over” i cap a eleccions.

Fa uns anys, flipàvem amb els Estats Units, sempre tan innovadors quan es tracta de retorçar la política fins a extrems impensables. Ja ens hem fet un tip de veure com als Estats Units

Què hi ha darrere el “no” de Puigdemont a Sánchez?

 

 

OPINIÓ - ANÀLISI

 

“Fets i coherència amb l’acord de Brussel·les, l’esperit i la lletra, o no cal continuar”, diu una font de Junts · Puigdemont situa el PSOE en una suposada pre-campanya electoral mentre els socialistes refusen un avançament espanyol

 

Odei A.Etxearte

 

 

22.01.2025 - 21:40

 

 

Què demana Junts perquè es desencalli la situació amb el PSOE? “Fets i coherència amb l’acord de Brussel·les, l’esperit i la lletra, o no cal continuar”, deien fonts del partit. Carles Puigdemont havia suspès d’ençà de divendres les negociacions sectorials amb el PSOE, i la votació dels tres decrets d’ahir al congrés espanyol no tan sols posava a prova la seva determinació, sinó també la voluntat dels socialistes de reconduir la situació si Pedro Sánchez no vol realment quedar a la deriva al congrés espanyol. “Hi ha hagut una reunió i continuen igual”, deia una altra font de Junts sobre les converses a Bèlgica. El punt d’inflexió que Puigdemont demanava que hi hagués en la relació amb els socialistes, per concloure si tenia sentit perseverar en els pactes o fer un tomb, continua decantant-se cap al trencament si no es mou res. El crèdit i la confiança mútua estan desfets.

I això que la decisió de Junts de votar en contra dels tres decrets llei espanyols era arriscada, perquè no era fàcil d’explicar: en la mateixa concepció del decret òmnibus per part del PSOE hi havia el propòsit de dificultar que se’n desmarquessin introduint-hi mesures, com ara, la revalorització de les pensions, l’ampliació fins al juny dels ajuts als transports o la suspensió dels desnonaments a famílies en situació de vulnerabilitat, decisions que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans. No era la primera vegada que els socialistes recorrien a la mateixa tàctica, que multiplica el desgast potencial de votar-hi en contra. Però Junts va posar el focus en la vuitantena de mesures que són al decret –que atribueix al programa electoral del PSOE i alerta que passen desapercebuts al costat de les mesures socials– i assegurava que donaria suport a la pujada de les pensions i els ajuts al transport si el govern espanyol els incloïa en un decret específic.

Qui utilitza els ciutadans?

Nostàlgia de Deulofeu

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'anomenada secció B no és un torpede a la línia de flotació del vaixell dels noranta anys sense casos de corrupció perquè l'explosió s'ha produït dins de la nau"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

28/11/2024 20:34

 

 

 

D’ací a dos dies se sabrà quina de les tres candidatures a la direcció d’ERC triomfa o si s’ha d’anar a una segona volta i en quines condicions. Hi ha hagut escassetat d’exposició pública, mediàtica, de les tres opcions. I molt poc debat privat, intern, obstruït, segons dos dels candidats, per la feina de sapa dels seguidors de Junqueras. Però hi ha hagut abundància d’entrevistes als mitjans i molta presència a les xarxes.

Realment, el background tampoc no feia tanta falta. Les tres opcions sintetitzen el seu ideari als noms de les candidatures. Com en les llegendes en què un heroi o heroïna ha de triar entre tres caixes d’aparença diferent, totes tres presenten llurs millors semblants i malden per ser escollides. El més important és la marca, l’estendard.

La candidatura de Militància Decidim porta l’empremta populista al majestàtic ús de la primera persona del plural. Tots som militants, fins i tot el company i president que ha exercit sota l’ègida del culte a la

Qui té por de Sílvia Orriols?

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 26 de novembre de 2024. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts 

Qui té por de Virginia Woolf? és una obra de teatre en tres actes del dramaturg nord-americà Edward Albee estrenada el 1962 i portada al cinema el 1966 pel director Mike Nichols, protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, i doblada el 1985 al català per a TV3. La cita d’aquesta magnífica peça va bé per, parafrasejant-ne el títol, preguntar-se qui té por de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament en representació del partit que presideix, Aliança Catalana, a la vista de les invectives que rep dels partits anomenats tradicionals —els del sistema de tota la vida— i de com les rep.

La imatge que queda gravada a la retina de molts catalans és la de tot un president de la Generalitat com Salvador Illa replicant de manera irada i nerviosa, per moments crispada i tot, les intervencions de la diputada al Parlament. Sort que Aliança Catalana només té dos diputats, que si arriba a ser un grup parlamentari numèricament potent potser el líder del PSC, que ja ha estat a punt de perdre els nervis en més d’una ocasió, els hauria perdut del tot. O la imatge de tot un president del Parlament com Josep Rull interrompent-la cada dos per tres mentre parla al faristol o de l’escó estant i guardant silenci davant les intervencions de Vox. Amb independència que s’hi estigui d’acord o no, Sílvia Orriols no s’està de dir les coses tal com ragen, no es refrena en absolut i les etziba com els ases els pets, que és el que les senyories acostumades a les mitges veritats, i un decòrum mal entès que no practica ni el parlament del país del parlamentarisme per excel·lència —la Cambra dels Comuns del Regne Unit—, no estan gens avesades a veure.

La presidenta d’Aliança Catalana acostuma a ser titllada per l’establishment processista —de què formen part invariablement tots: JxCat, ERC, CUP, PSC i Comuns— de política d’extrema dreta, feixista i populista i és fins i tot insultada amb altres qualificatius, com els de racista i xenòfoba o el de

La taca d’oli

 

 

OPINIÓ

 

 

"Illa no és només un espanyol nascut a Catalunya que odia el seu país i la llengua que parla; és un representant de l’espanyolisme més agressiu"

 

 

Ramon Cotarelo 
21/11/2024 20:04

 

Dins la seva silenciosa, però pertinaç, lluita contra la catalanitat, Illa ha inaugurat la fira de l’oli de Jaén a Catalunya i tot l’independentisme ha omplert de jeremiades les xarxes. Les mateixes xarxes que els seus amics i clients dels mitjans de comunicació tradicionals volen tancar per raons indecentment corporatives; és a dir, perquè els estan deixant sense feina.

El president tenia amagada la seva indestructible espanyolitat, amb la mateixa cura que l’emperador Julià el seu paganisme. Un cop proclamat president, lliure de compromisos, pot manifestar el seu tarannà: exerceix de cortesà assidu als actes del rei; frisa per fer les Espanyes explicant que Catalunya és una d’elles; una més. L’acció del seu govern relega a segon pla tot el que és català, des de la llengua que empra en les seves relacions amb els administrats, fins al simbolisme dels adorns de carrer.

Tot i això, cap d’aquests desaires ha suscitat tanta indignació com la promoció d’oli de la competència. Les ofenses a la simbologia catalana es podien passar per alt. No, en canvi, l’atac al compte de resultats. Tanmateix, estava clar des de l’inici, que l’anticatalanisme d’Illa no seria merament simbòlic, sinó que

Tornen els militars

 

 

EDITORIAL

 

 

 

 

 

José Antich
Barcelona. Dimecres, 20 de novembre de 2024. 21:20
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

És molt probable que els militars deixessin d'aparèixer a les primeres planes dels mitjans de comunicació quan, en un acte audaç i sens dubte valent, l'aleshores president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va designar Carme Chacón ministra de Defensa el 2008. Va ser un moviment sense precedents fins aquell moment a la història d'Espanya: una dona jove i embarassada del seu primer fill assumia, a 36 anys, el Ministeri de Defensa. Tot i que han passat molts anys, alguns comentaris a les casernes d'aquells dies encara són irreproduïbles i els inicis de Chacón no van ser certament fàcils, ja que per a molts militars era la confirmació inequívoca que el seu protagonisme seria a partir de llavors molt diferent. Aquell "¡Capitán, mande firmes!" en la presa de possessió, després de passar revista a les tropes, embarassada de set mesos, va simbolitzar un abans i un després, i dels militars només se'n va parlar a fogonades quan sortia alguna notícia de malestar a l'exèrcit, sempre a través de membres retirats.

Hi va haver un petit revival arran de l'esclat de la pandèmia de covid-19 el març del 2020. Pedro Sánchez va declarar aleshores l'estat d'alarma i el confinament domiciliari obligatori a tota la població espanyola i els militars van ser part de l'equip de comunicació de la crisi inicialment. Més o menys, durant un mes, representants de les Forces Armades, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van formar part de l'equip de crisi que compareixia a televisió, fins que els uniformats van desaparèixer. El fet que el

El viatge de Gonzalo Boye al cor de les tenebres

 

Opinió · Diari de la guerra judicial

 

La imatge de l'advocat de Puigdemont enmig d'una mar d'acusats en aquest macrojudici era colpidora, però no l'ha defugida, per fer visible la persecució contra ell

 

 

 

 

Josep Casulleras Nualart

18.11.2024 - 19:28

Actualització: 18.11.2024 - 21:24

 

 La imatge era colpidora: la testa inconfusible de Gonzalo Boye sobreeixint enmig d’una mar policromada de desenes d’acusats asseguts en una de les grans sales de vistes que té l’Audiència espanyola en l’edifici llòbrec de San Fernando de Henares, a prop de Madrid. És una imatge que Boye no ha volgut defugir, perquè, com a advocat, hauria pogut demanar de seure al costat del seu lletrat, Eduardo García Peña. Però, ja que el volien al banc dels acusats, hi ha volgut ser, vestit amb pantalons, americana i corbata blava, no pas amb la toga que sí que duien la desena d’advocats catalans que l’han acompanyat en aquest tràngol. Perquè, a desgrat de la tranquil·litat i la confiança que ha exhibit en tot moment, abans de començar el judici, durant el recés i també a l’acabament de la sessió, l’acusació és molt seriosa i ha arribat viva fins avui, malgrat la fragilitat de les proves. La fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat.

El mig centenar d’acusats que hi ha en aquesta causa, batejada “operació Mito”, tenen peticions de pena molt altes per delictes contra la salut pública (tràfic de cocaïna, fins a quatre mil quilos intervinguts), d’emblanquiment de capitals i falsedat documental, per exemple. A Boye l’acusen d’haver ajudat a ocultar l’origen il·lícit de prop de nou-cents mil euros que van intervenir a l’aeroport de Madrid a cinc dels acusats el febrer del 2017, quan anaven a Colòmbia; i concretament d’haver falsificat contractes de compra-venda de lletres de canvi. Boye ho nega, afirma que els diners no provenien del narcotràfic, sinó d’una de les persones a qui els hi van intervenir i que li va demanar ajuda per a recuperar-los perquè els volia invertir en els seus negocis. Hi ha proves de l’acusació que trontollen, i n’hi ha que pràcticament són invalidades amb documentació de darrera hora que ha aconseguit d’aportar la defensa de Boye.

 

 

Un judici gros, per narcotràfic i amb molta gent acusada. Ingredients típics per a enviar-los tots a la seu fosca de

Illa s’unta les mans

 

 

EL VORAVIU - OPINIÓ

 

Amb setze quilòmetres més s’arribava a l’IES Palau, a Sant Andreu de la Barca

 

 

 

 

Joan Vall Clara / joanvallclara@elpunt.info

19 novembre 2024 2.00 h 

 

 

 

Encara que sembli una minúcia per alguns i encara que tots els devots del girar full provin de fer-ho passar per una minúcia, el president Illa ha sortit ben untat d’aquest diumenge a Sabadell. No és un simple problema d’agenda fruit d’un mal càlcul de la gent de comunicació. Ni és una passada de frenada d’aquelles que es compensen en les properes voltes. 

Voler-ho presentar com una demostració de l’hospitalitat que ens caracteritza com a poble és de les millors coses que s’han dit. Quan es vol agradar tant i es vol agradar a tants, ja passa, això. Rellisques. Rellisques i t’untes i és complicat vendre que qui no en remena no en trenca. 

Tal com estan l’oli, l’olivar i els olivaires, que el president se’n vagi a la presentació de l’oli de Jaén el mateix dia que hi ha

Nosaltres hi posem els morts i Sánchez se n’aprofita per fer aprovar el pressupost i sobreviure ell

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Tot just ha passat una setmana de la tragèdia, encara no ha acabat el recompte dels morts, encara s'han de trobar els desapareguts, encara van apareixent cadàvers i ell es dedica a mercadejar per aconseguir vots, d'una manera tan immoral com indecent

 

 

Pedro Sánchez, ahir arribant a la conferència de premsa on va reclamar que li aprovassen el pressupost (fotografia: Mariscal).

 

 

 Vicent Partal

05.11.2024 - 21:40

 

 

 Els polítics espanyols no se saben comportar decentment. És així. No tenen límits en la seua immoralitat. Tan sols pensen en ells mateixos i en els seus jocs polítics. Els uns i els altres. És així.

Parle avui de Pedro Sánchez, el president actual del govern espanyol i dirigent dels socialistes.

De la gent del PP ja n’hem parlat abundantment aquests darrers dies, però és que ahir va ser el líder del PSOE i president del govern espanyol el qui va traspassar una altra línia roja, quan demanà a tots els grups parlamentaris, a Madrid, que li aprovassen el pressupost per a l’any vinent, emparant-se en les conseqüències de la gota freda.

Tot just ha passat una setmana de la tragèdia, encara no s’ha acabat el recompte dels morts, encara han de trobar els desapareguts, encara

Orriols, a l’avantguarda

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Diana Coromines

28-10-2024

 

 

 

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament?

Els morts de Mazón

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

• El president Mazón no ha estat a l'altura que la situació requeria i ha de pagar, i no tan sols políticament, per les greus conseqüències de les seues actuacions, de la seua negligència

• Minut a minut: La xifra de morts durant el temporal augmenta a 92

  

  el culpable principal  Carlos Mazón
  

  
   

   Vicent Partal

  30.10.2024 - 21:40 - Actualització: 31.10.2024 - 09:51

   

  Al meu país la pluja no sap ploure. Ho cantava –i com en tantes altres coses tenia raó– Raimon. I és veritat: tenim un país on la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe.

  I “catàstrofe” és la paraula més adequada per a definir tot això que hem viscut des de dimarts a la vesprada, aquesta fúria hídrica que ha arrasat la Ribera, la Plana d’Utiel i l’Horta, on ha deixat un panorama de devastació del qual ens costarà molt de recuperar-nos.

  Però tots els diners que puga costar la tragèdia no són res ni tenen importància al costat de l’esgarrifosa xifra de morts. En el moment de redactar aquest article editorial ja parlem de noranta-dues persones mortes, cosa que segurament vol dir que quan escampe l’aigua i es puga fer el recompte final haurem sobrepassat el centenar.

  Un centenar de veïns nostres que, simplement, no haurien d’haver mort.