Per debilitar l’independentisme, Espanya ja té ERC

 

 

OPINIÓ

 

 

"Interessa que ERC pugui fer-se passar per allò que no és tot desenvolupant la missió encomanada: desmobilitzar el país, fer creure que la independència ara no toca"

 

 

 

 

 

 Víctor Alexandre
25/11/2025 19:58 

 

 

 

 

Ara fa uns dies, El Món recollia unes polèmiques declaracions d’Oriol Junqueras sobre Aliança Catalana, en el decurs d’una entrevista al programa ‘Salvados’ de La Sexta. Eren unes declaracions que reiteraven el que ja havia dit una estona abans i que, com ell pretenia, han tingut molt de ressò. Deia això: “Aliança Catalana no té res d’independentista. Si l’Estat espanyol i els seus serveis secrets haguessin de dissenyar algun dia una eina per debilitar l’independentisme, s’assemblaria molt a Aliança Catalana”.

Junqueras i ERC van molt mancats de projecció i aquestes declaracions han estat un espot publicitari. Però no és pas només per això que les han fetes. Les han fetes per la necessitat urgent de fer oblidar coses molt més greus que la societat ha vist, com ara una corrupció interna i l’intent de fer passar tres farses per victòries èpiques. Comencem per les farses:

Editorial Vicent Partal : La llista cívica molesta el govern, la DUI també

 

 

Opinió - Editorial 

La llista cívica és una aspiració legítima d'una part de la societat, d'una part de l'independentisme, que no pot ser despatxada així com així amb ironies sobrades, ni que siga perquè és un projecte de molt difícil concreció

 

 

 

 

El govern de la Generalitat va eixir com un sol home ahir contra el discurs de Dolors Feliu a la Diada, molt especialment per haver parlat de la DUI i per haver tornat a amenaçar amb la presentació de la llista cívica a les eleccions al parlament. Tant el president Aragonès com la portaveu del govern van atacar les propostes expressades al final de la manifestació de dilluns en aquests dos aspectes.

En primer lloc, he de dir que a mi em sembla interessant que tornem a parlar de la declaració unilateral d’independència. Semblava que havia desaparegut del mapa, però retorna. I només això ja ho veig com un senyal positiu. Encaixa en la sensació que molts vam tenir que la manifestació d’enguany tornava a ser com les d’abans del 2017, quan no anàvem a remolc dels esdeveniments sinó davant.

Ara, criticar la DUI, com va fer ahir el president Aragonès, afirmant que si no ens la reconeixen internacionalment és un fracàs i no serveix de res, per una banda és una trampa conceptual i per una altra sona a justificació de la paràlisi pròpia.

Una DUI val, encara que no et reconega ningú, si controles el territori i imposes un estat, una república de fet. És evident, com va passar amb la declaració del 2017, que si tu no demanes el suport internacional i no actives el control del territori –sobretot això segon– una DUI no es fa efectiva. Però, així i tot, dir que no serveix de res és com si diguéssem que el Primer d’Octubre no va servir de res, perquè no va acabar creant-se l’entitat per la qual va votar la població. Cosa que ara mateix em sembla que Esquerra encara no s’atreviria a dir.

Quant a la llista cívica, hi havia un to condescendent, com de dir “feu-la, si us hi atreviu”, que em va semblar molt impropi.

La llista cívica és una aspiració legítima d’una part de la societat, d’una part de l’independentisme, que no pot ser despatxada així com així amb ironies sobrades. Personalment, ja ho he dit en més ocasions, la veig de molt difícil concreció, però això no vol dir que no tinga sentit, que en té. Ni que siga per a fer pressió i fer por als partits.

Cal recordar que avui tant Junts com, sobretot i d’una manera molt especial, Esquerra i també la CUP tenen més ex-votants que no votants. Més gent que els ha deixat de votar que no pas gent que els haja continuat votant. Hom pot provar de fer l’orb interessadament, però és evident que bona part de l’independentisme no se sent ni còmoda ni representada en l’oferta política actual. Són vots que els replegaria la llista cívica? Ja ho veuríem. Jo, hi insistesc, no ho veig tan clar, que tota la gentada que va inundar Barcelona seguint l’ANC seguís l’ANC en una aventura electoral. Però l’ANC té dret d’intentar-ho i té el dret, fins i tot, de fer servir la llista cívica per posar la por al cos, en aquest cas concret, a Esquerra.

I, en relació amb això, va ser especialment sorprenent observar com la portaveu del govern qualificava de canvi de rumb la proposta de l’ANC i alhora indicava que la seua naturalesa ha estat sempre la de ser un contrapoder. I quin contrapoder pot haver-hi més evident que disputar electoralment el terreny d’uns partits que ja han deixat clar que no estan en condicions de fer la independència ni serveixen per a fer-la?

Aquests dies he repetit que es nota una certa perplexitat i confusió en la gent. La notem tots, la note jo. Perquè les maniobres d’aquests darrers dies ens posen al davant coses que eren impensables –el cas de l’oficialitat del català a Europa, per a posar el millor exemple de tots fins ara. I és normal, per això, perquè els ciutadans són persones racionals, que gent convençuda ideològicament que no es pot negociar res amb Espanya es mostre alhora expectant i prudent en veure que, per primera vegada, sembla que negociar sí que és possible i que pot servir d’alguna cosa. El dia 19 sabrem definitivament què passa, però si el català passa a ser llengua oficial de la Unió Europea –cosa que fins fa quatre dies tothom deia que era impossible– serà molt difícil d’escamotejar el debat en el sentit que el president Puigdemont té ara molt poder a les mans i, sobretot, que a diferència del que passava fins ara, el sap fer servir. I això serà molt important perquè en el debat sobre la llista cívica allò que passe en l’espai d’ERC –si no canvien radicalment en poc temps– sembla que ja no és significatiu, però sí que ho és allò que passe en l’espai de Junts i la CUP.

Potser si ells, vull dir el govern, tenen la consciència que això és així, aquesta seria la raó que explicaria que les crítiques a l’ANC arriben solament del partit que ara mateix està sol –solet– al govern de la Generalitat.

 

La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

 ----

 

 

ENLLAÇ ARTICLE  : 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-llista-civica-molesta-al-govern-la-dui-tambe/ 

Editorial Vicent Partal : Degradar el Primer d’Octubre a un afer intern espanyol

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els dirigents polítics del procés, demanant l’absolució, sacrifiquen la via europea i redueixen el Primer d’Octubre a un afer intern espanyol 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

11.01.2023 - 21:40

 

 

Ahir es va filtrar que els presos d’Esquerra Republicana faran arribar al Tribunal Suprem la necessitat d’una nova sentència absolutòria en el judici al Suprem, una volta entre en vigor avui la reforma del codi penal. Jordi Cuixart i, amb matisos entre ells, els presos polítics de Junts, d’entrada han optat per desmarcar-se d’aquesta maniobra. Però ja hem vist algunes altres vegades com acaben anant-hi a remolc.

 

No entraré en els detalls jurídics. Sobre això, hi ha veus molt més autoritzades que la meua, com ara la de Sebastià Frau, a qui Andreu Barnils ha fet aquesta entrevista que publiquem avui.

 

Sebastià Frau: “L’error dels líders independentistes és participar en la farsa”

 

Tanmateix, del punt de vista polític i nacional sí que crec que puc dir i he de dir que aquesta nova jugada té conseqüències

L’independentisme necessita tocar encara més fons.

 

 

OPINIÓ

 

 

La presidència espanyola de la UE del segons semestre de 2023 és una gran oportunitat per tornar a posar el conflicte al cor d’Europa i al món

 

 

Joan Puig 11/12/2022

 

 

 

 

Malgrat que ja fa més de cinc anys que vàrem estar a les portes de la més gran de les victòries en una revolució democràtica a Europa, la voluntat democràtica per assolir una Catalunya independent segueix més viva que mai. El que hi ha, però, és un greu problema de mobilització, que són molts els que et responen que, el dia que això vagi de veritat, ens hi trobarem. I aquesta és la clau: tornar-hi no només de veritat sinó de manera creïble perquè tothom s’hi torni a apuntar.

 

Vam tocar la victòria, Espanya s’ho veia perdut, tal com ho confessen els que van imposar el 155, i pensaven que ho tenien molt fotut. En absolut no s’esperaven l’estora vermella que els va rebre i van quedar gratament sorpresos de les facilitats que van tenir per controlar la Generalitat. Mai no s’ho haurien pensat.

 

La deducció immediata és que l’independentisme encara no ha tocat fons i continuem pel mateix camí de fer pactes impropis de la revolta democràtica de l’octubre de 2017. Cada pacte nou la desvirtua, que a la història mai ningú no ha demanat pactar res amb l’estat repressor, i més en el nostre cas que el regne d’Espanya mai no vol negociar. Vista la resposta

L’estratègia útil

 

 

OPINIÓ

 

 

"El MHP Puigdemont (...) critica obertament el govern d'ERC (abans també JxC) i, per extensió, el partit i, per elevació, el seu líder"

 

 

 

Ramon Cotarelo
29/11/2022 20:18 

 

 

 

 

En dues aparicions públiques, els dos principals referents de l’independentisme de partit han palesat el desori de les respectives congregacions. També d’això que s’anomena “l’independentisme”, cada cop més semblant a una idea platònica que camina cap a l’avenc al crit d’unitat.

 

El MHP Puigdemont, en al·locució a l’Assemblea de representants del Consell de la República, sembla haver perdut la cautela que fa un quinquenni que observa i ara critica obertament el govern d’ERC (abans també JxC) i, per extensió, el partit i, per elevació, el seu líder. El govern, diu el president, no fa res per la independència; si de cas, la frena i, en part, en treballa en contra. A més a més, en ser un govern monocolor amb un soci al gobierno de Madrid, no té cap capacitat de confrontació amb l’estat, com sí que en té el Consell de la República, organisme en el qual ERC, com tal, no participa.

 

Tanmateix, el president Puigdemont continua reclamant una estratègia compartida, la unitat de tots els actors de l’independentisme. És un tribut al vell fetitxisme unitari amb el

Ens calen uns altres líders independentistes

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

  Marçal Sintes
Barcelona. Divendres, 18 de novembre de 2022. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

Soc, em compto, entre els ingenus que van creure que els diferents actors de l’independentisme podrien, atesa la transcendència del que tots ens hi juguem, fer un reset, tornar a començar, i escombrar el rancor i els comptes pendents del passat. Tan gran és la meva ingenuïtat que ho vaig tornar a pensar quan va començar l’actual legislatura. No cal dir que em vaig equivocar de mig a mig. La fractura no s’ha reparat, tot al contrari, de manera que la dinàmica de la confrontació ha anat cada vegada a més. En aquesta espiral suïcida hi perd —no cal dir-ho— l’independentisme en el seu conjunt i només hi guanyen els seus adversaris, començant, si parlem de Catalunya, pel PSC.

 

La última mostra d’aquesta dinàmica malaltissa s’ha donat amb l’anunci, la setmana passada, de l’eliminació del delicte obsolet de sedició i de la reforma del de desordres públics. S’ha posat sobre la taula, així mateix, la possibilitat de tocar el delicte de malversació, tot revertint els canvis que hi va fer el PP el 2015.

 

Cada actor independentista ha reaccionat no segons els fets ocorreguts, sinó atenent exactament als seus interessos, que passen en gran mesura per satisfer la seva gent, o sigui, per dir exactament allò que la seva parròquia vol sentir. Immediatament, els seus altaveus, especialment a través de

Què és més és indecent que en Rufián?

 

 

OPINIÓ

 

 

 

Pilar Carracelas

08/06/2022 21:37 

 

 

 

 

 

Una de les coses més indecents (com ho han qualificat a Junts per Catalunya) del que ha dit Gabriel Rufián sobre la declaració d’independència de Carles Puigdemont (titllant-lo de “tarat” per fer-ho) no és la frase mateixa, ni que sigui tan cínic d’ignorar que ell va esperonar l’aleshores president a fer-ho piulant “155 monedas de plata” quan es va saber que pretenia convocar eleccions autonòmiques després del referèndum de l’1 d’octubre.

 

Tampoc no és tan indecent que el seu entorn d’Esquerra el solapi amb reaccions passiu-agressives com la del seu excompany al Congrés Joan Tardà, afirmant que les disculpes posteriors de Rufián a l’estil Joan Carles I (me he equivocado, no volverá a ocurrir) l’honoren mentre en el mateix tuit acusa els integrants de Junts per Catalunya de no disculpar-se pels seus “desafortunats excessos”. Per cert, que els “siete locos” dels CDR que segons ell havien de ser jutjats per terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius per tenir a casa material per un correfoc encara esperen les seves disculpes, també. Ni tan sols és tan indecent quan el diputat Ruben Wagensberg acusa el possible candidat a les eleccions municipals a Santa Coloma amb el mateix mot, indecent, per “aquest tracte a un president a l’exili i a qui pateix la repressió”. Al cap i a la fi, després del poli dolent sempre parla el poli bo.

 

Hi ha una forma superior d’indecència que és qui permet aquesta indecència intentant que no se li noti, per aprofitar-se’n. I això ho fan els de Junts. Si als juntergents els semblés realment indecent el que fa Gabriel Rufián, no només ara, sinó fa mesos i mesos en què s’ha dedicat a fer el caldo

[Vídeo] Rufián torna a fer-la bona insinuant que Puigdemont va ser un “tarat” per declarar la independència

 

 

El diputat d’ERC s’ha disculpat poc després a Twitter on aclareix que es referia que “diu des de fa 5 anys que la indepèndencia de Catalunya es va proclamar per un tuit”

 

 

Àlex Huguet 08/06/2022

 

 

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, en una atenció als mitjans a l'entrada a la comissió de secrets oficials Data de publicació: dijous 05 de maig del 2022, 09:39 Localització: Madrid Autor: Roger Pi de Cabanyes

 

El diputat d’ERC al Congreso, Gabriel Rufián, és com una bomba de rellotgeria, i en qualsevol moment pot fer esclatar pels aires qualsevol intent de reprendre bones relacions entre els principals partits independentistes.

 

En una entrevista al Planta Baixa de TV3, Rufián responia una pregunta assegurant que “dir que no l’has cagat algun cop a la xarxa és mentir”, a priori una bona resposta si no fos per la complementació que n’ha fet. “Dir que per un tuit meu es va proclamar la independència és de tarat. En tot cas, tarat és qui la va proclamar, no qui fa un tuit”, ha etzibat, i a partir d’aquí s’han encès totes les alarmes. Bona part de l’independentisme ha saltat a les xarxes contra Rufián per insinuar que Puigdemont era un tarat per haver proclamat la independència, fins i tot molta gent del seu mateix partit, com el president de la Generalitat, Pere Aragonès.

 

Només una mica més tard, Rufián ha volgut aclarir les seves polèmiques declaracions a través d’una piulada on diu que

L'independentista emprenyat i la nova desafecció

 

 

OPINIÓ

 

 

David González
Barcelona. Dilluns, 30 de maig de 2022. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

En el món d’Esquerra Republicana, entre electors o exelectors, però també en gent propera a l’aparell del partit, amb presència a les xarxes socials, comencen a sortir les primeres veus que demanen una “reflexió” al partit de Pere Aragonès i Oriol Junqueras. La relació política amb Pedro Sánchez i el seu govern “progressista”, que en principi no existiria sense el vot dels republicans, s’acosta cada dia amb més nitidesa al dibuix d’una colossal estafa, mentre que, com es diu per aquests verals, la sensació general és que se’ns pixen a sobre i diuen que plou. A la fantasmal taula de diàleg, de la qual mai no s'ha tornat a cantar ni gall ni gallina, s’hi ha sumat la justificació de l’espionatge desbocat amb el programari Pegasus, pocs dies després que el presidente vingués a Barcelona a parlar a cau d’orella uns minutets al president espiat —què deu saber Sánchez d’Aragonès?—; l’eventualitat que els indults dels ex-presos de l’1-O siguin revisats arran d’un canvi sobtat de doctrina del Tribunal Suprem —tot un precedent, si més no, perquè un eventual govern PP-Vox a Madrid els retorni a la presó— i, per acabar-ho d’adobar, el fiasco de la llei de l’audiovisual que, de protegir les llengües cooficials a les grans plataformes tipus Netflix, ha passat a reforçar les subvencions a les productores amb vincles amb les grans companyies televisives —en una evidència més que la política deixa de ser política quan prioritza la defensa d'interessos que no són els del comú dels governats—. No és que Esquerra hagi de reflexionar, que també: és que, després d'aquesta setmana horribilis, el partit d’Aragonès i Junqueras hauria d’haver suspès ipso facto i sine die tota col·laboració amb el govern del PSOE a Madrid, i reduir al mínim imprescindible l’existent entre els governs de Catalunya i Espanya. Els allargs de Sánchez a la reunió que reiteradament li ha demanat Aragonès eleven el menyspreu del cap de l’executiu espanyol als seus socis parlamentaris i a la màxima autoritat catalana i de l’Estat a Catalunya —que això és el president de la Generalitat— a la categoria de vergonya d'Estat. 

 

Esquerra, és obvi, té responsabilitats directes en aquesta situació, però les conseqüències les està rebent tothom i és el

El 52% no era per a això. Per Sílvia Barroso

 

 

OPINIÓ SINGULAR

 

"El balanç d'aquest primer any del Govern del 52%, sempre defensat per aquest diari com a concepte, indica que a la pràctica l'únic que fa l'executiu és autoprotegir-se"  

 

 

 

Sílvia Barroso
22/05/2022 22:45 

 

 

Durant les llagues i agòniques negociacions per formar Govern després del 14F, la posició editorial d’El Món va ser, en tot moment, que s’havien de fer els esforços que calgués per arribar a un acord per tenir al Palau de la Generalitat un executiu que respongués a l’encàrrec que el 52% dels votants havien fet a la classe política. Concretament, a les formacions independentistes. La investidura i la tria dels consellers havia de ser cosa dels tres partits sobiranistes, en els termes i graus de participació que fossin possibles. Era igual que tinguessin tensions entre ells o que no s’entenguessin personalment: no havien de ser amics, havien de complir un mandat.

 

Va ser la posició d’El Món i la meva personal, que vaig defensar a capa i espasa en tots els fòrums que vaig poder, incloses tertúlies radiofòniques i televisives on la majoria dels participants subratllaven contínuament que era inviable una repetició de l’executiu ERC-Junts, vist el caos i la poca

Més del 50% desconfia de Pere Aragonès i només els independentistes aproven el Govern

 

 

ENQUESTA EL NACIONAL

 

 

El president punxa un any després de la investidura, segons l'enquesta de Feedback per a El Nacional 

 

 

David González
Foto: Montse Giralt
Barcelona. Dilluns, 23 de maig de 2022. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

El president de la Generalitat, el republicà Pere Aragonès, i el seu govern, format per ERC i Junts per Catalunya, no desperten la confiança dels catalans quan es compleix un any de la investidura i la presa de possessió dels consellers. Així ho posa de manifest el sondeig elaborat per Feedback per a El Nacional en els apartats sobre el grau de confiança que mereix la figura d'Aragonès i en el de la valoració de la tasca realitzada fins ara per l'executiu que presideix, al qual només aproven els votants de les formacions independentistes. Aquestes qüestions formen part de l'enquesta sobre la situació política catalana, que preveu que el PSC s'imposaria a les urnes si les eleccions al Parlament se celebressin ara. Tampoc la valoració individual de la tasca feta pels consellers és gaire millor, segons el mateix estudi demoscòpic. 

 

Aragonès, que després de tres mesos de negociacions va ser investit amb una folgada majoria parlamentària formada per ERC, Junts -els dos partits socis del Govern- i la CUP, recull "poca" o "gens" de confiança entre un 50,7% dels enquestats. Un 30,7% manifesten "regular" confiança en el

Quant valen els nostres drets per als partits independentistes?

 

 

OPINIÓ

 

 

"No fan boicot a qualsevol intent de pacificació del conflicte com els Jocs Olímpics. Sembla que els nostres drets, els de tots els ciutadans representats pels polítics espiats, no valen ni això"

 

 

Pilar Carracelas
27/04/2022 21:50 

 

 

 

 

 

 

 

Que per a l’Estat espanyol els drets dels catalans estan supeditats a la unitat d’Espanya és una evidència. No cal que vingui ara la ministra de Defensa, Margarita Robles, a recordar-nos-ho. Porten fent-ho fa més de tres segles. Si avui dia no bombardegen Barcelona com recomanava Baldomero Espartero al segle XIX fer cada 50 anys és perquè no poden. Però per sobre dels nostres drets passen tots els estaments de l’Estat, siguin del color que siguin.

 

Si no, que l’hi diguin a Baltasar Garzón, que va ordenar una operació contra centenars d’activistes catalans la primavera del 1992 en què es va empresonar més de 45 independentistes perquè no resultessin un problema per al desenvolupament dels Jocs Olímpics. No sé com algun polític independentista encara pot tenir cara d’estar a favor d’uns Jocs Olímpics espanyols, però aquest és un altre tema que ja vaig tractar en aquest article.

 

Per això resulten lamentables aquestes reaccions fake outrage que veiem en els dirigents independentistes quan senten la ministra Robles dir que

Editorial Vicent Partal : Rendir-se és l’única política d’aquest govern: que pleguen ara mateix

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

La lamentable proposta de reforma de la llei de política lingüística és una rendició en tota regla, que encara tenen la barra de voler presentar com una defensa del català  

Per: Vicent Partal

24.03.2022  21:50

 

Crec que aquesta vegada la cosa és tan clara que no cal donar explicacions ni raonaments, de manera que faré l’editorial més curt que he escrit mai.

Ho venguen com ho venguen, els polítics i els propagandistes que en depenen i que ahir es van lluir tant, això és tan simple com llegir què deia la llei de política lingüística fins ara i què dirà d’ara endavant, si es compleix la lamentable reforma que el PSC, ERC, Junts i els comuns van anunciar ahir.

Deia: “El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.”

I ara dirà: “El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3“.

Rendir-se, rendir-se en tot. Aquesta és l’única política que té aquest govern. Que pleguen. Que se’n vagen ara mateix.

 

PS. Per si algú necessita més informació:

• ERC, Junts, PSC i comuns pacten de reconèixer per llei el castellà com a llengua d’ús a l’escola
• La CUP fa una proposta perquè Cambray blindi la immersió ara

• “Pensàvem que acatarien el 25% per la porta del darrere i ho han fet per la del davant”: indignació pel pacte sobre la immersió

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/rendir-se-es-la-unica-politica-daquest-govern-que-pleguen-ja/ 

 

 

 

L’ANC acusa el Govern d’aplicar “les sentències dels tribunals espanyols”

 

 

L'entitat critica el pacte entre ERC, Junts, el PSC i els comuns per introduir canvis a la llei de política lingüística

 

 

La presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie | ACN

 

Redacció
25/03/2022 11:57 

 

 

L’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) ha criticat durament l’acord d’ERC, Junts, el PSC i els comuns per reformar la Llei de Política Lingüística i els ha acusat d’aplicar “les sentències dels tribunals espanyols” amb una modificació legal que, en el seu parer, “introdueix el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya”. En un comunicat, l’ANC insisteix que “només la independència garanteix disposar del sistema educatiu que decidim els catalans”.

 

“L’única resposta possible a curt termini és la confrontació amb l’estat per defensar a tots els nivells l’escola en català”, denuncien. L’ANC s’oposa a què la Generalitat “delegui” en els centres la responsabilitat d’aplicar la immersió lingüística i ha reclamat a Educació que lideri la “defensa de la llengua catalana” recollida en la legislació vigent “i no modificar-la per introduir la vehicularitat del castellà imposada per sentències, convertint en llei catalana el que ara és imposició espanyola”.

 

Suport en català

Marta Rovira i les esquerdes de l’exili

 

 

PAÍS - PRINCIPAT

 

No posant distància amb Rufián, Rovira l’acaba posant amb els seus companys d’exili en un moment decisiu a la justícia europea  

 

Marta Rovira, acte dels quatre anys d'exili. Fotografia: ACN.

Per: Josep Casulleras Nualart

23.03.2022  01:50

 

 

“Recordo travessar la frontera entre França i Suïssa a quarts de vuit del matí del 23 de març. Tenia necessitat de connectar amb allò que passava a Madrid. En vaig estar tot el matí pendent, i amb l’ai al cor tot esperant què s’esdevindria. I quan vaig veure que els tancaven a la presó, vaig sentir impotència, frustració, ràbia, ira…” Marta Rovira recordava així el moment en què, avui fa quatre anys, va arribar a Suïssa, exiliada, per evitar de ser empresonada ella també. Ho deia ahir al vespre en una connexió telemàtica de Ginebra estant amb la seu d’Esquerra, on es va fer un acte sobri, amb la plana major del partit, per recordar aquest aniversari. Hi havia quatre protagonistes més: Dolors Bassa, Carme Forcadell i Raül Romeva, que van conversar amb Rovira, a més d’Oriol Junqueras, que va cloure l’acte. Tots cinc ja es van retrobar el juny de l’any passat a Ginebra, després dels indults als presos polítics.

 

I, com en aquella fotografia, on només hi havia els presos d’ERC amb Rovira, o la d’uns quants dies després, dels presos de Junts i prou, amb Puigdemont, a Waterloo, l’acte d’ahir a la seu d’ERC evidenciava la desunió del moviment, el predomini del partit per damunt de la visió compartida, de lluita col·lectiva. Era un acte de partit, sí. Però impressionava escoltar el relat que feia Rovira de la seva sortida a l’exili i que no hi hagués representants de Junts, si més no Jordi Turull i Josep Rull. Perquè en el record d’aquelles hores prèvies a la sortida amb cotxe cap a Suïssa, del neguit durant el ple d’investidura de Turull, del patiment per què els

Ho tenim a tocar

 

 

OPINIÓ

 

 

"Aquesta vegada, l'independentisme no ha estat derrotat pels espanyols, sinó pels partits dits independentistes"

 

 

 

 

Ramón Cotarelo
15/03/2022 20:14 

 

 

Aquesta vegada, l’independentisme no ha estat derrotat pels espanyols, sinó pels partits dits independentistes. Una victòria vicària de la partitocràcia catalana. Tanmateix, la gent encara és independentista i, aleshores, decebuda i frustrada amb els partits, més que mai. L’independentisme va esclatar contra tot pronòstic oficial l’1-0, un llamp, un foc d’esperança que ha encisat una generació i que tots els bombers dels partits no han aconseguit ofegar.

 

Una conferència nacional de quadres del partit amb majories búlgares del 97% palesa un model arrelat a la idea de partit de l’avi Lenin: una eina per assolir el poder. No li cal ser nombrós i molt menys “de masses” perquè perd en operativitat i eficàcia. Com que vivim a una democràcia “defectuosa”, el model concret és el PRI, un Estat dins de l’Estat que va controlar la societat mexicana la major part del segle XX.

 

Els discrepants de la unanimitat búlgara denuncien que el 97% dels 688 assistents a la Conferència, amb prou feines arriben al 6% o 7% de la militància i que cal

El procés anava despullat

 

 

OPINIÓ

 

 

"El proper procés, si hi arribem, serà d’aquí a vint anys. El del 2017 acaba de quedar enterrat en una de les primeres setmanes de la llarga guerra d’Ucraïna"

 

 

Joan Rovira
13/03/2022 20:54 

 

 

 

 

 

 

 

Com aquell rei que anava en pilotes pel carrer i ningú no li gosava dir. Així ha acabat el procés en una setmana. Mentre tenim tota l’atenció centrada en la brutal guerra de Rússia contra Ucraïna, amb importants dosis d’hipocresia i egoisme, es dibuixa un temps fantàstic per rentar roba bruta sense fer massa soroll. Igual que l’Estat espanyol ha aprofitat per tancar oficialment el regnat de Juan Carlos I (les fiscalies, quan afinen, afinen, encara que sigui grollerament), aquí hem aprofitat per passar comptes amb el passat, fer veure que no ha passat res i anar tirant, que prou complicades estan les coses a les benzineres, als comptadors elèctrics o del gas o als prestatges del súper.

 

Puigdemont es va quedar ben descansat amb la seva surrealista explicació sobre per què no va culminar la independència: nois, la cosa no estava prou treballada, més aviat estava en pilotes, però ara hem de sembrar més, i a mesura que

Líders i comparses

 

 

OPINIÓ

 

 

 

"La guerra a Europa ha estat l’excusa perfecta per tancar la idea de la independència en un calaix i llençar la clau al mar autonòmic.

 

 

 

Santiago Espot
14/03/2022 20:36 

 

 

 

 

 

 

 

Liderar és marcar el camí i ser el primer a endegar-lo.  En els moments difícils és quan un representant polític assoleix la categoria de líder tot mantenint-se  fidel als seus principis i sense deixar-se condicionar pels interessos de l’enemic. Ha de demostrar caràcter. Si el seu capteniment és erràtic i dubitatiu no som davant d’un líder, som davant un simple comparsa polític que no deixarà mai cap empremta en la història. Mirem algun exemple al respecte.

 

Fa pocs dies la presidenta d’Escòcia, Nicole Sturgeon, anunciava que tirarà endavant el referèndum d’independència d’Escòcia passi el que passi a Ucraïna. En una entrevista a l’emissora LBC manifestava, poc més o menys, que en el nou

Junqueras, el negacionista inevitable

 

 

“La corrupció moral particular que hi ha en Junqueras és que cal que l’independentisme perdi si ell se’n vol sortir”  

 

Per: Ot Bou Costa

14.03.2022  19:50

 

Esquerra està tranquil·la. Fa quatre anys que rep totes les bastonades i ara li toca a Junts. Aquesta va ser la seva aposta a mitjà termini. Prometre una etapa nova d’estabilitat i gestió, destruir l’esperança de la gent fent-la bullir amb el foc lent del cinisme, pervertir la frustració que ells mateixos generaven per a convertir-la en apatia, frivolitat i derrotisme, i confiar que tard o d’hora Junts perdria tot el marge que guanyava mentre ells accedien a pagar el preu de ser titllats de traïdors. Amb menys d’un any de presidència d’Esquerra n’hi ha hagut prou perquè Laura Borràs i Carles Puigdemont, les dues figures més vives de Junts, les menys embrutides per l’autonomisme, s’hagin immolat políticament. Borràs, acatant la inhabilitació d’un diputat després d’haver promès ardentment la cosa contrària. Puigdemont, dient cinc anys més tard que no tenia res preparat.

Oriol Junqueras va pensar que el temps li donaria un premi pels gripaus que s’empassava. Aneu dient, que jo guanyaré. Però no va preveure que ell no en sortiria il·lès, ni que els beneficis per al partit serien a canvi de sacrificar-lo, de convertir-lo en un simple engranatge burocràtic. Com s’ha vist aquest cap de setmana, al congrés en què els seus militants han tornat a avalar l’estratègia del diàleg, el tomb discursiu del partit ha estat tan descarat, tan hipòcrita, tan moralment inconsistent, que l’han hagut de defensar amb un orgull acrític, i aquest orgull els ha fet perdre la capacitat de reconèixer la frontera de les coses. Esquerra ja no sap què ha fet per ideologia honesta i què ha fet per càlcul estratègic; ja no sap si s’ha hispanitzat per seduir socialistes o per convicció.

S’ha vist, primer, amb la intervenció de Joan Tardà en què va defensar amb fúria el republicanisme espanyol, brandant-ne una bandera entre crits i aplaudiments. “Com deia el fundador del nostre partit, Francesc Macià, visca les repúbliques ibèriques, visca l’iberisme!” L’arenga de Tardà prové d’una tara clàssica de la nostra esquerra, que encara es creu el relat espanyolíssim que l’alliberament de Catalunya va associat, en l’imaginari popular, a la república espanyola. Aquesta imprecisió conrea l’anàlisi que la militància republicana és prèvia a la catalana, perquè una cosa porta a l’altra, quan en realitat és a l’inrevés: perquè, si es pot ser català dins de la monarquia borbònica, per què no ens hauria de poder assimilar la república espanyola? Esquerra no pot oferir l’imaginari d’una Catalunya no espanyola. Per capitanejar l’autonomisme cal descatalanitzar-se.

La segona anècdota amb què s’ha vist és amb la participació del president Pere Aragonès en la reunió de presidents autonòmics a La Palma. El pretext eren els refugiats ucraïnesos, perquè Esquerra encara confia que la propaganda emocional pot justificar la reculada, però Aragonès ha estat incapaç de controlar el relat sobre per què hi anava. En canvi, la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, va aprofitar per dir, tot assaborint les síl·labes, que les relacions entre Catalunya i Espanya “ja estan normalitzades”, i va agrair l’actitud “participativa i col·laborativa del president”. Aragonès pot aspirar a perdurar en el càrrec si és un bon distribuïdor de subvencions i recursos, però ja no tindrà força per elaborar una narrativa sobre allò que fa o deixa de fer; la del PSOE serà sempre més forta.

Esgrimint realisme, han perdut el principi de realitat. És la mateixa teranyina de cinisme que comença a capturar Puigdemont, però capgirada. Puigdemont va triar defensar sempre la cara de la veritat més compatible amb la posició política del seu partit i d’ell mateix. La veritat assumible se li ha anat fent cada vegada més petita, fins que ha començat a perdre l’equilibri. Junqueras, en canvi, es va posar a dir de cop i volta el contrari del que sempre havia dit. Com que sap història, i molt, va detectar de pressa quina mena de relat voldria imposar l’estat espanyol en la nova Catalunya autonòmica, i va mirar de fer-ne una versió catalanitzada, autòctona, tan aviat com va poder, preveient que això el convertiria en l’amo del tros una volta el relat s’hagués consolidat del tot. Però la mentida no ha crescut prou de pressa, ni prou sòlida, perquè Esquerra s’hi pugui instal·lar definitivament.

La corrupció moral particular que hi ha en Junqueras és que cal que l’independentisme perdi si se’n vol sortir a llarg termini, si vol que la seva estratègia de partit prosperi. Perquè tota la violència soterrada sota la cotilla del nou règim autonomista no se li giri en contra un dia, amb la mateixa força que ha de fer perquè no se’n vagi tot en orris, haurà d’esclafar de debò unes quantes generacions. Al capdavall, que el procés fos essencialment una lluita partidista entre Esquerra i les noves formes de Convergència sí que ens reportarà un benefici. Tal com la rendició de Junqueras ha estat tan grotesca que ha fet evident el preu que cal pagar si volem romandre a Espanya, a mesura que Junts es desintegri, les opcions que aflori una alternativa als grans partits autonomistes tornaran a créixer.

---

Els partidaris de l’estat de les coses

Per a comprovar fins a quin punt se’ls ha esvaït l’habilitat de distingir què correspon a la propaganda espanyola i què correspon a la seva estratègia concreta, va molt bé de llegir un article d’Eduard Voltas a Nació Digital que, just aquest cap de setmana, ha tingut força ressò. Voltas, breument, explica que “autonòmic” i “autonomista” són dos conceptes diferents: el primer designa l’estat de les coses i el segon designa els partidaris d’aquest estat de les coses. A l’independentisme, diu, “no hi ha ningú que mereixi ser titllat d’autonomista, ningú que treballi perquè Catalunya continuï essent una comunitat autònoma del Regne d’Espanya”, sinó “discrepàncies sobre quin és el camí que cal seguir per superar aquest estat de les coses”.

Però és fals. La trampa que hi ha en la base del raonament és la mateixa que farà que, un dia, Junqueras acabi dient que els independentistes no existeixen. Les discrepàncies no són sobre el camí que cal seguir, sinó sobre fins a quin punt el cost de l’autonomia –l’estat de les coses– és més assumible que no pas el de fer la independència –mirar de canviar l’estat de les coses. I sobre si tenim prou legitimitat per a fer la independència –quina anàlisi fem del perquè de l’estat de les coses–, o bé si hem de ser més partidaris de la independència per a tenir el dret d’aconseguir-la. És a dir, com som de partidaris, mal que els pesi, de l’estat de les coses… fins que canviïn.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-junqueras-negacionista-inevitable/ 

[VÍDEO] Rufián compra el relat dels vincles de Puigdemont amb Rússia i obre una crisi amb Junts

 

 

PAÍS - PRINCIPAT

 

 

"Són senyorets que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així es pensaven que eren James Bond", diu Rufián  

 

Per: Redacció 

15.03.2022  13:47

 

 

Unes declaracions del portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha encès un gran malestar a Junts, perquè ha donat per bones les informacions difoses per la premsa espanyola sobre suposats contactes de l’entorn de Puigdemont amb Rússia per aconseguir el suport del Kremlin a la independència de Catalunya. En plena guerra d’Ucraïna, torna a haver-hi filtracions del sumari de l’operació Volhov en aquest sentit, i el periodista d’extrema dreta Javier Negre ha aprofitat per a demanar-li l’opinió a Rufián en una conferència de premsa al congrés.

 

Si ve en anteriors ocasions Rufián s’havia negat a respondre preguntes de mitjans ultres, aquesta vegada ha recollit el guant de Negre i ha dit: “Ja sabeu que jo intento no parlar mai de Junts o d’aquest espai de l’antiga Convergència però això que cau ho faré. Crec que són senyorets que es passejaven per Europa tot reunint-se amb la gent equivocada perquè així durant una estona es pensaven que eren