La guerra del Sistema contra Orriols: la maquinària de la mentida

 

 

CRIT

 

 

 

 

 15 de setembre de 2026

Per Josep Bellpuig

 

Hi ha una forma especialment perversa de combatre un adversari polític: no demostrar que s’equivoca, sinó aconseguir que els ciutadans creguin que ha dit una cosa que mai no ha dit. És una tècnica tan antiga com la propaganda, però avui disposa d’una eina extraordinàriament poderosa: la capacitat dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per convertir en poques hores una acusació partidista en una suposada veritat que acaba circulant com si hagués estat acreditada. Això és exactament el que ha passat amb Ramon Cotarelo després del seu discurs de l’Onze de Setembre al monestir de Ripoll. I el cas és prou greu com perquè s’hagi pogut constatar que, quan determinats interessos polítics se senten amenaçats, sembla que qualsevol arma pot acabar essent considerada legítima, fins i tot la mentida.

Comencem pel principi, perquè en aquesta qüestió els fets són importants. Ramon Cotarelo no va dir que calgués recuperar el servei militar obligatori per lluitar contra l’islam. No va formular aquesta proposta. No va demanar que es recuperés la mili per enviar els joves europeus a combatre musulmans. El que va dir és una altra cosa: que feia tres generacions que Europa vivia en pau i que aquesta situació havia fet que,

“Procés”: tancat per liquidació

 

 

 

OPINIÓ

 

 

"En plena crisi de pànic, uns decideixen tancar-se a casa (CUP), els altres demanen que els votin per la pena de l’exili (Junts) i el més enllà llencen des d’un avió a l’home del temps (Esquerra)"

 

 

 

 

 

Santiago Espot

10/06/2024

Ahir va abaixar la persiana una guingueta que ha tingut als catalans entretinguts i ensarronats durant una colla d’anys: l’anomenat “procés”. El negoci va començar prou bé. Cap al 2012, els seus promotors van descobrir que existia la demanda d’un article que mai no havien tingut en el seu catàleg: la independència. Què fer, doncs?, van pensar.

A correcuita, el van començar a vendre i la facturació no parava de créixer. La qualitat del producte fabricat era inexistent, però als clients poc els importava. El volien comprar fos al preu que fos, sense parar molta atenció en els detalls importants. Era tan gran el desfici dels consumidors que, a l’estiu i la tardor del 2017, als agents comercials de Junts, ERC i la CUP, els hi prenien literalment de les mans. No donaven l’abast i van exhaurir les existències. Tothom tenia l’article a casa

Les coses, però, es van començar a tòrcer quan la clientela va començar a veure que allò que li havien venut no tenia les prestacions promeses. Creixia la sensació d’aixecada de camisa quan

Xoc de ‘jugades mestres’

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si hi ha repetició electoral a Catalunya, Sánchez és capaç d'avançar les espanyoles per fer-les coincidir i desencadenar una campanya 'frankenstein' de resultats imprevisibles"

 

 

 

 

 

Sílvia Barroso
02/06/2024 20:21 

 

 

Entrem en una setmana que serà especialment estranya políticament. Diumenge que ve hi ha unes eleccions extremadament importants però amb les quals costa molt que connectin els ciutadans. A la Unió Europea es decideixen coses transcendentals i la sensació al carrer és que és tan difícil incidir-hi que no val la pena cansar-s’hi. Les relacions internacionals entre estats estan massa dominades per girs segurament tan necessaris com difícils d’entendre. Això, inevitablement, distancia les institucions europees de la gent. De gent que es declara europeista i que no sap què fer-ne d’aquesta autodefinició.

En aquest context, a Catalunya i a Madrid només s’està pendent del 9-J perquè els partits n’esperen els resultats per prendre decisions locals. Qualsevol convocatòria electoral serveix per mesurar forces, i la política catalana i l’espanyola necessiten mesurar-les compulsivament, com un malalt que es pren la

El processisme cayetano

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

   Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 8 de novembre de 2023. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

 

 

 

Qualsevol moviment polític que s’expressi massivament al carrer és víctima d’impotència o, encara pitjor, d’un afartament utòpic. A Catalunya ho sabem del cert, nosaltres que excel·lirem en l’art de la manifestació (donant-nos les mans i amb una diversitat inaudita de samarretes acolorides) mentre els nostres líders es dedicaven a jugar amb la bona fe dels independentistes amb l’únic objectiu de salvar llur cul, com ha quedat palès amb l’amnistia. Doncs bé, com ja vaig escriure fa molt de temps, ara és Espanya la que viu contagiada d’un folklorisme típicament processista, com s’ha vist aquesta mateixa setmana amb la crida de l’antic president José María Aznar a actuar contra l’amnistia de Sánchez, la qual, invencions judicials del Tsunami a banda, ha dut els cayetanos a manifestar-se davant la seu del PSOE a Ferraz per rebre garrotades de la policia espanyola.

El virus del processisme és una cosa admirable i, quines coses té la vida, fins i tot hem vist Esperanza Aguirre tallant la circulació a Madrid com si fos una cupaire de províncies. De fet, no m’estranyaria que els espanyols de la capital emulin ben aviat els mafiosos de l’Estat Major nostrat i convoquin la massa amb la intenció de bloquejar l’aeroport Adolfo Suárez de Barajas (desitjo honestament que en tornin amb els ulls i la pebrotera intacta). Ahir, molts companys de militància independentista compartien a les xarxes declaracions irades dels defensors d’Espanya a les portes de la seu del PSOE, encardant-se dels seus càntics i d’una estètica prototípica de fachaleco. Poden fer-ne tota la conya que

Es pot entendre l’amnistia com una reparació dels polítics cap als independentistes de base? Per Vicent Partal

 

 

Opinió - Editorial 

 

Hauríem d’entendre també l’amnistia com una mena de reparació explícita cap a un independentisme de base que ha estat maltractat fins ara pels seus líders? Això canvia d’alguna manera el debat?

 

 

Imatge d'una concentració en suport dels presoners polítics catalans l'any 2018.

 

 

 

Vicent Partal

05.10.2023 - 21:40

 

 

Aquesta setmana hem publicat a VilaWeb uns quants articles d’opinió que m’agradaria remarcar i comentar avui, aprofitant el debat sobre l’amnistia. Crec que recapitular tot allò que s’hi exposa i sotmetre-ho al criteri dels subscriptors és necessari. Perquè el debat de l’amnistia va esdevenint particularment excitat i tens, amb poca tirada al matís.

Aquests dies hem vist que gent que en trauria profit, com és el cas de Roger Espanyol, la rebutjava en públic. Avui mateix entrevistem Dani Cornellà de la CUP, que també s’hi oposa. Hi ha gent que té por –i és una preocupació legítima– que l’amnistia siga una taula de salvació per a Espanya per les imminents sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. I que creu, per tant, que políticament és un contrasentit. Hi ha qui, com Josep Costa, opina que Espanya no concedirà aquesta amnistia si no és en canvi de la promesa de renunciar a la independència. I, evidentment, les compensacions que ens diuen que la llei podria contenir –sobretot l’amnistia per als policies– fan alçar la cella al més tranquil dels humans.

Però, al costat de tot això, i sense negar-ho en cap moment, també aquesta setmana alguns dels opinants i entrevistats de VilaWeb han posat sobre la taula una altra cara del debat, una altra mirada sobre

7 raons per dir “no” a l’amnistia impulsada pel processisme

 

 

OPINIÓ

 

 

"Junts avui pot fer el que sempre han volgut (i el que millor saben fer els convergents), presentar un acord pírric com l’amnistia com un benefici pel país"

 

 

 

 

 

 

 

Pilar Carracelas
13/09/2023 21:55 

 

 

 

 

L’Estat té tot l’independentisme institucional on volia des de 2017: pendent d’una negociació amb el govern espanyol. Aquests darrers anys, el teatre de la insubornabilitat de Junts permetia dissimular-ho: hi havia l’aparença que hi havia una part de l’independentisme que entenia que no en treia res de negociar amb Espanya perquè ja s’ha provat absolutament tot.

Gràcies al paper galdós d’Esquerra, que com ha deixat clar avui Teresa Jordà encara contempla pagar per avançat en una investidura amb la promesa d’una amnistia, i a la incompareixença de la CUP, Junts avui pot fer el que sempre han volgut (i el que millor saben fer els convergents), presentar un acord pírric com l’amnistia com benefici pel país, i fins i tot un pas a favor de la independència. I res més lluny de la realitat: una amnistia ens allunya de la independència, i ho intento explicar en 7 raons.

1. Aparca els efectes del referèndum de l’1-O i torna a situar la independència al terreny de les idees

És cert que l’1-O ja fa temps que l’han reduït a una manifestació (com el 2017 ja feia l’òrbita dels Comuns) o a material electoral per erigir-se en els seus fills veritables. Però una amnistia (o com en vulgui dir el PSOE) en serà el tret de gràcia: si en una negociació tan complexa i que durarà anys poses com a condició de partida una que és més barata que declarar la independència i defensar-la, no contemples fer efectiu aquell referèndum en molts anys. I en aquests anys, l’Estat sí que aprofitarà per fer efectiva l’assimilació de Catalunya a Espanya

2. És una idea que ve de dalt cap a baix

Una oportunitat inesperada

 

 

OPINIÓ

 

"El guirigall del mercat de Calaf en què s’ha convertit el procés per triar un president a Madrid, no ens deixa veure que dels juntaires depèn la possibilitat de desestabilitzar-lo una legislatura"

 

 

Santiago Espot
04/09/2023 20:10

 

 

 

Per ser capellà, cal llegir i conèixer la bíblia. A Catalunya, per dedicar-se a la política, caldria fer el mateix amb alguns llibres. Un d’ells és les memòries d’en Francesc Cambó, el pensament del qual ha impregnat bona part de l’acció dels principals dirigents de la política catalana de les darreres dècades. Tot i que alguns dels seus protagonistes potser ni ho saben…

 

No és cap secret que el líder de la Lliga Regionalista no era separatista, tal com s’anomenava als independentistes de l’època. Amb tot, a través de la seva lletra reconeix que combatre els partidaris de trencar amb Espanya havia estat una de les seves obsessions. La idea de la fundació d’un estat català sempre ha estat present, d’una forma o l’altra, en la nostra particular pugna política. De fet, mai no s’ha pogut amagar l’aversió mútua entre dues nacions i dues mentalitats. Cambó volia superar-ho i va fracassar.

Tot i la seva posició favorable a la “concòrdia”, la seva inquietud intel·lectual fa que 

La revolta de les bases independentistes

 

 

OPINIÓ

 

 

Aquesta revolta només triomfarà si la gent que va fer l’1O, des de la base, agafa el timó i el lideratge de tot l’independentisme

 

 

Josep Costa 09/10/2022

 

 

Pla general picat d'un grup d'estelades que voleien entre els assistents a la manifestació independentista de la Diada de l'11 de Setembre de 2021

 

 

En algun lloc he llegit o m’han explicat (em disculparan els lectors que no ho recordi amb precisió) que en certa ocasió Oriol Junqueras, abans de l’1O, es va trobar amb gent que li va retreure la manca d’unitat de l’independentisme. La seua resposta, fent ús del cinisme habitual, diuen que va ser recordar que a Irlanda hi va haver una guerra civil entre els independentistes abans d’assolir l’Estat Lliure.

 

 

Certament, sense la guerra civil irlandesa no s’explica la partició de l’illa (amb la província de l’Últser encara sota domin britànic) o el retard de quasi 20 anys en la proclamació efectiva de la República. I això perquè es varen imposar els partidaris del tractat amb Anglaterra, que (ves per on) varen rebre l’ajuda del govern britànic. No sé si Junqueras va dir amb quin bàndol anava ell abans de l’1O, però no es pot descartar que des d’aleshores també hagi canviat.

 

 

El cert és que ERC ha promogut, amb els seus pactes amb l’Estat, una autèntica guerra fraticida a l’interior de l’independentisme. I curiosament també és entre els partidaris d’aquests pactes i els sectors més unilateralistes. Val a dir que

Somni d’una nit d’estiu

 

 

OPINIÓ

 

 

"Un sol escó pot significar un món. Al cap i a la fi, Lluís XVI de França va ser decapitat per un vot de diferència"

 

 

 

Ramon Cotarelo
21/06/2022 19:48

 

 

A primera ullada, les relacions entre els dos partits del govern “independentista” semblen més absurdes que un diàleg d’una obra de Ionesco. Però tenen el seu segon sentit que cal esbrinar per darrere la xerrameca retòrica de la propaganda oficial. Durant l’última legislatura, ERC es va dedicar en cos i ànima a boicotejar l’acció del govern del qual formava part. Com que el MHP Torra no procedia de la pedrera habitual que permet als polítics reconèixer-se com essent del mateix bru de cultiu, li van fer el buit: fins i tot, els seus. Imagineu els altres. Quan va plantar cara a l’Estat dins les seves possibilitats, li van deixar sol davant la inhabilitació i la repressió. La famosa foto dels diputats de JxC aplaudint-li mentre els d’ERC guardaven un ominós silenci és una metàfora gràfica que resumeix el sentit de la legislatura.

 

La col·laboració amb l’Estat va permetre al govern provisional de Pere Aragonès fer realitat el seu projecte d’eleccions anticipades a Catalunya per tal d’invertir la situació i aconseguir-hi el seu veritable objectiu: la presidència de la Generalitat autonòmica, cosa que es va produir per un escó de diferència en relació amb JxC. Encara que el partit més votat va ser el

El procés anava despullat

 

 

OPINIÓ

 

 

"El proper procés, si hi arribem, serà d’aquí a vint anys. El del 2017 acaba de quedar enterrat en una de les primeres setmanes de la llarga guerra d’Ucraïna"

 

 

Joan Rovira
13/03/2022 20:54 

 

 

 

 

 

 

 

Com aquell rei que anava en pilotes pel carrer i ningú no li gosava dir. Així ha acabat el procés en una setmana. Mentre tenim tota l’atenció centrada en la brutal guerra de Rússia contra Ucraïna, amb importants dosis d’hipocresia i egoisme, es dibuixa un temps fantàstic per rentar roba bruta sense fer massa soroll. Igual que l’Estat espanyol ha aprofitat per tancar oficialment el regnat de Juan Carlos I (les fiscalies, quan afinen, afinen, encara que sigui grollerament), aquí hem aprofitat per passar comptes amb el passat, fer veure que no ha passat res i anar tirant, que prou complicades estan les coses a les benzineres, als comptadors elèctrics o del gas o als prestatges del súper.

 

Puigdemont es va quedar ben descansat amb la seva surrealista explicació sobre per què no va culminar la independència: nois, la cosa no estava prou treballada, més aviat estava en pilotes, però ara hem de sembrar més, i a mesura que

L'art de mentir

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 9 de març de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

La política catalana es troba en aquell punt interessantíssim del deliri en què la veritat i la mentida es difonen borroses, tot plegat sobreviu agònicament en el mateix fangar, i l’única ocupació dels nostres mandataris és veure fins on poden estirar el xiclet del cinisme. Així Carles Puigdemont, qui, abans de ser escollit com a president del Consell de la República (amb unanimitat pràcticament russa i contra un opositor titella que no coneixia ni el tato), referint-se als seus últims dies a la Generalitat, recordà que, després de la DUI: “Vaig decidir no demanar el reconeixement explícit (de Catalunya) perquè sabia quin era el resultat; no hi havia el treball previ fet perquè quan vagis a trucar la porta no sigui porta freda”. Passat per la traductora: el 130 reconeixia que no havia demanat empara a cap interlocutor pel simple fet que la seva política internacional era inexistent, vulnerant així (per enèsima) el compromís adquirit amb els catalans.

 

Les declaracions són terribles i no només per la galta marmòria que exhibeixen, sense cap mena de compassió per la gent a qui van trencar la cara (i un ull) durant l’1-O, sinó també perquè ens donen moltes pistes del cinisme que vindrà i de com el processisme va pactant una renovada pax autonòmica amb Espanya. El president va reconèixer sense embuts que havia enganyat els electors en un discurs en què, paral·lelament, afirmà que el Consell de la República havia de distanciar-se de la politiqueria partidista (inclosa la de Junts, l’aplec del

Pere Aragonès és investit president de la Generalitat pel Parlament de Catalunya

 

 

L’independentisme ha sumat els 74 vots a favor de la investidura, mentre que els 61 diputats restants hi han votat en contra

 

 

Redacció 21/05/2021

 

 

 

 

El Parlament ha aprovat aquest migdia la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat amb els vots a favor dels 74 diputats independentistes (33 d’ERC, 32 de JxCat i 9 de la CUP). La resta de grups parlamentaris hi han votat en contra. Aragonès serà el 132è president de la Generalitat, el setè des de la recuperació de la democràcia i el primer d’ERC a ocupar aquest càrrec des de Lluís Companys, ara fa 80 anys. Aragonès ha estat escollit en el tercer intent, després de les dues investidures fallides del març. És, però, el president que ha aconseguit més vots a favor en la seva investidura, igualant Pasqual Maragall, que el 2003 també va obtenir 74 vots a favor.

 

La votació s’ha fet per crida. És a dir, un secretari de la Mesa ha anat cridant cadascun dels diputats, que han respost en veu alta el sentit del seu vot: sí, no o abstenció. Just després que la presidenta del Parlament, Laura Borràs, hagi anunciat el resultat de la votació, els diputats