L'art de mentir

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 9 de març de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

La política catalana es troba en aquell punt interessantíssim del deliri en què la veritat i la mentida es difonen borroses, tot plegat sobreviu agònicament en el mateix fangar, i l’única ocupació dels nostres mandataris és veure fins on poden estirar el xiclet del cinisme. Així Carles Puigdemont, qui, abans de ser escollit com a president del Consell de la República (amb unanimitat pràcticament russa i contra un opositor titella que no coneixia ni el tato), referint-se als seus últims dies a la Generalitat, recordà que, després de la DUI: “Vaig decidir no demanar el reconeixement explícit (de Catalunya) perquè sabia quin era el resultat; no hi havia el treball previ fet perquè quan vagis a trucar la porta no sigui porta freda”. Passat per la traductora: el 130 reconeixia que no havia demanat empara a cap interlocutor pel simple fet que la seva política internacional era inexistent, vulnerant així (per enèsima) el compromís adquirit amb els catalans.

 

Les declaracions són terribles i no només per la galta marmòria que exhibeixen, sense cap mena de compassió per la gent a qui van trencar la cara (i un ull) durant l’1-O, sinó també perquè ens donen moltes pistes del cinisme que vindrà i de com el processisme va pactant una renovada pax autonòmica amb Espanya. El president va reconèixer sense embuts que havia enganyat els electors en un discurs en què, paral·lelament, afirmà que el Consell de la República havia de distanciar-se de la politiqueria partidista (inclosa la de Junts, l’aplec del

qual també és capatàs). La idea té la seva conya: en la mateixa salmòdia antisistema que pretenia allunyar-se dels partits, el 130 exhibia ben clar i català una genètica del tot convergent: admetia el fum de les estructures d’estat d’una forma encara molt més descarnada que Artur Mas i, de passada, començava a excusar la traïció dels líders al poble emparant-se en la porta freda dels estats planetaris.

 

" La política es perfecciona en l’art de mentir i el xiclet del fangar català va estirant-se com en el temps d’en Pujol: els nostres mandataris s’exerciten en l’art de recordar-nos que no tenim cap mena de veu i vot en la política planetària

 

Lluny de defensar la causa de la tribu, viure a Brussel·les ha servit a Puigdemont per entendre que la situació actual de guerra calenta (i la reverència d’Espanya a la nova invasió ianqui d’aquesta nostra Europa afeblida) farà molt difícil qualsevol aventura secessionista en el futur. Conscient del fet, el president està preparant un discurs antisistema molt ressuat, d’arrel quasi podemita, per sobreviure políticament aprofitant les escorrialles del fenomen Zelenski. Però la diferència de l’antic president i el líder ucraïnès no és solament la capacitat més gran de resistència del segon (bé, de fet, el primer no en va tenir gens ni mica), sinó que Puigdemont ja mostra sense dissimular-ho gaire que vol acabar pactant un retorn al país amb Espanya. Quan parles amb els convergents, et diuen que el president vol garantir-se la immunitat i desembarcar a Catalunya amb tota la força de la pàtina europea: però mentre et venen la moto no poden evitar que se’ls escapi el riure.

 

A diferència de Tarradellas, el 130 vol tornar a Catalunya amb una sentència absolutòria d’Europa no pas per posar Espanya contra les cordes, sinó perquè l’espai polític convergent torni a ocupar la plaça Sant Jaume. Mentre Puigdemont dispara poesia, la majoria de consellers i regidors de Junts ja tramen pactes amb Salvador Illa de cara a les properes municipals, i els paganinis de la CiU de sempre ja han tornat a trucar als seus amics de Madrit dient-los que a Catalunya ja no parlem de política, que hem tornat a la gestió de tota la vida, i que si tenen alguna feina de consultor per al seu fill, que ya sabes lo jodido que está esto de encontrar curro para los jóvenes, collons. És per això que Puigdemont pujoleja i abraça el discurs de fer país, de treballar el pal de paller perquè el món no ens cardi la porta freda a la cara. Tot plegat, en definitiva, explica els motius dels convergents per treure la mòmia del president Pujol de l’ostracisme a la plaça pública.

 

La política es perfecciona en l’art de mentir i el xiclet del fangar català va estirant-se com en el temps d’en Pujol: els nostres mandataris, en definitiva, s’exerciten en l’art de recordar-nos que no tenim cap mena de veu i vot en la política planetària, reduint el catalanet al comercial que pica portes i se les troba gelades, però que ha de mantenir la flama viva... votant el partit més assenyat de l’autonomisme. Però, compte, que el món ha tornat de sobte a la història en majúscules i la veritat torna de forma descarnada, a través de tancs i de míssils que esclaten a pocs metres de les centrals nuclears. I enmig de la guerra la vida es fa més cruenta, però l’art de mentir també es desemmascara amb més llum: es mostra com, al límit, els aprenents de Zelenski són només això, un convergentet més.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-art-mentir_723039_102.html