La política com a espectacle

 

 

OPINIÓ

 

 

"El descrèdit de la política està motivat per un llenguatge que, o bé no entén ningú, o bé és d’una pobresa conceptual esfereïdora"

 

 

 

 

Santiago Espot
27/10/2025 20:16

 

 

No faig un gra massa si afirmo que cada dia més la gent del carrer veu la política com un espectacle grotesc. Sigui la d’aquí, la d’allà o la de l’altra punta de món. La pregunta que flota en el subconscient de molts ciutadans quan veuen segons quines declaracions o suposats discursos és: “com dimonis aquest o l’altre (no cal dir cap nom en especial) pot arribar a tenir un càrrec?” Se’n fan creus que personatges sense cap vàlua contrastada puguin cobrar esplèndids sous públics. “Estem llençant els diners!”, és la resposta més habitual a l’interrogant que he mencionat.

El drama (els espectacles també poden ser dramàtics) no ha començat fa quatre dies. Fa gairebé vint-i-cinc anys que el famós dramaturg Arthur Miller va considerar necessari publicar un llibre anomenat “La política i l’art d’actuar”. Un home que dominava tots els matisos escènics, es posava les mans al cap tot veient el tronat paper que feien els màxims dirigents del moment. La seva crítica anava adreçada cap a l’establishment polític nord-americà, però no calia ser gaire perspicaç per extrapolar-la a qualsevol racó de món.

El dramaturg nord-americà no negava en absolut que la política tenia també un ingredient teatral. De fet, tal com apuntava el psicòleg Carles M. Espinalt des del vessant psicoestètic, “l’home és un ésser que s’exhibeix”. I com que la política és una de les màximes plataformes d’exhibició pública, sempre hi ha un cert component interpretatiu. Arthur Miller afinava bé la punteria en el seu escrit quan deia que

El procés ho tapava tot

 

OPINIÓ

 

 

"No oblidem que tenim l’obligació de preguntar-nos si tots aquells que poden venir estaran a l’altura que requereix la situació d’emergència actual"

 

 

 

 

 

Santiago Espot 

30/09/2025 20:18  

 

 

 

Crec que era cap a primers del 2015 quan Carme Forcadell, poc abans d’esdevenir candidata de Junts pel Sí i en el cim de la seva popularitat, va declarar que en la futura república catalana hi hauria “papers per tothom” perquè “tots seríem iguals”. Aquestes eren paraules per definir la política immigratòria del nou estat que s’havia de crear. No entenc com a ningú no li va agafar un cobriment de cor.

Eren els moments àlgids del procés. Tot s’hi valia per dibuixar un escenari idíl·lic en qualsevol matèria; fos l’economia, les relacions internacionals o la immigració que ja començava a canviar el paisatge humà dels nostres pobles i ciutats. Dins l’independentisme, gairebé ningú s’atrevia (o no el deixaven) contradir les excel·lències de l’estratègia dels comandaments que lideraven la situació. Només us diré, a

Nous lideratges?

 

 

OPINIÓ

 

"Totes les cares que es proposen per encetar les noves etapes de les respectives formacions, tenen els mateixos tics i el mateix estil que les anteriors"

 

 

 

 

 

 

Santiago Espot

02/09/2024

 

 

 

“Calen nous lideratges”. Aquesta és segurament la frase més pronunciada en el decurs dels darrers mesos dins el món independentista. Expresidents de la Generalitat, periodistes, militants de partits, opinadors o gent del carrer, tots sembla que s’hagin posat d’acord. No hi ha discussió sobre allò que tothom veu. Amb tot i això, sempre ens quedem a mitges.

Una de les greus conseqüències que la colonització genera en els pobles sotmesos, és que deixen de saber com s’exerceix el poder. En el nostre cas, el mal ve de lluny i cada dia s’agreuja més. Els catalans

“Procés”: tancat per liquidació

 

 

 

OPINIÓ

 

 

"En plena crisi de pànic, uns decideixen tancar-se a casa (CUP), els altres demanen que els votin per la pena de l’exili (Junts) i el més enllà llencen des d’un avió a l’home del temps (Esquerra)"

 

 

 

 

 

Santiago Espot

10/06/2024

Ahir va abaixar la persiana una guingueta que ha tingut als catalans entretinguts i ensarronats durant una colla d’anys: l’anomenat “procés”. El negoci va començar prou bé. Cap al 2012, els seus promotors van descobrir que existia la demanda d’un article que mai no havien tingut en el seu catàleg: la independència. Què fer, doncs?, van pensar.

A correcuita, el van començar a vendre i la facturació no parava de créixer. La qualitat del producte fabricat era inexistent, però als clients poc els importava. El volien comprar fos al preu que fos, sense parar molta atenció en els detalls importants. Era tan gran el desfici dels consumidors que, a l’estiu i la tardor del 2017, als agents comercials de Junts, ERC i la CUP, els hi prenien literalment de les mans. No donaven l’abast i van exhaurir les existències. Tothom tenia l’article a casa

Les coses, però, es van començar a tòrcer quan la clientela va començar a veure que allò que li havien venut no tenia les prestacions promeses. Creixia la sensació d’aixecada de camisa quan

Voluntat, poder i eleccions

 

 

OPINIÓ

 

 

"Ben mirat, Catalunya ho té tot per ser independent. Només li manca la voluntat"

 

 

 

 

 

 

Santiago Espot
01/04/2024 21:25 

 

 

 

 

 

“Voler és poder”, diu la veu popular. Certament, la voluntat està íntimament lligada al poder des de temps immemorials. Si repassem la trajectòria dels personatges que han marcat la història, en tots ells hi trobarem una ferma voluntat com a tret psicològic comú. És el camí més recte per assolir el poder.

Aquesta norma que regeix per a les individualitats, també ho fa en referència als pobles. La pregunta doncs és inevitable: els catalans tenim la voluntat d’esdevenir una nació independent? Si som sincers amb nosaltres mateixos, i fugim de l’autocomplaença que sovint vol emmascarar les nostres febleses, haurem de dir que no. Manifestem un anhel i un desig (que sempre és el problema d’Espanya), però no la determinació insubornable per assolir l’objectiu. Ben mirat, Catalunya ho té tot per ser independent. Només li manca la voluntat.

Carles M. Espinalt, que fou qui millor va estudiar la nostra psicologia col·lectiva dels darrers cent anys, afirmava respecte del que estem parlant:

És la llengua, coi!

 

 

OPINIÓ

 

 

"Voleu vots? Aneu a la guerra de la llengua. És el factor que millor demostra que no som espanyols"

 

 

 

 

Santiago Espot

19/02/2024 19:13 

 

 

 

 

 

Comprimir tot el sentit d’una campanya guanyadora en quatre paraules, mereix un lloc en el podi (en el cas que existís) dels estrategs electorals. Segurament James Carville, assessor de Bill Clinton l’any 1992 quan va assolir la presidència dels Estats Units, gaudiria d’aquest honor. Va tenir l’habilitat d’ensumar un clima col·lectiu. “És l’economia, estúpid” fou l’expressió que va penjar dins les oficines centrals de la campanya per tal de conscienciar als seus. La frase ha passat a la història.

Probablement, Carville es va avançar al que avui ja és una evidència en qualsevol campanya: si vols assolir l’èxit, parla només d’una cosa. Per què? Simplement perquè la nostra societat, majoritàriament, no té la capacitat de processar l’allau informativa al qual està sotmesa de forma constant. Tot són impactes continuats que nosaltres, volgudament, cerquem i acceptem de forma natural amb el mòbil enganxat tot el dia a les mans. Amb sort, ens quedem amb un ínfim tant per cent de què veiem, llegim o escoltem. Aquell que sap concentrar la nostra atenció i captar el nostre interès més enllà del que és habitual, ens converteix en promotors de la seva idea (ho rebotem, fem “m’agrada”…) i guanya.

 

 

Agradi o no, la psique del votant es mou també dins aquests paràmetres. Dipositar la papereta en una urna després de la lectura d’un programa electoral, queda tan lluny com la televisió en blanc i negre. Si parlo d’aquestes coses és perquè, a Catalunya,

Immigració i colonització

 

 

OPINIÓ

 

 

"El nivell del debat polític oficial al respecte és d’un to fastigosament baix i mesquí"

 

 

 

 

 

 

Santiago Espot
22/01/2024 19:02 

 

 

 

 

 

 

Els catalans tenim la característica de fer la viu-viu davant les situacions o debats compromesos. És una de les fórmules que tenen els pobles sotmesos per intentar sobreviure, i cal reconèixer que nosaltres ho hem portat gairebé a l’excel·lència. El problema d’aquest capteniment rau en el fet que amagar el cap sota l’ala, mai no comporta una solució. Sense dubte, el tema de la immigració és allà on millor es manifesta aquesta singularitat. Fins fa quatre dies, era el nostre elefant a l’habitació. Què fem?

 

Primer de tot, mirem una mica enrere per saber d’on venim i què ens passa. La primera onada migratòria (als anys vint del segle passat a causa de l’impacte de les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929), va ser integrada a la catalanitat gairebé del tot. Aleshores, els catalans, que no havien patit encara el franquisme,

Qui sap conjugar el verb “dimitir”?

 

 

OPINIÓ

 

 

"És una temeritat continuar donant la responsabilitat política de la formació dels nostres fills als mateixos als quals no els importa que siguin uns illetrats"

 

 

 

 

 

 

Santiago Espot
11/12/2023 20:39 

 

 

 

 

 

És una llàstima que, dels resultats de l’informe PISA, n’hagin restat al marge els responsables polítics de l’ensenyament a Catalunya en els darrers anys. Hauria estat significatiu saber quina és la seva capacitat per saber conjugar el verb “dimitir”. “Jo dimiteixo, tu dimiteixes, ell dimiteix…”  Malgrat les migrades competències dels alumnes, suposo que els haurien passat la mà per la cara a la majoria de tots ells. A l’ESO, segur que encara hi ha nois i noies que coneixen el significat del verb en qüestió. Al Parlament, ningú.

No crec que se’m pugui acusar de radical si afirmo que alguna dimissió (només una encara que fos) hauria d’haver estat la conseqüència lògica del que estim vivint pels resultats del dramàtic informe. Però el grau de cinisme de la política oficial és difícil de descriure. Han calgut les dades d’un organisme internacional per descobrir allò que milers i milers de professors fa anys i panys que denuncien. Si parlem de la universitat, molts diuen que han de fer la classe utilitzant un llenguatge primari i bàsic per tal que els estudiants

L’odi espanyol. Per Santiago Espot

 

 

OPINIÓ

 

 

 

"El pitjor de tot plegat és que per aturar tot això, Catalunya només té l’estil pusil·lànime, el to baixet i el somriure de conill de la majoria dels dirigents catalans"

 

 

 

 

 

 

Santiago Espot
13/11/2023 20:02 

 

 

 

 

 

Sorprèn l’absència gairebé absoluta del mot “odi” en el panorama mediàtic català quan hom comenta les manifestacions contra l’amnistia. Tan difícil és veure-ho? No cal ser un perspicaç observador per veure que aquest sentiment és el motor de les mobilitzacions que omplen els carrers de les ciutats espanyoles. Les seves formes i consignes ens traslladen als anys trenta del segle passat. 

El problema rau en la mentalitat catalana que ha generat els segles de colonització i que ens impedeix (o no desitgem) veure les evidències. Constatar l’odi contra catalans per la seva simple condició d’origen, significa acceptar que el nostre conflicte no només és de caràcter polític, ho és també ètnic. Ens espanta?

Pensem que qualsevol lluita política s’ha de moure només per la raó, i llavors quedem sorpresos per l’instint destructiu d’una part majoritària de la societat espanyola contra qualsevol cosa que pugui

Oratòria dels polítics catalans

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si per conduir un camió de gran tonatge fan tota mena d’exàmens psicotècnics, potser que comencem a exigir a aquells que han de conduir una societat que passin alguna petita prova"

 

 

 

 

 

 

 Santiago Espot
30/10/2023 19:02 

 

 

 

Sovint, quan veig i escolto les dissertacions dels polítics catalans, no puc evitar recordar una llegendària conferència de Carles M. Espinalt que duia un títol suggerent: “El secret de l’eloqüència”. Pronunciada fa més de trenta anys, el seu contingut manté una vigència absoluta. Si en aquell moment denunciava la poca talla oratòria dels dirigents d’aleshores, no vull ni pensar què diria dels actuals. Tot parlant de com havia de ser un discurs, va citar la descripció que en feia Aristòtil: “el discurs ha de ser majestuós i commoure”. Afirmava que, després d’aquesta definició del geni grec, no calia dir res més. El filòsof havia sentenciat per a l’eternitat allò que era un veritable discurs. Us sona llunyà tot plegat?

El més normal, quan escolteu els parlaments que fan els diputats de la cambra catalana, és que penseu que potser Aristòtil no va existir mai. El to de “ses senyories” sempre és apagat i monòton, la passió inexistent i la gesticulació, la d’un ninot. Això pel que respecta a la qüestió formal. Si anem al contingut, res va més enllà de quatre consignes tronades i el relat oficial del partit. Cap idea o plantejament original. Mancats de qualsevol idealisme, les frases que pronuncien són embarbollades i

Una oportunitat inesperada

 

 

OPINIÓ

 

"El guirigall del mercat de Calaf en què s’ha convertit el procés per triar un president a Madrid, no ens deixa veure que dels juntaires depèn la possibilitat de desestabilitzar-lo una legislatura"

 

 

Santiago Espot
04/09/2023 20:10

 

 

 

Per ser capellà, cal llegir i conèixer la bíblia. A Catalunya, per dedicar-se a la política, caldria fer el mateix amb alguns llibres. Un d’ells és les memòries d’en Francesc Cambó, el pensament del qual ha impregnat bona part de l’acció dels principals dirigents de la política catalana de les darreres dècades. Tot i que alguns dels seus protagonistes potser ni ho saben…

 

No és cap secret que el líder de la Lliga Regionalista no era separatista, tal com s’anomenava als independentistes de l’època. Amb tot, a través de la seva lletra reconeix que combatre els partidaris de trencar amb Espanya havia estat una de les seves obsessions. La idea de la fundació d’un estat català sempre ha estat present, d’una forma o l’altra, en la nostra particular pugna política. De fet, mai no s’ha pogut amagar l’aversió mútua entre dues nacions i dues mentalitats. Cambó volia superar-ho i va fracassar.

Tot i la seva posició favorable a la “concòrdia”, la seva inquietud intel·lectual fa que 

La immigració

 

 

OPINIÓ

 

 

"Naturalment, la diana són aquells que, simplement, manifesten dubtes sobre la bondat d’un procés immigratori basat exclusivament en el criteri de la caritat"

 

 

Santiago Espot

26/06/2023 19:25 

 

 

 

 

 

 

 

 

El debat sobre la immigració ja el tenim aquí amb tota la seva cruesa i amb els mateixos arguments a favor i en contra que podem trobar a Itàlia, Àustria o Dinamarca. Europa triga a arribar a Catalunya, però al final sempre ho fa d’una manera o una altra. Com pot ser que només 1.400 vots a Ripoll hagin destapat la caixa dels trons?

 

No cal ser un agut sociòleg per albirar que aquesta temàtica és una de les preocupacions dels catalans. No sé si entre les principals o no, però negar la seva existència és no voler veure que hi ha un elefant a l’habitació, com diuen els anglosaxons. Sense haver encara integrat una part gens negligible de la immigració peninsular dels anys del franquisme (no ens agrada haver de reconèixer aquestes coses i ningú no en parla), fa anys que veiem com una nova fornada de gent que busca una altra vida fugint de la

No hi ha res

 

 

OPINIÓ

 

 

"Qualsevol que segueixi una mica l’actualitat, podria pensar que alguna vila del Pirineu català és l’embrió d’un algun moviment de masses adreçat a decapitar infidels amb turban"

 

 

 

 

Santiago Espot

12/06/2023 19:58 

 

 

Per fer qualsevol revolució, la primera condició és acceptar una realitat. En el cas dels catalans, si volem fundar un estat (que és una acció revolucionària), haurem d’entomar quina és la nostra veritable situació. En voleu una descripció crua i precisa? No hi ha res. Tot és un terreny erm després del fiasco de l’octubre del 2017. Gradualment, des d’aquella data, la carraca institucional se n’ha anat degradant i esllanguint-se fins a arribar avui on la discussió que ens ocupa és si tenim algú d’extrema dreta dins les nostres rengles. Amb uns pocs milers de vots a Ripoll o a Manresa, i que el règim no preveia, sembla que Catalunya hagi esdevingut l’Alemanya dels dies abans del III Reich. Embolica que fa fort per tal d’emmascarar les misèries d’Esquerra, Junts o la CUP.  Són tan febles que sembla que hagin embogit.

 

La partitocràcia, i molts dels seus sicaris mediàtics, han entrat en pànic per causa de l’abstenció del passat 28 de maig. No poden amagar que les raons no són només la deixadesa o el nul interès per la cosa pública. Per primera vegada, la lectura de tot plegat va més enllà dels tòpics tronats amb els quals fins ara hom justificava el capteniment de no acostar-se a les urnes. El votant partidari de trencar amb Espanya ha fet un gest conscient de càstig i de…

Que ve el llop!

 "Després de la patacada d’ahir dels actors del fiasco del Primer d’Octubre del 2017, el president rojigualdo els dona aire en forma de convocatòria electoral. ¡Gracias, Pedro!"

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Espanya torna a salvar l’independentisme que viu del pressupost. Després de la patacada d’ahir dels actors del fiasco del Primer d’Octubre del 2017, el president rojigualdo els dona aire en forma de convocatòria electoral. ¡Gracias, Pedro! Abandonats per centenars de milers dels seus antics votants, el trio de la benzina conformat per ERC, Junts i la CUP, avui respiren una miqueta millor. Pilota endavant fins al 23 de juliol.

Sánchez posa data a l’operació per frenar al duet imperial PP-VOX després de la desfeta socialista. Se’n sortirà? No ho sé. Però allò que és segur és que el crit unànime per mobilitzar el vot de les esquerres espanyoles i els seus aliats parlamentaris serà “que ve el llop!”, sigui de pell blava o sigui de pell verda. En aquest ramat que condueix el pastor madrileny hi ha també les ovelles catalanes. No són ovelles negres, en absolut. Creuen i sempre acostumen a dir “bèe!” Repetiran les consignes del PSOE i fomentaran el vot de la por. No tenen res més a oferir.

Operació Barça

 

 

OPINIÓ

 

 

"Després de l’operació Catalunya, ve l’operació Barça. Va de pilotes, però no les de futbol"

 

 

 

Santiago Espot
20/03/2023 18:58 

 

 

 

 

Segons ha explicat l’escriptor i periodista britànic John Carlin, corria l’any 1997 quan va entrevistar l’aleshores entrenador del F. C. Barcelona, Bobby Robson. Tot preguntant-li per la rivalitat Barça-Madrid, el tècnic va respondre: “És com França-Anglaterra en temps de Wellington i Napoleó”. I va afegir: “John, sóc el general de l’exèrcit de Catalunya! Això no té res a veure amb el que he fet abans”

 

El mateix Carlin recordava les paraules del seu compatriota en un article publicat el desembre del 2017 per afirmar que si guerra és la continuació de la política per altres mitjans, tal com va sentenciar Von Clausewitz, el futbol també ho és quan es tracta de Catalunya i Espanya. On rau l’origen de tot plegat?

 

 

El tradicional desconeixement dels catalans sobre la mentalitat dels nostres enemics, ens fa ignorar un fet cabdal: al Barça el veuen com una anomalia històrica. És un club traïdor. No és casualitat que hagi tingut presidents exiliats

Cornuts i pagar el beure

 

 

OPINIÓ

 

 

"'Cornut i pagar el beure'. És el màxim exponent de la humiliació. (...) Així ha quedat retratada ERC després de la “jugada mestra” sobre la modificació del Codi Penal"

 

 

Santiago Espot
20/02/2023 19:57

 

 

 

Poques expressions poden ferir més en català que la de “cornut i pagar el beure”. És el màxim exponent de la humiliació. Els babaus i els porucs encarnen sempre aquesta figura. Són la riota de tothom, fan un trist paper i passen per la vida com una ànima en pena. Poc més o menys, així ha quedat retratada ERC després de la “jugada mestra” sobre la modificació del Codi Penal.

 

Aquesta iniciativa havia d’esdevenir el gran canvi de paradigma en el conflicte amb l’estat, que diuen ells. Semblaven estadistes de primera divisió quan ho explicaven. Amb aire saberut, parlaven de les negociacions amb el PSOE amb transcendència històrica. Tot seria un abans i un després. Què ha quedat de tot plegat? Un fracàs i un ridícul monumental que certifica que el govern de Catalunya és a les mans d’uns

No sabem manar

 

 

OPINIÓ

 

 

"Mai ningú no pot comandar res amb eficàcia res amb un posat erràtic i poruc. Ni inspira confiança als seus ni respecte a l’enemic"

 

 

 

 

Santiago Espot
23/01/2023 20:31

 

 

Tot veient la cimera francoespanyola de la setmana passada a Barcelona, vaig recordar unes paraules escrites per en Rovira i Virgili fa una pila d’anys referents al capteniment de la majoria dels nostres polítics davant el poder de l’ocupant: “Com se’ls veu el costum de donar excuses, de fer acataments i genuflexions, d’abaixar el cap i de mirar a terra! Com se’ls endevina l’esperit de servents domèstics en les reiterades i innecessàries protestes d’afecte i de fidelitat al senyor”

 

Quan hom veu la imatge que va donar el govern de Catalunya davant Sánchez i Macron, les paraules del que fou un notable dirigent i periodista de l’època de la Generalitat republicana són una sentència inapel·lable. Segons diuen els mitjans d’informació, Pere Aragonès va pactar amb la Moncloa el contingut de les paraules dels seus vint segons amb el president de la república francesa. És en aquest moment quan penso en la figura del masover. L’amo (Sánchez) arriba al mas (Catalunya) amb un convidat de luxe (Macron) i el presenta amb l’aire de dir

La llengua i l’esclau

 

 

OPINIÓ

 

 

Assenyalar les febleses del poble pot resultar antipàtic (...) però és una obligació d’aquell que vol fer-lo adult per tal que no estigui sotmès a la mediocritat dels seus representants

 

 

 

 

 

 

Santiago Espot
28/11/2022 20:48 

 

 

 

 

Fa pocs dies, en ple centre de Barcelona, se m’acosta una senyora que em reconeix per la meva participació en el programa Opina.cat de 8tv. La fem petar al voltant de la situació política de Catalunya i, tot d’una, em diu que acaba de patir una agressió lingüística (no només n’hi ha de sexuals). La descripció que em fa és la següent: ha anat a un restaurant del centre de la capital i l’han endegat a dida per adreçar-se al personal en català. No l’han volgut atendre perquè, deien, no tenen cap obligació ni de parlar ni d’entendre l’idioma de la nació que els permet guanyar-se la vida. Veuen als catalanoparlants tan poca cosa que menyspreen fins i tot els seus diners. Els colonitzadors manen sempre, encara que els costi calés. Els catalans faríem el mateix?

 

Aquest és un dels molts casos que s’esdevenen diàriament a Catalunya. La darrera conseqüència? El cinquanta per cent dels catalanoparlants creuen que

La democràcia no existeix

 

 

OPINIÓ

 

 

"Podeu ser majoria i votar fins a afartar-vos, podeu ser els demòcrates més excelsos del món mundial (...). Tot això, no us serveix per res. Sereu "rojigualdos" a cop de constitució o a cop de pal"

 

 

 

Santiago Espot
14/11/2022 20:06 

 

 

 

 

Espanya va perdre contra Catalunya l’octubre del 2017. Aquesta afirmació, expressada poc més o menys com jo ho faig ara, l’haureu llegida o escoltada mantes vegades des de les rengles de l’independentisme. Ha estat una mena d’eslògan per edulcorar una mica la desfeta que va venir després, perquè també tenim dret a un cert consol col·lectiu que ens permeti no defallir. 

 

Tot i l’evidència del triomf d’aquells dies, els poders polítics, econòmics i mediàtics de l’estat sempre van parlar d’una part de catalans que no era la predominant. “Una minoria es vol imposar a la majoria!”, bramaven tots els altaveus de l’espanyolisme. A còpia de repetir-ho dia rere dia i per terra, mar i aire, han acabat fent que s’imposi entre una part important de l’independentisme la coneguda premissa que cal

“Votar contra ells”

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si repassem una mica la història, veurem que quan les batusses entre nosaltres adquireixen una especial virulència, sempre és Espanya qui en surt reforçada"

 

 

Santiago Espot
03/10/2022 20:39

 

 

 

El títol de l’article no és meu. Sorgeix d’una conversa amb un bon amic sobre la situació actual de pati d’escola de la política catalana i, especialment, del govern d’Esquerra i Junts. Tot d’una m’afirma contundent: “voldria poder votar contra ells”. El seu to és una barreja de ràbia i frustració. Quan penjo el telèfon no puc evitar pensar quanta gent com ell té la mateixa intenció. En seran pocs, en seran molts? El futur polític immediat de Catalunya podria dependre de la resposta a aquesta pregunta. Però tinc la impressió que cada vegada són més els compatriotes amb un sentiment de menyspreu absolut cap als seus dirigents.

 

Va fent forat la sensació que, amb aquests polítics que porten les rengles del país, no hi ha res a fer. Eren molts els que, en els darrers anys dos o tres anys, hi veien mediocritat, frivolitat i simple especulació electoral entre les seves principals característiques. Amb tot, existia una mena de pacte col.lectiu per tal de fer els ulls grossos i no posar bastons a les rodes. El fet important era la creació d’un estat independent. L’objectiu per damunt de les misèries de l’oficialitat, creien amb bona fe una majoria de la nostra gent.

 

Tot aquest paradigma va esclatar a partir de la darrera diada. Els cartells de la manifestació eren majoritàriament contra