Opinió
· Editorial
Les dades de
l’estudi de la Plataforma per la Llengua evidencien que bona part del
greu problema lingüístic que tenim tan sols el podem atribuir als
catalanoparlants
Vicent Partal
21.11.2022 - 21:40
Actualització: 22.11.2022 - 00:17
La Plataforma per la Llengua va presentar ahir l’InformeCat,
un treball anual que considera una cinquantena de dades amb la intenció
d’entendre millor quina és la salut del català. Enguany m’ha cridat
especialment l’atenció una dada que em sembla especialment preocupant: el 50,9% dels catalanoparlants creuen que la submissió lingüística –el fet de canviar a l’espanyol o al francès quan un dels interlocutors no parla català– no significa cap perill per a la llengua catalana.
Fa
molts anys, quan estudiava a la Universitat de València, un dia vaig
tenir la sort de conversar una llarga estona, en companyia d’un grup de
companys, amb el professor Manuel Sanchis Guarner. El
doctor Sanchis Guarner era una persona excepcionalment afable, moderada i
exquisida en les formes, un savi valencianista de la vella escola que
havia patit la guerra i l’exili. El seu despatx era atapeït de llibres i
papers i a mi em va sorprendre especialment que sobre la taula tingués
una senyera de la ciutat de València, amb blau, que en aquell moment era
una arma llancívola de l’extrema dreta contra el catalanisme. Vull dir
–per situar el lector que no el conega– que el professor Guarner no era
en cap cas allò que en podríem considerar un extremista. En absolut.
I, tanmateix, com que sabia bé de què parlava, durant la conversa
Sanchis Guarner va afirmar amb rotunditat, radical, arran de la nostra
preocupació per l’ascens de l’espanyol: “Una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlen deixen de parlar-la.”
Aquesta lliçó, tan elemental, la vaig aprendre ben apresa i m’ha
acompanyat tota la vida. I per això m’és tan difícil ara d’entendre que
per a la meitat dels catalanoparlants siga un fet normal deixar de fer
servir el català si un interlocutor no el sap, sense ni considerar, pel
que es veu, quina conseqüència té aquest gest.
Perquè podeu estar segurs que aquest gest és responsable de bona part
de la sensació que tots tenim que el català va essent arraconat als
nostres carrers. Si la meitat dels catalanoparlants actius deixen de
ser-ho a la primera avinentesa, és normal que tots tinguem la sensació
que la nostra llengua és menys parlada avui que ahir. Quantes converses
canvien de llengua malgrat que la majoria dels parlants són catalans i
l’excepció en el grup és qui parla castellà? Quantes voltes dos
catalanoparlants parlen avui innecessàriament en castellà entre ells,
sense saber que tots dos poden parlar en la seua llengua? Sobre això,
una dada del mateix estudi: només un 43% dels catalanoparlants quan es
troben amb un desconegut li parlen en primera instància en català.
Hi ha sociolingüistes que per a explicar això que passa ens parlen de la “dissimulació lingüística”. Que diuen que dissimulem ser catalanoparlants. I jo estic convençut que aquesta dissimulació té molt a veure amb la por històrica de la repressió, una por que clarament ha ressuscitat després de la violència espanyola desencadenada el Primer d’Octubre.
Ara, no tot és això. Perquè ara paguem també la frivolitat dels partits independentistes en el terreny lingüístic durant tota la dècada passada.
Aquella acceptació acrítica del bilingüisme que va proposar per
interessos electorals Oriol Junqueras i que després Artur Mas i Carles
Puigdemont van acceptar, afirmant tots que en la república catalana el
castellà també seria una llengua oficial, exactament igual que el català
i amb els mateixos drets. No ens enganyem: el resultat que
l’independentisme haja assumit i copiat les consignes de Ciutadans és
constatar ara, com fa l’enquesta de la Plataforma per la Llengua, que
solament un 38% dels simpatitzants d’ERC consideren que la submissió del
català siga un perill per a la llengua. O que en el cas de Junts i la
CUP la xifra dels que consideren que la submissió del català és un
perill per al futur del català puge fins al 63%, però que, alhora, un de
cada tres no veja cap perill a abandonar la llengua pròpia davant
qualsevol que els parle en castellà.
És una qüestió greu, en qualsevol cas, i ens cal per tant fer molta
feina. Sobretot capgirant el discurs sobre el català fins al lloc on
havia d’haver estat sempre: als Països Catalans som víctimes d’una situació social de diglòssia, una imposició del castellà. I,
després, adonant-nos que és una imposició a la qual nosaltres mateixos
contribuïm perquè no fem cas de la sàvia explicació del professor
Sanchis Guarner: una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor
si els que la parlem deixem de parlar-la.
I rectificant, per tant.
PS. Ahir el conseller Gonzàlez-Cambray va reconèixer
davant el parlament que no podia impedir l’aplicació del 25% de
castellà en els vint-i-sis centres on els tribunals l’han imposat i que,
per tant, aquesta és la realitat que tenim. Mesos enrere, Gabriel
Rufián, el president Aragonès i el conseller mateix ens van titllar de
mentiders els qui vam explicar que el seu triomfalisme –afirmant a so de
bombo i platerets que s’havia aconseguit de frenar l’aplicació del 25%,
amb aquell pacte infame que van perpetrar entre ERC, Junts, el PSC i
els comuns– era fals i no es corresponia amb la realitat. Ara què?
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors,
perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els
que tenim ara!
ENLLAÇ ARTICLE :
https://www.vilaweb.cat/noticies/una-llengua-no-mor-perque-no-tinga-nous-parlants-mor-si-els-que-la-parlen-deixen-de-parlar-la/
