OPINIÓ Lluis Buscato
31 de gener de 2025
Ara farà un parell d’anys amb una bona amiga, aprofitant que passàvem
les vacances a la comarca del Matarranya, vam fer una breu escapada a la
formosa i propera vila de Morella. L’estada ens va encantar i recomano a
tothom fer-hi una visita. Tanmateix, no volia parlar d’això sinó d’un
fet que ens va succeir en marxar. Ja sortíem de la població quan,
juntament amb d’altres vehicles, un control de la Guàrdia Civil ens va
fer aturar. Secament, ens indicaren que paréssim el motor i esperéssim.
Quan ja feia prop de mitja hora que hi érem la meva acompanyant es va
començar a impacientar i em demanà que sortís a demanar explicacions.
Jo, que al llarg de la meva vida ja he tractat els agents d’aquest cos i
he gaudit de les seves “amables reaccions” davant de qualsevol suposat
senyal d’insubordinació, m’hi vaig negar en rodó. Llavors em va etzibar:
“Noi, sí que et fan respecte aquesta gent, més que no pas els Mossos”.
La meva resposta fou quasi instintiva i la va colpir força: “Respecte
cap! Em fan por”. Pocs minuts després, sense cap mena d’explicació ens
van dir que podíem marxar. Certament, això no deixa de ser una anècdota
sense importància, però crec que descriu perfectament el canvi de
percepció que s’ha operat en pocs anys en l’àmbit social respecte a
aquest cos armat i que la reacció de la meva acompanyant exemplificà
perfectament.
Actualment, dins l’imaginari nacional espanyol, la Guàrdia Civil ha
esdevingut una de les seves icones més destacades, fins i tot a un
nivell superior que la “Roja” o el conegut brau d’Osborne. Com a
resultat d’això, posar en dubte públicament qualssevol de les seves
actuacions fàcilment pot donar lloc a un conflicte i, en el pitjor dels
casos, ser dut davant d’un jutge (l’anomenada Llei Mordassa simplement
ha estat la cirereta d’aquest procés). Certament, aquest fet és
sorprenent, sobretot per aquells que tenim una certa edat i encara
recordem com durant els primers anys de la mal anomenada “Transició”
aquest era un cos policíac socialment desprestigiat, no només a
Catalunya, pel seu destacat paper com a eina de repressió durant la
dictadura. És, doncs, evident que durant aquests darrers anys aquest cos
armat ha estat objecte d’una política d’emblanquiment promoguda des de
les més altes institucions per tal de dotar-lo d’un prestigi social que
li mancava. A la pràctica, només cal mirar les televisions generalistes
per constatar-ho atès que, tot sovint, s’hi programen suposats
documentals totalment hagiogràfics on es lloen les seves grans
“virtuts”. (En concret, la cadena DMAX excel·leix en aquest aspecte).
Però per què les elits dirigents de l’estat espanyol han emprat esforços
en l’acompliment d’aquest objectiu quan tenien d’altres cossos
policíacs a mà que es podien dotar més fàcilment d’una patina
democràtica dins del règim del 78?
Fent un breu incís, que crec necessari per comprendre l’afer, cal dir
que una pràctica habitual de tot estat per tal d’assegurar la seva
estabilitat és dotar-se d’un cos armat, que pot presentar formes molt
diverses, el qual el protegeix de possibles atacs exteriors i,
sobretot, interiors. Alhora, sovint aquesta força és
reclutada entre els sectors socialment més febles, fins i tot desclassats
(allò que tradicionalment es definia en castellà com a: “desertores del arado y estudiantes fracasados”); que així passen de ser una possible font de conflicte a esdevenir els màxims defensors del status quo vigent. A canvi d’aquesta fidelitat els seus membres són remunerats econòmicament i lloats socialment. Així s’estableix una entente cordiale entre
els governants i els seus subordinats, que fan mans i mànigues per
mantenir la seva privilegiada situació, si cal exagerant o inventant-se
suposats perills que justifiquin la seva posició i privilegis. La
suposada existència de l’organització anarco-terrorista anomenada “La
Mano Negra” al segle XIX o l’actual obsessió amb buscar vincles entre
l’independentisme català i Rússia són uns bons exemples d’això.
En el cas concret de la Guàrdia Civil, aquest cos armat fou creat fa poc
més de 180 anys, el 1844, a la fi de la Primera Guerra Carlina
(1833-1840), per l’anomenat liberalisme moderat. Aquest grup polític
agrupava els sectors més benestants del liberalisme els quals, després
de foragitar manu militari els elements més progressistes
del moviment, volien consolidar-se en el poder i gaudir del premi
obtingut: el control de l’estat i l’explotació dels béns obtinguts
mitjançant desamortització. Immediatament, establiren un model d’estat
econòmicament liberal, políticament conservador i
territorialment centralista que, de facto, s’ha mantingut fins
a l’actualitat. Dins d’aquest marc general la Guàrdia Civil passà a
substituir a l’Exèrcit, que s’havia mostrat com una eina inadequada per
garantir el control social; i a la Milícia Nacional, que era massa
progressista i popular, com a força encarregada del manteniment de
l’ordre públic i la protecció de persones i propietats. Curiosament,
a Catalunya, malgrat ser un territori especialment conflictiu,
s’introduí de manera lenta i progressiva, en part perquè ja existien
altres organitzacions paramilitars que exercien aquestes funcions: els
Mossos d’Esquadra. Tanmateix, de mica en mica, es desplegà pel país.
Inicialment al llarg de les grans vies de comunicació i, en una segona
fase, a les capitals de partit judicial i poblacions rurals de
l’interior del país. El resultat fou la creació d’una àmplia xarxa
territorial que permetia establir un fort control social, sobretot en
llocs amb una nombrosa població obrera. És a dir, una veritable ocupació
del país. De fet, aquesta assolí la seva màxima extensió amb
el caciquista règim de la Primera Restauració, que l’emprà àmpliament
per enfrontar-se amb els diversos conflictes polítics i socials que el
sacsejaren de manera cada cop més sovintejada.
A la pràctica, aquest ús com a eina repressora només tingué una
frenada puntual durant la breu República espanyola. El franquisme, en
canvi, a més de purgar violentament el cos, accentuà el seu caràcter
repressiu. Aquest no desaparegué ni durant la Segona Restauració, atès
que les elits que la pilotaven –en bona part procedents dels quadres
de la dictadura– necessitaven disposar d’unes forces de seguretat
fidels i preparades que els asseguressin el control del territori
espanyol. Certament, a partir dels anys vuitanta del segle XX, com a
conseqüència dels nombrosos canvis demogràfics, socials i polítics
que tingueren lloc es produí un cert replegament, tant en nombre de
casernes com d’efectius. No obstant això, tal com s’ha evidenciat
aquests darrers temps, si bé el cos no és gaire visible tampoc és
residual i manté importants competències sota el seu control.
En definitiva, ens trobem davant d’un cos militaritzat (no oblidem que
forma part de les forces armades) que al llarg dels seus gairebé dos
segles d’història ha actuat com una mena de guàrdia pretoriana, la qual
ha sostingut a les institucions i elits dirigents espanyoles amb una
fidelitat canina. En conseqüència, no ens ha d’estranyar la protecció i
enaltiment que ha rebut al llarg d’aquest anys, ja que és una eina
bàsica de control i repressió, un fortí davant de cap possible revolta
contra el règim (no oblidem que actualment la seva plantilla supera
àmpliament a la de qualsevol altre cos armat de l’estat espanyol).
Alhora, té l’avantatge evident que el seu ús sempre es pot excusar
davant d’Europa, que no acceptaria una actuació militar pura i dura, ja
que hom pot afirmar que només es tracta simplement d’una acció policial.
Els fets de l’octubre del 2017 en són un exemple més que evident.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
https://www.estat.cat/per-que-la-guardia-civil-es-un-totem-de-lestat-i-la-nacio-espanyola/
