OPINIÓ
Enric Vila
Barcelona. Dimarts, 10 de març de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
M’ha fet gràcia saber que l’Abel Cutillas i el Jaume Clotet van coincidir a l’MDT i que hi publicaven una revista que es deia Poble Insurgent,
més o menys a la mateixa època en què Sílvia Orriols militava a Estat
Català. Llavors els meus amics de l’Escola Súnion cantaven allò de
“zubizarreta ETA ETA”. Jo ja era el més radical de tots i les consignes
proetarres i les organitzacions extraparlamentàries em semblaven una
collonada, una absoluta pèrdua de temps. Quan Macià Alavedra em
va explicar que Jordi Pujol hauria sortit amb el fusell si hagués cregut
que podia defensar així la llibertat de Catalunya, el vaig entendre
perfectament.
"No és casualitat que Pujol acabi la vida escarnit i que Felipe González i
José María Aznar, que li deuen tantes coses, s’hagin fet
multimilionaris
Els radicals tenen mala fama a tot arreu, però a Catalunya
encara en tenen més, perquè no sols discuteixen les convencions
establertes, sinó que posen el país en relació amb la seva història
anterior a la formació d'Espanya. Quan va emergir Primàries, el
primer que van fer els diaris del sistema va ser acusar Jordi Graupera
de ser d’ultradreta. Després, Graupera va penjar l’etiqueta de feixista a
Orriols amb un encegament que només s’explica per les confusions que
crea la pressió política i pel valor que els premis de consolació han
adquirit en la tradició catalanista. No és casualitat que Pujol
acabi la vida escarnit i que Felipe González i José María Aznar, que li
deuen tantes coses, s’hagin fet multimilionaris.
Des que Catalunya va ser separada del poder, la seva tradició ha tendit a romantitzar les figures derrotades o desposseïdes.
