OPINIÓ
Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 24 de novembre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
Com sabran la majoria dels lectors, el Parlament de Catalunya és un indret on no passa gairebé mai res de transcendent i on els diputats treballen d’una forma més aviat relativa. Fins i tot quan se suposa que s’hi esdevé una jornada històrica, com aquella declaració d’independència d’uns pocs segons, el pas del temps matisa la revolució i la converteix en un simple experiment per enganyar els votants ingenus. Avesats a veure la cridòria guerracivilista habitual del Congreso madrileny, amb aquella gestualitat tan castellana de menyspreu, a la nostra tribu ja li plau disposar d’una cambra legislativa de pacífica arquitectura modernista amb un interior prou tranquil per a assegurar la migdiada als nostres polítics, metàfora perfecta d’allò que els cursis anomenen l’oasi (convivencial) català. Hi ha molta positura en definitiva, però poc magí; una mica com passa amb Josep Rull.
Això va canviar tot just la setmana passada, quan l’avorrida sessió de control al Govern de torn experimentà una petita convulsió quasi imperceptible. Tot va començar amb una conversa més aviat rutinària, en la qual Antoni Castellà (antigament diputat d’Unió Democràtica, d’aparença independentista) interpel·lava la consellera d’Economia, Alícia Romero, tot dient-li que se sumaria al prec de la singularitat econòmica del país amb la condició que Salvador Illa abracés el concert econòmic, recriminant també el retard d’un Govern que havia assegurat l’aprovació del nou model de finançament abans d’acabar l’any. Com a bona funcionària d’Espanya, la consellera li recordà que —en política— els retards són inevitables i que, en qualsevol cas, en aquella cambra hi havia líders polítics que havien promès la independència en divuit mesos, amb el resultat sabut per tots.
Castellà va exercitar-se a posar cara d’enfadat i, en la rèplica, demanà a Romero “no comparar la
