OPINIÓ
"L'única forma d'aturar la pujada d'AC no és recórrer a la màgia negra
ni al vudú, sinó apropiar-se d'algunes de les seves propostes que tenen
més ressò social"
Ramon Cotarelo 13/02/2025 19:58
L’opció entre parlar o no parlar amb Aliança Catalana (AC) és objecte
d’encesos debats al si de l’independentisme. Temps enrere es va decidir
no fer-ho i se’l va imposar un “cordó sanitari”, un cordó del silenci.
Alarmat per aquest absurd propòsit cartoixà, fa dies l’MHP Artur Mas
demanava que Junts trenqui el silenci i parli amb AC. Només parlar, Déu ens guardi, res d’acordar alguna cosa. Malgrat tot, li ha caigut un bon regalim des de les instàncies més altes d’una organització a la qual, de moment, no pertany.
En principi, el president Mas té raó. Renunciar a parlar és renunciar al
que distingeix els éssers humans de les bèsties. Si no es parla, les
bèsties passen a dirimir les discrepàncies. I ho fan amb brams i
violència, com ja s’ha vist.
Ara bé, si només hi vol parlar sense acordar res, de què vol parlar; del
temps? Parlar, no al buit sinó a un altre de concret és el mateix que
reconèixer-ho, d’acord amb la teoria dels actes de parla, d’Austin. És
la funció performativa de la parla; parlar és actuar. Això d’acordar
vindrà després. Però ja només parlant es trenca el cordó
sanitari que, a banda de ser inútil per a l’objectiu que persegueix, fa
tuf de pràctiques inquisitorials que tothom rebutja.
I quin és l’objectiu? Òbviament, no un de puresa ideològica democràtica
per més que al Parlament se’n digui “nazi” o “racista” na Sílvia Orriols
sense cap altre raonament. L’objectiu real és parar els peus a AC, a
qui tothom augura una important pujada electoral. Probablement, la votarà una part important dels abstencionistes decebuts amb l’independentisme possibilista, per dir-ho suaument. Però això també treu de polleguera els partits, que es veuran proporcionalment minvats.
La darrera decisió de desposseir-la de l’alcaldia mitjançant una moció
de censura dels altres grups municipals, si es duu a terme, tampoc no
servirà de res. La desposseïda conservarà la plataforma parlamentària a
què es dedicarà amb més temps i entusiasme, tot esperant que les
municipals del 2027 li donin la majoria absoluta a Ripoll. La
censura produirà frustració a l’electorat i un batlle unionista perquè
els dos partits independentistes, tan units com diu que estan, són
incapaços de posar-se d’acord en un candidat a alcalde. És a
dir, tant si es posen d’acord (Ripoll) com si no (Generalitat), el
resultat és el mateix: un alcalde o president unionista. Digne d’estudi.
L’única forma d’aturar la pujada d’AC no és recórrer a la màgia negra ni
al vudú, per molt multiculturals que siguem, sinó apropiar-se d’algunes
de les seves propostes que tenen més ressò social. “Si no pots derrotar-los, uneix-te a ells”,
diu el celebrat pragmatisme americà. Si això passa, AC es vanarà
d’haver provocat el tomb, però aquest és un preu que s’ha de pagar per
ser a la inòpia i pretendre que hi siguin els altres.
És maliciós pensar que l’exigència peremptòria del traspàs integral de
les competències d’immigració respon a aquest esperit de contenir
l’avenç del que es continua anomenant “extrema dreta” tractant de
segar-li l’herba sota els peus? El problema, però, és si, arribat el
moment, l’independentisme partitocràtic podrà gestionar aitals
competències sense el suport dels de Sílvia Orriols. I poc serà el
suport que s’hi pugui obtenir si no se’n parla amb ells.
L’estigma d’extrema dreta, òbviament fals pel que fa a Orriols, ja no és
eficaç, ni tan sols quan s’arriba al desbarat de titllar-la de “perill
social”, com si fos la pesta negra. En canvi, el radicalisme independentista d’AC pot atraure molts vots. Tant de l’abstenció, ja ho hem dit, com dels electors dels altres partits.
L’hostilitat i l’agressivitat de l’extrema esquerra cap al partit
d’Orriols es beneficia de la palesa negligència de les autoritats davant
un atac violent a la llibertat d’expressió. El silenci dels altres
partits -llevat d’una tèbia protesta de Junts- indica una complicitat
oculta amb els trets feixistes d’aquestes brigades d’assalt. Fins i tot,
una secreta conformitat, això que els alemanys diuen Schadenfreude, l’alegria pel mal causat. Tot això és aigua al molí electoral d’AC.
Amb l’experiència dels darrers vuit anys, si els partits anomenats
independentistes aspiren a tornar a ser algú a Catalunya, tard o d’hora
hauran de trencar el cordó sanitari, que només beneficia a Espanya. Hauran de parlar amb AC, vulguin o no.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
https://elmon.cat/opinio/cal-trencar-el-cordo-sanitari-967214/
