Els projectes electorals

 

 

OPINIÓ

 

"Ningú no podrà acusar mai Puigdemont i Junts de no haver procurat sempre la unitat. Aquest punt augmenta el carisma de la candidatura presidencial"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
18/04/2024 19:49 

 

 

 

 

 

És obvi, la precampanya electoral només es diferencia de la campanya en el fet que ningú demana el vot explícitament. Però sí implícitament i amb una insistència pròpia de missioners en terra d’infidels. Els quadres i personalitats dels partits es multipliquen a tots els mitjans explicant llur doctrina. El president Aragonès reclama un debat al màxim nivell entre ell i el president Puigdemont. De president a president, què menys. El segon ja li ha respost, displicent, que el president de la Generalitat no demana debats sinó que se li demanen. Inassequible al desànim, el d’ERC insisteix que està disposat a debatre amb qui sigui i, amb això, es fica en un jardí quan la senyora Sílvia Orriols li hi ofereix a correcuita dia i hora. La pel·lícula és coneguda: quedarà més sola que Gary Cooper en “Sol davant el perill”.

Sobre aquest assumpte d’Orriols i Aliança catalana val la pena dir alguna cosa. Pel que fa al cordó sanitari, a sobre d’inútil, potser també és injust. Ningú no ha fet cordó sanitari a VOX que admet ser d’extrema dreta, cosa que Orriols nega de si mateixa. Per què a uns sí i als altres no? La raó rau en el

Llei d’amnistia o llei del silenci. Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si la llei s'aprova com està, Sánchez haurà salvat un obstacle perillós i podrà encarar la continuïtat, de moment, amb el suport parlamentari suficient"

 

 

 

Ramon Cotarelo

22/02/2024 20:44 

 

 

 

 

 

Quan la data de caducitat de la proposició de llei d’amnistia ja s’havia passat, el PSOE va demanar, i aconseguir, una pròrroga fins al dia 8 de març, dia de la dona, per cert, per continuar negociant. Una negociació tan silenciosa i secreta que sembla clandestina i del curs de la qual ningú no en sap res. Quan això passa, és que hi ha consigna de tancar l’aixeta de la informació i, fins i tot, la castàlia dels rumors. Les parts estan negociant. Tothom a callar.

L’únic que no calla és l’MHP Aragonès que s’esgargamella a tots els mitjans a la seva disposició, és a dir, tots, exigint que aquesta llei s’aprovi perquè és robusta i perquè la seva no aprovació portarà més mals que béns. Són les mateixes raons del govern, les raons espanyoles, amb les quals la Generalitat combrega amb devoció vaticana. Tot el cor unionista demana el mateix, terroritzat de què pugui passar si la llei no s’aprova. El cinquè genet de l’Apocalipsi, el de l’extrema dreta, aguaita a la cantonada de les eleccions

A més, raonen els partidaris de l’aprovació sense més rebombori, a banda de la robustesa de la norma, en el cas, hipotètic, que hi hagués errors en l’aplicació, sempre tenim el recurs als indults. Aquest és el parany saduceu. L’amnistia implica el reconeixement que no hi va haver delicte. L’indult, en canvi, pressuposa

L’enemic és X. Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

"A les xarxes regna la llibertat d'expressió més il·limitada, la isegoria, que és la que fa possible la democràcia"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
15/02/2024 19:40

 

 

 

Ja fa temps que les xarxes, sobretot X, són objecte d’atacs per un periodisme determinat dels mitjans convencionals, no digitals. Les seves dues principals acusacions són a) que es tracta d’una mena de miratge, de bombolla, de participació social minoritària, irrellevant i b) que és un mitjà turbulent en què regna la violència verbal més aferrissada i degradada.

La realitat del país, la de tots els països, refuta de ple la primera objecció. Bona part de la política es fa a les xarxes; és ciberpolítica. Els partits, els representants, n’estan pendents i sempre tenen raons per intervenir: contestar les crítiques, formular-les, fer-se veure i sentir per compensar la manca de ressonància de la seva activitat parlamentària. Ells mateixos s’encarreguen de sintetitzar les seves intervencions i penjar-les a les xarxes. L’estat d’ànim d’aquestes és sovint el feedback dels governs. 

En realitat, aquesta agressivitat contra les xarxes tradueix l’enuig de trobar-se en una situació de competència molt incòmoda. L’àmbit de la comunicació és avui un totum revolutum amb tres contendents:

Sobre la immigració. Via Ramon Cotarelo

 

 

PALINURO 

 

dilluns,12,febrer 2024

 

Al llarg de la història les migracions han estat font de riquesa i benestar. A banda que la major part de les vegades s'hagin produït per cataclismes naturals o humans, principalment guerres i persecucions, els països que les han rebut s'han beneficiat com també ho han fet els mateixos emigrants, que han trobat una segona oportunitat a la vida.

L'exemple més conegut és el dels Estats Units, un país fet per immigrants voluntaris de tot el món, sense perdre de vista l'aportació involuntària dels immigrants forçosos, els esclaus. En Nord-Amèrica els immigrants van trobar una societat estable d'oportunitats on van poder i van saber integrar-se. Així ha esdevingut el primer país del món, el país de la frontera, el del "go West, young man". 

Amb aquestes limitacions (que sempre es donaran) la immigració és un fenomen beneficiós per a tothom i que cal regular en interès públic. Així mateix, respon a l'exercici d'un dret que hauria de ser de reconeixement universal, encara que, per raons molt diverses, no ho és: el de lliure circulació dels éssers humans. 

Tanmateix, la immigració és un tema tabú a l'esfera pública catalana, del qual els

Amnistia 2.1 . Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

"El govern del PSOE té quinze dies per fer una proposta nova i imaginativa, i per això serveix de poc anunciar una bunquerització amb el text existent"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
01/02/2024 20:59 

 

 

 

 

 

La jornada parlamentària sobre la llei d’amnistia va tenir interès. El vot oposat dels dos partits “independentistes”, amb cara de pomes agres, ha deixat els comentaristes espanyols estabornits. Deu ser cert, com adverteixen els vells del lloc, que un dels partits independentistes no és independentista? Les respectives intervencions de les dues diputades catalanes d’ERC i Junts tenen una interpretació diferent a la capital del regne i a la colònia. Allà pensen que és un assumpte de catalans, així, en gros; aquí, que es tracta de veure quins catalans són independentistes i quins, no. Ja és hora que els espanyols entenguin que l’independentisme català no és la fraternitat esquerrana dels iberistes republicans. I l’entrepà de calamars.

La presència de Junqueras a la tribuna de convidats realçava la solemnitat del moment: el ple aprovaria una llei d’amnistia que ERC havia negociat a totes bandes i allà era ell, a rebre les felicitacions per tan merescuda com prometedora victòria. I heus aquí que Junts envia el toro de tornada al corral, per servir-me de l’espanyolíssima tauromàquia, i deixa el mestre i estel de la Tramuntana sense feina, xarbotant el seu enuig en una roda de premsa improvisada.

No em cansaré de repetir-ho: aquesta legislatura, el que duri, serà la del duel entre els dos presidents, Sánchez i Puigdemont, que estan a l’altura l’un de l’altre, en condicions una mica diferents. La resta dels personatges

Catalunya com a qüestió d’Europa

 

 

 OPINIÓ

"De moment, no hi ha alternativa al lideratge de Puigdemont, per molt qüestionat que sigui. Junqueras i la pallassada d'ERC no ho són"

Ramon Cotarelo
14/12/2023 19:44

 

 

Que el president Puigdemont és la figura clau de la política espanyola s’evidencia fins i tot en els seus fracassos. L’oficialitat del català s’ha evaporat, ajornant-se ad calendas. Queda palès que el PSOE ha incomplert la seva primera promesa, malgrat que el president exiliat i els seus advertien que un incompliment donaria lloc a una retirada del suport parlamentari. Això no obstant, la resposta a l’incompliment socialista ha estat un altre incompliment, el de retirar el suport.

El fiasco del català a la UE, argumentat, per a més INRI, amb consideracions de cost econòmic, ha provocat una onada d’indignació a les xarxes que acusen Puigdemont d’haver claudicat i JxC de ser com ERC. Atesa la fama que ha acumulat de fer-se enrere en altres ocasions, realment, el que correspondria seria complir l’amenaça de retirar el suport.Però no és allò que té intenció de fer. Ans al contrari, ha respost a l’agitació a les xarxes amb una llarga i prolixa epístola exposant que, encara que el govern espanyol no hi hagi jugat a fons les seves cartes al front diplomàtic (cosa evident) el problema ja està plantejat i ara pretén canalitzar-lo per la via judicial i, per a això, s’ha embolicat en una bateria d’excel·lents informes jurídics, diu, amb la intenció, d’arribar al TJUE.

El problema és que aquesta via és lenta i incerta. Mentrestant pot guanyar les eleccions espanyoles un partit o coalició de partits de dreta que no només no jugaria les seves cartes favorables a fons, sinó que

Un perdó imperdonable

 

 

"Sánchez sap que, si continua pel camí de perdonavides nacional espanyol, Junts pot passar del simulacre a la ruptura real"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
16/11/2023 17:47 

 

 

 

 

El pacte Junts/PSOE va tancar un drama febril de mes i mig i va ensopegar una incendiària oposició en Espanya i un clam d’indignació al si de l’independentisme del carrer; no del partitocràtic. La dreta va muntar un aquelarre quotidià davant la seu del PSOE mentre el clergat, els militars, els guàrdies civils, els financers, els jutges posaven el grit al cel que, com és conegut, els pertany. Es van afegir fins i tot exministres del PSOE, sector falangista.

A l’altra banda, dins l’independentisme, va haver-hi reaccions mixtes. La més radical en contra, la CUP, parla de “rendició”, un judici àmpliament compartit a les xarxes, on se sent qualificatius més gruixuts, com ara traïció, baixada de pantalons, etc. Una opinió decebuda per a la qual l’acord suposa el fi de l’embranzida independentista que va començar l’1-O.

Els partidaris, Junts, rebutgen la rendició i parlen d’un pacte amb garanties pel fet que, per aritmètica parlamentària, la seva força no s’esgota amb la investidura, sinó que es mantindrà tota la legislatura. Vol dir que el gobierno és ostatge de l’independentisme. Per tant,

L’amnistia redreça el camí que cal recórrer

 

 

OPINIÓ

 

 

"El que s’ha de negociar, doncs, no és si mediació o referèndum sí o no, sinó quin tipus de mediació i quin poble votarà en el referèndum"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
02/11/2023 20:27 

 

 

 

En l’era de la imatge i l’espectacle, la trobada a la seu del Parlament Europeu del MHP Puigdemont i el tercer home, no d’Orson Wells, sinó de Pedro Sánchez, té un alt valor simbòlic. El fugitiu ha esdevingut un exiliat, un president exiliat, part legítima en una negociació d’estat. La trobada és la primera conseqüència d’una amnistia que es dona per feta.

Les enceses apel·lacions del president Sánchez al retrobament en el si de la gran família espanyola han commogut els seus seguidors que se senten com el pare del fill pròdig. L’amnistia gaudeix l’aprovació de les bases i ha passat per sobre el cadàver polític de Felipe González; es presenta com un bàlsam de Ferabràs, capaç de recosir l’esquerda entre Catalunya i Espanya.

Per als independentistes, l’amnistia, però, és necessària per a tot el contrari. Perquè, en reconeixent que no hi havia cap mena delicte en els fets independentistes, ens torna a tots enrere cap a l’inici; i l’inici és l’1-O, que tampoc no va ser cap mena delicte. I d’això també s’ha de parlar. El reconeixement de l’aquí i ara suposa el del fet passat que va engegar aquest aquí i ara. El reconeixement de la legitimitat de l’1-O.

Sembla que la part catalana va deixar clar que les negociacions no s’han acabat ni de bon tros. Resten els aspectes crucials per a tancar un acord d’investidura que pugui dir-se “històric”. Les paraules

Ni govern ni democràcia

 

 

OPINIÓ

 

 

"El règim parlamentari vol que el govern sigui responsable davant del Parlament. Però aquest govern no només no és responsable davant de la cambra, sinó que és irresponsable"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
26/10/2023 20:48 

 

 

 

 

 

Al mapa general de les democràcies parlamentàries del món, Catalunya ocupa un lloc únic, excepcional, gairebé miraculós, el d’un govern parlamentari sense suport parlamentari. Hi ha gent que ho jutja kafkià, com un Gregori Samsa de la democràcia i una altra ho troba surrealista, com una pipa de Magritte.

El govern governa contra la voluntat del Parlament implementant mesures com l’Acord de claredat que el legislatiu ha rebutjat per 61 vots contra 41. I fins i tot ho presenta al senat espanyol com si tingués el suport de tota Catalunya o com si el president la representés. No diu que governa per a tots els catalans, amb 33 diputats, el 14% de la càmera? Amb vint diputats, és capaç de governar per a tot Europa. I, amb deu o menys, per al món sencer.

 

El govern incompleix les promeses electorals, no només les ideològiques i polítiques, que les

Una investidura impossible

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si els partits escolten l'opinió independentista, no hi haurà cap negociació i, si n'hi ha, es trencarà a l'inici. Per tant, les noves eleccions són inevitables"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
05/10/2023 19:51 

 

 

 

 

 

 

Engegada la segona part de la comèdia de la investidura. Amb la unció reial, surt a la palestra el paladí de la unitat d’Espanya, Pedro Sánchez, disposat a reduir el temible monstre del separatisme que té el seu cau al país dels infidels. Promet que tornarà amb un gobierno espanyol sota el braç, un gobierno de progrés, feminista, d’avenços socials i d’integració dialogant amb Catalunya dins el marc de la Constitució. Godspeed, cavaller!

Els portaveus del gobierno espanyol ja han fet saber que sobre el referèndum no hi ha res a parlar i de l’amnistia ja en parlarem. Cosa que vol dir que, si es dona el cas que els independentistes s’entesten en tots dos sentits, hi haurà noves eleccions. Tanmateix, amoïnats per la imatge d’una Espanya d’elecció en elecció, els socialistes fan mans i mànigues per quadrar el cercle d’una amnistia que sigui amnistia, però no es digui amnistia.

A més ventura, el cavaller Sánchez haurà de creuar boscos foscos i amenaçadors plens de monstres en forma de mobilitzacions patriòtiques, com la que està convocada a Barcelona, amb servei de bus i

La impostura no paga

 

 

OPINIÓ

 

 

"La soledat i la irrellevància d'ERC en aquesta ocasió no es pot amagar per feixuga que sigui la propaganda"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
28/09/2023 19:19 

 

 

 

 

 

 

Ha estat una casualitat del destí que la investidura/no investidura (per ara) de Feijóo hagi contraprogramat el moment sublim de la política catalana, el discurs sobre política general, que no es diu “sobre l’estat de la nació” suposo per por als veïns. Si ja era prou evident que el govern està fora de joc en el procés de negociacions “històriques”, la fatal superposició d’imatges ha estat letal.

El líder de la dreta va oferir un espectacle entre trist i ridícul. Va pujar al faristol més com una litúrgia parlamentària que com un candidat a la presidència del gobierno. Estava convençut d’antuvi que no assoliria els fatídics 176, malgrat les crides dels seus al transfuguisme. Venia encès per la manifestació dominical a la zona nacional i disposat a anorrear l’oposició amb un argument que, palesant la seva grandesa moral, deixés en evidència la petitesa dels seus adversaris. Tot disposant dels vots, no els ha volgut al preu del desmembrament de la Pàtria. S’estima més “honra sense vaixells que vaixells sense honra”, com deia el contraalmirall Méndez Núñez. En realitat tot es redueix a l’argument pedestre de l'”estaven verds” de la faula.

En aplicació de la llei de l’esforç menor, Feijóo no presentava un programa de govern, sinó unes propostes contràries a les polítiques del govern sovint basades en mentides clamoroses que tothom coneix. Doncs va convertir la investidura

Cap a la dictadura

 

 

OPINIÓ

 

 

"La independència es farà, si es fa, amb els independentistes; però no amb aquesta ERC que no ho és, d'independentista"

 

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
21/09/2023 19:13

 

 

 

Al cap de dos anys i mig de govern republicà és patent una deriva implacable vers un autoritarisme que frega la dictadura. Una dictadura tova, simpàtica; una dictadura paternalista, dialogant, al costat de la gent, d’un partit que té una relació patrimonial amb l’administració pública com una mena de PRI, una fons de corrupció, i que fa valer un gegantí aparell de propaganda alhora, que suprimeix la llibertat d’expressió en Catalunya.

Als inicis de la legislatura, el MHP Aragonès palesà el seu tarannà autoritari abandonant l’hemicicle, visiblement enfurismat per una intervenció del diputat Joan Canadell, membre del partit aliat al seu en el govern. Una prova primerenca del menyspreu al Parlament. Tot seguit, el president va fer fora de la taula de diàleg els delegats de JxC amb un pretext banal i, a còpia d’incomplir les seves promeses electorals, va forçar la sortida de Junts del govern “d’unitat independentista”. La personalitat autoritària mai tolera compartir el poder.

La decisió va deixar el govern en una ridícula minoria de 33 diputats republicans, un suport parlamentari del 24,4% i un 15% del vot popular. Tanmateix,

Últimes notícies sobre l’abstenció

 

 

OPINIÓ

 

 

"I ara, després de no haver fet res en sis anys, sense cap autocrítica i cap renovació, tenen la barra de demanar el vot perquè, si no, vindrà la dreta a Espanya"

 

 

Ramon Cotarelo

29/06/2023 21:40 

 

 

 

 

 

La porta del debat sobre l’abstenció (o vot en blanc o nul que, segons circumstàncies, són el mateix) està oberta de bat a bat. Els partits dits independentistes veuen que se’ls acaba la guingueta d’anar a Madrid a cobrar una morterada per fer retòrica buida davant un Congrés encara més buit o a entabanar i enganyar els votants amb pactes i tripijocs per fer veure que fan alguna cosa per Catalunya quan no fan res més que per a ells mateixos.

 

La reacció de l’establishment mediàtic davant la proposta d’abstenció ha estat i és brutal. Tots els mitjans de comunicació subvencionats (gairebé tots) contra l’abstenció. Centúries de trolls pretorians, intel·lectuals orgànics i captaires de les llargueses dels amos dels diners públics insultant els abstencionistes perquè, ai, caram! L’abstenció serà catastròfica per a Catalunya, governada per un Congrés més catalanòfob que de costum, com si ells haguessin fet quelcom per evitar-lo.

 

L’abstenció no respon a un emprenyament sobtat o, al contrari, a una convicció pètria, immutable, com la que s’atribueix a l’anarquista Emma Goldmann: que si votar serves per a alguna cosa, estaria prohibit. No és veritat; votar serveix i serveix moltes vegades; però no sempre, i l’electorat independentista ha donat

Destruir l’adversari

 

 

OPINIÓ

 

 

"El resultat del viatge iniciàtic d'Aragonès, digui el que digui el seu gegantí aparell de propaganda ha estat contribuir a la destrucció d’aquesta projecció internacional de Catalunya"

 

 

 

Ramon Cotarelo
21/03/2023 20:02 

 

 

 

 

Confesso molt compungit que no sé res de futbol, mai he assistit a un partit, no parlo ni he escrit cap línia sobre aquest noble esport i el món dels campionats i competicions m’és tan aliè com el dels platerets volants. Vinc d’una de les generacions del franquisme, règim que tenia el futbol i l’església com les seves crosses ideològiques. Tanmateix, quan es veu el país real i la seva escletxa es comprova que, si l’església és la mateixa, més o menys, el futbol, com a símbol de la identitat nacional no ho és ni de bon tros.

 

Com que el Barça és peça essencial de la consciència nacional catalana, és clar que l’atac al qual es veu sotmès és una càrrega de profunditat contra la identitat d’un poble. No calen coneixements especials de futbol per veure-ho. No hi tinc idea dels assumptes concrets que es dirimeixen, però em sembla que es tracta de com els espanyols fan valer l’anomenat teorema de Thomas (“allò que la gent defineix com a real, acaba sent real pel que fa als seus efectes”) per aconseguir el

La llista cívica i la segona onada

 

 

OPINIÓ

 

 

"La llista cívica, si arriba a cristal·litzar, es concep a si mateixa com a un pol que, en atraient vot independentista decebut dels partits faci possible l'anhel de la unitat de l'independentisme"

 

 

 

Ramon Cotarelo
14/03/2023 19:43

 

 

Els mitjans presenten la conferència del moviment nacional per la independència, celebrada en Barcelona el cap de setmana proppassat, com la segona part del procés independentista, com un remake, un “ho tornarem a fer”. És famosa l’expressió que “mai segones parts foren bones” i el terme “procés” grinyola una mica amenaçant recaiguda en les morositats, procrastinacions i giragonses, sovint ridícules, dels governs dits independentistes.

 

De cap de les maneres, raonen els participants en la conferència. La nostra intenció és traçar el mapa d’una acció contundent i efectiva per una doble via: engrescant la societat civil i revifant les institucions amb l’objectiu de la independència unilateral. L’acció social consistirà a aconseguir una mobilització permanent del personal per la via de la desobediència civil, activitat aquesta molt problemàtica atès que només és creïble si els que la prediquen són els primers a practicar-la, que no sol ser el cas. La mobilització ens ha de dur al control de les eines del país, sigui el que sigui el significat d’aquesta misteriosa expressió que, tanmateix, ha de garantir-nos al control del territori.

 

En definitiva, l’acció social demana gairebé un canvi de mentalitat, una renovació de la nostra visió del món, de la

La unitat com a penitència

 

 

OPINIÓ

 

 

"El fracàs de la taula dialogant és el triomf de la política del PSOE, a la qual sembla encadenada ERC, com els vençuts als carros dels vencedors"

 

 

 

Ramon Cotarelo
21/02/2023 19:03

 

 

Tothom està convençut que la taula del diàleg és un fracàs. Alguns creuen que ho va ser des de l’inici, que es va proposar sabent que fracassaria; és a dir, es tracta del fracàs d’un engany. És un consol, sens dubte. T’enganyen, sí, però fracassen. Trist consol, atès que l’estratègia de la taula s’ha revelat erma, eixuta, estèril, nociva, falsa.

 

Arran de la reforma del Codi Penal, aconseguida gràcies a les habilitats i capacitats dels negociadors republicans, tot l’edifici de la “desjudicialització”, pilar de l’estratègia de la taula, s’ha enfonsat. Aquí no només no s’ha desjudicialitzat res, sinó que s’ha judicialitzat el passat. Bingo. Premi a l’equip d’experts que han excogitat la reforma. Uns caps privilegiats.

 

Potser el senyor Rufián, responsable d’aquest desgavell, hauria de fer un pas al costat a la seva tasca de negociador per a la que sens dubte no ha estat cridat pel Senyor. Totes les negociacions de què tinc memòria del senyor Rufián han acabat en el contrari del que ell anunciava tan ufà al Twitter, aprofitant que és una bombolla, però, aquesta vegada, les conseqüències de la seva ineptitud són tan greus pels seus mateixos companys que, a més d’un pas al costat, hauria de fer-se fonedís.

 

El fracàs de la taula dialogant és el triomf de la política del PSOE, a la qual sembla encadenada ERC, com els vençuts als carros dels vencedors, que es vanten d’haver-los sotmès després d’enganyar-los. Les eleccions serien una apoteosi pel president

Per què menteixen?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Menteixen perquè el seu únic objectiu és el poder pel poder. No el poder per assolir objectius d’interès general sinó el poder per recompensar els militants i amics de la fe i perpetuar la ignomínia"

 

 

 

Ramon Cotarelo
14/02/2023 19:16 

 

 

 

És fama que Bismarck, el canceller de ferro, deia que “mai es menteix més que abans d’unes eleccions i després d’una cacera”. L’expressió trasllueix el Junker prussià esdevingut demòcrata, i assenyala la vinculació entre la política electoral i la mentida, una convicció quasi universal.

 

Si fem una collita al florit jardí de la mentida a la política espanyola i catalana tindrem feina. El govern més progressista de la història va prometre derogar o, almenys reformar substancialment, la Llei Mordassa. La batllessa Colau i el senyor Junqueras s’havien compromès programàticament i estatutàriament a no optar a un tercer mandat, cadascú a la seva guingueta. El senyor Torrent volia declarar la independència de cop i volta i demanava els indecisos que

A l’ombra del poder

 

 

OPINIÓ

 

"L'altra ombra que es projecta sobre el govern del MHP Aragonès, ombra desmesurada, gairebé grotesca, com la d'un ciclop de l'antiguitat, és la del president del seu partit"

 

 

 

Ramon Cotarelo
07/02/2023 20:10 

 

 

 

 

Als del PSC els agrada dir que són el “govern alternatiu”. Es veuen com el que els britànics anomenen el ‘shadow cabinet’, el govern a l’ombra. Rebutgen, però, això de l’ombra. Per un atavisme animista, els espanyols atribueixen subjectivitat a l’ombra i parlen de “mala ombra”, per exemple, el “fantasma de mala ombra” del Juan de Mairena, de Machado.

 

Ningú no vol estar a l’ombra i el poder, menys que ningú. El poder és exhibicionista. L’encanta lluir-se, fer-se veure, fer-se sentir en tots els sentits de sentir. Els anomenats “poders en l’ombra” mai hi són, a l’ombra i no fan una altra cosa que palesar-se, com es dedueix de l’expressió “poders fàctics”. No hi ha res més visible que els fets. Per això els socialistes es diuen govern alternatiu, no a l’ombra; ans al contrari, es volen ben bé al prosceni, ben bé a la llum perquè el que cerquen és projectar la seva ombra sobre el govern present i absent al mateix temps de la pomposa Generalitat republicana.

 

L’altra ombra que es projecta sobre el govern del MHP Aragonès, ombra desmesurada, gairebé grotesca, com la d’un

El fil d’Ariadna de la justícia europea

 

 

OPINIÓ

 

 

"El tribunal ha mostrat el camí per sortir de l'aparent dèdal espanyol on un minotaure judicial intenta devorar un conjunt de ciutadans"

 

 

 

Ramon Cotarelo
31/01/2023 19:06 

 

 

 

 

Després de matar el minotaure, Teseu va aconseguir sortir del laberint gràcies a la troca de fil que li havia donat Ariadna, la filla del rei Minos. La seu de l’ONU a Ginebra es troba en un palau que ha heretat de la Lliga de les Nacions i porta el nom de Palau d’Ariadna. La coincidència de noms és una casualitat feliç que permet comparar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb el fil amb què va sortir indemne l’heroi grec. El tribunal ha mostrat el camí per sortir de l’aparent dèdal espanyol on un minotaure judicial intenta devorar un conjunt de ciutadans tan objectivament determinats com els catorze joves atenesos que calia enviar com a víctimes cada set anys a Creta.

 

El punt decisiu, el començament del fil, és el criteri del TJUE que una ordre de detenció europea no només es pot denegar si hi ha falla sistèmica de l’estat de dret sinó també quan hi ha sospita de tractament injust contra un grup objectivament determinat persones, encara que no es doni aquella falla. És veritat que els drets humans són drets individuals, però el que fa que un individu sigui un individu és la seva pertinença subjectiva a una comunitat. Si és maltractada, també ho serà l’individu.

 

En certa manera, és una sentència diplomàtica, un guant de vellut en un puny de ferro. El tribunal no diu que a Espanya hi hagi aquesta falla sistèmica, però la veritat és que si en un

Gestionar el dia a dia també és impossible

 

 

OPINIÓ

 

 

"Ho vam anunciar a l'inici del viatge parlamentari en solitari dels 33 argonautes d'Aragonès. Un govern amb un suport parlamentari del 24,4% pot fer política, sí. La dels altres"

 

 

 

Ramon Cotarelo
24/01/2023 20:14 

 

 

 

 

La gala dels premis Gaudí ha estat una prova més del mal que fa al cap la TV. El glamur dels Oscars transmès urbi et orbi des de Hollywood, com si fos Roma, enlluerna els creadors espanyols que plagien la cerimònia fil per randa, en subdesenvolupat, canviant el nom d’Oscar pel de Goya, més patriòtic. L’encant déco de l’estatueta substituït pel romàntic semblant del pintor de Fuendetodos. Al seu cop, el fulgor goyesc enlluerna els catalans que el van imitar amb uns premis Gaudí, més a prop del modernisme dels oscars. També aquí el nom del geni empara un aquelarre casolà, com es pot veure pel posat col·lectiu de mig govern amb els seus millors drapets. El glamur hollywoodià-goyesca els ha menjat el cap. Per això semblen un episodi de The Walking Dead a la cerca d’un cervell.

 

Retornats a la gestió quotidiana, encara no l’han trobat. No és fàcil gestionar el dia a dia. Ho vam anunciar a l’inici del viatge parlamentari en solitari dels 33 argonautes d’Aragonès. Un govern amb un suport parlamentari del 24,4% pot fer política, sí. La dels altres. Res més.

 

No té cap pressupost aprovat, ni cap possibilitat de forçar l’aprovació als seus termes. El seu últim tret, amenaçar amb la retirada de suport al gobierno, no ha provocat cap efecte perquè no és creïble. S’afronta a una contestació al carrer de dos sectors laborals de gran importància,