OPINIÓ
"El president Sánchez és un dictador responsable de la disgregació de la Pàtria, quan tothom sap que la tasca dels dictadors és mantenir-la unida com sigui"
Fins ara, els republicans, responsables de la
OPINIÓ
Els daus estan llançats. Els antics partidaris de Duran i Lleida, l’home del Palace, uneixen forces amb el poderós sector convergent de Junts. El desplaçament de la icona independentista de la MHP Borràs a les regions hiperbòries d’una fundació, o think tank o sigui, al racó de pensar, i la probable proclamació del president Puigdemont com a líder indiscutible in partibus tanca el cicle de reconstrucció del catalanisme conservador. Cal preparar-se per a la nova etapa d’una Generalitat espanyolista. El secretari general, Jordi Turull, parla sense embuts que l’objectiu és la independència, però el que fa és enfortir l’estructura del possibilisme.
És un pas més en la recuperació de la unitat com a requisit imprescindible de qualsevol política d’independència. Tornar a l’esperit d’octubre del 2017. La unitat d’acció. Aquest projecte interpel·la, per tant, ERC, CUP i AC. La CUP es mantindrà al marge per decisió pròpia i AC continuarà en quarantena per decisió aliena. Fora del paraigua unitari (on també s’han aixoplugat les entitats socials) només queda ERC.
Fins ara, els republicans, responsables de la
OPINIÓ
Ramon Cotarelo
10/10/2024
Els temps estan canviant, cantava el jueu Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura. Què hauria passat si l’emperador Còmmode hagués muntat un circ de gladiadors en l’arena del Coliseu amb ell de primera figura i els espectadors l’haguessin rebut amb una xiulada massiva? El fill de Marc Aureli els hauria massacrat; a tots; amb les seves pròpies mans.
Però els temps estan canviant. El president Illa va rebre l’escridassada i el clam d’independència a la Tarraco Arena Plaça, a Tarragona, diumenge, impasible el ademán. En comptes de fer decapitar el públic, va publicar un tuit encomiàstic felicitant els castellers i mostrant el seu orgull per “la cultura i tradicions” se suposa que catalanes. Sens dubte, tindrà més ocasions de mostrar aquest orgull davant la cultura de la independència i la tradició d’exigir-la. Com va comprovar dos dies després amb la rèplica de Sílvia Orriols al seu discurs de l’estat de la regió.
Perquè l’escridassada a l’inici del mandat d’un president tan unionista, abans del seu discurs i la rèplica d’Orriols, és una declaració d’hostilitat per avançat. El projecte del gobierno progressista de tancar el cicle independentista i girar full no té cap suport de l’independentisme, ni tan sols dels que
OPINIÓ
L’obsessió del president Puigdemont, la seva reiterada referència a la necessitat de la unitat independentista, mereix una consideració detinguda perquè explica moltes coses. L’entitat-paraigua que es proposarà al congrés de Junts és l’enèsima repetició d’aquest fetitxe unitari, el principal valedor del qual és Jordi Sánchez, el talp republicà i responsable de l’últim govern d’ERC i el seu monopoli dels mitjans de comunicació contra Junts.
Continuar predicant la unitat amb qui no la vol, no l’ha volgut mai, ni la voldrà, i encara menys vol la independència, mostra alguna cosa més que contumàcia. Fa sospitar una mica de mala fe. Semblava que ERC ho havia deixat clar amb la investidura de l’MHP. Però no ha sigut prou. En la seva darrera compareixença a Twitter, el president Puigdemont torna a reclamar la unitat. S’adreça a ERC i la CUP perquè reclamar unitat independentista al poble, que és l’únic que l’ha demostrat, seria excessivament cínic.
En la seva al·locució, Puigdemont reconeix que la unitat es va trencar ja fa set anys, però és ara quan li sembla imprescindible fer alguna cosa. Per què?
OPINIÓ
Ramon Cotarelo
19/09/2024
L’escàndol de la Copa Amèrica és el colofó dels tres anys d’al·lucinant govern republicà. Suposo el lector assabentat: 58 milions d’euros públics volatilitzats en una estafa de guant blanc. Gent de món amb poderoses connexions polítiques i mediàtiques posa en marxa una guingueta per a enriquir-se encara més. Una trucada aquí, una conversa allà, una paraula del rei, tots els mitjans convertits en orfeó nàutic celebrant un esdeveniment amb més audiència que la final del mundial de futbol. I tres pobres desgraciats, els pagafantes, aporten una pila de milions procedents dels impostos dels ciutadans.
El frau, investigat i denunciat per un mitjà digital La Directa amb una exigua plantilla i repercutit després per OctuvreCAT sembla un llegat del tripartit: Tanmateix, el trio de la foto de la inauguració, Aragonès, Colau, Collboni i el seu suport acadèmic de la Universitat Pompeu Fabra s’han fet fonedissos. Déu n’hi do, la que pot organitzar la bombolla de les xarxes que no respecta ningú! Amb raó malden els polítics i els mitjans convencionals per posar ordre a les xarxes. La “regeneració democràtica”, que té aspectes positius, com la reforma de la Llei mordassa (ja veurem fins a on) presenta una cara més fosca cap a l’espai digital.
Aquest escàndol que afecta els tres partits que són tripartits sense ser tripartit enterboleix encara més el marasme de l’independentisme.
OPINIÓ
Ramon Cotarelo
Ramon Cotarelo
12/09/2024
En el seu discurs al Comitè Federal del PSOE de dissabte passat el president Sánchez, va exposar els dos fonaments del que anomena “la nova etapa de l’Espanya federal o autonòmica”. El primer és sòlidament material; diners comptants i sonants per a tots. El “finançament singular” de Catalunya, el “concert català”, els grans trofeus del pacte, es redueixen a un nou cafè per a tothom, però amb més cafè. Això permet que cada territori tingui el mateix finançament igualment singular.
L’altre fonament és més eteri, més sentimental: gràcies a la política d’acostament, diàleg i pactes del PSOE, la situació a Catalunya ha canviat radicalment. Ja no es parla de ruptura o de trencament social; ja no hi ha famílies afrontades per aquesta obsessió. Ara hi ha entesa i convivència. S’obre una nova etapa d’Espanya autonòmica, solidària i alhora respectuosa amb les peculiaritats vernacles.
Un to amistós, conciliador, suau, però contundent. És molt d’agrair que en els discursos triomfals espanyols hagi desaparegut el terme
OPINIÓ
Ramon Cotarelo
05/09/2024
Els republicans han coronat els primers tres anys del govern més incompetent del postfranquisme entregant la Generalitat “republicana” a un partit monàrquic espanyol. Una traca final que els ha deixat en la desairada posició en què Pepe Rubianes veia els partidaris d’Espanya. I per la mateixa raó, la defensa a ultrança de la pàtria; en aquest cas, del partit, única pàtria que ER coneix.
I, a la vista de tothom, que s’ha passat el llarg i càlid estiu fent-se creus de com un partit que diu ser independentista ha comès aquesta canallada contra Catalunya per por a una gairebé segura nova derrota electoral. L’opinió pública, enfurismada, ha agitat les xarxes en una barreja de frustració, decepció, indignació, amargor, ràbia, ira i el desig de venjança.
Sí, les xarxes, que són com torrents, baixen desbocades tumultuoses i contenen moltes impureses, però també llavors d’or. Afegeixen contextos que expliquen les notícies, denuncien les manipulacions i censures dels mitjans i fan públiques les motivacions més indignes dels polítics responsables del desgavell.
En prendre aquesta decisió infausta, ERC s’ha fracturat en dos, majoria i minoria, bolxevics i menxevics, encara que estiguin a l’inrevés, probablement perquè es tracta de
OPINIÓ
"Ningú no podrà acusar mai Puigdemont i Junts de no haver procurat sempre la unitat. Aquest punt augmenta el carisma de la candidatura presidencial"
És obvi, la precampanya electoral només es diferencia de la campanya en el fet que ningú demana el vot explícitament. Però sí implícitament i amb una insistència pròpia de missioners en terra d’infidels. Els quadres i personalitats dels partits es multipliquen a tots els mitjans explicant llur doctrina. El president Aragonès reclama un debat al màxim nivell entre ell i el president Puigdemont. De president a president, què menys. El segon ja li ha respost, displicent, que el president de la Generalitat no demana debats sinó que se li demanen. Inassequible al desànim, el d’ERC insisteix que està disposat a debatre amb qui sigui i, amb això, es fica en un jardí quan la senyora Sílvia Orriols li hi ofereix a correcuita dia i hora. La pel·lícula és coneguda: quedarà més sola que Gary Cooper en “Sol davant el perill”.
Sobre aquest assumpte d’Orriols i Aliança catalana val la pena dir alguna cosa. Pel que fa al cordó sanitari, a sobre d’inútil, potser també és injust. Ningú no ha fet cordó sanitari a VOX que admet ser d’extrema dreta, cosa que Orriols nega de si mateixa. Per què a uns sí i als altres no? La raó rau en el
OPINIÓ
Quan la data de caducitat de la proposició de llei d’amnistia ja s’havia passat, el PSOE va demanar, i aconseguir, una pròrroga fins al dia 8 de març, dia de la dona, per cert, per continuar negociant. Una negociació tan silenciosa i secreta que sembla clandestina i del curs de la qual ningú no en sap res. Quan això passa, és que hi ha consigna de tancar l’aixeta de la informació i, fins i tot, la castàlia dels rumors. Les parts estan negociant. Tothom a callar.
L’únic que no calla és l’MHP Aragonès que s’esgargamella a tots els mitjans a la seva disposició, és a dir, tots, exigint que aquesta llei s’aprovi perquè és robusta i perquè la seva no aprovació portarà més mals que béns. Són les mateixes raons del govern, les raons espanyoles, amb les quals la Generalitat combrega amb devoció vaticana. Tot el cor unionista demana el mateix, terroritzat de què pugui passar si la llei no s’aprova. El cinquè genet de l’Apocalipsi, el de l’extrema dreta, aguaita a la cantonada de les eleccions
A més, raonen els partidaris de l’aprovació sense més rebombori, a banda de la robustesa de la norma, en el cas, hipotètic, que hi hagués errors en l’aplicació, sempre tenim el recurs als indults. Aquest és el parany saduceu. L’amnistia implica el reconeixement que no hi va haver delicte. L’indult, en canvi, pressuposa
OPINIÓ
Ramon Cotarelo
15/02/2024 19:40
Ja fa temps que les xarxes, sobretot X, són objecte d’atacs per un periodisme determinat dels mitjans convencionals, no digitals. Les seves dues principals acusacions són a) que es tracta d’una mena de miratge, de bombolla, de participació social minoritària, irrellevant i b) que és un mitjà turbulent en què regna la violència verbal més aferrissada i degradada.
La realitat del país, la de tots els països, refuta de ple la primera objecció. Bona part de la política es fa a les xarxes; és ciberpolítica. Els partits, els representants, n’estan pendents i sempre tenen raons per intervenir: contestar les crítiques, formular-les, fer-se veure i sentir per compensar la manca de ressonància de la seva activitat parlamentària. Ells mateixos s’encarreguen de sintetitzar les seves intervencions i penjar-les a les xarxes. L’estat d’ànim d’aquestes és sovint el feedback dels governs.
En realitat, aquesta agressivitat contra les xarxes tradueix l’enuig de trobar-se en una situació de competència molt incòmoda. L’àmbit de la comunicació és avui un totum revolutum amb tres contendents:
PALINURO
dilluns,12,febrer 2024
OPINIÓ
La jornada parlamentària sobre la llei d’amnistia va tenir interès. El vot oposat dels dos partits “independentistes”, amb cara de pomes agres, ha deixat els comentaristes espanyols estabornits. Deu ser cert, com adverteixen els vells del lloc, que un dels partits independentistes no és independentista? Les respectives intervencions de les dues diputades catalanes d’ERC i Junts tenen una interpretació diferent a la capital del regne i a la colònia. Allà pensen que és un assumpte de catalans, així, en gros; aquí, que es tracta de veure quins catalans són independentistes i quins, no. Ja és hora que els espanyols entenguin que l’independentisme català no és la fraternitat esquerrana dels iberistes republicans. I l’entrepà de calamars.
La presència de Junqueras a la tribuna de convidats realçava la solemnitat del moment: el ple aprovaria una llei d’amnistia que ERC havia negociat a totes bandes i allà era ell, a rebre les felicitacions per tan merescuda com prometedora victòria. I heus aquí que Junts envia el toro de tornada al corral, per servir-me de l’espanyolíssima tauromàquia, i deixa el mestre i estel de la Tramuntana sense feina, xarbotant el seu enuig en una roda de premsa improvisada.
No em cansaré de repetir-ho: aquesta legislatura, el que duri, serà la del duel entre els dos presidents, Sánchez i Puigdemont, que estan a l’altura l’un de l’altre, en condicions una mica diferents. La resta dels personatges
OPINIÓ
Que el president Puigdemont és la figura clau de la política espanyola s’evidencia fins i tot en els seus fracassos. L’oficialitat del català s’ha evaporat, ajornant-se ad calendas. Queda palès que el PSOE ha incomplert la seva primera promesa, malgrat que el president exiliat i els seus advertien que un incompliment donaria lloc a una retirada del suport parlamentari. Això no obstant, la resposta a l’incompliment socialista ha estat un altre incompliment, el de retirar el suport.
El fiasco del català a la UE, argumentat, per a més INRI, amb consideracions de cost econòmic, ha provocat una onada d’indignació a les xarxes que acusen Puigdemont d’haver claudicat i JxC de ser com ERC. Atesa la fama que ha acumulat de fer-se enrere en altres ocasions, realment, el que correspondria seria complir l’amenaça de retirar el suport.Però no és allò que té intenció de fer. Ans al contrari, ha respost a l’agitació a les xarxes amb una llarga i prolixa epístola exposant que, encara que el govern espanyol no hi hagi jugat a fons les seves cartes al front diplomàtic (cosa evident) el problema ja està plantejat i ara pretén canalitzar-lo per la via judicial i, per a això, s’ha embolicat en una bateria d’excel·lents informes jurídics, diu, amb la intenció, d’arribar al TJUE.
El problema és que aquesta via és lenta i incerta. Mentrestant pot guanyar les eleccions espanyoles un partit o coalició de partits de dreta que no només no jugaria les seves cartes favorables a fons, sinó que
El pacte Junts/PSOE va tancar un drama febril de mes i mig i va ensopegar una incendiària oposició en Espanya i un clam d’indignació al si de l’independentisme del carrer; no del partitocràtic. La dreta va muntar un aquelarre quotidià davant la seu del PSOE mentre el clergat, els militars, els guàrdies civils, els financers, els jutges posaven el grit al cel que, com és conegut, els pertany. Es van afegir fins i tot exministres del PSOE, sector falangista.
A l’altra banda, dins l’independentisme, va haver-hi reaccions mixtes. La més radical en contra, la CUP, parla de “rendició”, un judici àmpliament compartit a les xarxes, on se sent qualificatius més gruixuts, com ara traïció, baixada de pantalons, etc. Una opinió decebuda per a la qual l’acord suposa el fi de l’embranzida independentista que va començar l’1-O.
Els partidaris, Junts, rebutgen la rendició i parlen d’un pacte amb garanties pel fet que, per aritmètica parlamentària, la seva força no s’esgota amb la investidura, sinó que es mantindrà tota la legislatura. Vol dir que el gobierno és ostatge de l’independentisme. Per tant,
OPINIÓ
En l’era de la imatge i l’espectacle, la trobada a la seu del Parlament Europeu del MHP Puigdemont i el tercer home, no d’Orson Wells, sinó de Pedro Sánchez, té un alt valor simbòlic. El fugitiu ha esdevingut un exiliat, un president exiliat, part legítima en una negociació d’estat. La trobada és la primera conseqüència d’una amnistia que es dona per feta.
Les enceses apel·lacions del president Sánchez al retrobament en el si de la gran família espanyola han commogut els seus seguidors que se senten com el pare del fill pròdig. L’amnistia gaudeix l’aprovació de les bases i ha passat per sobre el cadàver polític de Felipe González; es presenta com un bàlsam de Ferabràs, capaç de recosir l’esquerda entre Catalunya i Espanya.
Per als independentistes, l’amnistia, però, és necessària per a tot el contrari. Perquè, en reconeixent que no hi havia cap mena delicte en els fets independentistes, ens torna a tots enrere cap a l’inici; i l’inici és l’1-O, que tampoc no va ser cap mena delicte. I d’això també s’ha de parlar. El reconeixement de l’aquí i ara suposa el del fet passat que va engegar aquest aquí i ara. El reconeixement de la legitimitat de l’1-O.
Sembla que la part catalana va deixar clar que les negociacions no s’han acabat ni de bon tros. Resten els aspectes crucials per a tancar un acord d’investidura que pugui dir-se “històric”. Les paraules
OPINIÓ
Al mapa general de les democràcies parlamentàries del món, Catalunya ocupa un lloc únic, excepcional, gairebé miraculós, el d’un govern parlamentari sense suport parlamentari. Hi ha gent que ho jutja kafkià, com un Gregori Samsa de la democràcia i una altra ho troba surrealista, com una pipa de Magritte.
El govern governa contra la voluntat del Parlament implementant mesures com l’Acord de claredat que el legislatiu ha rebutjat per 61 vots contra 41. I fins i tot ho presenta al senat espanyol com si tingués el suport de tota Catalunya o com si el president la representés. No diu que governa per a tots els catalans, amb 33 diputats, el 14% de la càmera? Amb vint diputats, és capaç de governar per a tot Europa. I, amb deu o menys, per al món sencer.
El govern incompleix les promeses electorals, no només les ideològiques i polítiques, que les
OPINIÓ
Engegada la segona part de la comèdia de la investidura. Amb la unció reial, surt a la palestra el paladí de la unitat d’Espanya, Pedro Sánchez, disposat a reduir el temible monstre del separatisme que té el seu cau al país dels infidels. Promet que tornarà amb un gobierno espanyol sota el braç, un gobierno de progrés, feminista, d’avenços socials i d’integració dialogant amb Catalunya dins el marc de la Constitució. Godspeed, cavaller!
Els portaveus del gobierno espanyol ja han fet saber que sobre el referèndum no hi ha res a parlar i de l’amnistia ja en parlarem. Cosa que vol dir que, si es dona el cas que els independentistes s’entesten en tots dos sentits, hi haurà noves eleccions. Tanmateix, amoïnats per la imatge d’una Espanya d’elecció en elecció, els socialistes fan mans i mànigues per quadrar el cercle d’una amnistia que sigui amnistia, però no es digui amnistia.
A més ventura, el cavaller Sánchez haurà de creuar boscos foscos i amenaçadors plens de monstres en forma de mobilitzacions patriòtiques, com la que està convocada a Barcelona, amb servei de bus i
OPINIÓ
Ha estat una casualitat del destí que la investidura/no investidura (per ara) de Feijóo hagi contraprogramat el moment sublim de la política catalana, el discurs sobre política general, que no es diu “sobre l’estat de la nació” suposo per por als veïns. Si ja era prou evident que el govern està fora de joc en el procés de negociacions “històriques”, la fatal superposició d’imatges ha estat letal.
El líder de la dreta va oferir un espectacle entre trist i ridícul. Va pujar al faristol més com una litúrgia parlamentària que com un candidat a la presidència del gobierno. Estava convençut d’antuvi que no assoliria els fatídics 176, malgrat les crides dels seus al transfuguisme. Venia encès per la manifestació dominical a la zona nacional i disposat a anorrear l’oposició amb un argument que, palesant la seva grandesa moral, deixés en evidència la petitesa dels seus adversaris. Tot disposant dels vots, no els ha volgut al preu del desmembrament de la Pàtria. S’estima més “honra sense vaixells que vaixells sense honra”, com deia el contraalmirall Méndez Núñez. En realitat tot es redueix a l’argument pedestre de l'”estaven verds” de la faula.
En aplicació de la llei de l’esforç menor, Feijóo no presentava un programa de govern, sinó unes propostes contràries a les polítiques del govern sovint basades en mentides clamoroses que tothom coneix. Doncs va convertir la investidura
OPINIÓ
Al cap de dos anys i mig de govern republicà és patent una deriva implacable vers un autoritarisme que frega la dictadura. Una dictadura tova, simpàtica; una dictadura paternalista, dialogant, al costat de la gent, d’un partit que té una relació patrimonial amb l’administració pública com una mena de PRI, una fons de corrupció, i que fa valer un gegantí aparell de propaganda alhora, que suprimeix la llibertat d’expressió en Catalunya.
Als inicis de la legislatura, el MHP Aragonès palesà el seu tarannà autoritari abandonant l’hemicicle, visiblement enfurismat per una intervenció del diputat Joan Canadell, membre del partit aliat al seu en el govern. Una prova primerenca del menyspreu al Parlament. Tot seguit, el president va fer fora de la taula de diàleg els delegats de JxC amb un pretext banal i, a còpia d’incomplir les seves promeses electorals, va forçar la sortida de Junts del govern “d’unitat independentista”. La personalitat autoritària mai tolera compartir el poder.
La decisió va deixar el govern en una ridícula minoria de 33 diputats republicans, un suport parlamentari del 24,4% i un 15% del vot popular. Tanmateix,
OPINIÓ
29/06/2023 21:40
La porta del debat sobre l’abstenció (o vot en blanc o nul que, segons circumstàncies, són el mateix) està oberta de bat a bat. Els partits dits independentistes veuen que se’ls acaba la guingueta d’anar a Madrid a cobrar una morterada per fer retòrica buida davant un Congrés encara més buit o a entabanar i enganyar els votants amb pactes i tripijocs per fer veure que fan alguna cosa per Catalunya quan no fan res més que per a ells mateixos.
La reacció de l’establishment mediàtic davant la proposta d’abstenció ha estat i és brutal. Tots els mitjans de comunicació subvencionats (gairebé tots) contra l’abstenció. Centúries de trolls pretorians, intel·lectuals orgànics i captaires de les llargueses dels amos dels diners públics insultant els abstencionistes perquè, ai, caram! L’abstenció serà catastròfica per a Catalunya, governada per un Congrés més catalanòfob que de costum, com si ells haguessin fet quelcom per evitar-lo.
L’abstenció no respon a un emprenyament sobtat o, al contrari, a una convicció pètria, immutable, com la que s’atribueix a l’anarquista Emma Goldmann: que si votar serves per a alguna cosa, estaria prohibit. No és veritat; votar serveix i serveix moltes vegades; però no sempre, i l’electorat independentista ha donat
OPINIÓ
Confesso molt compungit que no sé res de futbol, mai he assistit a un partit, no parlo ni he escrit cap línia sobre aquest noble esport i el món dels campionats i competicions m’és tan aliè com el dels platerets volants. Vinc d’una de les generacions del franquisme, règim que tenia el futbol i l’església com les seves crosses ideològiques. Tanmateix, quan es veu el país real i la seva escletxa es comprova que, si l’església és la mateixa, més o menys, el futbol, com a símbol de la identitat nacional no ho és ni de bon tros.
Com que el Barça és peça essencial de la consciència nacional catalana, és clar que l’atac al qual es veu sotmès és una càrrega de profunditat contra la identitat d’un poble. No calen coneixements especials de futbol per veure-ho. No hi tinc idea dels assumptes concrets que es dirimeixen, però em sembla que es tracta de com els espanyols fan valer l’anomenat teorema de Thomas (“allò que la gent defineix com a real, acaba sent real pel que fa als seus efectes”) per aconseguir el