Els mandarins i les xarxes. Via Ramon Cotarelo

 

PALINUR

 

 

 

dimecres, 26 de novembre del 2025

 

 

Arnau Borràs ha publicat un vídeo molt interessant sobre els mitjans a Catalunya. El grup de què parla, Ramon Barnils, és una taula dels senyors de la premsa, els que remenen les cireres, ben situats a la conxorxa politicomediàtica https://www.lrp.cat/opinio/article/2126998-la-conxorxa-politicomediatica.html. Poca cosa a envejar a la dictadura estalinista i la premsa del Moviment. Una oligarquia de nul·litats a centres de poder i una situació de benefici eclesial. A més de la radiotelevisió pública, amb un pressupost de Hollywood que, per cert, malgasta, els mitjans privats són un jardí del govern, pròdigament regat amb diners públics. Per subvencionar, la Generalitat subvenciona fins i tot una guia d'espectacles, atès que ens governen els fills de la societat de l'espectacle.

Aquests mandarins formen un monopoli d'adoctrinament informatiu, ideològic que opera amb un criteri maniqueu, de bons i dolents o d'amic/enemic a la manera schmittiana. A l'amic, tot; a l'enemic, res; a l'indiferent, la legislació vigent.

L'oligarquia mediàtica viu al globus de pensament únic, el que els comunistes anomenen “hegemonia” via Gramsci. No hi ha informació. La consciència crítica no creu en la informació objectiva. Hi ha adoctrinament permanent i propaganda de la partitocràcia, especialment del tripartit. Els mitjans tots, públics i privats subvencionats transmeten el punt de vista del govern. Aquest no té res a veure amb la

Palinur : L'odi no delinqueix per Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

 Les xarxes, sempre les xarxes. Són un baròmetre de què pensa la gent. Un baròmetre perquè reflecteixen la pressió de l'opinió pública. Els mitjans convencionals les odien, però és el primer que miren, per a veure com van les coses.

En aquest cas, les xarxes han esclatat contra la diputada Ione Belarra i l'eurodiputada Irene Montero i tenen raons, encara que em sembla que incorren en un overkilling, un excés. Cert, resulta curiós i una mica irritant que, els qui s'han inventat l'anomenat delicte dels “discursos d'odi”, aprofitin la primera ocasió no només per pronunciar-los, sinó també per actuar-los. Les imatges, que valen per mil paraules, d'unes persones vociferants, amb cares crispades i gestos amenaçadors són la teatralització de l'odi i inspiren rebuig.

 

Però no reflecteixen la comissió d'un delicte.

L'anomenat delicte de discurs d'odi és una imposició ideològica woke pura, un atemptat contra la llibertat d'expressió. Perquè un discurs sigui delictiu, cal que l'odi sigui un delicte. Però l'odi és un sentiment, una passió, si volen vostès i, per naturalesa, il·legislable. És una passió de l'ànima, en el sentit de

La CUP, un cadàver exquisit. Via Ramon Cotarelo

 

 

Ramon Cotarelo 

 

 

La CUP és una organització elitista formada per una unió d'esquerres a nivell sobretot municipal, les grass roots del populisme de sempre. La Unitat del poble per al poble unit. Confederen el que anomenen “sensibilitats diferents”. Al principi van conrear escenografia anarquista. Però se senten més còmodes sota el paraigua de l'anticapitalisme.

És un anticapitalisme exquisit, en realitat un “cadàver exquisit” en el sentit més surrealista possible. Producte de les millors famílies. Fortunes hi ha a la CUP que arriben al milió d'euros i propietats immobiliàries per dotzenes, per viure de les rendes. "Ah!", diuen aquests anticapitalistes, "típica crítica petitburgesa. ¿Potser no hi ha herois que es desclassen per amor a la causa justa? Tolstoi i Kropotkin, ànimes belles, eren aristòcrates".

En el seu famós conte de 1922, “El banquer anarquista”, Fernando Pessoa demostra poèticament, és a dir, sens dubte,

No és només la DGAIA. És tot. Per Ramon Cotarelo

 

PALINUR

 

 

 

El govern del MHP Aragonès va ser una catàstrofe. En comptes de culminar (sic) la independència, la va torpedinar. I, en el terreny de l'eficàcia gestora, de la qual es vanagloriava, va filar desastre rere desastre, incompetència rere incompetència, sense que cap dels responsables dels desgavells dimitís. Era un govern d'ineptes, personalment molt aprofitats, protegit per un monopoli dels mitjans de comunicació que funcionava com a aparell de propaganda.

Reduït a un suport parlamentari raquític de la quarta part dels escons, no podia governar sense l'anuència de l'oposició, en aquest cas, PSC i Junts. És a dir, no governava. Feia el ridícul, com Pétain a França o Badoglio a Itàlia; titelles. Però destrossava l'independentisme, al mateix temps que l'aparell de propaganda repetia incansable el discurs de la intenció republicana de “no deixar ningú enrere”, pel camí a una Catalunya més ecologista, més feminista, més multicultural, més democràtica. I no sé si me'n deixo algun més.

A la impotència parlamentària del govern s'hi va sumar l'escàndol (encara no aclarit)

Palinur L'auca de L'Ara via Ramon Cotarelo

 

 

 

 

 

Dilluns, cinc de mai, en despertar-me, vaig assabentar-me que formava part d'un grup de set persones, totes fotografiades dins de cercles, com si fossin dianes de tir, i que, segons l’autor, dona suport a AC, cosa que és radicalment falsa. Un exemple perfecte de fake news. La infografia era part d'un article del diari ARA, un periòdic, portaveu d’ERC, dedicat a atacar els seus adversaris i finançat amb els diners dels mateixos adversaris en forma d'impostos, és a dir, un frau i un robatori que es fa valer per atemorir l’opinió pública crítica. 

L’article, que deia explicar com és l'extrema dreta independentista catalana, era una imaginativa construcció en què es relacionaven parts que no tenen contacte entre si o, fins i tot, són mútuament hostils. O sigui, una invenció. Com el mapa de l'illa del tresor. Periodisme de pirates, a l'estil Long John Silver, el de la pota de pal.

La categoria que ens defineix als set és la de donar “Cobertura ideològica” a l’extrema dreta. Llenguatge tècnic militar. No es tracta de cobrir notícies, sinó de cobrir les accions de les nostres forces sobre el terreny, com quan cal anar a agafar un niu de metralladores. Hauria estat millor, i més proper a la mentalitat del signant de l'auca, parlar d’autoria intel·lectual”. Això li donaria

Les masses, el pensament únic i l’islam

 

 

OPINIÓ

 

 

"El triomf del pensament únic és que no se'n parli, que no se'l mencioni, que es doni per suposat"

 

 

 

 

  Ramon Cotarelo
27/03/2025 22:19 

 

 

 

Els totalitarismes són un dels productes de la societat de masses, descrits per Gustave Le Bon, un metge i antropòleg francès, que va donar fonament científic al racisme i a la teoria de la inferioritat intel·lectual de les dones. La seva obra principal, Psicologia de les masses (1895), va ser un best-seller entre les classes dominants l’inici del segle XX. Freud se’n va servir per a la seva Psicologia de masses i anàlisi del jo, el 1921. El 1933, Wilhelm Reich li va donar una interpretació política a La psicologia de masses del feixisme. Tot un èxit.

La doctrina és avui saber convencional. A la societat de masses, les persones perden la seva individualitat, es converteixen en homes-massa, com deia Ortega el 1931. El raciocini individual és substituït per una consciència col·lectiva. El judici de les masses és voluble, com la dona a Rigoletto. Fàcilment influenciable per sentiments i prejudicis. És fàcil enganyar-les i manipular-les. Segons Le Bon, necessiten un líder que assenyali el camí i doni sentit a la seva acció. Al segle XX, trobem

Trencat el cordó sanitari, ara què?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Junts ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
20/02/2025 21:22  

 

 

 

 

 

 

La decisió de Junts a Ripoll, avortant la prevista moció de censura, ha estat una subversió de l’ordre constituït a Catalunya i un terratrèmol a l’independentisme institucional. Què queda ara, oh déus, del famós “cordó sanitari”? Junts ha donat prioritat a la via nacional. Segons les llengües depravades, perquè tem perdre suport electoral a favor d’AC. Pot ser i és normal atès que en democràcia es competeix pels vots. O és que als altres no els importa el propi impacte electoral?  

Davant l’allau de crítiques dels seus fins ahir aliats, Junts ha explicat el gir mitjançant veus autoritzades. D’una banda, a Ripoll, ha caigut del cavall, com sant Pau, i ha comprès que la moció de censura no tenia defensa democràtica possible. D’altra banda, en l’ordre nacional, ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error. Però no ens ballarem per minúcies. El fet és que Sílvia Orriols segueix alcaldessa i el cordó sanitari està trencat. Justament el que demanaven les xarxes.

Els que han quedat literalment als peus dels cavalls són els tres fogosos regidors juntaires, ferms defensors de la moció de censura fins que es van assabentar pels mitjans que eren ferms defensors del contrari. I per les mateixes democràtiques raons, cosa que estalvia la feina de buscar-ne de noves. Aquestes coses passen a tot arreu on hi ha jerarquies. I si algú invoca els principis, se li envia a veure el Dr. Groucho Marx.

Impedir que es consumi una operació força indigna per constituir un front del no pel no, sense res més en comú que un no, gairebé sembla moralment obligat. Això no vol dir que respectar la raó i el sentit comú a Ripoll s’hagi de traduir

Cal trencar el cordó sanitari

 

 

OPINIÓ

 

"L'única forma d'aturar la pujada d'AC no és recórrer a la màgia negra ni al vudú, sinó apropiar-se d'algunes de les seves propostes que tenen més ressò social"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
13/02/2025 19:58  

 

 

 

 

 

L’opció entre parlar o no parlar amb Aliança Catalana (AC) és objecte d’encesos debats al si de l’independentisme. Temps enrere es va decidir no fer-ho i se’l va imposar un “cordó sanitari”, un cordó del silenci. Alarmat per aquest absurd propòsit cartoixà, fa dies l’MHP Artur Mas demanava que Junts trenqui el silenci i parli amb AC. Només parlar, Déu ens guardi, res d’acordar alguna cosa. Malgrat tot, li ha caigut un bon regalim des de les instàncies més altes d’una organització a la qual, de moment, no pertany.

En principi, el president Mas té raó. Renunciar a parlar és renunciar al que distingeix els éssers humans de les bèsties. Si no es parla, les bèsties passen a dirimir les discrepàncies. I ho fan amb brams i violència, com ja s’ha vist.

Ara bé, si només hi vol parlar sense acordar res, de què vol parlar; del temps? Parlar, no al buit sinó a un altre de concret és el mateix que reconèixer-ho, d’acord amb la teoria dels actes de parla, d’Austin. És la funció performativa de la parla; parlar és actuar. Això d’acordar vindrà després. Però ja només parlant es trenca el cordó sanitari que, a banda de ser inútil per a l’objectiu que persegueix, fa tuf de pràctiques inquisitorials que tothom rebutja.

I quin és l’objectiu? Òbviament, no un de puresa ideològica democràtica per més que al Parlament se’n digui “nazi” o “racista” na Sílvia Orriols sense cap altre raonament. L’objectiu real és parar els peus a AC, a qui tothom augura una important pujada electoral. Probablement, la votarà una part important dels abstencionistes decebuts amb l’independentisme possibilista, per dir-ho suaument. Però això també treu de polleguera els partits, que es veuran proporcionalment minvats.

La darrera decisió de desposseir-la de l’alcaldia mitjançant una moció de censura dels altres grups municipals, si es duu a terme, tampoc no servirà de res. La desposseïda conservarà la plataforma parlamentària a què es dedicarà amb més temps i entusiasme, tot esperant que les municipals del 2027 li donin la majoria absoluta a Ripoll. La censura produirà frustració a l’electorat i un batlle unionista perquè els dos partits independentistes, tan units com diu que estan, són incapaços de posar-se d’acord en un candidat a alcalde. És a dir, tant si es posen d’acord (Ripoll) com si no (Generalitat), el resultat és el mateix: un alcalde o president unionista. Digne d’estudi.

L’única forma d’aturar la pujada d’AC no és recórrer a la màgia negra ni al vudú, per molt multiculturals que siguem, sinó apropiar-se d’algunes de les seves propostes que tenen més ressò social. “Si no pots derrotar-los, uneix-te a ells”, diu el celebrat pragmatisme americà. Si això passa, AC es vanarà d’haver provocat el tomb, però aquest és un preu que s’ha de pagar per ser a la inòpia i pretendre que hi siguin els altres.

És maliciós pensar que l’exigència peremptòria del traspàs integral de les competències d’immigració respon a aquest esperit de contenir l’avenç del que es continua anomenant “extrema dreta” tractant de segar-li l’herba sota els peus? El problema, però, és si, arribat el moment, l’independentisme partitocràtic podrà gestionar aitals competències sense el suport dels de Sílvia Orriols. I poc serà el suport que s’hi pugui obtenir si no se’n parla amb ells.

L’estigma d’extrema dreta, òbviament fals pel que fa a Orriols, ja no és eficaç, ni tan sols quan s’arriba al desbarat de titllar-la de “perill social”, com si fos la pesta negra. En canvi, el radicalisme independentista d’AC pot atraure molts vots. Tant de l’abstenció, ja ho hem dit, com dels electors dels altres partits.  

L’hostilitat i l’agressivitat de l’extrema esquerra cap al partit d’Orriols es beneficia de la palesa negligència de les autoritats davant un atac violent a la llibertat d’expressió. El silenci dels altres partits -llevat d’una tèbia protesta de Junts- indica una complicitat oculta amb els trets feixistes d’aquestes brigades d’assalt. Fins i tot, una secreta conformitat, això que els alemanys diuen Schadenfreude, l’alegria pel mal causat. Tot això és aigua al molí electoral d’AC. 

Amb l’experiència dels darrers vuit anys, si els partits anomenats independentistes aspiren a tornar a ser algú a Catalunya, tard o d’hora hauran de trencar el cordó sanitari, que només beneficia a Espanya. Hauran de parlar amb AC, vulguin o no.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://elmon.cat/opinio/cal-trencar-el-cordo-sanitari-967214/ 

Nostàlgia de Deulofeu

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'anomenada secció B no és un torpede a la línia de flotació del vaixell dels noranta anys sense casos de corrupció perquè l'explosió s'ha produït dins de la nau"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

28/11/2024 20:34

 

 

 

D’ací a dos dies se sabrà quina de les tres candidatures a la direcció d’ERC triomfa o si s’ha d’anar a una segona volta i en quines condicions. Hi ha hagut escassetat d’exposició pública, mediàtica, de les tres opcions. I molt poc debat privat, intern, obstruït, segons dos dels candidats, per la feina de sapa dels seguidors de Junqueras. Però hi ha hagut abundància d’entrevistes als mitjans i molta presència a les xarxes.

Realment, el background tampoc no feia tanta falta. Les tres opcions sintetitzen el seu ideari als noms de les candidatures. Com en les llegendes en què un heroi o heroïna ha de triar entre tres caixes d’aparença diferent, totes tres presenten llurs millors semblants i malden per ser escollides. El més important és la marca, l’estendard.

La candidatura de Militància Decidim porta l’empremta populista al majestàtic ús de la primera persona del plural. Tots som militants, fins i tot el company i president que ha exercit sota l’ègida del culte a la

La taca d’oli

 

 

OPINIÓ

 

 

"Illa no és només un espanyol nascut a Catalunya que odia el seu país i la llengua que parla; és un representant de l’espanyolisme més agressiu"

 

 

Ramon Cotarelo 
21/11/2024 20:04

 

Dins la seva silenciosa, però pertinaç, lluita contra la catalanitat, Illa ha inaugurat la fira de l’oli de Jaén a Catalunya i tot l’independentisme ha omplert de jeremiades les xarxes. Les mateixes xarxes que els seus amics i clients dels mitjans de comunicació tradicionals volen tancar per raons indecentment corporatives; és a dir, perquè els estan deixant sense feina.

El president tenia amagada la seva indestructible espanyolitat, amb la mateixa cura que l’emperador Julià el seu paganisme. Un cop proclamat president, lliure de compromisos, pot manifestar el seu tarannà: exerceix de cortesà assidu als actes del rei; frisa per fer les Espanyes explicant que Catalunya és una d’elles; una més. L’acció del seu govern relega a segon pla tot el que és català, des de la llengua que empra en les seves relacions amb els administrats, fins al simbolisme dels adorns de carrer.

Tot i això, cap d’aquests desaires ha suscitat tanta indignació com la promoció d’oli de la competència. Les ofenses a la simbologia catalana es podien passar per alt. No, en canvi, l’atac al compte de resultats. Tanmateix, estava clar des de l’inici, que l’anticatalanisme d’Illa no seria merament simbòlic, sinó que

L’oposició a Illa es farà des de Madrid

 

 

OPINIÓ

 

 

"El president Sánchez és un dictador responsable de la disgregació de la Pàtria, quan tothom sap que la tasca dels dictadors és mantenir-la unida com sigui"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
24/10/2024 19:54 

 

 

 

 

Els daus estan llançats. Els antics partidaris de Duran i Lleida, l’home del Palace, uneixen forces amb el poderós sector convergent de Junts. El desplaçament de la icona independentista de la MHP Borràs a les regions hiperbòries d’una fundació, o think tank o sigui, al racó de pensar, i la probable proclamació del president Puigdemont com a líder indiscutible in partibus tanca el cicle de reconstrucció del catalanisme conservador. Cal preparar-se per a la nova etapa d’una Generalitat espanyolista. El secretari general, Jordi Turull, parla sense embuts que l’objectiu és la independència, però el que fa és enfortir l’estructura del possibilisme.

És un pas més en la recuperació de la unitat com a requisit imprescindible de qualsevol política d’independència. Tornar a l’esperit d’octubre del 2017. La unitat d’acció. Aquest projecte interpel·la, per tant, ERC, CUP i AC. La CUP es mantindrà al marge per decisió pròpia i AC continuarà en quarantena per decisió aliena. Fora del paraigua unitari (on també s’han aixoplugat les entitats socials) només queda ERC.

Fins ara, els republicans, responsables de la

El crit de Tarragona

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'independentisme del carrer, el que va escridassar unit el delegat de l'Estat espanyol sense preguntar al del costat si era d'ER o de Junts, fa acte de presència"

 

 

 

Ramon Cotarelo

10/10/2024

Els temps estan canviant, cantava el jueu Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura. Què hauria passat si l’emperador Còmmode hagués muntat un circ de gladiadors en l’arena del Coliseu amb ell de primera figura i els espectadors l’haguessin rebut amb una xiulada massiva? El fill de Marc Aureli els hauria massacrat; a tots; amb les seves pròpies mans.

Però els temps estan canviant. El president Illa va rebre l’escridassada i el clam d’independència a la Tarraco Arena Plaça, a Tarragona, diumenge, impasible el ademán. En comptes de fer decapitar el públic, va publicar un tuit encomiàstic felicitant els castellers i mostrant el seu orgull per “la cultura i tradicions” se suposa que catalanes. Sens dubte, tindrà més ocasions de mostrar aquest orgull davant la cultura de la independència i la tradició d’exigir-la. Com va comprovar dos dies després amb la rèplica de Sílvia Orriols al seu discurs de l’estat de la regió.

Perquè l’escridassada a l’inici del mandat d’un president tan unionista, abans del seu discurs i la rèplica d’Orriols, és una declaració d’hostilitat per avançat. El projecte del gobierno progressista de tancar el cicle independentista i girar full no té cap suport de l’independentisme, ni tan sols dels que

El parany de la unitat independentista

 

 

OPINIÓ

 

"Puigdemont voldria ser líder de país, però és un home de partit; i és impossible reconèixer un líder de país en un home de partit"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
03/10/2024 17:59 

 

 

 

 

L’obsessió del president Puigdemont, la seva reiterada referència a la necessitat de la unitat independentista, mereix una consideració detinguda perquè explica moltes coses. L’entitat-paraigua que es proposarà al congrés de Junts és l’enèsima repetició d’aquest fetitxe unitari, el principal valedor del qual és Jordi Sánchez, el talp republicà i responsable de l’últim govern d’ERC i el seu monopoli dels mitjans de comunicació contra Junts.

Continuar predicant la unitat amb qui no la vol, no l’ha volgut mai, ni la voldrà, i encara menys vol la independència, mostra alguna cosa més que contumàcia. Fa sospitar una mica de mala fe. Semblava que ERC ho havia deixat clar amb la investidura de l’MHP. Però no ha sigut prou. En la seva darrera compareixença a Twitter, el president Puigdemont torna a reclamar la unitat. S’adreça a ERC i la CUP perquè reclamar unitat independentista al poble, que és l’únic que l’ha demostrat, seria excessivament cínic.

En la seva al·locució, Puigdemont reconeix que la unitat es va trencar ja fa set anys, però és ara quan li sembla imprescindible fer alguna cosa. Per què?

L’escàndol i els congressos

 

 

OPINIÓ

 

 

"El president Puigdemont no té cap altra opció que forçar el seu partit a una confrontació directa amb l'Estat"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

19/09/2024

L’escàndol de la Copa Amèrica és el colofó dels tres anys d’al·lucinant govern republicà. Suposo el lector assabentat: 58 milions d’euros públics volatilitzats en una estafa de guant blanc. Gent de món amb poderoses connexions polítiques i mediàtiques posa en marxa una guingueta per a enriquir-se encara més. Una trucada aquí, una conversa allà, una paraula del rei, tots els mitjans convertits en orfeó nàutic celebrant un esdeveniment amb més audiència que la final del mundial de futbol. I tres pobres desgraciats, els pagafantes, aporten una pila de milions procedents dels impostos dels ciutadans.

El frau, investigat i denunciat per un mitjà digital La Directa amb una exigua plantilla i repercutit després per OctuvreCAT sembla un llegat del tripartit: Tanmateix, el trio de la foto de la inauguració, Aragonès, Colau, Collboni i el seu suport acadèmic de la Universitat Pompeu Fabra s’han fet fonedissos. Déu n’hi do, la que pot organitzar la bombolla de les xarxes que no respecta ningú! Amb raó malden els polítics i els mitjans convencionals per posar ordre a les xarxes. La “regeneració democràtica”, que té aspectes positius, com la reforma de la Llei mordassa (ja veurem fins a on) presenta una cara més fosca cap a l’espai digital. 

Aquest escàndol que afecta els tres partits que són tripartits sense ser tripartit enterboleix encara més el marasme de l’independentisme.

Ha arribat Espanya Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

Ramon Cotarelo

 

 

 

Ramon Cotarelo 

12/09/2024

En el seu discurs al Comitè Federal del PSOE de dissabte passat el president Sánchez, va exposar els dos fonaments del que anomena “la nova etapa de l’Espanya federal o autonòmica”. El primer és sòlidament material; diners comptants i sonants per a tots. El “finançament singular” de Catalunya, el “concert català”, els grans trofeus del pacte, es redueixen a un nou cafè per a tothom, però amb més cafè. Això permet que cada territori tingui el mateix finançament igualment singular.

L’altre fonament és més eteri, més sentimental: gràcies a la política d’acostament, diàleg i pactes del PSOE, la situació a Catalunya ha canviat radicalment. Ja no es parla de ruptura o de trencament social; ja no hi ha famílies afrontades per aquesta obsessió. Ara hi ha entesa i convivència. S’obre una nova etapa d’Espanya autonòmica, solidària i alhora respectuosa amb les peculiaritats vernacles.

Un to amistós, conciliador, suau, però contundent. És molt d’agrair que en els discursos triomfals espanyols hagi desaparegut el terme

L’independentisme mira de reinventar-se

 

 

OPINIÓ

 

 

"Queda per saber quins pecats reconeix aquest amant d'Espanya, atès que el seu discurs és el triomfant dels trolls: ERC és un partit de trajectòria impol·luta"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

05/09/2024

 

Els republicans han coronat els primers tres anys del govern més incompetent del postfranquisme entregant la Generalitat “republicana” a un partit monàrquic espanyol. Una traca final que els ha deixat en la desairada posició en què Pepe Rubianes veia els partidaris d’Espanya. I per la mateixa raó, la defensa a ultrança de la pàtria; en aquest cas, del partit, única pàtria que ER coneix.

I, a la vista de tothom, que s’ha passat el llarg i càlid estiu fent-se creus de com un partit que diu ser independentista ha comès aquesta canallada contra Catalunya per por a una gairebé segura nova derrota electoral. L’opinió pública, enfurismada, ha agitat les xarxes en una barreja de frustració, decepció, indignació, amargor, ràbia, ira i el desig de venjança.

Sí, les xarxes, que són com torrents, baixen desbocades tumultuoses i contenen moltes impureses, però també llavors d’or. Afegeixen contextos que expliquen les notícies, denuncien les manipulacions i censures dels mitjans i fan públiques les motivacions més indignes dels polítics responsables del desgavell.

En prendre aquesta decisió infausta, ERC s’ha fracturat en dos, majoria i minoria, bolxevics i menxevics, encara que estiguin a l’inrevés, probablement perquè es tracta de

Els projectes electorals

 

 

OPINIÓ

 

"Ningú no podrà acusar mai Puigdemont i Junts de no haver procurat sempre la unitat. Aquest punt augmenta el carisma de la candidatura presidencial"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
18/04/2024 19:49 

 

 

 

 

 

És obvi, la precampanya electoral només es diferencia de la campanya en el fet que ningú demana el vot explícitament. Però sí implícitament i amb una insistència pròpia de missioners en terra d’infidels. Els quadres i personalitats dels partits es multipliquen a tots els mitjans explicant llur doctrina. El president Aragonès reclama un debat al màxim nivell entre ell i el president Puigdemont. De president a president, què menys. El segon ja li ha respost, displicent, que el president de la Generalitat no demana debats sinó que se li demanen. Inassequible al desànim, el d’ERC insisteix que està disposat a debatre amb qui sigui i, amb això, es fica en un jardí quan la senyora Sílvia Orriols li hi ofereix a correcuita dia i hora. La pel·lícula és coneguda: quedarà més sola que Gary Cooper en “Sol davant el perill”.

Sobre aquest assumpte d’Orriols i Aliança catalana val la pena dir alguna cosa. Pel que fa al cordó sanitari, a sobre d’inútil, potser també és injust. Ningú no ha fet cordó sanitari a VOX que admet ser d’extrema dreta, cosa que Orriols nega de si mateixa. Per què a uns sí i als altres no? La raó rau en el

Llei d’amnistia o llei del silenci. Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si la llei s'aprova com està, Sánchez haurà salvat un obstacle perillós i podrà encarar la continuïtat, de moment, amb el suport parlamentari suficient"

 

 

 

Ramon Cotarelo

22/02/2024 20:44 

 

 

 

 

 

Quan la data de caducitat de la proposició de llei d’amnistia ja s’havia passat, el PSOE va demanar, i aconseguir, una pròrroga fins al dia 8 de març, dia de la dona, per cert, per continuar negociant. Una negociació tan silenciosa i secreta que sembla clandestina i del curs de la qual ningú no en sap res. Quan això passa, és que hi ha consigna de tancar l’aixeta de la informació i, fins i tot, la castàlia dels rumors. Les parts estan negociant. Tothom a callar.

L’únic que no calla és l’MHP Aragonès que s’esgargamella a tots els mitjans a la seva disposició, és a dir, tots, exigint que aquesta llei s’aprovi perquè és robusta i perquè la seva no aprovació portarà més mals que béns. Són les mateixes raons del govern, les raons espanyoles, amb les quals la Generalitat combrega amb devoció vaticana. Tot el cor unionista demana el mateix, terroritzat de què pugui passar si la llei no s’aprova. El cinquè genet de l’Apocalipsi, el de l’extrema dreta, aguaita a la cantonada de les eleccions

A més, raonen els partidaris de l’aprovació sense més rebombori, a banda de la robustesa de la norma, en el cas, hipotètic, que hi hagués errors en l’aplicació, sempre tenim el recurs als indults. Aquest és el parany saduceu. L’amnistia implica el reconeixement que no hi va haver delicte. L’indult, en canvi, pressuposa

L’enemic és X. Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

"A les xarxes regna la llibertat d'expressió més il·limitada, la isegoria, que és la que fa possible la democràcia"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
15/02/2024 19:40

 

 

 

Ja fa temps que les xarxes, sobretot X, són objecte d’atacs per un periodisme determinat dels mitjans convencionals, no digitals. Les seves dues principals acusacions són a) que es tracta d’una mena de miratge, de bombolla, de participació social minoritària, irrellevant i b) que és un mitjà turbulent en què regna la violència verbal més aferrissada i degradada.

La realitat del país, la de tots els països, refuta de ple la primera objecció. Bona part de la política es fa a les xarxes; és ciberpolítica. Els partits, els representants, n’estan pendents i sempre tenen raons per intervenir: contestar les crítiques, formular-les, fer-se veure i sentir per compensar la manca de ressonància de la seva activitat parlamentària. Ells mateixos s’encarreguen de sintetitzar les seves intervencions i penjar-les a les xarxes. L’estat d’ànim d’aquestes és sovint el feedback dels governs. 

En realitat, aquesta agressivitat contra les xarxes tradueix l’enuig de trobar-se en una situació de competència molt incòmoda. L’àmbit de la comunicació és avui un totum revolutum amb tres contendents:

Sobre la immigració. Via Ramon Cotarelo

 

 

PALINURO 

 

dilluns,12,febrer 2024

 

Al llarg de la història les migracions han estat font de riquesa i benestar. A banda que la major part de les vegades s'hagin produït per cataclismes naturals o humans, principalment guerres i persecucions, els països que les han rebut s'han beneficiat com també ho han fet els mateixos emigrants, que han trobat una segona oportunitat a la vida.

L'exemple més conegut és el dels Estats Units, un país fet per immigrants voluntaris de tot el món, sense perdre de vista l'aportació involuntària dels immigrants forçosos, els esclaus. En Nord-Amèrica els immigrants van trobar una societat estable d'oportunitats on van poder i van saber integrar-se. Així ha esdevingut el primer país del món, el país de la frontera, el del "go West, young man". 

Amb aquestes limitacions (que sempre es donaran) la immigració és un fenomen beneficiós per a tothom i que cal regular en interès públic. Així mateix, respon a l'exercici d'un dret que hauria de ser de reconeixement universal, encara que, per raons molt diverses, no ho és: el de lliure circulació dels éssers humans. 

Tanmateix, la immigració és un tema tabú a l'esfera pública catalana, del qual els