Ja fa un parell de setmanes que Carles Puigdemont declarà el seu divorci amb el PSOE des de Perpinyà, un descasament que després —amb aquell seu rostre draconià que voldria impostar valentia— Míriam Nogueras va certificar tot dient que esmenaria totalment qualsevol llei del PSOE al Congreso, encara que Pedro Sánchez hi presentés una resolució sobre l’últim teorema de Fermat. De fet, la portaveu de Junts i replicanta de Puigdemont a Madrit sostingué que la seva formació no ajudaria ni una vegada més a aprovar “lleis espanyoles”, la qual cosa és preocupant, car no crec que fins ara Nogueras cobrés un sou de les Cortes Españolas per tal d’aprovar o matisar la legislació esquimal. En qualsevol cas, el temps passa i sembla que —a manca d’una moció de censura— Pedro Sánchez creu que pot anar tirant a pesar de les rebequeries convergents dels seus antics socis.

El problema d’aquest assaig de ruptura de Junts és que, com tot allò que ha fet Carles Puigdemont d’ençà del seu desistiment de funcions posterior al referèndum, arriba tard i situa els seus electors en el desagradós paper d’aquells individus que s’entesten a donar l’enèsima oportunitat a la parella perquè els tracti amb la galanteria que ells creuen merèixer. Aquesta és la dialèctica del catalanisme de tota la vida i cal estar una mica cec per no veure la fatiga que causa en la majoria de catalans independentistes d’ordre. Diuen que