OPINIÓ
Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 10 de març de 2026. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts
És normal que de tant en tant es regularitzi la situació dels immigrants que han entrat il·legalment en un país? Normal, ves a saber si ho és, però que és habitual en el cas d’Espanya, segur, perquè cada ics anys, hagi governat el PP o ho faci el PSOE, s’han dut a terme regularitzacions extraordinàries. L’última, l’anunciada fa quatre dies per a mig milió d’immigrants irregulars fruit de l’acord del PSOE amb Podemos en un intent per recuperar el suport del partit lila a Pedro Sánchez durant el que resta de legislatura. És una mesura, doncs, fruit de la necessitat política, no de la convicció, i això és el que la converteix en qüestionable.
És normal que de tant en tant es regularitzi la situació dels immigrants que han entrat il·legalment en un país? Normal, ves a saber si ho és, però que és habitual en el cas d’Espanya, segur, perquè cada ics anys, hagi governat el PP o ho faci el PSOE, s’han dut a terme regularitzacions extraordinàries. L’última, l’anunciada fa quatre dies per a mig milió d’immigrants irregulars fruit de l’acord del PSOE amb Podemos en un intent per recuperar el suport del partit lila a Pedro Sánchez durant el que resta de legislatura. És una mesura, doncs, fruit de la necessitat política, no de la convicció, i això és el que la converteix en qüestionable.
I és que, si realment fos un pas ben pensat, hauria de servir per fer cau i net, per posar a zero el comptador de la immigració il·legal i per establir, a partir d’aquí, unes normes clares de conducta que impedissin que el fenomen es tornés a repetir. Dit d’una altra manera, l’única immigració permesa hauria de ser la legal i la il·legal hauria d’estar expressament prohibida, i qui, malgrat el que establís la llei, se saltés la restricció s’hauria d’atenir a les conseqüències. I això hauria d’afectar tots els actors, sense excepció, que intervenen en el procés migratori. D’una banda, l’immigrant mateix que entrés al país sense papers hauria de ser deportat. D’una altra, tot aquell, fos empresari o no, que
contractés immigrants il·legals perquè així s’estalviaria un bon grapat d’euros en salaris a final de mes hauria de ser multat i denunciat per explotació laboral i d’éssers humans. I encara d’una altra, les màfies que s’enriqueixen a costa de les necessitats i febleses dels immigrants haurien de ser perseguides, castigades i dissoltes, sobretot si a més algunes actuen sota l’aparença de bondadoses i gràcils ONG (Grècia, precisament, ha aprovat no fa gaire una llei que castiga amb multes i penes de presó les ONG que facilitin l’entrada de migrants en situació irregular).Regularitzar de debò la immigració voldria dir, doncs, que el país —en aquest cas Espanya, però també Catalunya— tingués només la immigració que realment pot absorbir, no la que posa en risc la seva existència. Però no sembla que tallar d’una vegada els fluxos migratoris irregulars sigui la pretensió d’aquesta enèsima regularització extraordinària, perquè fins ara a l’esquerra woke que governa tant a Espanya com a Catalunya i a un cert empresariat que viu de l’economia submergida ja els va bé que les coses no funcionin com cal. Tenir només la immigració que un es pot permetre és, de fet, un element cabdal per garantir el creixement sostenible de la població, però això és justament el que no s’ha fet en els últims temps, en què l’entrada massiva de migrants de manera absolutament desordenada ha desfigurat per complet la fesomia d’una societat, la catalana, que ha passat de tenir 6 milions d’habitants el 1988 a tenir-ne més de 8 milions el 2025, amb una taxa de creixement vegetatiu negativa sostinguda, de moment, durant els últims vuit anys. El cas és que cada dia hi ha més veus que reclamen no tan sols controlar, sinó també restringir la immigració. Una de les últimes és la del Cercle d’Economia, que advoca sense embuts per una política migratòria que aturi els fluxos massius i promogui l’arribada de menys persones i més qualificades.
El problema afegit, en el cas de Catalunya, és que, com que no és un estat, no té competències en immigració i no pot decidir la política migratòria que li convé, i a sobre, la política migratòria de l’Estat al qual pertany —Espanya— hi juga descaradament en contra perquè està dissenyada expressament per fer-li mal. I ni en el supòsit que la transferència de competències pactada entre el PSOE i JxCat, i que Podemos ha boicotejat fins ara, s’acabés fent efectiva, serviria de res, perquè l’última paraula en les qüestions fonamentals —les deportacions, per exemple— la continuaria tenint reservada el govern espanyol. Catalunya, doncs, no té capacitat de regularitzar de debò la immigració i, en aquest escenari, no és estrany que la percepció que els catalans tenen del fenomen migratori sigui cada cop més desfavorable.
" El 63,7% de la població de Catalunya està a favor de limitar l’entrada d’immigrants al país
L’últim sondeig de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), organisme creat en el seu moment conjuntament per la Diputació de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) sota la forma jurídica de consorci i adscrit formalment a aquesta última, corresponent al 2025, revelava que el 63,7% de la població de Catalunya està a favor de limitar l’entrada d’immigrants al país, xifra que ha crescut gairebé vint punts percentuals en els dos últims anys davant el 44,4% del 2023. Vist com evoluciona la pressió migratòria sobre Catalunya d’un temps ençà i el descontrol que l’envolta, amb una clara voluntat que serveixi per diluir —fins a aniquilar-la— la identitat catalana, l’increment no sorprèn i, de fet, hi ha experts que consideren que en realitat el rebuig de la presència d’immigrants encara deu ser més gran.
Atribuir la pujada d’aquest sentiment advers, cada vegada més accentuat entre els més joves, pel que sembla, a l’onada reaccionària que es manifesta a escala mundial és, tal com fa l’enquesta en qüestió, minimitzar el problema —perquè el xoc migratori fa temps que ha esdevingut un problema, i dels grossos, a la societat occidental, per molt que hi hagi determinats sectors polítics interessats a amagar-lo— i no anar a l’arrel de l’assumpte. I quan a molts països d’Europa es comencen a prendre mesures per limitar justament el creixement de la immigració incontrolada, la sensació de permissivitat que es viu a Espanya i a Catalunya contrasta encara més amb la necessitat de posar-hi ordre. Perquè el repte és regular de debò la immigració, no anar fent regularitzacions extraordinàries que a l’hora de la veritat no arreglen res.
La solució fàcil és culpar de tot l’extrema dreta, però també és la solució errònia. Sobretot perquè els qui ho fan són els qui amb el seu discurs dogmàtic, arrogant, intransigent i sectari contribueixen a engrandir aquest espai en alguns casos potser més populista que no pas d’extrema dreta. I llavors són els primers que posen el crit al cel perquè això passa. O no s’adonen del que succeeix o no se’n volen adonar; que no se sap mai què és pitjor. A l’escriptor Michel Houellebecq, nascut a la colònia francesa de l’illa de la Reunió, li pregunten què ha impulsat, a parer seu, l’auge de l’extrema dreta a França els últims vint anys i la resposta no pot ser més aclaridora: “La immigració i, a més, el menyspreu total de les elits al poble”.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada