HISTÒRIA
Orígens i formació
Nascut a Malgrat de Mar el 21 de juny de 1893, era el fill petit de set germans. El seu pare, Isidre Armendares i Bunyol, boter originari de Peralada (Alt Empordà), i la seva mare, Madrona Torrent i Masens, regentaven una botiga de queviures al poble. D’aquell ambient humil i treballador n’emergí un caràcter perseverant, forjat entre l’esforç quotidià i l’esperança d’ascens mitjançant l’estudi.
Gràcies a un oncle capellà, ingressà al seminari de Girona entre els dotze i els catorze anys. Posteriorment cursà el batxillerat a l’Instituto General y Técnico de Girona (1908-1911), on obtingué el premi d’assaig de natura l’any 1911. Aquell mateix any inicià els estudis preparatoris per accedir a la Facultat de Medicina de Barcelona. Instal·lat a Barcelona durant el curs 1911-1912, compaginà els estudis amb diverses feines —ajudant de barber, representant del magatzem familiar de llegums—, en una lluita constant per sostenir el seu somni. L’1 de març de 1917, amb vint-i-quatre anys, es llicencià en Medicina.
Inicis professionals i nacionalisme català
Entre 1918 i 1924 exercí com a metge a la Granada del Penedès, després d’haver superat les oposicions corresponents. El 20 de maig de 1920 es casà amb Caterina Sagrera i Creus, filla d’un forner de la rambla de Catalunya de Barcelona. El 1924 obtingué plaça a l’Hospital de Vilafranca del Penedès, on també tenia consulta privada. La família, que arribà a tenir tres fills, passava els estius a la casa que Armendares es féu construir a Malgrat de Mar, retornant així a l’arrel que mai no abandonà.
Des de jove mostrà una clara vocació política. El 1918 ocupà un càrrec a la Joventut nacionalista “Falç” de Malgrat de Mar i col·laborà al seu periòdic, La Falç. Periòdic nacionalista, amb un estil planer, irònic i sovint sarcàstic. Milità a la Unió Catalanista i s’oposà activament a la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Es definia com a liberal, d’esquerres, republicà i catalanista: una síntesi ideològica que orientaria tota la seva trajectòria pública.
El març de 1931 s’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i fou elegit regidor de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. El 20 de novembre de 1932 esdevingué diputat al Parlament de Catalunya. Exercí també com a tinent d’alcalde fins al febrer de 1934, quan deixà el càrrec municipal per manca de temps, abocat de ple a les responsabilitats parlamentàries.
Activitat parlamentària i conflictes socials
Com a diputat, impulsà la creació d’una vegueria al Penedès amb la voluntat d’enfortir l’autogovern català. Participà activament en l’elaboració de la llei municipal de 1933, especialment en la revisió del cens electoral, conscient que la democràcia es fonamenta en la netedat i l’equitat dels seus mecanismes.
Fou membre del Consell Superior de Cooperació i treballà en la comissió parlamentària que debaté la llei de mutualitats. A la Comissió de Sanitat del Parlament intervingué en la discussió del projecte de llei de coordinació i control sanitari públic el 6 de juny de 1934. També formà part de la comissió que redactà la llei de contractes de conreu i arrendaments agraris, alineant-se amb el moviment rabassaire. Aquesta posició li comportà un fort enfrontament amb propietaris agrícoles —alguns dels quals eren clients seus— en un context de gran tensió social al Penedès. Tanmateix, mantingué la seva opció al costat de la pagesia, fidel al principi de justícia social que proclamava.
Després dels Fets del Sis d’Octubre de 1934 i la revolta anticlerical a Vilafranca, hagué de marxar forçosament i s’instal·là a Barcelona, des d’on continuà defensant la dignitat i els drets del camp català.
Guerra de 1936-1939 i exili
Arran del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, la Generalitat confiscà l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el nomenà membre de la junta administrativa. A partir del desembre de 1937 presidí el Consell d’Administració de l’hospital, rebatejat com a Hospital General de Catalunya, i dirigí també l’hospital de Mataró. Durant la guerra fou cap de la segona Comandància de la sanitat militar amb base a Girona, exercint la medicina en temps de devastació.
El gener de 1939, com tants altres intel·lectuals catalans, es refugià al Mas Perxés d’Agullana abans d’emprendre el camí de l’exili. A França treballà inicialment a Portvendres i s’allotjà a la Residència d’Intel·lectuals Catalans de Montpeller. El 25 de maig de 1939 embarcà cap a Veracruz, on arribà el 13 de juny. Començava una nova etapa lluny de la terra, però no lluny de la causa.
Consell Nacional català: internacionalització del cas català
Instal·lat a Ciutat de Mèxic, s’integrà ràpidament a l’Orfeó Català de Mèxic, on formà part de la comissió d’honor i justícia. Treballà per aconseguir la convalidació dels títols universitaris dels exiliats davant el govern de Lázaro Cárdenas. Participà en la fundació de la Borsa del Metge Català i en la creació d’una clínica cooperativa per donar suport als professionals exiliats, convertint la solidaritat en eina de reconstrucció col·lectiva.
El 1953 fou proclamat president del Consell Nacional Català, fundat a l’exili. El Consell Nacional Català va ser un organisme polític creat per mantenir viva la legitimitat institucional catalana després de la derrota del 1939 i la supressió de la Generalitat de Catalunya; impulsat principalment per sectors independentistes, pretenia actuar com a òrgan representatiu de la nació catalana a l’exterior, coordinar l’acció política dels exiliats, defensar els drets nacionals de Catalunya davant la comunitat internacional i preservar la continuïtat simbòlica i jurídica de les institucions d’autogovern abolides pel règim franquista. Sota la seva presidència, aquella flama institucional es mantingué encesa en terra americana.
Salvador Armendares morí el 10 de març de 1964, mentre organitzava la recepció dels metges catalans participants en el 13è Congrés Mundial del Tòrax celebrat aquell any a Mèxic. Fins al darrer instant, serví la seva professió i Catalunya. La seva trajectòria combina compromís professional, defensa de la justícia social i fidelitat a la Nació catalana i a la lluita per la seva llibertat fins al final de la seva vida.
ENLLAÇ HISTÒRIA :
https://www.estat.cat/salvador-armendares-catalanista-republica-independentista/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada