El peculiar divorci de JxCat i el PSOE

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

 

  Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 28 d'octubre de 2025. 05:30

Si no és premeditat, és molta casualitat que la voluntat de JxCat de trencar amb el PSOE coincideixi amb el moment en què segons quines enquestes, l’última del governamental Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) per exemple, donen més avantatge que mai a Pedro Sánchez, encara que sembli mentida, sobre el PP d’Alberto Núñez Feijóo. No fora el primer cop, en tot cas, que dues forces polítiques pacten fins i tot les desavinences i la manera de partir peres. Es van posar d’acord per fer-ho Jordi Pujol i Felipe González a l’època dels escàndols dels Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), dels casos Rubio i Roldán o, entre d’altres, de l’espionatge del Centro Superior de Información de la Defensa (CESID): primer es van fer les eleccions catalanes a final del 1995 i després les espanyoles a començament del 1996. No hauria d’estranyar ningú, doncs, si ara ho haguessin fet també Carles Puigdemont i Pedro Sánchez.

El que no és normal és que pràcticament l’únic acord de dos anys de relació sigui justament, si de cas, el de pactar el desacord. I és que, tret de l’entesa per poder disposar de grup propi al Congrés malgrat que segons els números obtinguts a les urnes no li pertocava, els fruits de l’aliança de JxCat —i també d’ERC— amb el PSOE són, encara que en alguns casos no sigui per culpa seva, nuls: el 130è president de la Generalitat no es pot beneficiar de l’amnistia, les competències en immigració no s’han transferit a la Generalitat, el català continua sense ser oficial a la Unió Europea (UE), el traspàs de Rodalies sembla una broma de mal gust, la reforma del finançament de Catalunya serà una reedició del cafè per a tothom, i un etcètera que podria ser molt llarg. És obvi, tot i així, que els motius dels uns i dels altres per trencar ara la relació són diferents i que el PSOE, de fet, no voldria haver-ho de fer, però el que passa és que JxCat s’hi veu abocat.

Tan forta deu ser la patacada que els ve al damunt que els de Carles Puigdemont s’estimen més rebre-la a les eleccions espanyoles que no pas a les municipals,

Enfonsar la flot (ill) a

 

 

OPINIÓ

 

  

 

 Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 7 d'octubre de 2025. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts 

 

 

 

 

L’octubre de l’any 2000, l’aleshores president de la República Francesa, Jacques Chirac, va dir a una delegació d’Israel encapçalada pel ministre d’Afers Exteriors i abans ambaixador a Espanya, Shlomo Ben Ami, que era a París per intentar arribar a un alto el foc durant la segona intifada —que havia començat el mes de setembre—, que “la desproporció entre les víctimes palestines i les israelianes significava que Israel mai no aconseguiria que ningú es cregués que els agressors eren els palestins”. Vint-i-cinc anys després, aquell comentari encara defineix l’estat del conflicte i explica per què Palestina ha guanyat, si més no al món occidental, la batalla del relat a Israel.

 

" Des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel

 

És justament en aquest context que la Global Sumud Flotilla mai no havia pretès portar ajuda humanitària a Gaza. El seu únic objectiu era que passés el que ha acabat passant i que tothom sabia que passaria: que Israel interceptaria tots els vaixells que la integraven per poder muntar el gran número sobre com és de dolent l’Estat jueu. De fet, des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel. Mai no l’havia mogut cap interès real d’ajudar Palestina, sinó només de perjudicar Israel per la guerra que manté amb Hamàs des de l’execrable atac perpetrat per l’organització terrorista el 7 d’octubre del 2023 —just avui fa dos anys—, que és l’extrem, no menor precisament, que ara tots els propalestins de l’última fornada fan veure que no ha existit mai.

La reacció a la intercepció per part de l’exèrcit israelià ha seguit el mateix patró de responsabilitzar Israel del que més convingui, però en el cas d’Espanya i de Catalunya cal interpretar-la també en clau de política interna en la mesura que alguns

Qui té por de Sílvia Orriols?

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 26 de novembre de 2024. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts 

Qui té por de Virginia Woolf? és una obra de teatre en tres actes del dramaturg nord-americà Edward Albee estrenada el 1962 i portada al cinema el 1966 pel director Mike Nichols, protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, i doblada el 1985 al català per a TV3. La cita d’aquesta magnífica peça va bé per, parafrasejant-ne el títol, preguntar-se qui té por de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament en representació del partit que presideix, Aliança Catalana, a la vista de les invectives que rep dels partits anomenats tradicionals —els del sistema de tota la vida— i de com les rep.

La imatge que queda gravada a la retina de molts catalans és la de tot un president de la Generalitat com Salvador Illa replicant de manera irada i nerviosa, per moments crispada i tot, les intervencions de la diputada al Parlament. Sort que Aliança Catalana només té dos diputats, que si arriba a ser un grup parlamentari numèricament potent potser el líder del PSC, que ja ha estat a punt de perdre els nervis en més d’una ocasió, els hauria perdut del tot. O la imatge de tot un president del Parlament com Josep Rull interrompent-la cada dos per tres mentre parla al faristol o de l’escó estant i guardant silenci davant les intervencions de Vox. Amb independència que s’hi estigui d’acord o no, Sílvia Orriols no s’està de dir les coses tal com ragen, no es refrena en absolut i les etziba com els ases els pets, que és el que les senyories acostumades a les mitges veritats, i un decòrum mal entès que no practica ni el parlament del país del parlamentarisme per excel·lència —la Cambra dels Comuns del Regne Unit—, no estan gens avesades a veure.

La presidenta d’Aliança Catalana acostuma a ser titllada per l’establishment processista —de què formen part invariablement tots: JxCat, ERC, CUP, PSC i Comuns— de política d’extrema dreta, feixista i populista i és fins i tot insultada amb altres qualificatius, com els de racista i xenòfoba o el de

Que se la paguin ells, la festa!

 

 

OPINIÓ

 

 

 

Josep Gisbert

03-09-2024

 

 

 

 

No és estrany que les autonomies espanyoles acostumades a viure amb els recursos dels altres posin el crit al cel cada cop que Catalunya reclama un sistema de finançament just que cobreixi les seves necessitats. Tenen raó quan proclamen que si això passa, a elles els tocarà el rebre. I efectivament seria així, perquè haurien de cobrir els 20.000 milions d’euros que cada any entre totes plomen a Catalunya. És l’espoli fiscal que se’n diu, “l’Espanya ens roba” que tan poc els agrada, però que tan real és, quan topa amb reaccions d’aquestes característiques. Dit d’una altra manera, el dia que Catalunya deixi de pagar-los la festa, s’hauran d’espavilar, i això justament és el que no saben o no volen fer.

Amb motiu estan preocupades. Perquè d’on sortiran les misses? S’hauran de posar a treballar i a produir com no ho han fet fins ara, en lloc de vagarejar i esperar que cada final de mes els caigui la paga, sufragada amb diners de tots els catalans, dels independentistes i també dels que no ho són, que no es pensin que per això a ells no els escuren les butxaques exactament en la mateixa proporció. Tot plegat és el que succeeix sempre que des de Catalunya es demana una reforma que resolgui l’infrafinançament endèmic que pateix, que ara ERC en diu finançament singular i abans CiU, en l’època d’Artur Mas, en deia pacte fiscal. Un sistema, com el que preveia el nou Estatut aprovat pel Parlament el 2005 i escapçat per les Corts espanyoles el 2006, a l’estil del concert econòmic que té el

ERC i JxCat li fan la feina a Pedro Sánchez

 

 

TRIBUNA

 

 

 

ERC i JxCat li fan la feina a Pedro Sánchez R. BUCH.

 

 

 

 

Josep Gisbert - Periodista

 

 

 

Si ERC i JxCat són conscients de l’abast real que tindran els acords amb el PSOE per fer efectiva una nova investidura de Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya, de cara a la galeria fan veure que no. És inqüestionable que una amnistia hauria de beneficiar tots els encausats arran del procés sobiranista, des de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras fins a l’últim activista anònim, passant pels membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR). I ho és també que la demanda d’un referèndum d’autodeterminació acordat i vinculant no passarà d’això, d’una petició per fer bullir l’olla i prou. A qui beneficien, doncs, els acords a què puguin arribar el PSOE i JxCat i ERC? I a qui perjudiquen?

Malgrat la irada reacció de la caverna espanyola, les proclames guerracivilistes del PP a mans de José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso i idèntiques a les de Vox, la revolta de la vella guàrdia “en vies d’extinció” del PSOE personificada en Felipe González i Alfonso Guerra, la disconformitat de jutges i fiscals, la suposada amenaça d’alçament de la Guàrdia Civil o la pretesa negativa del rei espanyol a signar una llei d’amnistia, la realitat és

L'efecte Orriols

 

OPINIÓ

 

 

Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 20 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

 

Aliança Catalana, el partit amb què Sílvia Orriols va guanyar les eleccions municipals a Ripoll, diuen que és d’ultradreta. Deu ser perquè defensa el control de la immigració, com fan, per cert, pràcticament tots els països del món occidental? I per això no és només d’extrema dreta, també és xenòfob, racista i, d’acord amb els que aquests dies s’esforcen per posar al descobert les entranyes d’aquesta nova força política, fundada tot just el 2020 a partir d’una escissió de l’igualment ultradretà Front Nacional de Catalunya (FNC), fins i tot feixista. Tants epítets haurien d’espantar tothom i fer que la gent en fugís com de la pólvora, però en canvi s’ha guanyat un cert suport a les urnes i entre un nombre indeterminat de ciutadans que, enmig de la polèmica, li mostren la seva simpatia. Per què?

 

N’hi ha prou de fer una ullada al seu programa polític per constatar que és un partit que, efectivament, vol controlar la immigració, perseguir la immigració il·legal i actuar contra el radicalisme i l’integrisme islàmic, que relaciona amb inseguretat ciutadana i terrorisme. “Catalunya ha rebut centenars de milers d’immigrants en els últims vint anys i té un dels índexs de població estrangera més elevats d’Europa”, sosté. Tant que “el 80% dels immigrants a Catalunya són extracomunitaris i tenen una renda mitjana un 40% inferior als catalans”. Aliança Catalana no valora aquest creixement exponencial de la immigració a Catalunya com una casualitat, sinó com l’intent de substitució de la població i la cultura autòctones, i reivindica