Que se la paguin ells, la festa!

 

 

OPINIÓ

 

 

 

Josep Gisbert

03-09-2024

 

 

 

 

No és estrany que les autonomies espanyoles acostumades a viure amb els recursos dels altres posin el crit al cel cada cop que Catalunya reclama un sistema de finançament just que cobreixi les seves necessitats. Tenen raó quan proclamen que si això passa, a elles els tocarà el rebre. I efectivament seria així, perquè haurien de cobrir els 20.000 milions d’euros que cada any entre totes plomen a Catalunya. És l’espoli fiscal que se’n diu, “l’Espanya ens roba” que tan poc els agrada, però que tan real és, quan topa amb reaccions d’aquestes característiques. Dit d’una altra manera, el dia que Catalunya deixi de pagar-los la festa, s’hauran d’espavilar, i això justament és el que no saben o no volen fer.

Amb motiu estan preocupades. Perquè d’on sortiran les misses? S’hauran de posar a treballar i a produir com no ho han fet fins ara, en lloc de vagarejar i esperar que cada final de mes els caigui la paga, sufragada amb diners de tots els catalans, dels independentistes i també dels que no ho són, que no es pensin que per això a ells no els escuren les butxaques exactament en la mateixa proporció. Tot plegat és el que succeeix sempre que des de Catalunya es demana una reforma que resolgui l’infrafinançament endèmic que pateix, que ara ERC en diu finançament singular i abans CiU, en l’època d’Artur Mas, en deia pacte fiscal. Un sistema, com el que preveia el nou Estatut aprovat pel Parlament el 2005 i escapçat per les Corts espanyoles el 2006, a l’estil del concert econòmic que té el

País Basc, amb la diferència, no menor, que sí que preveu una quota de solidaritat, però que, si no és a determinar per la part catalana, continuarà sent una via d’aigua com ho és ara. I davant del qual, la resposta de les autonomies parasitàries de tota la vida —les del PP, ara que a Espanya governa el PSOE, més el díscol de capçalera de Pedro Sánchez, el president de Castella-la Manxa Emiliano García-Page— és la cançó de l’enfadós de sempre, l’etern ritornello victimista que no s’acaba mai.

Més enllà de la cridòria habitual, els qui alcen tant la veu contra Catalunya en el fons saben perfectament que Espanya —mani el PSOE, mani el PP o mani qui sigui— no permetrà mai que disposi d’un finançament d’aquesta mena, perquè si el tingués, l’Estat entraria en fallida. I el que no farà mai l’Estat és desenganxar-se de la mamella a què està ben arrapat. Tanta és la dependència econòmica de Catalunya! Per això el soroll té més a veure amb el pim-pam-pum polític de cada dia que amb res més. Uns crits que s’han deixat sentir especialment arran del pacte per investir el primer secretari del PSC, Salvador Illa, nou president de la Generalitat, que ERC havia supeditat, precisament, a l’assoliment d’un finançament anomenat singular per a Catalunya, i la polèmica al voltant del qual sembla que hagi quedat reduïda a si el model finalment acordat és o no és un concert econòmic com el d’Euskadi: s’hi assembla, però no és exactament el mateix ni ho serà mai, perquè mentre Catalunya contribueix a la solidaritat interterritorial, el País Basc no, i l’únic que aporta és l’anomenat cupo pels serveis que presta l’Estat, i que, com que té la paella de la recaptació dels impostos pel mànec, fixa ell mateix i, per tant, difícilment supera mai els 1.500 milions d’euros l’any, molt lluny dels 20.000 que volen de les arques catalanes.

De l’acord entre el PSC i ERC no és clar, però, que se’n pugui esperar gran cosa, i més quan el punt de partida del PSOE —que és qui realment talla el bacallà— ha sigut que la singularitat té cabuda perfectament dintre el règim comú, cosa que és, per si sola, un oxímoron com una casa de pagès. Perquè el que pretenen Pedro Sánchez i la seva cort és generalitzar la singularitat, és a dir, fer del finançament dit singular un nou cafè per a tothom, que tot plegat és una autèntica contradicció en ella mateixa, però que el PSOE, mestre en això del funambulisme polític, és capaç de vendre com la panacea de ves a saber què, com de fet ja fa. El problema serà de qui, en aquestes condicions, li compri el que es pot convertir en una nova aixecada de camisa. I qui de moment li ho ha comprat —tot el lot sencer a més— és ERC. Com ho hauria fet JxCat, si hagués estat en el seu lloc, que és el que més li cou, no haver-ho pogut fer, perquè no estava en el seu lloc. I és que la lletra de l’acord, tanmateix, no pinta malament, però li manquen concrecions. Com acostuma a passar amb la major part dels pactes polítics, és ple de bones intencions que queden supeditades a compromisos futurs, que, a més, no depenen tan sols de les dues parts que els subscriuen, sinó que requereixen la participació d’altres actors, i que fan que qüestions com que Catalunya surti del règim comú de finançament, o tingui, com es diu gràficament, la clau de la caixa, siguin, a la pràctica, impossibles d’assolir.

 

Tant ERC com JxCat han avisat que al titular de La Moncloa li perilla el seient si no compleix

 

Aquí és on la música de l’aplicació, i més coneixent la poca fiabilitat del PSOE, sona desafinada. De manera que, com que es tracta d’un acord de caràcter progressiu, pot ben passar que, com especifica la lletra de l’aliança, es comenci cedint, per exemple, la recaptació del 100% de l’IRPF a Catalunya —i a la resta d’autonomies que la vulguin perquè no s’enfadin— i d’aquí a tres anys, el 2027, que és quan toca que hi torni a haver eleccions espanyoles, les majories canviïn —bé perquè el PSOE deixi de necessitar ERC, bé perquè el PP tregui majoria absoluta— i la resta del pacte, que encara s’haurà de desplegar, quedi en no res. Així i tot, l’entesa entre ERC i el PSC és, en clau autonòmica, un bon acord, i aquí és on ha agafat a contrapeu JxCat, que es pensava que no passaria de ser un brindis al sol. Una altra cosa és que, vist com ha evolucionat políticament en els últims anys la societat catalana, en què la centralitat del catalanisme s’ha desplaçat clarament de l’autonomisme a l’independentisme, es tracti d’una avinença que entre el 2010 i el 2017 hauria pogut ser excel·lent, però que ara queda completament desfasada.

A la nova consellera d’Economia, la mà dreta de Salvador Illa, Alícia Romero, se li gira, en tot cas, una feina ingent per fer complir l’acord i per enfrontar-se, si cal, si no vol perdre tota la credibilitat, a l’executiu de Pedro Sánchez perquè així sigui. I més, després que la seva homòloga a Madrid, que és qui ha d’obrir l’aixeta per permetre que a Catalunya el flux d’ingressos a l’erari públic vagi en sentit contrari a l’actual, la ministra d’Hisenda i vicepresidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, hagi intentat tirar aigua al vi de l’entesa, que caldrà veure com ho explica demà al Senat, forçada per la majoria absoluta que hi té el PP. Sigui pressionada pels que a casa seva mateix són refractaris al pacte, sigui per un atac de sinceritat, el cas és que ha posat en guàrdia tant ERC com JxCat, que han avisat que al titular de La Moncloa li perilla el seient si no compleix. I els de Carles Puigdemont ho han aprofitat també, naturalment, per carregar contra els d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, que qualsevol excusa és bona per posar amb una mà més llenya al foc de la pira del veí, mentre amb l’altra, no es cansa de reclamar unitat.  

Dit això, els barons territorials del PP i del PSOE que per enèsima vegada s’esquincen les vestidures perquè Catalunya reclama el que li pertoca —a més d’Emiliano García-Page, el fracassat expresident de l'Aragó, Javier Lambán, entre altres dirigents autonòmics socialistes esverats perquè es veuen a venir que aquest cop sí que els tocaran la butxaca, i amb el suport que no podia faltar d’un exdirigent, també caducat, com Felipe González— haurien de fer un exercici de reflexió i preguntar-se com s’ho farien, si Catalunya hagués tingut èxit el 2017 i avui fos un estat independent que no formés part d’Espanya. La resposta a què arribin és el que haurien de començar a aplicar-se, perquè Catalunya, amb independència o sense, està més que farta de pagar-los la festa. I només que d’entrada servís per això, l’acord d’ERC i el PSC hauria de donar-se per ben emprat. Sobretot perquè, al contrari de les mentides que escampen tots aquests, el que deixarien de percebre no serien “els diners de tots els espanyols”, com falsament no es cansen d’intoxicar repetint-ho, sinó els diners que són exclusivament dels catalans.

La conclusió no és difícil de deduir, i seria que la festa se l’haurien de pagar ells. I és d’aquí que, als espanyols, els plora la criatura. Llàstima que no hi hagi cap força política catalana amb capacitat i voluntat de fer-los-ho complir.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/paguin-ells-festa-josep-gisbert_1276620_102.html