OPINIÓ
Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 3 de febrer de 2025. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.
Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.
D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent ha demanat a l’antic president Artur Mas que els faci de llebre. En efecte, aquest mateix cap de setmana, el 129 demanava que Junts no tingués reserves a acostar-se a la formació de Sílvia Orriols, de la mateixa forma que ell mateix s’abraçà amb una caterva anticapitalista com la CUP. Per molt que Mas encara no militi a Junts, perquè és un home que es pensa les coses en adagio sostenuto, diria que aquest és un sentiment que no és aliè als votants juntaires.
Nogensmenys, com a bons convergents, l’aparell de Junts han reaccionat com si tingués l’orgull ferit i el pobre Jordi Turull ha fet veure que pinta alguna cosa en el seu propi cau per informar l’antic president que els pactes amb altres formacions es fan des dels respectius òrgans de la direcció del partit. Per molt que la comparació entre acostar-se a Aliança i la CUP sigui un exemple on els contextos difereixen com l’oli i l’aigua, i per molt que negociar amb el PSOE sigui quelcom molt més perniciós per a la tribu que no pas fer un cafetó amb Sílvia Orriols, tot aquest vodevil només té per objectiu el fet de possibilitar que a Junts es comenci a parlar seriosament sobre immigració i que s’abandoni el llenguatge happy flower que la formació adquirí durant els anys del procés (en part, mercès a Mas) pel qual era poc diferenciable d’un partit d’esquerres i de la famosa moral del “volem acollir”.
" Les còpies sempre acostumen a ésser més risibles que l’original, i si Junts assaja una forma d’orriolsejar un pèl light acabarà a mig camí del debat migratori i, per tant, només beneficiarà la hiperlideressa d’Aliança
La política i el periodisme transcorren per meandres sovint bessons, i no és gens estrany que —ahir mateix— l’estimable Pilar Rahola tragués pols a la màscara del rei Artur per donar un copet a l’esquena al seu antic ídol polític, tot escrivint que “Aliança Catalana assenyala problemes coents que hi ha a la nostra societat i que els partits no gosen, ni permeten tractar, emparats en la hipocresia del políticament correcte”. En aquest sentit, Rahola posava per escrit el que serà ben aviat un mantra futur del món juntaire respecte Aliança; a saber, que hom pot “parlar” amb Orriols, la ripollesa, sense teixir-hi “estratègies conjuntes.” Apunteu aquests mots, estimats lectors, perquè es convertiran en la nova cançoneta de Junts a l’hora de xutar la pilota endavant. A qui es pot criticar, en definitiva, per fer una cosa tan democràtica com ara parlar? Que no parla Puigdemont amb Santos Cerdán? Quin mal hi ha?
Segons un adagi marxista popularitzat en temps de la Transició, per conviure i superar les contradiccions d’un sistema no hi ha res millor que aguditzar-les. Així obra recentment Junts per Catalunya, un partit que de cara al Congreso ja ha assumit la seva condició de formació convergent a l’hora d’allitar-se amb el diable (en una declaració poèticament daliniana, Míriam Nogueras compartia fa ben poc que la seva formació pot “negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”); els juntaires també han decidit que la millor praxi per tornar el prestigi al Consell de La República, després de conèixer-se que la comptabilitat creativa de Toni Comín també s’aplicava a les carícies-no-consentides envers algun company masculí, serà continuar com res amb la seva candidatura a l’ens, encara que sigui a risc de defenestrar el poc prestigi polític que li resta a l’antic conseller de Salut a l’exili.
D’aquesta mateixa forma, i després de l’aparició de diverses enquestes on s’augura un auge d’Aliança Catalana a expenses del partit de Puigdemont, alguns cranis privilegiats de la secta han fet una botifarrada d’idees de la qual n’ha sortit que caldria pal·liar la tendència a base d’orriolsejar una mica però sense que es noti. Com que Junts és un partit veneçolà, i tota decisió política recau en el Maduro de Waterloo, l’entorn convergent
