El crit de Tarragona

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'independentisme del carrer, el que va escridassar unit el delegat de l'Estat espanyol sense preguntar al del costat si era d'ER o de Junts, fa acte de presència"

 

 

 

Ramon Cotarelo

10/10/2024

Els temps estan canviant, cantava el jueu Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura. Què hauria passat si l’emperador Còmmode hagués muntat un circ de gladiadors en l’arena del Coliseu amb ell de primera figura i els espectadors l’haguessin rebut amb una xiulada massiva? El fill de Marc Aureli els hauria massacrat; a tots; amb les seves pròpies mans.

Però els temps estan canviant. El president Illa va rebre l’escridassada i el clam d’independència a la Tarraco Arena Plaça, a Tarragona, diumenge, impasible el ademán. En comptes de fer decapitar el públic, va publicar un tuit encomiàstic felicitant els castellers i mostrant el seu orgull per “la cultura i tradicions” se suposa que catalanes. Sens dubte, tindrà més ocasions de mostrar aquest orgull davant la cultura de la independència i la tradició d’exigir-la. Com va comprovar dos dies després amb la rèplica de Sílvia Orriols al seu discurs de l’estat de la regió.

Perquè l’escridassada a l’inici del mandat d’un president tan unionista, abans del seu discurs i la rèplica d’Orriols, és una declaració d’hostilitat per avançat. El projecte del gobierno progressista de tancar el cicle independentista i girar full no té cap suport de l’independentisme, ni tan sols dels que

l’han investit. Només en té el del seu aparell de propaganda de TV3; un suport a ulls clucs, en sentit literal. Important, sens dubte, però no decisiu, atès que existeixen les maleïdes xarxes.

I també és una prova que l’independentisme està viu i unit. L’independentisme del carrer, el que va escridassar unit el delegat de l’Estat espanyol sense preguntar al del costat si era d’ER o de Junts, fa acte de presència i materialitza la unitat que els partits prediquen en públic i desfan en privat pels seus interessos. Es podria anomenar el crit de Tarragona, a la manera dels d’independència dels països americans. És un crit que sacseja consciències en un moment de marasme. 

ER està a les acaballes i el nivell de la batussa baixa per dies, però els temps canvien. Fa uns anys Vendrell i Junqueras s’haurien enviat els padrins mútuament. Avui l’assumpte s’aparca a les golfes dels comitès interns i es recomana als camarades que tinguin cura del que diuen en públic. Les candidatures, tret de Recuperem ERC, semblen d’acord a silenciar el merder de l’estructura B que, a més d’immoral, és ridícul. Aquests no són pas James Bond; més aviat Dupond i Dupont.

De l’ANC i Òmnium no cal parlar-ne gaire. Tallades les ales de l’Ícar de la llista cívica per les maniobres dels partits, que aquí sí que estaven units, aquestes instàncies s’han reduït a caixes de ressonància de la partitocràcia amb discursos radicals.

Junts prepara el seu congrés al so de músiques celestials mentre consolida una estructura forta de partit, com s’escau al representant de l’independentisme de debò. ER ha abandonat la contesa de paraula i obra, com a bons cristians.

Però a dins del partit hi ha un sector nombrós i important que creu que la independència és una quimera i considera els independentistes com a infants terribles de la hiperventilació. El seu independentisme és retòric, com era el d’ERC. Ara per ara la figura del president Puigdemont, en qualitat de jutge de pau, manté les espases en les beines amb un discurs que, sense oblidar el mandat de l’1-O es va fent més i més ambigu, també com era el d’ERC. Aquest equilibri (assumeixo que asimètric) no es pot perpetuar.

I no es pot perquè la política catalana i l’espanyola són conjunts disjunts. Tradicionalment, l’espanyola ha estat un remolí que hi engolia la catalana. Ara podria ser a l’inrevés. Junts ha renunciat a ser oposició en Catalunya, on no pinta res. Si cal fer oposició, es farà al Congrés, on els seus set vots són decisius. El duel entre els dos presidents aterra a l’arena de Madrid, amb un d’ells en absència.

Aquesta serà la prova de foc per als presidents en els seus avatars i per a Junts com a partit. La lluita per la independència exigeix votar ‘no’ a Madrid si no es compleixen els acords d’investidura. Singularment, l’aplicació efectiva de l’amnistia, sense la qual l’esdevenidor del president Puigdemont es presenta com el de la cançó popular anglesa: “Els vells soldats mai moren; només s’esvaneixen”.

Però això pot fer caure el gobierno (que ja té un calvari amb els seus aliats d’esquerra) i eleccions anticipades en Espanya i, de retruc, també a Catalunya. Condemnats a vegetar quatre anys en la irrellevància, els juntaires hi podrien veure una possibilitat d’aprofitar el fet de trobar-se en la cresta de l’onada.

Perquè els temps estan canviant.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/crit-de-tarragona-912187/