L’escàndol i els congressos

 

 

OPINIÓ

 

 

"El president Puigdemont no té cap altra opció que forçar el seu partit a una confrontació directa amb l'Estat"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

19/09/2024

L’escàndol de la Copa Amèrica és el colofó dels tres anys d’al·lucinant govern republicà. Suposo el lector assabentat: 58 milions d’euros públics volatilitzats en una estafa de guant blanc. Gent de món amb poderoses connexions polítiques i mediàtiques posa en marxa una guingueta per a enriquir-se encara més. Una trucada aquí, una conversa allà, una paraula del rei, tots els mitjans convertits en orfeó nàutic celebrant un esdeveniment amb més audiència que la final del mundial de futbol. I tres pobres desgraciats, els pagafantes, aporten una pila de milions procedents dels impostos dels ciutadans.

El frau, investigat i denunciat per un mitjà digital La Directa amb una exigua plantilla i repercutit després per OctuvreCAT sembla un llegat del tripartit: Tanmateix, el trio de la foto de la inauguració, Aragonès, Colau, Collboni i el seu suport acadèmic de la Universitat Pompeu Fabra s’han fet fonedissos. Déu n’hi do, la que pot organitzar la bombolla de les xarxes que no respecta ningú! Amb raó malden els polítics i els mitjans convencionals per posar ordre a les xarxes. La “regeneració democràtica”, que té aspectes positius, com la reforma de la Llei mordassa (ja veurem fins a on) presenta una cara més fosca cap a l’espai digital. 

Aquest escàndol que afecta els tres partits que són tripartits sense ser tripartit enterboleix encara més el marasme de l’independentisme.

Els dos partits que es diuen independentistes preparen llurs congressos per afrontar una situació nova en què han perdut la majoria parlamentària, la Generalitat i, de retruc, un considerable poder institucional. ER es juga la seva supervivència presa d’una crisi que té arrels profundes en els més de deu anys de govern absolut del duumvirat Junqueras/Rovira en una organització de tremp bolxevic, basada en el culte a la personalitat. La sobtada revelació d’un partit dins del partit, caracteritzat per activitats nefandes, ha fet miques el ja molt minvat prestigi que li quedava d’èpoques anteriors. Al congrés pot passar qualsevol cosa, fins que es demani la retirada de Junqueras, però el més segur és que l’Estel de la Tramuntana surti enfortit en la seva missió transcendental. Això deixarà a les candidatures alternatives l’opció entre continuar sotmeses a la mateixa línia que rebutjaven o agafar la porta de sortida, cap a la incertesa fora de les institucions.

 

El congrés de Junts sembla més tranquil, atès que es reuneix al cim de l’onada, havent quedat vencedors a la pugna per la legitimitat independentista, encara que amb un fort sector autonomista. S’imposa l’indiscutible lideratge del president Puigdemont i la continuïtat de Josep Turull a la secretaria general. Només quedarà trobar un lloc adequat per a Laura Borràs, assumpte gens fàcil que amenaça convertir el congrés en un nou repartiment de càrrecs i funcions sense cap projecció política independentista. Una renovació burocràtica del partit, o sigui, partitocràtica.

És veritat, però, que Junts, amb els seus set diputats, té un poder de pressió considerable sobre el govern espanyol. I el compromís d’emprar-lo en cas d’incompliment de l'”acord històric” amb què es va investir el president Sánchez. Cap punt d’aquest acord, que es cobraria per endavant, s’ha complert. Junts creu que ha arribat el moment d’ensenyar les dents i amenaça de tombar els PGE si no hi ha transferència integral de la immigració.

Les amenaces són ineficaces sense seguretat de compliment. Doncs, Junts va votar contra la iniciativa de la llei de lloguers de temporada, causant la derrota del gobierno. És un avís del que pot passar en assumptes de més abast. El vot negatiu de Junts no es pot llegir en clau esquerra/dreta; això és una ximpleria pròpia de Rufián. Per a Junts, l’eix ideològic és secundari davant l’eix nacional. 

La importància del vot negatiu de Junts és que el president espanyol s’hi assabenta, com per buró-fax, que el president Puigdemont està disposat a complir les seves amenaces i que, per tant, la legislatura espanyola depèn de Junts. En aquest duel, el president Puigdemont no té cap altra opció que forçar el seu partit a una confrontació directa amb l’Estat, que suposa desestabilitzar la legislatura espanyola si no es compleixen els acords del pacte d’investidura.

I aquests inclouen l’aplicació efectiva de la llei d’amnistia.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/lescandol-i-els-congressos-903467/