De davallada independentista, res de res

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Víctor Alexandre

19/09/2024.05:45h

 

 

 

Com si fos una consigna, diversos mitjans de comunicació catalans, encapçalats per TV3, han fabricat titulars orientats a menystenir el nombre d’assistents a la manifestació de la Diada Nacional d’enguany. No han gosat emprar la paraula ‘fracàs’, però no calia, ja que el conjunt de la informació que donaven així ho transmetia. Però no era pas aquest el veritable missatge, la sistemàtica comparança amb les conegudes manifestacions d’entre un milió i mig i dos milions de persones tenien un altre objectiu, que era transmetre la idea que l’independentisme es desinfla, que l’independentisme només va viure un ‘moment’ de glòria i que ara fa figa. Talment com si allò hagués estat un miratge, una borratxera que després es va traduir en un mal de cap i tot seguit en un bany de realitat. Aquest tractament de la informació, que encaixa fil per randa, ves per on, amb els interessos del poder, té una missió específica, que és fer que arreli en la societat catalana la idea que la reivindicació de llibertat de Catalunya s’ha acabat, que ara el país ha ‘posat seny’ i que allò que se’n diu ‘independentistes de debò’ només en queden quatre.

La idea que ens volen inocular no és diferent de la que tots els poders autoritaris han emprat sempre contra els seus moviments dissidents: l’esclau insubmís és només un inconscient que es nega a assumir la seva condició;

el negre rebel és només un estúpid que es nega a assumir la diferència que el separa d’un blanc; la dona feminista és només una mal cardada presumptuosa que encara no ha comprès quin és el seu lloc al món; l’independentista català és un radical que encara no ha entès que l’amo de la seva vida no és ell, sinó Espanya... Per tant, cal emprar el xarop de bastó. Aquest és el xarop de l’amo, en el cas de l’esclau; el xarop del blanc, en el cas del negre; el xarop del masclista, en el cas de la dona, i el xarop de l’Estat en el cas dels catalans.

Per això és tan important no deixar-se entabanar pel missatge dels mitjans connivents amb el poder, atès que la seva missió consisteix a desmobilitzar-nos, a retornar-nos a l’estat letàrgic dels anys vuitanta i a la política de peix al cove. Hi ha un temps per a cada cosa, i aquell, el del peix al cove, ja ha passat. Està bé agafar el cotxe només per voltar pel poble quan t’acabes de treure el carnet, però si quaranta anys després encara no has anat més lluny potser que et facis algunes preguntes.

Un tret inherent als col·lectius i als pobles oprimits és la manca d’unitat en el camí de la seva emancipació. La inexperiència a l’hora de governar-se o la por de fer-ho amb totes les conseqüències, són elements que intoxiquen les seves relacions internes, ja que alguns sectors disfressen de seny la seva covardia i això topa amb els qui no volen l’emancipació com una etiqueta, sinó com una realitat. No cal dir que el gran beneficiat d’aquest desori és el poder que els oprimeix, que en té prou de donar alguna engruna al sector submís perquè aquest alliçoni els altres dient-los: “Veieu com la docilitat té premi?”. Naturalment, no en diu ‘docilitat’, en diu ‘pactar. Però és fals, perquè l’opressor no té cap necessitat de pactar amb l’oprimit. L’únic pacte és el de fabricar un titular que deixi en bon lloc l’oprimit pactista davant dels seus i reservi a l’opressor la potestat d’incomplir-lo o de reduir-lo a mitja engruna. Això l’oprimit pactista ja ho sabia i calla; calla, perquè l’únic que ell de debò volia era un titular conjuntural que salvés les seves cadires, i ara ja el té.

Així les coses, cal separar aquest món del món de la societat civil, ja que viuen en dimensions diferents. És ben cert que Catalunya, des d’un punt de vista institucional, provoca vergonya aliena. Les misèries més vils dels qui han lliurat la Generalitat a un partit ultraespanyolista i avalador del 155 mostren una imatge de Catalunya completament submisa i derrotada que, en el millor dels casos, només inspira pena. Però l’independentisme en la societat civil es manté ferm. És un error confondre la indignació i la decepció de la gent amb un abandonament d’ideals i un retorn a la cleda. Quan l’espanyolisme era minoria al Parlament, deien que la majoria independentista no significava res; ara que qui té majoria és l’espanyolisme, diuen que la majoria ho significa tot.

Doncs bé, si els espanyolistes estan tan convençuts que l’independentisme és minoria, només han de fer el que fan els demòcrates quan hi ha diversitat de parers, que és votar. Els demòcrates posen les urnes i voten. I el que voten és vinculant. La pregunta, en el nostre cas, és ben senzilla: “Voleu que Catalunya esdevingui un Estat independent?”. Casella del SÍ i casella del NO. Papereta, recompte i resultat. Ja es va fer i vam guanyar, ja ho sé. Però quan el lector d’aquestes línies es trobi amb la cantarella de la davallada de l’independentisme, serà bo que repti el seu interlocutor espanyolista a dirimir-ho a les urnes. Veurà que ràpidament fuig d’estudi. I és que, com diu la dita, abans s’atrapa un mentider que un coix. Menteix quan diu que l’independentisme ha davallat, i menteix quan s’autodefineix com a demòcrata.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.racocatala.cat/opinio/article/65454/davallada-independentista-res-res