L’enemic és X. Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

"A les xarxes regna la llibertat d'expressió més il·limitada, la isegoria, que és la que fa possible la democràcia"

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
15/02/2024 19:40

 

 

 

Ja fa temps que les xarxes, sobretot X, són objecte d’atacs per un periodisme determinat dels mitjans convencionals, no digitals. Les seves dues principals acusacions són a) que es tracta d’una mena de miratge, de bombolla, de participació social minoritària, irrellevant i b) que és un mitjà turbulent en què regna la violència verbal més aferrissada i degradada.

La realitat del país, la de tots els països, refuta de ple la primera objecció. Bona part de la política es fa a les xarxes; és ciberpolítica. Els partits, els representants, n’estan pendents i sempre tenen raons per intervenir: contestar les crítiques, formular-les, fer-se veure i sentir per compensar la manca de ressonància de la seva activitat parlamentària. Ells mateixos s’encarreguen de sintetitzar les seves intervencions i penjar-les a les xarxes. L’estat d’ànim d’aquestes és sovint el feedback dels governs. 

En realitat, aquesta agressivitat contra les xarxes tradueix l’enuig de trobar-se en una situació de competència molt incòmoda. L’àmbit de la comunicació és avui un totum revolutum amb tres contendents:

els mitjans convencionals, la premsa digital (part de la qual és la premsa de paper en format online) i les temibles xarxes, mar procel·lós ple d’incerteses.

En aquesta baralla de l’esfera pública s’hi juga l’essència de la comunicació. Els mitjans convencionals carreguen contra les xarxes perquè desmunta les dues teories clàssiques de la comunicació (la de la injecció hipodèrmica i la del flux en dues etapes, de Paul Lazarsfeld), que es basaven en el monopoli de l’emissió. Els mitjans parlaven i la gent rebia, però no podia contestar ni contrastar la informació i opinió que rebia. La secció de cartes al director, que molts mitjans censuraven o s’inventaven, semblava més una burla. 

Amb les xarxes i la premsa digital, que, realitat, és premsa de xarxes (vegeu el títol del diari de Pablo Iglesias, Diario Red) els ciutadans poden contrastar ipso facto la informació que reben, i opinar de tornada sobre l’opinió que llegeixen o escolten. Alhora, el maridatge entre telèfons mòbils i xarxes converteix els ciutadans en periodistes free lance, capaços de crear continguts que moltes vegades troben llera a la premsa digital i, fins i tot, en la de paper.

A les xarxes regna la llibertat d’expressió més il·limitada, la isegoria, que és la que fa possible la democràcia. I aquí apareix la segona objecció d’aquest periodisme agre que llença el nen de la llibertat d’expressió amb l’aigua bruta de la procacitat de la ciberesfera. Com si l’àmbit de la comunicació real, no virtual, fos una bassa d’oli de formes exquisides. Recomano al lector un breu relat de Mark Twain del 1871, titulat Periodisme a Tennessee, i, si algú em retreu l’antiguitat de la referència, que posi l’orella a la ràdio de la COPE o llegeixi La Razón o l’Abc. 

La tírria contra les xarxes va explotar l’altre dia amb un al·legat radiat contra Twitter de Mònica Terribas, acusant-lo de violència verbal cap a ella i comparant-lo amb la violència física que havien patit deu dones al metro. La resposta de les xarxes va ser instantània i demolidora, i va denunciar l’arrogància i la falta de consideració de qui no tolera la crítica o la contradicció.

Les xarxes són ubiqües. No és estrany que, en vista de la incapacitat del partit del Govern de canviar l’opinió pública adversa monopolitzant els mitjans convencionals, recorri a fer propaganda a les xarxes que els seus periodistes tant detesten. En la darrera crisi del Govern, Aragonès va crear un nou miniministeri de propaganda al capdavant del qual va posar un dels seus comissaris polítics per intentar millorar la imatge del govern (per a què, si no?). I una de les seves primeres decisions sembla la tàctica de l’entrisme a les xarxes, fent valer trolls i bots i creant comptes anònims, falsos, per atacar els adversaris del Govern i fer-ne el panegíric. És estúpid pensar que allò que no funciona en els mitjans convencionals (els de partit) funcionarà en l’àmbit digital, molt més crític.

El problema són les exigències de publicitat personalitzada de les xarxes que fan impossible que el partit pugui millorar la imatge del Govern perquè la seva és pitjor. En conseqüència, l’estratègia sembla que és presentar-se com uns comptes dedicats a denunciar mentides i contrastar les dades, una infiltració, com els confidents de la policia a les organitzacions radicals. Fa poc n’he vist una que presumeix de desmentir les informacions contràries al Govern aportant dades que normalment són molt més falses que les que pretén refutar, i sense adonar-se que cap afirmació feta de manera anònima té cap credibilitat.

Llençar la pedra i amagar la mà és cosa de fariseus i ho sap tothom.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/enemic-es-x-801589/