Els projectes electorals

 

 

OPINIÓ

 

"Ningú no podrà acusar mai Puigdemont i Junts de no haver procurat sempre la unitat. Aquest punt augmenta el carisma de la candidatura presidencial"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
18/04/2024 19:49 

 

 

 

 

 

És obvi, la precampanya electoral només es diferencia de la campanya en el fet que ningú demana el vot explícitament. Però sí implícitament i amb una insistència pròpia de missioners en terra d’infidels. Els quadres i personalitats dels partits es multipliquen a tots els mitjans explicant llur doctrina. El president Aragonès reclama un debat al màxim nivell entre ell i el president Puigdemont. De president a president, què menys. El segon ja li ha respost, displicent, que el president de la Generalitat no demana debats sinó que se li demanen. Inassequible al desànim, el d’ERC insisteix que està disposat a debatre amb qui sigui i, amb això, es fica en un jardí quan la senyora Sílvia Orriols li hi ofereix a correcuita dia i hora. La pel·lícula és coneguda: quedarà més sola que Gary Cooper en “Sol davant el perill”.

Sobre aquest assumpte d’Orriols i Aliança catalana val la pena dir alguna cosa. Pel que fa al cordó sanitari, a sobre d’inútil, potser també és injust. Ningú no ha fet cordó sanitari a VOX que admet ser d’extrema dreta, cosa que Orriols nega de si mateixa. Per què a uns sí i als altres no? La raó rau en el

catalanisme d’Aliança. Per al mainstream de l’independentisme es pot ser espanyol i d’extrema dreta; fins i tot molts creuen que són termes sinònims. Però no admeten de cap manera que es pugui ser català i d’extrema dreta i encara menys si s’és independentista. És una mena de racisme a l’inrevés. La veritat és que la senyora Orriols té molts seguidors catalans. Quants és cosa que es veurà el 12-M. Fa la impressió, tanmateix, que el cordó sanitari ve mogut per raons electorals més que de principis.

 

Al primer debat fa uns dies amb diversos candidats, el president Aragonès es va lluir- amb unes apreciacions sobre l’absència del candidat de Junts que van enfurismar les xarxes. Retreure la seva absència a un exiliat no està entre les normes del joc net. No es pot atacar a qui no pot defensar-se, com diu el codi de la cavalleria. Uns dies abans, el d’ERC havia aclarit a l’auditori la diferència entre els tres projectes dels tres grans partits, el PSC, ERC i Junts, amb la sobrietat d’una tríada hegeliana. El projecte del PSC (tesi) és Espanya; el de Puigdemont (antítesi) el mateix Puigdemont; i el d’ERC (síntesi triomfant) Catalunya. Catalunya d’ERC. La ironia és que el mateix plantejament ja delata allò que es vol amagar: l’única oposició al projecte Espanya és Puigdemont.

La defensa i la prosperitat de Catalunya són obra d’ERC. Oriol Junqueras no para de parlar del partit com un ens taumatúrgic i gairebé centenari de puresa i integritat. El conjunt de l’aparell, els portaveus, els consellers i les conselleres fan propaganda del partit perquè fer-la del govern és un xic complicat. Aquesta idea de Catalunya com a obra d’un partit és la conseqüència de la febre per l’hegemonia d’ERC que li fa entreveure una vagarosa república catalana dins d’una fantasmagòrica república ibèrica, un abracadabra per a la qual ningú no ha demanat el parer dels portuguesos.

 

El projecte de Puigdemont ja s’havia guanyat d’antuvi el qualificatiu de personalista. Ell mateix ho fa constar al nom de la seva candidatura. No és un descobriment. És una candidatura al voltant d’una persona, però una persona que es presenta com un símbol de restitució i, alhora, culminació de la tasca començada l’1-O del 2017, i això són altres paraules. Es presenta, per tant, com a candidatura de país, més enllà dels partits polítics, com a pare de la pàtria. I, com un pare de la pàtria, insisteix en la unitat dels partits independentistes, raó per la qual adverteix que, si guanya les eleccions, el primer que farà serà trucar al president Aragonès a qui animarà a formar un govern d’unitat i (és de suposar) propòsit independentista.

Les possibilitats d’una unitat avui són tan inexistents com quan es va trencar aquella. Això no és una cosa que el president pugui ignorar, com tampoc no pot ignorar que, si ERC ha de triar entre formar govern amb el PSC o amb Junts, segons com siguin les circumstàncies pot triar PSC. S’entén, per tant, que la insistència a la unitat és part d’una escenografia electoral, cosa que cal esperar d’un líder carismàtic que encapçala una opció de país. És clar que ningú no podrà acusar mai Puigdemont i Junts de no haver procurat sempre la unitat. Aquest punt augmenta el carisma de la candidatura presidencial.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/els-projectes-electorals-834079/