Un efecte bumerang de tres anys pot desarmar el PP en la guerra al TC contra l’amnistia

 

 

OPINIÓ - DIARI DE LA GUERRA JUDICIAL

 

Josep Casulleras Nualart

05.09.2024

Actualització: 05.09.2024 - 21:46

 

 

 

 

La guerra contra l’amnistia s’acaba de traslladar al Tribunal Constitucional espanyol, amb una pluja de recursos que comença ara i que encapçalen el PP i la sala del Suprem que presideix Manuel Marchena, que ja té presentada una qüestió d’inconstitucionalitat que es començarà a tramitar dimarts vinent. Abans d’un any s’hauria de saber què resol el TC sobre la constitucionalitat de la llei, arran d’aquests recursos, i com resol els recursos d’empara que li arribin dels beneficiaris de la llei a qui, com el president Carles Puigdemont, com Oriol Junqueras i la resta de perseguits i condemnats per malversació per l’1-O, se’ls nega l’aplicació. Una resolució favorable del TC forçaria els jutges a aplicar la llei. La majoria de magistrats del plenari del tribunal ara és afí al PSOE, i se suposa que avala la constitucionalitat de l’amnistia. Però el PP maniobrarà per provar d’alterar aquesta majoria amb recusacions de magistrats a qui considera contaminats, tal com va fer de manera reeixida en la deliberació sobre l’estatut. Però ara se’n sortiria?

Ara per ara aquesta majoria penja d’un fil. Dels set magistrats del sector anomenat progressista, pels cinc que té el conservador, en resten sis, després de l’abstenció en la deliberació sobre la llei

Espanya ens roba i diu que no, aquesta és l’única singularitat!

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 Cristina Sánchez Miret
Barcelona. Dimecres, 19 de juny de 2024. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts   

 

 

 

Davant de la notícia que ERC i PSOE estan sospesant la idea d’un nou finançament per a Catalunya, s’han tornat a aixecar veus enfurismades de tota mena. Els de sempre, esclar —alguns dins del mateix PSOE—, i altres dins la mateixa societat catalana que vol, necessita i reclama un finançament just i que ja està farta del joc polític de via morta en aquest tema. No sé si no aprenem la lliçó o no la volem aprendre o, el que és pitjor, algú pensa que ens pot seguir entretenint d’aquesta manera.

Acompanyen ja la notícia les discrepàncies entre els mateixos actors que la proposen, ERC i PSOE, en l’explicació de la idea, perquè res té sentit i no ho dic només per l’infortuni del terme singular. Terme que, d’altra banda, comparteixo en un sentit completament diferent del que se li vol donar, perquè, realment, el finançament de Catalunya és clarament singular. Com a sinònim d’únic.  

A cap altra comunitat autònoma se la puteja en la teoria i en la pràctica com a Catalunya. En la primera, pels números que resulten del repartiment entre autonomies i, en la segona,

Aquí acaba el Procés-1, amb un empat

 

"Passarem unes quantes setmanes fent càbales sobre possibles governs, però no oblidem que el govern català governa poc i que la política d'un país ocupat i dominat és més que un govern regional"

 

 

 

 

Joan Rovira 12/05/2024 23:36

 

 

El 12 de maig ens hem quedat, més o menys, com estàvem, encara que la foto del Parlament sigui força diferent. No han estat les tristíssimes eleccions del 2021, enmig de la pandèmia, però tampoc no eren gaire estimulants ni gens èpiques. Hi havia en joc, sobretot, reequilibris de la balança, petits o moderats moviments que poden donar joc en el futur. O acabar en bloqueig, que és el pitjor que pot passar.

Aquí acaba oficialment el Procés-1. Puigdemont podrà tornar a la Catalunya Sud d’aquí a unes setmanes, si jutges i policies espanyols no munten una nova inquisició de venjança i humiliació. Potser tindrà oportunitats per reunir el catalanisme i l’independentisme, que ves a saber si uns i altres sabran aprofitar: han estat fins ara tan sectaris, tan poc assenyats… Però, tot i haver aconseguit un resultat excel·lent, no té prou força per jugar una segona partida per la independència, el Procés-2, que tard o d’hora arribarà. Ell, que la va poder fer, ja no la farà. Podrà esgarrapar petites o grans concessions a Madrid, això sí. I podrà tancar amb tota dignitat una etapa, cosa que és una victòria més que interessant, però no total.

Pedro Sánchez no és el gran guanyador.

Editorial Vicent Partal : Per què a la gent no l’interessa el debat sobre el pressupost?

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

És obvi que hi ha una pèrdua enorme de credibilitat de la política, concretament de la capacitat que la política arregle la vida diària  

 

Per: Vicent Partal

21.11.2021  21:50

 

 

Fa aproximadament quinze anys que vaig adquirir el costum de fer conferències. Per a mi són un exercici de verificació periodística. Intente convertir-les en una tertúlia perquè això em serveix per a extreure molta informació dels assistents. Alguns col·legues s’estimen més dinar i sopar amb polítics, però a mi m’enriqueix berenar amb gent. És cert que una cosa no priva l’altra, però la meua experiència és aquesta i és d’aquesta experiència que trec conclusions que després plasme en aquest editorial. Com ho faré avui.

 

Aquestes darreres setmanes he estat en llocs tan diversos com Palma, Cerdanyola, Molins de Rei, Terrassa, Argentona, Perpinyà i Vidreres. I ningú, mai, ni una sola vegada, enmig de tertúlies que tocaven tota mena de qüestions, principalment polítiques, no m’ha parlat, no m’ha comentat, no m’ha demanat què passava amb el pressupost de la Generalitat de Catalunya. O si podria ser molt important o no l’aprovació d’aquest pressupost, fos per al procés d’independència o fos per al dia a dia de la governació del país.

 

És lògic que algú puga dir que això no vol dir res més que aquests temes no interessaven els assistents. En vista dels mesuraments que tenim a VilaWeb, tampoc no interessen prou els lectors d’aquest diari, que són un univers ben representatiu del país. I, siga com siga, àdhuc diria que un simple observador de la realitat del Principat convindria fàcilment que en general no s’observa cap gran entusiasme ni cap gran emoció per l’aprovació o la no-aprovació del pressupost català. Ni de l’espanyol tampoc, he de dir. Ni del valencià, però en aquest cas és més comprensible, perquè el govern té els vots necessaris per a impulsar-lo.

 

En canvi, és coneguda aquella definició, encertada, que diu que el pressupost és allà on la política es fa concreta. Aprovar-lo, sens dubte, és la principal decisió que es pren en un any normal. Què hem d’entendre què significa, doncs, aquest constatable desinterès sobre què passe?

 

La pèrdua de credibilitat