Editorial Vicent Partal : L’adeu a Trapero és el final de la via impossible

OPINIÓ - EDITORIAL

 

Al judici Trapero va trair el seu model i el projecte i les idees que ell mateix havia sostingut 

 

 

 

 

Per: Vicent Partal 

20.12.2021  21:50

 

 

El govern de la Generalitat de Catalunya va decidir ahir de destituir el major Josep Lluís Trapero. Al nostre país quan un govern canvia, hi ha la tendència a renovar també els màxims responsables tècnics dels departaments. Hom podria dir, per tant, que aquesta substitució no ha ser cap gran sorpresa. Tanmateix, Trapero és Trapero. No hi ha cap càrrec tècnic de la Generalitat que puga acostar-s’hi en notorietat. De manera que, tot i que s’entén que el conseller simplement vulga canviar la cúpula d’Interior per adaptar-la al seu projecte, no hi ha cap dubte que l’adeu de Trapero té una interpretació que va més enllà.

 

És simptomàtic que, just un any després de ser objecte de l’única restitució que s’ha fet del govern legítim, ara el destituesca un govern format pels mateixos partits que el van nomenar, més enllà del canvi de color polític de la conselleria. Josep Casulleras us explica les claus del cas en aquest article, però hi ha una lectura de fons que m’agradaria fer perquè em sembla pertinent.

Editorial Vicent Partal : Els diputats tenen a l’abast una desobediència senzilla i poderosa, a Madrid

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La llengua és el centre del conflicte nacional entre Espanya i Catalunya i això cal fer-ho servir  

 

Albert Botran (CUP), ahir al congrés espanyol (fotografia: Kiko Huesca).

Per: Vicent Partal

15.12.2021  21:50

 

 

Albert Botran, diputat de la CUP a Madrid, va decidir ahir que llegiria davant els parlamentaris la carta que han escrit les famílies de Canet víctimes de la nova agressió del poder judicial contra la llei d’educació.

 

Va ser començar a fer-ho i organitzar-se un cafarnaüm. Crits, insults i amenaces, molt particularment d’un excitadíssim diputat de Vox que nom Agustín Rosety i que és un general retirat, un dels signants del manifest en defensa del dictador Francisco Franco. Tan gran va ser el canyeret que aleshores el vice-president de la mesa, el socialista andalús Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, que en aquell moment dirigia la sessió, va demanar calma al diputat ultra, però –ai, las– alhora exigí a Botran que

Editorial Vicent Partal : Heus ací el govern efectiu, en la seua perfecta inutilitat

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Menys Generalitat i més país, com a consigna. Més fer la nostra i menys esperar que facen res els qui res no faran  

 

El conseller Josep Gonzàlez Cambray, a la porta de l'escola Turó del Drac de Canet

Per: Vicent Partal

09.12.2021  21:50

 

 

Un dels arguments que es van repetir de manera més consistent els mesos posteriors a les eleccions del desembre del 2017 va ser que no podíem deixar les escoles en mans del 155 i governades per un partit que a Catalunya no representava res, el PP de Rajoy. Ens van dir una vegada i una altra que necessitàvem un govern efectiu per a alçar ràpidament el 155 i defensar la immersió lingüística. Estic segur que el lector ho recorda, això.

 

I és aquesta la frase que em va venir al cap ahir, quan vaig veure com el conseller d’Educació del govern efectiu, l’honorable Josep Gonzàlez Cambray, visitava l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar per a reconèixer davant els pares, el claustre i l’ajuntament d’aquesta vila del Maresme que la Generalitat de Catalunya no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquest centre. Que no hi pot fer res. El conseller es va queixar que

Editorial Vicent Partal : Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola i és això que importa i ha de servir d'exemple per a tots

 

 

 

 

 

Per: Vicent Partal 

08.12.2021  21:50

 

 

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconèixer-ho –reconèixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

 

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un cafè de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist

Editorial Vicent Partal : Per què a la gent no l’interessa el debat sobre el pressupost?

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

És obvi que hi ha una pèrdua enorme de credibilitat de la política, concretament de la capacitat que la política arregle la vida diària  

 

Per: Vicent Partal

21.11.2021  21:50

 

 

Fa aproximadament quinze anys que vaig adquirir el costum de fer conferències. Per a mi són un exercici de verificació periodística. Intente convertir-les en una tertúlia perquè això em serveix per a extreure molta informació dels assistents. Alguns col·legues s’estimen més dinar i sopar amb polítics, però a mi m’enriqueix berenar amb gent. És cert que una cosa no priva l’altra, però la meua experiència és aquesta i és d’aquesta experiència que trec conclusions que després plasme en aquest editorial. Com ho faré avui.

 

Aquestes darreres setmanes he estat en llocs tan diversos com Palma, Cerdanyola, Molins de Rei, Terrassa, Argentona, Perpinyà i Vidreres. I ningú, mai, ni una sola vegada, enmig de tertúlies que tocaven tota mena de qüestions, principalment polítiques, no m’ha parlat, no m’ha comentat, no m’ha demanat què passava amb el pressupost de la Generalitat de Catalunya. O si podria ser molt important o no l’aprovació d’aquest pressupost, fos per al procés d’independència o fos per al dia a dia de la governació del país.

 

És lògic que algú puga dir que això no vol dir res més que aquests temes no interessaven els assistents. En vista dels mesuraments que tenim a VilaWeb, tampoc no interessen prou els lectors d’aquest diari, que són un univers ben representatiu del país. I, siga com siga, àdhuc diria que un simple observador de la realitat del Principat convindria fàcilment que en general no s’observa cap gran entusiasme ni cap gran emoció per l’aprovació o la no-aprovació del pressupost català. Ni de l’espanyol tampoc, he de dir. Ni del valencià, però en aquest cas és més comprensible, perquè el govern té els vots necessaris per a impulsar-lo.

 

En canvi, és coneguda aquella definició, encertada, que diu que el pressupost és allà on la política es fa concreta. Aprovar-lo, sens dubte, és la principal decisió que es pren en un any normal. Què hem d’entendre què significa, doncs, aquest constatable desinterès sobre què passe?

 

La pèrdua de credibilitat

Editorial Vicent Partal : Finalment un revulsiu positiu: una Assemblea per a construir

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Sabem, i aquesta és una gran diferència, que ací ningú no marcarà cap límit des de fora i que, per tant, solament caldrà tenir en compte la voluntat de la gent que vulga contribuir en llibertat a construir, a construir positivament  

 

Per: Vicent Partal

14.11.2021  21:50

 

 

D’ençà de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha viscut, sobretot, revulsius negatius. La presó, l’exili, la repressió, les agressions de tota mena, però també el caïnisme i la lluita partidista. És clar que hi ha hagut grans victòries —que altrament no seríem ací. De les victòries electorals als grans moments de protagonisme del carrer, com ho va ser, molt especialment, la reacció a la sentència contra els presoners polítics. Però del 2017 ençà la dinàmica ha estat sempre marcada per Espanya i si de cas la nostra actitud ha estat reactiva. Tanmateix, ahir, finalment, la constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República va ser un revulsiu positiu i completament autònom, unilateral, serenament desvinculat d’allò que puga fer o vulga fer l’estat espanyol.

 

La biologia, o la cronologia si ho voleu dir així, va fer que Blanca Serra, dirigent històrica del PSAN-p i dels IPC, presidís la mesa d’edat i fes els primers passos oficials del nou parlament republicà. I va ser aquesta dirigent històrica, forjada en els moments més durs de l’independentisme contra Franco i contra el postfranquisme, que va afirmar en un discurs calmat però contundent: “La resposta som nosaltres.” Un “nosaltres” que, en boca de Serra, actualment membre de Poble Lliure, va sonar volgudament, estudiadament, ambigu. Perquè era el nosaltres-Assemblea de Representants, però també era el nosaltres-ciutadans, un

Editorial Vicent Partal : Jordi Pujol, a punta de pistola

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Cada dia és més clar que l'estat espanyol va començar l'any 2014 un atac proactiu sobre Catalunya

 

 

 

Per: Vicent Partal

11.11.2021  21:50

 

 

L’escena és digna d’un film. Una furgoneta blanca d’una coneguda empresa de repartiment de paquets avança per l’avinguda Entrevías de Madrid. És una Fiat Ducato típica, d’aquelles que veiem passar cada dia pertot arreu. El carrer té quatre carrils, dos per banda, que en bona part del recorregut no donen a edificis perquè hi ha, paral·lela, una via de tren, una via que precisament dóna nom a l’avinguda.

 

Un semàfor en roig obliga la furgoneta a aturar-se. I, de sobte, apareix un vehicle tot terreny negre, amb els vidres tintats, d’on ixen quatre encaputxats armats que trenquen el vidre i apunten el conductor amb una pistola. L’obliguen a tombar-se bocaterrosa, un dels atacants s’enfila al vehicle i els dos cotxes arranquen junts a tota velocitat. Hi han estat uns pocs segons, al centre de la capital espanyola. Aparentment, un robatori.

 

 

La furgoneta apareixerà poques hores més tard en un descampat. Cremada. Si allò era un robatori, hi havia una manera de saber què havien robat. L’empresa té un registre de tot allò que replega i lliura. I la llista conté una sorpresa. Dins el vehicle hi havia un paquet amb uns quants rellotges de luxe. Però la major part de la càrrega eren tots els ordinadors, concretament vuit, tots els telèfons mòbils, tots els DVD i tots els llapis de memòria, concretament quinze, que la policia espanyola havia decomissat en dues operacions contra la família de Jordi Pujol, el 2014 i el 2017.

 

Aquests aparells havien estat reclamats pels advocats. De manera sorprenent i completament irregular, de primer el jutge s’havia oposat a lliurar-los-els. Tanmateix, finalment va haver

Editorial Vicent Partal : L’Assemblea de Catalunya, Clara Ponsatí i l’anomalia catalana

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d'exemple al propi  

 

Per: Vicent Partal

07.11.2021  21:50

 

 

En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.

 

Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.

 

En relació amb això,

Editorial Vicent Partal : Un judici indignant i una situació insostenible, fins i tot per als Mossos

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Hem arribat a un punt que la BRIMO pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden

 

 

 

Per: Vicent Partal

03.11.2021  21:50

 

 

Això que hem vist aquests dies durant el judici als Nou dels Lledoners clama al cel. Que la Generalitat demane anys de presó per motius polítics basant-se en les imputacions d’uns agents que després resulta que no reconeixen els agressors o no tenen cap lesió important és molt greu. Tant greu que crec que la situació no és tan sols que siga insostenible durant més temps per als polítics –com ho va ser per al president Torra i ho és ara per al president Aragonès–, és que la situació és insostenible sobretot per al cos dels Mossos d’Esquadra, que hauria de ser el primer interessat a acabar aquesta xacra que tant en degrada la imatge, el prestigi i la credibilitat davant la societat.

 

Aquesta situació té origen en una colla de despropòsits que s’han de resoldre i que convergeixen, una vegada més, en la necessitat de dissoldre la BRIMO i reconsiderar totalment l’ordre públic a Catalunya. Perquè hem de tenir clar tots que hem arribat a un punt que la BRIMO, sobretot aquesta unitat, pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden.

 

Si m’ho permeteu, miraré d’explicar la ruta que mena a aquestes situacions tan indefensables, tot dibuixant tres fases.

 

Primera fase: la legalitat

La por arriba a Madrid. Per Vicent Partal

OPINIÓ - EDITORIAL

 

"Era sols qüestió de temps que la maniobra d'externalització de la repressió política en mans de la justícia es giràs a Espanya, també, contra el PSOE" 

 

 

 

Per: Vicent Partal

21.10.2021  19:50

 

 

Encara s’ha de veure com acabarà l’afer del diputat Alberto Rodríguez, de Podem, però ara com ara tot això que passa a Madrid ja és molt interessant.

Rodríguez va ser condemnat pel Tribunal Suprem, acusat de donar un colp a un policia l’any 2014, en una manifestació contra la llei Wert. Li imposaren una pena principal de quaranta-cinc dies de presó, substituïbles pel pagament de 450 euros, i una pena accessòria d’inhabilitació. Amb el codi penal espanyol a la mà, el jutge no pot triar entre quaranta-cinc dies de presó i 450 euros, perquè la pena de presó solament és una manera de comptar a quants diners puja la multa i si es paga aquesta quantitat –que s’ha pagat– ja està. I també és indiscutible, de primer de dret, que l’extinció d’una pena principal extingeix l’accessòria. La discussió, doncs, sobre si Alberto Rodríguez ha de ser diputat simplement no hauria

Clarificar a Europa el procés d’autodeterminació. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"La qüestió és establir un mecanisme transparent, clarificador, que indique a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans que vulga exercir el dret d'autodeterminació, quins passos ha de seguir"  

 

Per: Vicent Partal

20.10.2021  19:50

 

 

Diputats catalans, bascs, irlandesos i corsos han presentat al Parlament Europeu un Caucus per l’Autodeterminació, que tindrà la missió de proposar a la Unió Europea l’establiment d’un mecanisme per a resoldre de manera democràtica els conflictes nacionals dins la Unió. La idea és excel·lent. Segurament no tirarà endavant de seguida i és evident que caldrà temps per a afermar-la, però la iniciativa posa l’accent en una necessitat que no té tan sols la Unió Europea sinó el món en general i obre camí cap a l’única solució raonable. És evident que les democràcies han de trobar una manera, un mètode de resolució dels conflictes nacionals que no siga –que impedesca, de fet– l’exercici de la violència. La de qui es vol independitzar o la de qui no vol que se li independitzen.

 

Aquest mecanisme és absolutament necessari per a corregir la inconcreció dels principis relatius al dret d’autodeterminació. És un dret universal i indiscutible, però conté el parany, o té l’inconvenient, que àdhuc reconeixent-lo no hi ha unanimitat sobre qui el pot exercir. Segons la comunitat internacional, qualsevol poble o nació el té, el dret d’autodeterminació, però resulta que no hi ha manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és; per tant, qui pot exercir aquest dret i qui no.

 

Això ha esdevingut especialment greu una volta superada, o gairebé superada, la fase de la descolonització. Per a la comunitat internacional era relativament senzill d’agafar-se al

Un segon referèndum per a fer què? Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La proposta de la CUP somou l'escenari polític però conté alguns elements que cal valorar amb molt detall  

 

Dolors Sabater, ahir en el debat de politica general. (Fotografia: Job Vermeulen/ACN)

 

 

Per: Vicent Partal

28.09.2021  19:50

 

 

La CUP ha oficialitzat al Parlament de Catalunya la proposta de fer un segon referèndum d’autodeterminació aquesta legislatura. Segons la proposta de resolució que ha presentat –i que encara cal veure si assumeixen o no els altres dos partits independentistes–, el parlament es comprometria a “dur a terme un referèndum d’autodeterminació abans no finalitzi la XIV legislatura”, és a dir l’actual.

 

En el text, la CUP precisa: “El poble català no pot desaprofitar la porta que s’obre amb el referèndum d’autodeterminació que Escòcia té previst celebrar el 2023.” I considera que aquest referèndum “situarà el dret a l’autodeterminació en el centre del debat de la política europeu [sic].”

 

Amb aquesta proposta, la CUP torna a sacsar el tauler amb força. Fins ara la posició més habitual entre els polítics independentistes era de defensar que el referèndum unilateral ja s’havia fet el Primer d’Octubre i que, si de cas,

Per què l’audiovisual és determinant per a la vida de qualsevol nació? Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La retirada de la llei de l'audiovisual espanyola és una notícia excel·lent, però calen més accions encara  

 

Per: Vicent Partal

21.09.2021  21:50

 

“Per alguna raó, que segur que descobrirem quan toque, el PSOE ha decidit de filtrar a El Periódico una informació que diu que la nova llei de l’audiovisual no conté cap element de suport al català, l’occità, el basc i el gallec i, en canvi, conté exigències notables de suport a l’espanyol, concretament de les plataformes digitals mundials. A més, la llei llevarà valor al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el nou Consell Audiovisual valencià, de manera que també recentralitzarà en aquest terreny.”

 

Aquesta era la frase inicial del meu editorial d’avui, que he hagut de canviar a darrera hora de la vesprada, quan una informació de l’Agència Catalana de Notícies ha fet saber que la llei s’aparcava i que no aniria a la reunió del consell de ministres espanyol de demà. Veurem com acaba la cosa, però el dubte sobre el perquè de la filtració sí que sembla que comença a esvair-se. Pedro Sánchez ha d’escenificar acords amb el govern català i l’ocasió és excel·lent.

 

Excel·lent sobretot perquè, com deia ahir molt bé Enllaçats per la Llengua, que la maniobra original pretengués emparar-se en les lleis europees era una autèntica barbaritat. Exactament perquè les desobeeix –una vegada més. “Recordem que la directiva europea de serveis de comunicació audiovisual, de què aquesta futura llei ha de significar la incorporació (transposició) a la normativa estatal, indica amb tota claredat que els estats de la UE poden

Dues preocupacions sobre el problema irresolt de l’aeroport. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"Esperar cinc anys sense fer res, com pretén ara el govern espanyol, no és cap solució. Sembla més una criaturada que no una decisió política" 

 

 

 

 

Per: Vicent Partal
Fotografies: Albert Salamé 

19.09.2021  21:50

 

 

La manifestació d’ahir contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona no va ser especialment concorreguda. És evident que, una volta retirat el projecte pel govern espanyol, el possible sentit d’urgència de la marxa s’havia esvaït. No sabrem, per tant, quanta gent hi hauria anat si el projecte encara fos vigent, però tots convindrem que segurament n’hi hauria hagut molta més. Ara, com que és evident que la marxa no va respondre a les expectatives creades, saber per què ha passat això i entendre, per tant, fins a quin punt és real l’oposició al projecte és la primera preocupació que tinc.

 

La segona és més de fons. Em preocupa constatar que ací no s’ha resolt res i que tan sols s’ha aparcat el problema durant cinc anys, com si això fos una alternativa viable. I al preu d’haver donat un colp important a la idea d’un hub aeroportuari a Barcelona.

 

I això és una cosa que em preocupa substancialment perquè, a parer meu, trobar un consens raonable

Jugant amb l’aeroport, el PSOE es vol menjar també ERC. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

L'únic debat realment important en el cas de l'aeroport de Barcelona és el debat sobre el control. Qui hi mana. Tota la resta és borumballa  

 

Per: Vicent Partal

08.09.2021  21:50

 

 

 

El govern espanyol va decidir ahir, unilateralment, d’aparcar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Igual com havia decidit unilateralment d’ampliar-lo. Però ho féu amb molt mala intenció política, tot assenyalant directament el president Aragonès per les seues declaracions i ERC per haver anunciat que aniria a la manifestació. Va atribuir al govern català la culpa que no es duga a terme un projecte que, malgrat totes les crítiques raonables que rep, el govern espanyol continua defensant com a òptima. 

 

Històries de VilaWeb: Les tres claus de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

 

Hi ha, sens dubte, una derivació política en tot l’afer, que té a veure amb la relació entre el PSOE i Esquerra Republicana. I, en relació amb això, resulta ben curiós que la ministra no es referís gairebé a l’oposició del seu soci de govern i, en canvi, furgàs d’una manera tan evident en la divisió dins el govern català.

 

Això pot respondre a interessos diversos que anirem veient, de segur, amb el pas del temps –potser  relacionats amb la taula de diàleg. Però, ara com ara, ja es comença a veure clar que

Tres consideracions sobre la cosa aquesta de Rússia. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL 

 

 

A vosaltres o a mi ens pot resultar més agradable o menys això que diré ara, però la diplomàcia és cega a la moral   

 

 

 

 

Per: Vicent Partal 

05.09.2021  21:50

 

 

Aquests darrers dies un parell d’articles periodístics molt especulatius, confusos i en aparença coordinats han revifat la fantasia aquesta del possible interès de Rússia en el cas català. Divendres, en aquest article, ja vaig explicar les claus del més sonat de tots, el text publicat per The New York Times, i ahir Josep Casulleras va posar els punts sobre les is amb aquest article definitiu que us recomane de llegir: “Les febleses i vergonyes del jutge obsessionat amb Rússia i Catalunya“. Josep Lluís Alay i Aleksandr Dmitrenko ja hi han respost denunciant la manipulació dels fets, cosa que també ha fet l’oficina del president Puigdemont. En conseqüència, crec que no cal insistir en aquest afer particular. Tanmateix, sí que em sembla que tot això que ha passat mereix tres consideracions en general.

 

Primera. El partidisme a Catalunya pot arribar a límits irracionals

Editorial Vicent Partal : Una cosa que crec que cal recordar especialment avui

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Des del 2009 totes les coses importants que hem fet, i mira que n'hem arribat a fer, les hem fetes així: volcànicament, pressionant sense cap prevenció ni reserva, empenyent sempre de baix estant, marcant el rumb i avisant insistentment, a crits si calia i a qui fos, quan la ruta sembla perduda

 

 

 

Per: Vicent Partal

31.08.2021  21:50

 

 

Poc després del Primer d’Octubre, però ja en plena època del 155 i amb la repressió sobrevolant-ho tot, em van convidar a participar en un acte públic a Barcelona, a la plaça que hi ha al davant del mercat de Sant Antoni. No recorde bé ara mateix qui més hi parlava, però sí que recorde que hi va haver un debat molt viu, vivíssim, en el qual cap dels intervinents, però tampoc la gent del públic que va parlar, no ens vam guardar res al pap. Eren, com avui, moments de molta confusió i la gent volia fer-se preguntes en veu alta, conscient que el moviment i el país necessitaven reflexionar molt per a saber per on tirar.

 

Aquell dia, per casualitat, un amic nord-americà, professor universitari, era a Barcelona. I el vaig convidar a veure amb els seus ulls allò que el moviment independentista havia estat capaç de crear. Quan vam acabar l’acte, se’m va acostar i em va dir que allò que acabava de veure era únic. Que no coneixia cap altre lloc del món on passàs res semblant, on la gent no tingués gens de por ni cap

Editorial Vicent Partal : El rum-rum es gira contra Ada Colau

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"El conjunt d'incompliments i despropòsits acumulat per Ada Colau en aquests sis anys és majúscul, segurament únic en la història de Barcelona, i té a veure sobretot i per damunt de tot amb la seua manera de gestionar"  

 

 

Per: Vicent Partal

25.08.2021  21:50

 

 

Si a Gràcia l’escridassada de la ciutadania va agafar la batllessa Ada Colau per sorpresa, a Sants ja no va ser així. A Sants, Colau anava preparada, amb el text ben estudiat, i els comuns havien mobilitzat els seus efectius per a contrarestar amb aplaudiments entusiastes el descontentament ciutadà.

 

Segurament passarà això, a partir d’ara, fins les eleccions vinents. És més que probable que, en cada actuació pública que faça la batllessa de Barcelona, ens trobem amb una barreja de mostres de suport i de rebuig. I tan sols aquest fet ja és ben significatiu: Colau ha esdevingut un problema. Per al seu partit, per a l’ajuntament i per a la ciutat. Finalment, allò que era un rum-rum somort ha esclatat i s’ha fet ben visible girant-se contra seu. I és una molt mala notícia per a la dirigent dels comuns.

 

 

És tan clar, això que passa, que fins i tot el baròmetre municipal d’aquest juliol ja detectava el descontentament ciutadà. Fins al punt que la figura, l’actuació i la gestió d’Ada Colau han passat a ser el segon problema més important que té la ciutat, segons la percepció dels enquestats, solament per darrere de la –també significativa– inseguretat ciutadana. Que aquest descontentament acabaria esclatant a les places i carrers era una evidència. Qüestió de temps, només.

 

Els comuns han reaccionat insultant els protagonistes de les protestes, qualificant-los d’extrema dreta o d’intolerants, i provant de treure els fets de la crítica a la gestió concreta i inserir-los en una dinàmica ideològica en què els atacs a la batllessa simplement serien atacs a l’esquerra en general. És una trampa molt matussera tot i que no puc dir que siga sorprenent. Una de les característiques essencials d’aquesta esquerra pretesament revolucionària, però profundament al·lèrgica a la revolució, és precisament aquesta desconnexió tan bèstia de la realitat.

 

Els crits, les protestes, els fora-fora naixen de la indignació de veure la ciutat desfeta i en caiguda lliure o, en cada cas concret, d’obstacles que l’ajuntament no ha sabut o no ha volgut resoldre. Aquesta és la realitat i no es pot dissimular. Potser també es protesta per certes posicions de Colau massa difícils d’entendre. Com ara haver-li robat la batllia a ERC per mitjà de pactar amb el racista Manuel Valls. O la deixadesa de funcions permanent que fa, deixant el govern municipal en les mans del PSC. O les seues provocacions contínues contra la llengua catalana. Però, essencialment, hi ha una sensació d’engany, de burla. 

 

Simplement, el fet que han passat sis anys d’ençà que va arribar a la batllia prometent canvis revolucionaris i no n’ha fet cap ni un. Per a desgràcia seua, les hemeroteques hi són per alguna cosa i és ben fàcil de repassar que va arribar a prometre que s’aturarien els desnonaments, que va suggerir que sabia com frenar l’augment dels lloguers a Barcelona, que va dir que tancaria el CIE immediatament, que va afirmar que intervindria en “la màfia de TMB”, que va jurar que mai no pactaria amb la dreta o que la ciutadania decidiria en una consulta pública si Barcelona s’adheria a l’AMI. Fins i tot, que va qualificar insistentment de “màfia” –sí, ella, la paraula “màfia”, la té fàcil– el PSC i va dir que amb ells no podia governar.

 

El conjunt d’incompliments i despropòsits acumulat per Ada Colau en aquests sis anys és majúscul, segurament únic en la història de Barcelona, i té a veure sobretot i per damunt de tot amb la seua manera de gestionar, desganada en el dia a dia, prepotent davant qualsevol crítica, mancada totalment de coherència, grisa, molt grisa, com ella sola. I el seu problema és que, ara, el resultat d’aquesta gestió és massa visible per a poder-lo dissimular amb la trampeta de les exclamacions retòriques i partidistes, amb embolcalls de parauletes revolucionàries. És tard: ja l’hem coneguda, ja hem vist què fa.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/rum-rum-contra-ada-colau-editorial-vicent-partal/ 

Editorial Vicent Partal : La “taxa Junqueras” i les conseqüències per a la llengua catalana

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

"L'independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua"  

Per: Vicent Partal

19.08.2021  21:50

 

El 15 d’abril de 2013 vaig presentar amb Oriol Junqueras el meu llibre A un pam de la independència a l’auditori de RBA a Barcelona. Va ser una conversa molt agradable i il·lusionada en la qual el dirigent d’ERC i jo estàvem d’acord en gairebé tot. Tant, que en un moment determinat –en aquest vídeo teniu la conversa completa, i això que diré ara comença al minut 18.26– vam optar per destacar les discrepàncies que teníem, gairebé pensant que avorriríem el personal si no.

Alguna d’aquestes discrepàncies, vista ara, és fins i tot curiosa: jo defense un sistema escolar únic públic per a la república i ell vol continuar amb el model públic-privat-concertat actual, tot i que avisa que és una posició personal. Però la discrepància més sonada va venir arran de l’oficialitat del català.

 

Junqueras havia escrit, uns mesos abans, un article a El Periódico (“El castellà i la República Catalana“) en què anunciava: “El castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.” Donant-ho per fet, sense cap discussió pública més. Era una jugada més política que no pas de planificació lingüística, però poc després Artur Mas es va mostrar d’acord amb Junqueras i, amb això, el debat va restar sorprenentment tancat i fixat. Durant els anys en què més o menys vam començar a discutir com volíem que fóra la república catalana, cada vegada em resultava més xocant la manera en què sistemàticament es mantenia la llengua al marge del debat, i també la cultura, qualsevol fet cultural. Podíem discutir sobre si havíem de tenir exèrcit o no. Podíem debatre sobre l’energia nuclear. Es feien projeccions sobre grans infrastructures o sobre afiliacions internacionals, però mai, mai, no parlàvem de la llengua catalana, ni tan sols de la cultura –que ja sé que no és el mateix, però és igual.

La cosa és tan evident que el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional –un treball extraordinari, per una altra banda, que ja tenim fet i valdrà igual quan toque– estudia la transició energètica, la transició dels òrgans judicials o els elements definitoris del nou sistema de seguretat, per dir solament tres coses, però no conté ni una sola paraula sobre la transició lingüística o cultural. I, immers en aquest ambient, l’independentisme fa un enorme gir copernicà i passa a gairebé ignorar la llengua pròpia, a normalitzar cada vegada més l’ús de l’espanyol en tots els àmbits de la vida, i fins i tot a pretendre que la llengua catalana podria ser una nosa per al procés. Ni tan sols durant el judici al Suprem els dirigents independentistes no van ser capaços de fer servir el català, enviant a la població el missatge que el català és una nosa.

Però torne a la presentació del llibre. Quan va acabar, un dels assistents em va insistir que aquesta normalització del castellà a la força i sense discussió, aquesta rebaixa del valor del català, equivalia a imposar una taxa sobre la independència, que ell va batejar com a “taxa Junqueras”. Va pronosticar que seria un colp important contra el català, i tenia raó. Perquè, gairebé deu anys després, és ací on som, efectivament.

Per això, aquestes darreres hores hi ha hagut un cert enrenou popular –però, significativament, molt poc enrenou polític– per la publicació d’una estatística segons la qual el percentatge de joves que tenen el català com a llengua habitual a Barcelona és tan sols del 28% –xifra que implicaria una caiguda de set punts respecte de les dades de fa sis anys. Ja se sap que sempre cal anar alerta amb aquestes dades perquè se n’han presentades de més baixes i tot unes altres vegades; però crec que ningú no té dubtes sobre el fet que el pes i l’ús de la llengua ha caigut molt no només a Barcelona sinó arreu dels Països Catalans aquests darrers anys. I no deixa de ser ben curiós que haja passat coincidint amb el procés d’independència del Principat.

Hi ha menys gent avui que sàpiga parlar català que no pas ahir? No ho crec o, més ben dit, no crec que aquesta xifra siga significativa. La clau del fenomen és molt evident: els catalanoparlants deixen de parlar català en públic. Segurament hi ha moltes raons que ho expliquen, però sens dubte que l’independentisme haja retirat a la llengua catalana el sentit d’identificador comunitari que sempre havia tingut n’és una de les causes principals. El discurs que s’ha fet com més va més explícit aquests darrers anys, i ara amb insults i tot contra els que discrepem, és que la llengua catalana és un fet social menor per a la consciència comunitària, secundari respecte de qualsevol altra qüestió social i, fins i tot, perillós, o incòmode, per a la cohesió social.

L’independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua. Contra els que afirmem que nosaltres, si som alguna cosa, som aquelles sis planes litorals i quatre illes on la gent, quan hi passa, hi roman si hi vol romandre i pot arrelar-hi sentint-se part de la comunitat d’una manera tan senzilla com és passar a dir “bon dia” cada matí en eixir al carrer.

Aquesta capacitat simplíssima de fer-se català vingues d’on vingues i sigues qui sigues, és allò que ens ha fet el país que som. I que ens ha fet atractius i interessants, sempre. Però ara hem arribat a aquell punt en què comença a veure’s clar que el menysteniment d’aquesta gran lliçó històrica del catalanisme, l’abandonament de la defensa de la llengua catalana de l’independentisme, pot tenir conseqüències catastròfiques. Parafrasejant Churchill, alguns van voler obligar-nos a triar entre llengua i independència i potser només aconseguiran que no tinguem ni una cosa ni l’altra. De manera que cal reaccionar. Encara som a temps de plantar-nos en tot.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-taxa-junqueras-i-les-consequencies-greus-de-la-mateixa-per-la-llengua-catalana/ 

 

 

 

Editorial Vicent Partal : Guanyar temps al Tribunal de Comptes, al preu d’acceptar la repressió i deixar de fer política

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

És positiu que es guanye temps mentre hom cerca una solució a aquesta situació tan kafkiana i és clar que els quaranta encausats mereixen aquest suport i molt més, tots i cadascun. Però això no vol dir que el preu no siga preocupant  

 

Per: Vicent Partal

06.07.2021  20:50

 

 

Els quaranta polítics i funcionaris amenaçats pel Tribunal de Comptes espanyol poden respirar una mica més tranquils des d’ahir. El govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat la creació d’un fons complementari de riscs, que hauria de servir, si no passa res, per a evitar que els roben impunement la casa i els béns a final d’aquest mes de juliol, com era a punt de passar.

 

Però tot penja d’un fil. Pedro Sánchez va dir ahir mateix, de seguida, que estudiaria si el mètode anunciat era il·legal. Tanmateix, l’ombra més espessa arriba del Tribunal de Comptes mateix. Aquest organisme ha actuat d’una manera tan capriciosa i poc previsible fins avui que ningú no sap si acceptarà o no aquests diners que la Generalitat posa ara sobre la taula. Perquè farà, literalment, allò que li done la gana.

 

Benvinguda siga, en qualsevol cas, la implicació de la Generalitat i, especialment, la denúncia pública que ahir va fer l’executiu de la persecució política de què són víctimes els