OPINIÓ - EDITORIAL
La llengua és el centre del conflicte nacional entre Espanya i Catalunya i això cal fer-ho servir
 |
| Albert Botran (CUP), ahir al congrés espanyol (fotografia: Kiko Huesca). |
Per: Vicent Partal
15.12.2021 21:50
Albert Botran, diputat de la CUP a Madrid, va decidir ahir que llegiria davant els parlamentaris la carta que han escrit les famílies de Canet víctimes de la nova agressió del poder judicial contra la llei d’educació.
Va ser començar a fer-ho i organitzar-se un cafarnaüm. Crits, insults i amenaces, molt particularment d’un excitadíssim diputat de Vox que nom Agustín Rosety i que és un general retirat, un dels signants del manifest en defensa del dictador Francisco Franco. Tan gran va ser el canyeret que aleshores el vice-president de la mesa, el socialista andalús Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, que en aquell moment dirigia la sessió, va demanar calma al diputat ultra, però –ai, las– alhora exigí a Botran que
continuàs la seua intervenció en espanyol. Molt encertadament, el diputat cupaire va dir que això era una imposició lingüística i va continuar en català, però fou tallat de seguida pel seu col·lega socialista amb l’argument que havia exhaurit el temps.
Després de la intervenció de Botran, Míriam Nogueras, de Junts, recordà, fent servir el català, la carta europea que va signar Espanya en defensa de les llengües minoritàries i lamentà que Vox representàs “el franquisme, el sectarisme i la incultura”. I el diputat del BNG Néstor Riego parlà en gallec després de denunciar que la dreta qualificàs els altres de nazis i feixistes perquè són ells que volen imposar la seua llengua. Montse Bassa, d’ERC, protagonitzà un altre moment de tensió quan titllà de “fatxa” el TSJC, qualificatiu que el president socialista de la cambra decidí d’esborrar del diari de sessions.
L’escena defineix, tota sola, l’estat de les coses. La fúria de Vox i el puny de ferro del PSOE. Actuant unides, amb formes diferents però amb un mateix objectiu: que no es parle en català al parlament espanyol. El xou, a més, anava acompanyat en el temps per un altre a Barcelona, al parlament del Parc de la Ciutadella, on el PSOE votava a favor de la imposició del 25% i es desmarcava de la immersió, mentre la dreta més dura organitzava un autèntic escàndol amb les seues expressions i comparances –que Ot Bou ja posa a lloc amb la seua claredat habitual, en l’article d’ahir al vespre: “Ulster“.
I què n’hem d’aprendre de tot plegat? Allò que ja sabíem fa decennis, però que es volia passar per alt: que la llengua és el centre del conflicte nacional entre Espanya i Catalunya. Alguns, sobretot alguns independentistes que ja vaig criticar implacablement en unes altres ocasions, han volgut fer veure que la independència en realitat no era una qüestió de llengües ni tampoc ben bé de nacionalisme, com si pogués ser una cosa asèptica. Però el temps ja ho va posant tot, també a ells, a lloc. I tant, que és l’epicentre del conflicte nacional, la llengua!
I si això és així, cal que ens preguntem per què no s’intenta, precisament, en la demostració empírica, clara, gràfica, del conflicte? I per què no es fa a Madrid, allà on el conflicte té l’origen real?
Per això faig una proposta ben senzilla de desobediència, que no té costs greus perquè ningú no anirà a la presó pel fet de practicar-la. Al congrés espanyol hi ha ara mateix 13 diputats d’ERC, 4 de Junts, 4 del PDECat i 2 de la CUP. I un diputat de Compromís. I també onze diputats nacionalistes bascs –sis del PNB i 5 d’EH Bildu– i un del BNG gallec. Evidentment, hi ha molts més diputats que parlen català, basc o gallec, començant per la presidenta Batet, però ho limite als diputats sobiranistes. Què passaria si els vint-i-tres diputats dels partits catalans esmentats decidissen a partir de demà parlar a la cambra exclusivament en català?
Seria un acte ben senzill. Ells eixirien a la trona i els impedirien de parlar. O prendrien la paraula en les comissions i els impedirien de parlar. Potser els expulsarien i tot o els podrien imposar alguna multa, no ho sé. Però l’escàndol seria monumental i la plasmació que hi ha un conflicte –un conflicte greu, visible, enormement visible. Tant, que segurament s’hauria d’acabar reconeixent que és un problema que cal resoldre. Em diuen que, de fet, el reglament del congrés no esmenta enlloc l’exigència que les sessions es facen en castellà i prou. I què faria aleshores l’estupenda esquerra espanyola si aquesta situació s’allargàs setmanes i mesos?
No tinc ni idea si els diputats podrien considerar o no aquesta proposta. Botran ahir es va plantar. Alguns diputats de tots els grups, en algun moment o altre, han fet tímids intents de saltar la barrera. Míriam Nogueras fa les conferències de premsa en català al congrés i sembla que els periodistes s’hi comencen a acostumar. I al senat, en teoria la cambra territorial, hi ha senadors molt combatius a favor de la llengua, també en aquest cas de Més per Mallorca, que s’afegirien a una plantada, a una reivindicació, com aquesta.
Aquests dies l’espanyolisme aquest que no té gens de vergonya ni cap límit en la seua provocació ha arribat a fer servir Rosa Parks contra les famílies de Canet. Doncs bé, els qui realment podrien fer de Rosa Parks demà mateix són els diputats sobiranistes catalans a Madrid. Només els cal un gest simple, de dignitat, amb molt poc perill personal i d’un gran impacte social.
No sé si ells serien capaços de posar-se d’acord ni en això. Tampoc no sé si ho haurien de fer tots o sols els qui se senten segurs de fer-ho. O els qui vulguen; segurament un de sol arrossegaria els altres. No sé si cal que els ho demanen i els coordinen des del carrer (Òmnium podria intentar-ho?) i entenc, evidentment, que no s’hauria de fer de qualsevol manera i que caldria fixar un objectiu a aconseguir, no sols protestar per protestar. Però alhora estic segur que, en aquests moments de tanta decepció respecte de la classe política, a tots els podria interessar de conciliar-se un poc amb la població amb un gest tan mínim però tan significatiu. I estic segur que, com que la llengua és l’epicentre del conflicte, un gest com aquest podria obrir una nova etapa i aclarir molt on som tots.
Jo, en qualsevol cas, em limite a deixar la proposta sobre la taula…
VilaWeb necessita el vostre suport per a continuar-se publicant. Feu-vos-en subscriptors, si ho voleu i podeu.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada