OPINIÓ - EDITORIAL
Hem arribat a un punt que la BRIMO pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden
Per: Vicent Partal
03.11.2021 21:50
Això que hem vist aquests dies durant el judici als Nou dels Lledoners clama al cel. Que la Generalitat demane anys de presó per motius polítics basant-se en les imputacions d’uns agents que després resulta que no reconeixen els agressors o no tenen cap lesió important és molt greu. Tant greu que crec que la situació no és tan sols que siga insostenible durant més temps per als polítics –com ho va ser per al president Torra i ho és ara per al president Aragonès–, és que la situació és insostenible sobretot per al cos dels Mossos d’Esquadra, que hauria de ser el primer interessat a acabar aquesta xacra que tant en degrada la imatge, el prestigi i la credibilitat davant la societat.
Aquesta situació té origen en una colla de despropòsits que s’han de resoldre i que convergeixen, una vegada més, en la necessitat de dissoldre la BRIMO i reconsiderar totalment l’ordre públic a Catalunya. Perquè hem de tenir clar tots que hem arribat a un punt que la BRIMO, sobretot aquesta unitat, pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden.
Si m’ho permeteu, miraré d’explicar la ruta que mena a aquestes situacions tan indefensables, tot dibuixant tres fases.
Primera fase: la legalitat
La base de tot el problema és una llei espanyola que fa que els atestats de qualsevol agent de la policia puguen ser enviats directament al jutjat. En els països de tradició democràtica això no és cap problema, perquè el jutjat fa de filtre d’allò que diu l’agent particular i demana proves complementàries, inicia investigacions o comprova amb deteniment si és veritat allò que diu l’agent. I el sanciona si menteix o exagera massa. Quin és el problema, doncs, ací? N’hi ha quatre.
El primer és si és acceptable, com passa en el judici dels Lledoners, que un policia presente una acusació contra un tercer, acusant-lo d’una acció de la qual ell és la víctima. Perquè convindreu amb mi que la qüestió és extremadament delicada a causa de l’evident conflicte d’interessos. Imaginen –per comparar entre funcionaris– que un arquitecte municipal pogués acusar tercers en una qüestió que involucra les seues propietats. Doncs passa justament això.
D’ací prové un segon problema que agreuja la situació: legalment l’agent de policia té allò que se’n diu presumpció de veracitat, amb la qual cosa el judici sempre serà parcial perquè la seua paraula té més valor que la de l’altre implicat. Una situació francament anormal.
El tercer problema ha estat assenyalat per Jaume Alonso-Cuevillas unes quantes vegades, molt encertadament: com es fan els atestats. L’agent, com s’ha vist clarament en aquest judici, pot posar-hi allò que vulga, tant si el que escriu és cert com si no, tant si és molt exagerat com si no, tant si ho adorna massa com si no. I no hi ha cap control diguem-ne de qualitat sobre el contingut de l’atestat.
Cosa que porta al quart problema, que és el més greu. Aquest control de qualitat, en les societats democràtiques, el fa la justícia –seria molt perillós que el cos de policia filtràs els atestats, perquè obriria la porta al nepotisme. Però què passa quan la justícia no solament no fa la funció de filtrar, sinó que és tan decantada ideològicament que accepta acríticament els fets, per interessos polítics?
Segona fase: la selecció adversa
Això ens porta al nus de la qüestió, que són les conseqüències de l’anomenada “selecció adversa” i l’afinitat ideològica de determinats policies amb el caràcter autoritari i ultra de la gran majoria dels jutges que tracten d’aquestes qüestions.
Per “selecció adversa” s’entén el fet que dins els Mossos molt poca gent vol anar a les unitats d’ordre públic tal com són conformades avui dia. I qui hi va? Doncs agents amb propensions autoritàries i –no en pocs casos, precisament– pròxims a ideologies ultres.
Qualsevol qui conega els Mossos per dins sap fins a quin punt la BRIMO desagrada i incomoda la immensa majoria dels altres mossos, els que fan unes altres funcions. I si això era un maldecap ja fa deu anys o més, després del 155 ha esdevingut un problema clau per al cos, que les autoritats, els consellers que han passat per aquella casa sembla que tenen pànic de resoldre. Per què?
Tercera fase: la por pel sotagovern
Tot això que he explicat fins ara es podria resoldre si políticament hi hagués voluntat de fer-ho. Es podria redreçar amb mesures i sobretot amb unes regles d’actuació clares i transparents. Però no es redreça i no s’ha redreçat, i això que pel Departament d’Interior ja hi han passat consellers de gairebé tots els colors polítics i estils. La cosa no és, doncs, anecdòtica.
Aventure una hipòtesi: com en qualsevol altre departament, els consellers d’Interior tenen por dels sindicats, especialment dels sindicats corporatius. I els sindicats d’Interior, és cert que no tots però una bona part, han fet d’això que ells en diuen la defensa del funcionari un casus belli, que cap autoritat política no s’ha atrevit a encarar. És així.
I potser hi té molt a veure, diguem-ho tot, el fet que, segons diverses fonts, precisament la BRIMO té un nivell d’afiliació sindical enorme, en comparació amb la resta d’unitats. Amb la qual cosa tenen una influència forta.
El govern Torra i el govern Aragonès han provat de pal·liar aquesta circumstància fent passar per Presidència aquelles denúncies de les quals la Generalitat assumeix la defensa. Però no n’hi ha prou per a desarticular aquesta bomba de rellotgeria política. Moltes vegades les autoritats es troben involucrades en escàndols polítics per afers que han arribat al jutjat sense tenir-ne coneixement. I, a l’inrevés, quan aconsegueixen moure coses en casos concrets, i tant el president Torra com el president Aragonès ho han aconseguit, el resultat no és visible. És a dir, que tenen tots els problemes però no poden ensenyar cap victòria.
Amb tot, no hi ha l’atreviment que seria necessari per a tallar de soca-rel aquesta espiral en què s’ha instal·lat el cos. Els fa por el sotagovern. Fins i tot quan la famosa legalitat que addueixen els qui són partidaris que la Generalitat s’involucre necessàriament en la defensa de qualsevol agent no és tan clara. De fet, el govern espanyol, sotmès a la mateixa legalitat, no envia advocats de l’estat a presentar acusacions contra ciutadans a nom o a petició de policies –per bé que, en tot cas, ja té els fiscals per a fer-ho.
I per si no n’hi hagués prou, la situació encara s’agreuja més amb el comportament d’alguns lletrats de la Generalitat. Lletrats que ens acostumen a confondre, dins els judicis i tot, ara fent veure que defensen un agent particular i els seus interessos, adés fent veure que defensen la Generalitat –que no és igual. Darrerament, sembla que els han cridat l’alto, però ho continuen fent i això origina situacions políticament insostenibles de les quals en aquest judici n’hem vist unes quantes.
Cal un canvi urgent
El resultat de tot aquest encadenament de disbarats és, doncs, aquesta situació insostenible que hem vist clarament reflectida en el judici dels Nou dels Lledoners. Hi ha acusacions que no se sostenen davant un simple interrogatori, parts dels atestats que fan vergonya quan es contrasten, demandes injustificables que van més enllà de les de la fiscalia, confusions construïdes i, sobretot, una indefensió gravíssima dels acusats.
En aquest cas, els Nou dels Lledoners, amb fermesa i determinació, han estat i són un exemple per a tots. Però el govern ha de resoldre aquest problema i tallar aquesta font permanent de conflictes, ni que siga de manera egoista per a salvar-se ell. I, si em permeteu de fer una apel·lació gairebé personal, els Mossos d’Esquadra haurien de dir prou. No els qui s’aprofiten d’aquest esquema malèvol que he descrit, sinó els milers de mossos que veuen com la dignitat de tot el cos es taca fins a extrems irreparables per situacions com les que hem viscut aquests dies.
PS1. A l’editorial d’ahir em vaig exclamar perquè els presoners polítics no havien acudit a mostrar la solidaritat amb els qui els defensaven. He de consignar que Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Cuixart hi anaren ahir.
Només a VilaWeb
Avui el Mail Obert de cada dijous de Núria Cadenes és complementari d’aquest editorial: “Hem de permetre que la Generalitat s’alineï amb la repressió?” En les pàgines d’opinió del diari deixeu-me que us recomane també les anàlisis d’Ot Bou sobre la tàctica negociadora de Gabriel Rufian (“Ni peix ni cove ni manera de cuinar-lo“) i de Jordi Goula en la seua píndola econòmica (“Vuitè mes consecutiu de baixada de la desocupació“).
Quant als continguts informatius, us presentem dues entrevistes a dues dones de la CUP, per raons òbviament diferents. L’una és de Clara Ardèvol a Ona Curto, la regidora d’Arenys de Mar de qui tothom parla arran del resultat excel·lent que obtingué en les eleccions al Consell per la República. L’altra és d’Odei Etxearte a Eulàlia Reguant, persona clau en la negociació del pressupost de la Generalitat.
I una tercera entrevista important, en aquest cas d’Arnau Lleonart al qui serà el nou batlle de Badalona, el socialista Rubén Guijarro, que marca clarament distàncies amb el seu predecessor: “Jo sóc prudent i a Albiol li agrada atiar el foc.”
A més, entre més continguts del diari d’avui, us presentem un informe de Josep Casulleras que revela les mentides de Lesmes en la guerra contra Laura Borràs pels magistrats a Catalunya.
Recordeu que VilaWeb us ofereix aquests continguts amb accés obert a tothom, gràcies al fet que molts lectors han decidit de contribuir a l’existència del diari fent-se’n subscriptors. Tots som conscients de fins a quin punt és difícil la situació, però vull demanar-vos, precisament per això i perquè també ens afecta a nosaltres, que si podeu ens ajudeu.
La fotografia
 |
| L’escriptor senegalès Mohamed Mbougar Sarr saluda des de la finestra d’un restaurant poc després de saber-se que acaba de guanyar el premi Goncourt amb La plus secrete memoire des hommes. La fotografia és d’Ian Langson. |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada