OPINIÓ
"Si el Consell per la República ha de vertebrar un moviment d'alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d'un partit"
Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major. Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana.
A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.
La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de
participació i àmbit de debat públic al mateix temps. Per la forma de la votació, la naturalesa de l’òrgan elegit i la universalitat del cos electoral, les eleccions han estat un acte de democràcia de l’època digital, com explica el mateix MHP Puigdemont en presentant els resultats.
Exactament, quin tipus d’òrgan és el Consell? Es diu, i és veritat, que sigui el que sigui, està fora de les urpes de l’Estat espanyol. Però això explica per què sobreviu, no per a què ho fa. Quina és la seva funció sense perdre de vista que és un òrgan de dret privat, perquè no pot ser-ho de dret públic ni a Espanya ni a Bèlgica? Al capdavall, el seu objectiu és constituir-se en nucli d’un futur govern d’una República catalana independent. I aquí comencen els problemes d’un independentisme que està més barallat en el seu si que amb l’enemic comú.
Com a tal, el Consell té una gran tasca I encara que no la tingués, és una eina d’un moviment que no té massa recursos i no es pot permetre malbaratar-los. No és admissible, doncs, l’actitud dels altres partits dits independentistes, ERC i CUP que menystenen la tasca del Consell, encara que sigui comprensible, car el projecte últim del CxR és incompatible amb la pretensió de perllongar el règim autonòmic sine die. En l’estructura de la Generalitat anomenada republicana, però en realitat monàrquica i autonòmica, no pot haver-hi lloc per cap relacions amb qualsevol òrgan fora “de les urpes de l’Estat espanyol” perquè la Generalitat és part d’aquest Estat espanyol. Tant si es vol com sinó, el CxR representa un problema constitucional per a la Generalitat.
A aquesta emmetzinada situació ha d’afegir-se el fet indubtable que el president del CxR, el MHP Puigdemont, el més votat a les eleccions sigui president del CxR i de JxC al mateix temps, el qual resta encara més força a la pretensió de transversalitat del Consell. Si el CxR ha de vertebrar un moviment d’alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d’un partit. Aquesta seria una estructura tan falsa com la de l’imperi Guillermí, on el rei de Prússia era, al mateix temps, l’emperador d’Alemanya. En qualsevol cas, la resposta no pot ser boicotar a l’exterior la unitat que es predica a l’interior i ignorar o afeblir la tasca de l’exili ensems.
Al front exterior d’aquest conflicte, similar a una guerra, pertanyen triomfs com el de Valtònyc que va més enllà de la causa independentista per constituir un gran avanç de la llibertat d’expressió a tot arreu en Europa, farcida de monarquies. Contraposar les figures de Valtonyc i de Carme Forcadell, com si fossin pols d’un dilema com ha fet Gabriel Rufian als termes maniquees de nen que li són familiars (“menys Valtònycs i més Forcadells”) revela un sectarisme difícil de creure. I per sota del sectarisme, un autoritarisme ple de fosques amenaces pel futur. Demanar “menys Valtonycs” amb l’excusa que fa rap i està amb el MHP Puigdemont és voler que la llibertat d’expressió s’aturi, que hi hagi menys llibertat. Demanar “més Forcadells” amb l’excusa dels anys de presó, és demanar que hi hagi menys llibertat i més persones sotmeses i trencades per la falta de llibertat. Ambdues exigències són congruents i ambdues són feixistes.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
https://elmon.cat/opinio/una-assemblea-constituent-324596/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada