El politòleg va alliçonar el creador de Método 3, que va legitimar l’espionatge del Catalangate
Redacció
10/05/2022
El politòleg RamonCotarelo va alliçonar l’escriptor i creador de Método 3, Francisco Marco, en un debat sobre el Catalangate. Durant el programa Opina Cat de 8tv, moderat per Marco Chiazza, Cotarelo va
assegurar que “en un estat de dret ningú pot estar per sobre de la
llei”, rebatent així Marco, que defensava la legitimitat de l’espionatge
de les clavegueres a independentistes, i també va etzibar sense
coneixement que el 2017 van “imposar una cosa que no volia una part de
la població”.
La repassada de Cotarelo va
continuar dient que “l’estat espanyol és il·legal d’arrel”, recordant
que es va nomenar un rei després d’un cop d’estat.
Com van dir els crítics al seu moment, la llei Celaá no blindava el català a l’ensenyament.
Tanmateix, els negociadors de la norma a canvi de l’aprovació dels
pressupostos asseguraven que sí que el blindava. Les crítiques eren
falses i mogudes per l’enveja. Envejoses potser, que no debades som
humans, però encertades, molt encertades, gens de falses. Com es veu
arran de la confirmació pel Tribunal Suprem de la sentència del TSJC del
25% de castellà a les escoles i el conflicte plantejat a la de Canet de
Mar. Aquestes decisions esmicolen el model de la immersió lingüística. I cal ser jutge per a no adonar-se que causa un terrabastall a l’organització de l’ensenyament a Catalunya.
La sobtada revelació que les coses eren contràries a les expectatives ha encetat l’enèsima picabaralla a dins del suposat independentisme. L’opinió pública esperava amb candeletes una declaració formal de la presidència de la Generalitat atès que el problema afecta el moll de l’os no només de l’independentisme, sinó del catalanisme.
No cal avorrir a la parròquia repetint el que tothom sap:
"Les constitucions culminen les revolucions, no les provoquen. Tal
serà també tasca de l'assemblea de representants del CxR com a assemblea
constituent"
És l’encertadíssima doctrina de Ferdinand Lassalle, jove i brillant
advocat romàntic alemany del segle XIX. La majoria dels països
civilitzats tenen dues constitucions, una de formal i una altra de
material. La formal és el text legal amb les normes racionalment
organitzades d’abast constitucional, que afecten la totalitat. La
material és el mode real en què aquesta totalitat està organitzada i
funciona. La formal és el que hauria de ser; la material, el que és. La
formal és la força de la llei; la material, la llei de la força.
L’ideal, al qual Lassalle havia dedicat la seva vida, fins a morir en
un duel per una dama, és que hi hagi una plena coincidència entre les
dues constitucions, però, com que és un ideal, no s’assoleix mai. Les
relacions entre les dues constitucions oscil·len
Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC
Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de
l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI
català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les
tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació
no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap
que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no
cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts
als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què
l’entrevistada s’expressa.
Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de
connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva
llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es
fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència
rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no
sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això
imposa respecte, sobretot si ve avalat
"Si el Consell per la República ha de vertebrar un moviment
d'alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot
ser al mateix temps el president d'un partit"
Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de
Representants del Consell per a la República. La participació ha estat
al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un
percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en
votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació
constituent que sempre tenen una motivació major. Es tractava de
constituir una assemblea que decidiràl’orientació posterior de la República catalana.
A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser
d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions
socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC.
Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la
CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.
La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea.
Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els
participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer
a les xarxes, vehicle de
La llibertat d'expressió avui es diu Twitter, un espai obert, fora
de les urpes d'ERC i, en general, de la partitocràcia, a on no es pot
censurar ni vetar a ningú
La segona reunió de la taula del diàleg va resultar un ratolí parit per la muntanya de la propaganda pseudoindependentista.
Un “bienvenido Mr. Marshall” de segle XXI. Una xerradeta de dues hores
dels dos presidents, cap declaració conjunta i una setmana de rebombori
ideològic.
Els mitjans de comunicació, en especial els públics, llençats a evangelitzar la taula de la negociació, també coneguda com “de reencuentro”. (Ah, quines troballes poètiques!). La programació de TV3, monopolitzada per ERC. Entrevistes, tertúlies, notícies, tota la plana republicana amb animus predicandi: Aragonés, Tardà, Rufian, Junqueras, Vilalta, Torrent, amb l’omnipresent comissari polític Sergi Sol.
De vegades i amb comptagotes algú exposa el punt de vista de JxC i sempre amb acords implícits: a TV3 es pot parlar malament d’Espanya i fins i tot criticar els partits “independentistes”,
per perpetuar el mite propagandista de la seva existència. El que no es
pot fer és criticar directament a ERC. Això no és hegemònic i si algú
ho fa, es trobarà al carrer.
Un ratolí és ben poc per una taula que es va reunir només una vegada en 2020 i es va presentar com un triomf gloriós del no independentista Gabriel Rufian.
En un tuit famós, el portaveu va definir el compromís de la taula amb
contundència: reconeixement mutu, “calendaritzada”, es podria parlar de
tot, i votació final dels resultats a Catalunya. Un any i mig passat i
res de res. Un ratolí. Però un ratolí molt bé pagat.
Els arguments dels d’ERC són irrisoris: el “reconeixement mutu” és l’únic perquè els altres, autodeterminació, amnistia, referèndum ja els havien descartat els participants abans de començar,
uns per activa i els altres per passiva. Seguiran demanant un
referèndum pactat i seguiran sentint que no hi ha cap esperança. És el
que els nominalistes venen com un pas endavant de la negociació que ens
durà a la independència amb la segona arribada del Messies. I, tenint en
comptes que és la via més curta per assolir-la, segons Junqueras, no és
cosa trivial.
El reconeixement mutu és fals. La part catalana reconeix l’espanyola, òbviament; no pot fer una altra cosa; l’espanyola no reconeix la catalana de cap manera.
Encara que volgués fer-ho, que no vol, no podria. Havent-se inventat
ambdós governs, el requisit de la condició “governativa” de tots els
participants, no es pot atorgar condició de govern a mig govern que no
és govern de país, sinó de partit. Clar que el mateix passa amb el
gobierno espanyol que sembla el gobierno migpartit, com el vescomte de
la novella d’Italo Calvino. Però això tampoc no fa res i no l’importa a
ningú car ningú no es pren el tràmit al seriós.
El cafè que van fer el president Sánchez i el candidat Illa a ple fòrum públic ha estat una bomba iconogràfica que ha esmicolat tota la fàbrica propagandista del govern d’ERC.
A dins del Palau quedaven el president cavil·lant sobre la qüestió del
reconeixement mutu i els fadristerns parlant de les qüestions que
veritablement interessen els espanyols, ja m’enteneu, inversions,
polítiques sectorials, etc. El cafè de Sánchez i Illa és la prova que la taula del diàleg és una comissió bilateral del cafè para todos.
Si quedava algun dubte, la mateixa taula, en un acte d’heroica
eutanàsia, sembla haver acordat no tornar a reunir-se fins a haver
acordat alguna cosa. Explicar un acord tan absurd fa encara més difícil
la tasca d’assegurar l’hegemonia republicana.
Perquè del que es tracta és de seguir adoctrinant a la gent,
enfortint l’hegemonia ideològica d’ERC amb uns mitjans de comunicació
monopolitzats pel partit i amb l’ajuda dels poders i els mitjans
espanyols. Aquests entenen que la sortida de l’embolic és apostar per a
l’opció no independentista de “l’independentisme”. Però els perd la catalanofòbia i, de vegades, no ajuden prou a assegurar l’hegemonia d’ERC amb un discurs únic i sense llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió avui es diu Twitter, un espai obert, fora de les urpes d’ERC i, en general, de la partitocràcia, a on no es pot censurar ni vetar a ningú.
La seu de la llibertat d’expressió, el que els grecs anomenaven
Isagoria o dret de tothom a dir a la seva a l’esfera pública. És lògic
que el comissari polític d’ERC, Sergi Sol, omnipresent a tots els
mitjans catalans i espanyols, cregui que tuiter és un femer, a on es
confon la llibertat amb el llibertinatge, com deia Franco. Per al
comissari (que no té compte al Twitter) i els seus, la llibertat d’expressió és un femer perquè no es pot negar el dret d’expressió als discrepants com fan als mitjans públics de comunicació.
"Hi ha la impressió que, probablement per la seva naturalesa
sibarítica, les vacances han soscavat la moral de la parròquia i la seva
fe a les bondats de l'independentisme "pragmàtic""
La rentrée s’ha fet aquest any en clau de renovació de
l’espectacle. Les figures que controlen els grans programes dels mitjans
de comunicació públics han presentat llurs alineacions a les tertúlies,
debats, entrevistes i altres troneres del combat ideològic. S’observa
una voluntat d’enfortir el discurs biennal dels republicans i els seus
companys del boirós món del sobiranisme, amb l’afegit del quadriennal de
la CUP. Hi ha un acord unànime en endarrerir una estona la
independència entre dos anys i escaig (el temps de preparar l’ens de raó
que es diu “embat democràtic”) i l’eternitat amb mirada llarga i mà
estesa fins a la vall de Josepet.
Hi ha la impressió que, probablement per la seva naturalesa sibarítica, les vacances han soscavat la moral de la parròquia i la seva fe a les bondats de l’independentisme “pragmàtic”.
Després d’un primer moment de perplexitat i decepció, com a resultat
del
En el debat, organitzat per VilaWeb, s'ha comentat el llibre 'Ramon
Cotarelo. Vivències i creences' (Llibres del Segle), a més de
l’actualitat política del país, amb l'historiador Enric Pujol
El catedràtic de ciències polítiques Ramon Cotarelo i l’historiador Enric Pujol van
intervenir ahir en el debat amb Vicent Partal, tot responent a les
preguntes dels subscriptors de VilaWeb. La conversa va començar amb un
comentari de Pujol i Cotarelo sobre el llibre Ramon Cotarelo. Vivències i creences (Llibres
del Segle), en què Pujol relata gairebé un any de converses amb qui
considera ‘un dels intel·lectuals més sòlids d’Europa en aquests
moments’. ‘Em fascinava el personatge mateix, algú que des de la
intel·lectualitat espanyola és prou valent per a expressar-se a favor
del procés català’, va dir.
Més tard, responent a les demandes dels subscriptors d’aquest diari,
Cotarelo parlà de qüestions com ara el paper de l’esquerra espanyola
respecte del dret a l’autodeterminació:
