OPINIÓ - EDITORIAL
"L'independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua"
Per: Vicent Partal
19.08.2021 21:50
El 15 d’abril de 2013 vaig presentar amb Oriol Junqueras el meu llibre A un pam de la independència a l’auditori de RBA a Barcelona. Va ser una conversa molt agradable i il·lusionada en la qual el dirigent d’ERC i jo estàvem d’acord en gairebé tot. Tant, que en un moment determinat –en aquest vídeo teniu la conversa completa, i això que diré ara comença al minut 18.26– vam optar per destacar les discrepàncies que teníem, gairebé pensant que avorriríem el personal si no.
Alguna d’aquestes discrepàncies, vista ara, és fins i tot curiosa: jo defense un sistema escolar únic públic per a la república i ell vol continuar amb el model públic-privat-concertat actual, tot i que avisa que és una posició personal. Però la discrepància més sonada va venir arran de l’oficialitat del català.
Junqueras havia escrit, uns mesos abans, un article a El Periódico (“El castellà i la República Catalana“) en què anunciava: “El castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.” Donant-ho per fet, sense cap discussió pública més. Era una jugada més política que no pas de planificació lingüística, però poc després Artur Mas es va mostrar d’acord amb Junqueras i, amb això, el debat va restar sorprenentment tancat i fixat. Durant els anys en què més o menys vam començar a discutir com volíem que fóra la república catalana, cada vegada em resultava més xocant la manera en què sistemàticament es mantenia la llengua al marge del debat, i també la cultura, qualsevol fet cultural. Podíem discutir sobre si havíem de tenir exèrcit o no. Podíem debatre sobre l’energia nuclear. Es feien projeccions sobre grans infrastructures o sobre afiliacions internacionals, però mai, mai, no parlàvem de la llengua catalana, ni tan sols de la cultura –que ja sé que no és el mateix, però és igual.
La cosa és tan evident que el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional –un treball extraordinari, per una altra banda, que ja tenim fet i valdrà igual quan toque– estudia la transició energètica, la transició dels òrgans judicials o els elements definitoris del nou sistema de seguretat, per dir solament tres coses, però no conté ni una sola paraula sobre la transició lingüística o cultural. I, immers en aquest ambient, l’independentisme fa un enorme gir copernicà i passa a gairebé ignorar la llengua pròpia, a normalitzar cada vegada més l’ús de l’espanyol en tots els àmbits de la vida, i fins i tot a pretendre que la llengua catalana podria ser una nosa per al procés. Ni tan sols durant el judici al Suprem els dirigents independentistes no van ser capaços de fer servir el català, enviant a la població el missatge que el català és una nosa.
Però torne a la presentació del llibre. Quan va acabar, un dels assistents em va insistir que aquesta normalització del castellà a la força i sense discussió, aquesta rebaixa del valor del català, equivalia a imposar una taxa sobre la independència, que ell va batejar com a “taxa Junqueras”. Va pronosticar que seria un colp important contra el català, i tenia raó. Perquè, gairebé deu anys després, és ací on som, efectivament.
Per això, aquestes darreres hores hi ha hagut un cert enrenou popular –però, significativament, molt poc enrenou polític– per la publicació d’una estatística segons la qual el percentatge de joves que tenen el català com a llengua habitual a Barcelona és tan sols del 28% –xifra que implicaria una caiguda de set punts respecte de les dades de fa sis anys. Ja se sap que sempre cal anar alerta amb aquestes dades perquè se n’han presentades de més baixes i tot unes altres vegades; però crec que ningú no té dubtes sobre el fet que el pes i l’ús de la llengua ha caigut molt no només a Barcelona sinó arreu dels Països Catalans aquests darrers anys. I no deixa de ser ben curiós que haja passat coincidint amb el procés d’independència del Principat.
Hi ha menys gent avui que sàpiga parlar català que no pas ahir? No ho crec o, més ben dit, no crec que aquesta xifra siga significativa. La clau del fenomen és molt evident: els catalanoparlants deixen de parlar català en públic. Segurament hi ha moltes raons que ho expliquen, però sens dubte que l’independentisme haja retirat a la llengua catalana el sentit d’identificador comunitari que sempre havia tingut n’és una de les causes principals. El discurs que s’ha fet com més va més explícit aquests darrers anys, i ara amb insults i tot contra els que discrepem, és que la llengua catalana és un fet social menor per a la consciència comunitària, secundari respecte de qualsevol altra qüestió social i, fins i tot, perillós, o incòmode, per a la cohesió social.
L’independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua. Contra els que afirmem que nosaltres, si som alguna cosa, som aquelles sis planes litorals i quatre illes on la gent, quan hi passa, hi roman si hi vol romandre i pot arrelar-hi sentint-se part de la comunitat d’una manera tan senzilla com és passar a dir “bon dia” cada matí en eixir al carrer.
Aquesta capacitat simplíssima de fer-se català vingues d’on vingues i sigues qui sigues, és allò que ens ha fet el país que som. I que ens ha fet atractius i interessants, sempre. Però ara hem arribat a aquell punt en què comença a veure’s clar que el menysteniment d’aquesta gran lliçó històrica del catalanisme, l’abandonament de la defensa de la llengua catalana de l’independentisme, pot tenir conseqüències catastròfiques. Parafrasejant Churchill, alguns van voler obligar-nos a triar entre llengua i independència i potser només aconseguiran que no tinguem ni una cosa ni l’altra. De manera que cal reaccionar. Encara som a temps de plantar-nos en tot.
ENLLAÇ ARTICLE :
