OPINIÓ - EDITORIAL
Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la
seua escola i és això que importa i ha de servir d'exemple per a tots
Per: Vicent Partal
08.12.2021 21:50
Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya
i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés
d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a
periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic
hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula,
amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans
pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt
concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia
enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en
què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu
primer visat de la Lituània independent, un document anterior al
reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar
que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè
Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van
expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que
aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió
legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament,
no van tenir cap més remei que reconèixer-ho –reconèixer que podien
anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien
anar contra la seua.
En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat,
i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir
una conversa més desimbolta en un cafè de prop del lloc on es feia el
debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius.
Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a
país. Jo els havia vist
